FES-T'HO MIRAR

A propòsit de "Pierre Menard, autor del Quijote"

2011-08-23T10:36:00.007+02:00

Borges els veu i escriu: "Todo hombre debe ser capaz de todas las ideas..."

Mira cap al cel i el troba ras.

I acaba la frase: "... y entiendo que en el porvenir lo será"

Les estratègies reproductives (2011)

2011-05-26T10:05:00.005+02:00

Premi al millor relat del Primer Concurs Literari en Valencià organitzat per la Comissió Lingüística de la Delegació d'Alumnes de la UPV

Les vacances d’estiu s’acaben, i això es nota en l’ambient: en la quantitat de gent reunida; en la urgència dels acostaments. Un jove s’apropa a la barra i es demana un altra copa. Des de la seua nova posició –cèntrica, dominant– escruta l’horitzont.

Hi ha una morena de cabells solts i arrissats, ferèstecs; i el cul de l’amiga. Hi ha arracades suspeses sobre muscles lluents, clavícules marcant el camí, omòplats. Hi ha també malucs que són anses, la rodonor desafiadora de grapats de pits; ungles dels peus pintades. I cuixes, genolls, pessons, boques... Moltes boques. I aleshores la veu. És alta, espigada, i el mira amb uns ulls enormes des de l’altra punta del local, immòbil. El vestidet –d’un verd exagerat pels llums– li penja dels muscles, s’arrapa al seu cos tibant i s’eixampla en mil volants en aplegar a unes cames llarguíssimes. Aquella xica li clava els ulls, obri la boca i es repassa el llavi inferior. No s’ho pensa: d’un glop s’empassa el gin-tonic i es llança a la pista, rumb al seu encontre.

Es capbussa de ple en l’atmosfera densa i policromada de la sala, on la xica d’ulls fixos destaca per contrast sobre un fons de cossos que es retorcen frenètics al ritme de la música. A un costat i a l’altre s’encaixen pelvis enfurides; centenars de caps es convulsionen en catarsi col·lectiva. Ella, però, roman estàtica; amb els ulls enganxats als seus. Avança sigil·lós, aguantant-li l’esguard (un moviment en fals i l’encanteri es trencaria). Amb molt de compte tracta d’acostar-se, de penetrar a la seua bombolla sense pertorbar-la, per a la qual cosa aprofita qualsevol interrupció de la visibilitat per apressar el pas i guanyar-li uns metres: l’inevitable inclinació del cap d’ella en beure, algú que s’interposa en la trajectòria de les seues mirades.. i finalment, després de tres cançons, hi aplega.

La xica de vestit verd i cames inacabables sembla tolerar la seua presència, així que amb un gest àgil es col·loca darrere seu, la pren pel ventre, s’hi arrima. Li agafa la mà, es separa, i delicadament la fa girar fins que les seues cares es troben, moment que aprofita per besar-la. Ella se’l mira i somriu (li trau un cap, millor); amaga la cara, simulant un pudor del tot fals, però que atrau encara més el seu pretendent, qui ara, confiat en les seues possibilitats i intensificant l’atac, li deixa caure la mà cuixes avall, la palpa... I aleshores ella, per fi, es mou.

Comença amb un lleu bellugueig de malucs, que prompte esdevé dansa que l’envolta, que l’enxampa. A cada gest seu, ell respon escurçant encara més la poca distància que els separa. Mossegant-li el coll. Acaronant-li els cabells. Regalant-li pretensioses paraules a cau d’orella... I ella se’n riu, irònica; perquè el que aquell xic no sap és que, en realitat, porta tota la nit observant-lo, estudiant els seus moviments. Perquè ignora que, faça el que faça, poc o res canviarà. Perquè ella ja fa estona que l’ha escollit. Llavors la xica de verd se li repenja als muscles i li mossega el pessó de l’orella, li’l llepa. Es gira d’esquenes i, mirant-lo de reüll, se li refrega. I quan ja el té a punt l’agafa pel braç, se l’emporta fora del local i el remata: li clava la mà dins dels pantalons i apreta; li diu si vol acompanyar-la a casa.

Els ve justet entrar al pis. Un poc més i se la folla allí mateix, al replà, per culpa d’una clau que no entra. I a ella això li encanta, perquè és precisament el que anava buscant. L’apreta, la llepa, la palpa, li mossega els llavis amb fúria... és perfecte. Però no tan de pressa, li diu. L’aparta amb la mà. Li treu la samarreta i se’l mira. I amb el dit índex li solca el tors (menut però vigorós, tal i com havia suposat), avall fins més enllà del melic. Molt lentament es despassa els botons del vestit. Mantenint-lo a distància, sense llevar-li els ulls de damunt, torturant-lo. Fins que arriba a l’últim i deixa caure aquell tros de tela, revelant-li vanitosa totes les seues virtuts. Aleshores li ordena que es traga els pantalons, s’agenolla, la mira uns segons... i li la besa. I a ell li agrada tant que, embogit, la plega de terra i l’empeny cap a l’habitació.

La llança damunt del llit, l’obri de cames. “Folla’m”, li diu ella, sol·lícita. I ell, obedient, la munta i comença a espentar sense parar. I es veu que ho fa bé, perquè la xica de verd, que ara li abraça el llom i l’emmanilla amb les seues cames inesgotables, no deixa de cridar.

“Què booo”, gemega. I dolçament el pren per les galtes, se l’acosta i el besa ‒ara els llavis, ara el front; ara a l’ull‒, enviscant-li mitja cara. “Més fooooort!”. I obri tant la boca que sembla que vaja a desencaixar-se-li. “Més depressaaaa!!!”. I aleshores, quan el mascle esclata ja en els primers espasmes, aquella bocassa enorme es tanca i d’un mos se li menja el cap. El cos decapitat del xic segueix espentant, i a cada nova convulsió, un raig de sang li esguita la cara, però a ella eixos últims sacsons són els que més li agraden, els que la fan bramar de goig i la deixen totalment extenuada, estesa al llit.

L’endemà de matí, en despertar, prendrà el cos al qual ha dormit abraçada, l’esquarterarà i el guardarà al congelador.

Li vindrà bé per alimentar les cries.*

_________________________________________________________________________

* El canibalisme sexual és molt freqüent en algunes espècies d’insectes, com és el cas de la Mantis religiosa. Tant el mascle com la femella consumeixen moltes energies durant la còpula; tantes, que el mascle mor poc temps després de la unió, i la femella amb prou penes sobreviu al part. Per tant, no és tan mala idea, això d’utilitzar el pare per saciar l’apetit de l’embarassada. Un crim? Podria ser, però també és veritat que les còpules dels mascles decapitats són més llargues i fertilitzen més ous. Per tant, podríem estar parlant, no d’assassinat, sinó de suïcidi actiu, com a forma d’assegurar-se una descendència major.

Conjunció interplanetària

2011-03-24T08:54:00.003+01:00

Antònia Font publica -per fi! oh sí!- nou disc. I este és un primer avanç: "Clint Eastwood", es diu la cançoneta.

És un senyal. El principi d'alguna cosa. N'estic segur...

Qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood...

Entrevistes Impossibles (*): El blog finalista

2011-02-18T09:42:00.004+01:00

Hui entrevistem Fes-t’ho mirar, un dels finalistes dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals que organitza El Penjoll, Art de paraula.

Periodista: Bondia i enhorabona. És vosté finalista d’un dels premis més prestigiosos de la blogsfera valenciana. Content, supose.

Fes-t’ho mirar: Confús, diria jo, perquè la meua participació en aquests premis ha sigut més bé involuntària. Fa mesos que no publique i, la veritat, estava pensant ja en retirar-me d’aquest negoci. I ara ve açò i ... no sé. Damunt, he de confessar una cosa ...

P: Vol dir que no li fa il·lusió?

FM: No, home, no és això. Reconeixements com aquest són sempre afalagadors. Veus augmentar les visites, algú que altre et deixa algun comentari... I això, encara que enguany els premis estiguen un poc descafeïnats, sempre t’unfla un poc més l’ego, no? Que al remat i, diguen el que diguen, és l’únic per al que serveix tindre un blog. De totes maneres, ja li ho he dit, voldria fer públic un fet que potser...

P: Això després, home, no maretge. Ara diga’m: què ha volgut dir vosté exactament amb això de que els premis estan “descafeïnats”?

FM: Disculpe’m, però és que és important...

P: Important? Però ací qui és el qui entrevista? No he estudiat cinc anys i he fet set màsters per a que vinga qualsevol i em diga com he de fer la meua feina...

FM: Està bé, està bé, com vullga. Però li assegure que ...

P: Mut! I responga’m: insinua, potser, que el nivell dels blogs participants a aquesta edició és inferior al de la primera i que només així s’entén que vosté haja resultat finalista?

FM: Vorà, jo és que sóc més de llançar la pedra i amagar la mà, així que no contestaré a la seua pregunta. Només li diré que la categoria eixa de “miscel·lània” és una parida.

P: No està d’acord amb la categoria en què ha sigut inclòs?

FM: Home, doncs clar que no. “Miscel·lània”, això què és? Però si fins i tot el Grupo Mixto té més personalitat... Un blog com jo, que ha escrit sobre Déu o els colombaires, es mereixia competir en “Pensament, ètica i política”, o com a mínim en “Humor”, home. Però és que “Miscel·lània”...

P: I ara que parla de colombaires. Potser no en siga conscient, però, en estos moments, en algun indret desconegut de les Comarques Centrals, un jurat format per destacats blogaires està decidint quins seran els guanyadors dels 2ns Premis Blocs. Si haguera de defensar la seua candidatura amb un únic post, quin triaria?

FM: Mmm... Complicat. Potser “JOANET”. És prou roïn, però fa risa. A més, crec que és l’únic on la temàtica té alguna cosa a veure amb les Comarques Centrals. Açò enganxa amb allò que li comentava que volia confessar...

P: Vinga, va, perquè sinó no callarà. Què collons és això tan important que vol sapiguem tots?

FM: Doncs... que no sóc de les Comarques Centrals.

P: Però, què m’està dient?

FM: Doncs això, que m’ho vaig inventar tot ara fa dos anys. No sé... Era jove, anhelava la fama...I els Premis Blocs d’El Penjoll em paregueren un bon trampolí. Damunt, això de ser de les Comarques Centrals semblava tan guai, tan autèntic...

P: No m’ho puc creure...

FM: Que sí, mire: Seche chuches d’un chuchat menchen feche d’un penchat. Si és que no puc ser més dací de Xúquer...

P: Hòstia, si és veritat!!! Però se n’adona vosté de la gravetat de l’assumpte? S’ha parat a pensar, ni que siga un moment, en la manca de respecte que això suposa per a la comunitat blogaire en general i per a la resta de participants dels 2ns Premis Blocs? És vosté un impresentable, un complet farsant! Sense parlar de la desqualificació automàtica que açò significa, en incomplir un dels punts principals de les bases dels Premis Blocs...

FM: Xe, xe, xe. Em pense que està fent vosté un grà massa de tot açò. Perquè com deia aquell “només eren falses les circumstàncies, l’hora i un o dos noms propis”. Si no ho arribe a dir jo no se n’adona ningú!

P: Veig que els seu cinisme no té límits...

FM: Al meu favor diré que, tot i l’engany, mai he renegat de les meues arrels, almenys en part. Perquè si vaig dir que era de La Pobla Llarga ‒i no de Carrícola, o de Guadassèquies, o de la Llosa de Ranes‒, va ser per la seua doble nacionalitat Comarques Centrals-Ribera. Perquè jo, per damunt de tot, sóc riberenc!

P: Tot això està molt bé, però perquè ha esperat just fins el dia d’abans de l’entrega de premis per confessar-ho? No ho podria haver dit abans?

FM: No sé. L’ego, un altra vegada, supose.

P: Bé, i tenint en compte el mal ocasionat, què creu que hauria de passar-li vosté ara?

FM: Res, no? Açò és com en eixos capítols dels Simpson, en els que algú comet una malesa (com aquell en què Marge saboteja els plats dels seus competidors en un concurs de cuïna). Sempre acaben confessant en l’últim moment, i això provoca que els seus congèneres l’aprecien per eixe motiu fins i tot més que abans. Supose que això és el que passarà, no?

P: Si vosté ho diu...

Cementeris (i 2)

2010-10-31T11:43:00.006+01:00

ELS PEUS PENJANT

Amadeo el Moll era un home de Catadau que no estava bé del tot, que li faltava un regonet. Un dia va passar per davant del cementeri i, en veure-se’l obert, se n’entrà dins i es ficà a pegar voltes de per allí, a mirar làpides. I mirant mirant, va i es troba a l’enterrador, que estava per allí birbant entre dos pavellons de casetes, d’esquenes a ell. I va Amadeo, i com que no estava acabat de coure, no se li ocorre cap altra cosa que amagar-se de l’enterrador. I agafa, i molt a poc a poc i sense fer soroll, s’acosta a un nínxol que hi havia destapat, s’hi clava dins de cap i es queda allí, gitat, sense tindre en compte una cosa: que com era tan alt i no cabia a la caseta, els peus se li n’eixien per fora.

L’enterrador, per la seua banda, seguia llevant brossa, alié als destarifos d’Amadeo; rim-ram per ací i rim-ram per allà, reculant d’esquenes amb la corbella en la mà, aponat. I s’arrima a la paret per arrencar un rebrotí de figuera que havia eixit, i en això que s’incorpora per torcar-se la suor, va i topeta contra uns peus. I en vore’s allò, agarra i arrefila la corbella ben lluny i amolla a córrer cames ajudeu-me cara al poble. I Amadeo, mentre tractava d’eixir del nínxol: “Mariano! Què sóc jo, Amadeo! Mariano!”. Però Mariano ja no el sentia, de tan ràpid com anava.

I millor que fóra així.

EL REGADOR

Això era un llaurador d’Alcàsser que li treballava les terres a un home que tenia un camp apegat a la paret del cementeri. Els dies que li tocava regar de nit, i com que el camp era molt gran i sempre acabava fent-se-li tard, agafà el costum de portar-se el sopar de casa i menjar-se’l allí mateix, mentre el camp es regava, recolzat contra la paret del cementeri.

El silenci, a eixes hores i a un lloc com aquell, era total. I malgrat que era un home dret i fet i que portava molt de temps fent aquella feina, no acabava d’acostumar-s’hi. I raonava en veu alta, de la mateixa por que tenia. Marmolava, feia gestos... igual que si estiguera acompanyat. Cantussejava de quan en quan... i totes les nits, a l’hora de treure’s el sopar, repetia una espècie de ritual: alçava les mans a l’aire ‒en un gest com d’oferiment‒ i deia: “Cavallers, en volen d’este?”. I passats uns segons, acabava de desembolicar el sopar i li pegava mos.

Una nit d’aquelles la lluna lluïa especialment, i l’amo del camp, que estava desficiós per casa, isqué al carrer i s’allargà passejant al cementeri, per veure com anava la regà. I en això que va acostant-se, que comença a sentir una remor, com si algú parlara al cementeri... I se’l veu: recolzat contra la paret del cementeri, remugant mentre es treia el sopar del saquet. I va i en compte d’avisar-lo de la seua presència, comença a acostar-se ad ell, arrimat a la paret, molt lentament. I quan el llaurador alça les mans com de costum i diu allò de “Cavallers, en volen d’este?” va l’amo, i amb la veu més greu que podia posar assolta: “Booon profiiit!”

En sentir-se allò, el pobre llaurador reballà el sopar i amollà a córrer, horroritzat; que als que el veieren entrar al poble no els donà temps de reconéixer-lo. “Vicent! Xe torna, que sóc jo”, li deia l’amo. Però Vicent, quan més li deia, més corria...

I per a regar eixe camp no tingué més remei que buscar-se un altre home. I no et cregues que no li costà, no.

EXHUMACIÓ

A Benifaió hi havia una dona a qui se li havia mort una tia, i com que era d’origen més bé humil i la família no tenia cal altre nínxol, volia que l’enterraren al mateix on descansava la seua filla, que havia faltat feia ja uns anys. La dona pretenia que obriren la tomba, i com de la filla ‒creia‒ no en quedaria molt allí dins, que “feren puesto” per a clavar a sa tia.

Aquesta operació tan delicada ‒i tan comuna en un cementeri, en realitat‒ podia fer-la en aquells temps qualsevol ‒ella mateixa, o el seu marit, si hagueren volgut‒, però tractant-se de la filla, es van estimar més pagar i deixar-ho en mans d’un jornaler.

Aquell home va retirar la làpida, va obrir el nínxol i els féu un senyal perquè s’allunyaren. A continuació va traure el taüt i el deixà en terra. S’agenollà, va obrir la caixa, es quedà mirant al seu interior uns segons i després digué, tot seriós: “Senyora, això que vosté vol no pot ser”. I la dona: “Com que no pot ser? No pots traure-la i ficar-la ací dins d’esta caixeta?”. “Li dic a vosté que no”, va repetir el jornaler, esta vegada amb posat circumspecte i mirant el marit, tractant de fer-los entendre. “Ai, pos dis-me tu ara què faig jo, perquè a la tia l’hem d’enterrar, i nosaltres no tenim cap altre nínxol...” I el jornaler, tractant de ser subtil: “Pos ho sent, però se n’hauran de buscar un altre, perquè este està ple”. “Ple? Com que ple? Si ahí no ha de quedar res... toca amuntona-ho tot i fica-ho dins d’esta caixeta”. I el jornaler que no, i la dona que sí, tota cabuda. El marit que ho deixara estar, i ella vinga, i torna-li i que si es pensava que anava a pagar-li que anava aviat. I al remat, tant li va unflar els nassos, que va el jornaler, clava la mà dins la caixa, trau d’un estiró a la filla i diu: “Què vol, que en una aixatà la partisca pel mig?” i li la planta allí davant d’ella: sencereta encara, dos forats en compte d’ulls, més arrugada que una pansa i erta com un fus.

I la dona, de la impressió, va caure desvanida.

- - -

Resulta sorprenent comprovar com de comuns són testimonis com aquests en persones majors, persones amb un concepte de la mort bastant allunyat del nostre; potser igual de temerós, però molt més proper i familiar; menys asèptic i desnaturalitzat.

Sobre obertura de tombes per tal de “fer puesto” ‒això que ara les ordenances dels ajuntaments anomenen tan pulcrament “exhumació i reducció de restes”‒, ma uela conta almenys dos casos assenyalats més. El del fill d’una de les cases on va estar en amo:

“Cinc anys després d’haver faltat, en obrir la caseta per clavar una altra caixa, estava senceret: caixa, sabates, roba, tot. Estava perfecte, llevat de la punteta del nas, que li’n faltava un trosset, com si li l’hagueren rossegat. Però pel que fa a al resta, perfecte. Havia estat molt malalt i els últims mesos abans de morir l’havien medicat molt. Digueren que si era d’això”.

I el d’un fill i son pare:

“A penes feia un parell d’anys que havia faltat i quan obriren la caixa per enterrar al germà no quedava res: pols, uns poquets ossets i uns trossos de roba com si foren draps i la calavera i prou. Donava consciència vore’l, al fill, que el que quedava de son pare ho arreplegava a sarpades, i li va cabre tot en una caixeta...”.

I tot això t’ho conta a la mínima que té l’ocasió; mentre dinem... O la vespra de Tots Sants...

Cementeris (1)

2010-10-23T13:28:00.003+02:00

LA PORFIA

Abans, quan no hi havia tele, els xicons dels pobles s’entretenien fent porfies, que eren com proves amb les quals es reptaven els uns als altres i que servien per demostrar la seua homenia. Així, es passaven els dies desafiant-se: a veure qui pixava més lluny, qui es creuava la sèquia mare d’un bot, qui arribava a l’altra banda del riu d’una pedrà, o a veure qui era el valent que es menjava un grapat de cireretes. De porfies n’hi havia de molts tipus, però algunes ‒com aquella de creuar nuet el Carrer Major del poble‒, pel risc que implicaven, acabaren sent tan populars que traspassaren els límits del temps, i durant generacions serviren per mesurar el valor dels xics fadrins. A Benifaió una d’aquelles porfies perpètues tenia com a escenari el cementeri, que per aquells temps estava gairebé apegat al poble.

La nit que als xicons els pegava per ahí, se n’anaven tota la colla a l’entrada de Benifaió, i des d’allí, un a un i a soles, havien de recórrer el caminet que unia el poble amb el cementeri, fins la porta mateixa. I una vegada allí, pegar dos culades a la porta ‒que era de ferro i grinyolava com un dimoni‒ i dir, ben fort: ”cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!”. La porfia acabava ací i no deia res de com tornar, però generalment tots ho feien igual: amollàven a córrer tant ràpid com les cames els permetien i no paraven fins aplegar al poble, on esperava la resta de la colla. I així fins que ho feien tots.

El que passà una nit de tantes fou que un dels xicons ‒l’últim que quedava per pegar les culades‒ es va fer el caminet, va arribar fins la porta de ferro, es va girar d’esquenes, i quan donà els colps i va dir allò de “cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!” i va tirar a fugir va veure que no podia, que algo l’agafava pel cul i no el deixava anar. I és clar, el xic es va espantar moltíssim, i començà a forcejar i a cridar: “Assolta’m, per favor! Assolta’m, que no ho tornaré a fer! Assolta’m...!”. Fins que els amics, que el vigilaven des de l’altra punta ‒perquè això feien sempre, per tal d’assegurar-se que tothom acomplia la porfia‒, en vore-se’l que no tornava, que udolava i sacsejava els braços d’aquella manera però sense moure’s del lloc, i pensant-se que li havia agafat algun mal, decidiren anar a buscar-lo.

I encara com. Perquè ni ànimes, ni morts ni res d’això. El que havia passat és que se li havia enganxat el cul del pantaló a un rebló de la porta. Però ell no ho sabia, clar, i allí el tenies: mig desvanit, més blanc que una paret i gemegant encara: “Assolta’m per favor... assolta’m... Que no ho tornaré a fer... Assolta’m...”. Que arriben a tardar un poc més en anar a per ell i es queda allí sec, el pobre...

EL CACAUERO D'ALCÀSSER

Això diu que era un home d’Alcàsser que es dedicava a vendre cacau i tramussos pels pobles de la comarca. Els dies de mercat ‒per estar a bona hora al pobles, i com que es desplaçava a peu‒, l’home havia de viatjar de nit, fet que normalment no li suposava cap problema ‒malgrat els perills‒, llevat de quan havia d’anar al mercat d’Albal. Perquè per anar a Albal havia de passar inevitablement per davant del cementeri, i això no li feia gens de gràcia.

Tanta por li infonia aquell cementeri ‒les altes parets, els xiprers brandant-se‒ que quan passava per davant, i per no sentir-se tan sol, parlava en veu alta. I solia estar tan inquiet en aquells moments que pronunciava el primer que li passava pel cap: “Cacau torraeeet!”, deia. I tornava: “Cacau torraeeet!”. I així fins que el deixava enrere.

Una nit de tantes hi havia al cementeri un parell de germans que estaven vetlant a son pare, que havia faltat. El cacauero, en distingir els primers xiprers, començà la cançoneta: “Cacau torraeeet!”, cada vegada més fort, a mesura que anava acostant-se a la porta. “Cacau torraeeet!”. I en això que un dels germans, en sentir-lo passar, li diu a l’altre: “Has sentit? Toca, ix i compra una mesureta; així almenys tindrem algo amb què entretindre’ns”.“Cacau torraeeet!”, seguia sentitnt-se. I ix aquell i en vore’l passar crida: “Cacauero! Posa’m dos quinzets!”.

I el cacauero: “Dos quinzets? Ahí tens cabàs i tot!”. I del bot que va pegar arrefilà cabàs, bastó i tot el que portava a les mans i amollà a córrer. Tant, que aplegà al mercat el primer, però de buit.

I recital de poesia Verderol: Teresa Pascual i Àngels Gregori

2010-09-19T22:52:00.003+02:00

El pròxim 1 d’octubre de 2010 a les 18.30 h. tindrà lloc, al Museu Municipal d’Alzira (MUMA) el 1er recital de poesia Verderol, que organitza Verderol “Associació Cultural Riberenca”, en el que participaran Teresa Pascual i Àngels Gregori, dues poetesses valencianes amb una obra de qualitat reconeguda a tot l’àmbit lingüístic, que recitaran una selecció dels seus poemes per a tots els assistents.

El meu llatí, la meua veritat invencible (Estellés, i 4)

2010-09-12T10:55:00.004+02:00

xvi

ah dissortada pàtria! ¿quin encés al·lucinat averany

[hauria

pogut endevinar que viuries aquestes hores de ver-

[gonya i merda?

¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que

[em done vergonya

d’haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple

[fet d’escriure’l?

¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu,

[pàtria meua,

en els teus homes i les teues dones que han perdut

[el costum

de fer l’amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes

[de fer

fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs

[a ser

lluminosa i feliç com el ventre d’una novençana pre-

[nyada. jo no ho

veuré, no ho veuran els meus ulls. però sentiré, a la

[meua fossa,

els passos lleugers d’una altra vida, d’una altra pàtria,

[d’una dignitat

amargament conquistada amb sang i amb derrotes i

[espant. allò

més trist és que moriré sense haver experimentat la

[glòria de ser

fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el po-

[der.

des d’avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels

[mus de la pàtria!

la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest

[idioma amb

què us parle, amb què us narre la immensa vergonya

[que em pertoca

patir.

xvii

un jorn vindrà que hom dirà que roma ja no és a

[roma. jo puc

dir-ho ja: roma és en mi. roma és exiliada com jo i

[on jo.

roma blasma i se’n plany en mi, que sóc abandonat de

[tothom però

puc enlairar, amb sol mot del meu llatí, una

[bandera, una

vela. ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí

[que m’és

un gos amable i un teuladí i em fan companyia de

[vegades,

aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glo-

[plet a glopet,

em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules

[humils i

pregones. no tinc llibres, difícilment puc escriure. però

[àdhuc

a les tenebres de la nit em sorprenc recitant-me,

[amb molt

d’amor, lletanies de paraules que vull preservar. potser

[un dia,

quan ho determinen els déus, em moriré dient càn-

[ter, dona,

balcó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,

[lluita.

llibertat...

Versos per a Jackeley (Obra completa 7): Llibre seté: Pòntiques

he deixat de comptar les síl·labes

la feina que m’agrada més.

he deixat de banda els meus llibres

el meu ausiàs el meu roís de corella àdhuc el meu

quevedo.

he deixat que diguen de mi el que vulguen.

si volen realista o surrealista.

perquè ens cal fer moltes coses encara

i les hem de fer entre tots

o ens mataran com unes rates. ens cal esperar sota la

pluja

sota les bales si és necessari

tota la nit i tot el dia

fer violentament acte de presència

¿què passa?

que ens maten.

pero no ens matem nosaltres no ens morim nosaltres

del gust mirant el que escrivim.

que ens maten

Manual de conformitats (Obra completa 3)

I vós sabíeu tots els noms (Estellés, 3)

2010-09-09T21:34:00.008+02:00

La xemeneia no tirava; el pare

evocaria aquelles nits de l’horta,

amuntegant, penosament, la llenya

per a la nit famosa de Nadal.

La xemeneia no tirava. El fum

s’amuntegava per tota la casa.

havia fracassat el pare, com

quan anava a caçar, i no caçava.

La xemeneia no tirava. El pare

havia fracassat, altra vegada,

el 24 de desembre de

l’any 35. Sopàrem qualque cosa,

embolcallats amb mantes. Jo tenia

un prunyó en una orella. Tots callàvem.

Recomane tenebres (Obra completa 1)

pare,

no sabies llegir ni escriure.

no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,

un mot que em fa un gran dany cada vegada que

[l’escolte

i l’entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.

hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,

més endavant de roma,

i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.

i tu, dempeus darrere meu.

jo escrivia, assegut a la taula,

miraves els signes que traçava jo

com si anasses llegint-los

o patint-los,

no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo

[havia escrit.

LVIII

pare, us recorde molt.

em dúieu de la mà, m’amostràveu el món,

la vivacitat dels carrers.

tot tenia el seu nom,

no hi havia cap cosa que no tingués un nom

i vós sabíeu tots els noms.

açò que és, pare

això es diu destral i serveix per a fer llenya.

i com dieu fer llenya. és que fa, la llenya.

vull dir que la destral serveix per a tallar les rames

ocioses dels arbres.

ah.

açò es diu un riu, és el tíber.

ben agafat a la barana,

contemplàveu el riu, però no el véieu.

véieu venir probablement l’eneida.

això es diu un rajol

i allò una cadernera.

ho déieu pel seu nom, com si ho diguésseu tot.

jo no entenia res, però m’agradava escoltar-vos,

aquella seguretat amb què déieu: açò és.

no em vaig recordar de vós a grècia.

jo era un jove insolent que s’ho veia tot fet.

Les pedres de l’àmfora (Obra completa 2), Horacianes

Tu fores aquell que persevera (Estellés, 2)

2010-09-07T19:53:00.013+02:00

A tu ningú no et lleva la vergonya.

Des de l’humil racó del teu país,

damunt d’una paraula ‒setrill, cànter‒,

cantes, suportes, com el teuladí,

no ja la nit, ni el vent, sinó el passat,

sinó el futur, i perseveres, flèbil.

La desolació et donava les armes;

i superaves la vergonya amb

una esperança o confiança. Tu

fores aquell que persevera. T’han

assenyalat ‒‹‹aquell››‒ amb el dit brut.

Enmig dels vents i de la nit, esperes.

T’has agafat a unes paraules. Des

d’elles albires un país, el teu.

Exiliat, assenyalat, escrius,

aquesta tarda de diumenge, en un

racó del teu país. Veus el país.

Creus en el teu país. Acaricies

a la butxaca unes paraules, ous

el seu dolgut metall antic. Escrius.

Exiliat, adelerat, ja ho saps,

et diuen bord des de la seua trona.

Tenen por. Tenen por. Sols tenen por.

Amuntegaven les precaucions;

demanaven, urgent, una acció.

De tanta por tenien tanta pressa.

Els veus fer i desfer. Calles, escrius.

Tu tens tot el futur a la butxaca.

Recomane tenebres (Obra completa 1)

XVIII

Direu: Pactà! I creureu dir-ho tot.

Bé. Vaig pactar. Apa, feu-me els retrets.

No ho he ocultat. Sabeu que he estat procònsol.

¿Qui no està brut, i brut de cap a peus,

d’aquest merder que dura tant de temps?

¿Qui ha procurat utilitzar, com jo,

aquells mitjans que els càrrecs li oferien

per aclarir el seu passat remot,

el fosc passat, tenebrós, del seu poble;

per ajudar, molt caut, les seues gents?

Direu: Pactà! Que en sou, d’impacients!...

No reconec, en vosaltres, la meua

sang pacient, resignada, a l’aguait,

que, això no obstant, preparava el moment,

el seu futur, decebut tantes voltes!

Jo sóc etrusc, la raça maleïda.

¿Operareu, vosaltres, com els nazis?

Manual de conformitats (Obra completa 3)

vii

direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les

[efusions

eròtiques. parlareu de mi menyspreant el meu bri-

[llant llatí.

direu: no ha aportat res, com no siguen certes ameni-

[tats del catre.

però jo us assegure, solemnes fills de mala mare,

[que deixaré

un senyal molt amarg i perdurable en la nostra litera-

[tura: aquell

que clama contra l’excés del poder i deixa

inerme la criatura, sota els turments de l’exili.

aneu a mamar tots!

Versos per a Jackeley (Obra completa 7), Llibre seté: Pòntiques

Allò que fou un dia retorna, inesperat (Estellés, 1)

2010-09-06T17:54:00.013+02:00

Encara que amb un poc de retard, ens unim a aquest merescudíssim homenatge

UN AMOR, UNS CARRERS

"TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,

un amor, un destí: perdura sense noms,

sols els noms d'uns carrers, l'amor, el sol amor.

Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,

les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,

aquells besos frenètics a la porta de casa,

una lenta tristesa que et recorria el cos,

o una alegria invicta, una delícia efímera

que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;

és ja una sola història, un amor, un destí.

Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,

aquelles nits d'hivern, aquelles nits d'estiu.

Els amors fan l'amor, les històries la història.

Heus una vida ací. Les paraules terribles,

les paraules amables que ja no diu ningú,

que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,

i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.

Aquelles mans enceses, de vegades cruels,

d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,

o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,

i una sang innocent entre unes cuixes llargues...

Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.

Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.

Mire des del balcó, el carrer solitari.

Després vindran parelles, així que caiga el dia.

Aniran lentament, dient-se coses trèmules.

Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.

No estic massa segura; jo crec que no se'n va.

O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,

darrere dels cristalls, comtemplar el carrer".

La pobresa pujava lentament per l'escala.

Foscament alenava en tots els replanells.

Evocava altres dies; vagament evocava

uns dies on encara hi havia l'esperança

i la conformitat i el sol deler de viure.

Tocava les parets, les tocava amb tristesa,

una llarga tristesa, llarga com una nit,

i seguia pujant la miserable escala.

Un dia arribaria, potser, a la terrassa:

si Déu vol, aquell dia serà un dia feliç.

"Com els amors retornen, i són l'amor, i fan

l'amor únic, la vida, se'n tornen novament,

se'ns en van de les mans i buidament ens deixen

amb les mans escampades damunt el davantal,

ara que ja tenies posat damunt la taula

el got de l'aigua clara en el plat de floretes,

ara que no volies parlar ni evocar:

contemplar solament la vella i alta imatge

en un silenci dens i poblat de records.

Allò que fou un dia retorna, inesperat,

omplint-te el cor de joia, omplint-te el cor de pressa,

omplint-te l'escaleta altra volta de riures,

pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.

Se'n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,

quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses

per fer l'estada amable: uns dolços, l'aigua clara...

Se t'ompli em menjador novament de penombres.

Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.

Aquella nit no sopes i plores en el llit,

no pots tancar els ulls, mires en la foscor.

Veus l'espill de l'armari, tan llarg com un taüt.

Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.

i fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,

amb la teua mà dins d'una mà, en un passeig!

No tornen els records dels frenètics moments

que et deixaven la roba o les cames tan brutes.

Sols evoques això: una mà en una mà,

una paraula amable, no gentil, sols amable,

un lent anar per uns carrers inconeguts

que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons."

Llibre de meravelles, Vicent Andrés Estellés

El inmortal

2010-09-01T00:24:00.003+02:00

"Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte; lo divino, lo terrible, lo incomprensible, es saberse inmortal. He notado que, pese a las religiones, esa convicción es rarísima. Israelitas, cristianos y musulmanes profesan la inmortalidad, pero la veneración que tributan al primer siglo prueba que sólo creen en él, ya que destinan todos los demás, en número infinito, a premiarlo o a castigarlo. Más razonable me parece la rueda de ciertas religiones del Indostán; en esa rueda, que no tiene principio ni fin, cada vida es efecto de la anterior y engendra la siguiente, pero ninguna determina el conjunto... Adoctrinada por un ejercicio de siglos, la república de hombres inmortales había logrado la perfección de la tolerancia y casi del desdén. Sabía que en un plazo infinito le ocurren a todo hombre todas las cosas. Por sus pasadas o futuras virtudes, todo hombre es acreedor a toda bondad, pero también a toda traición, por sus infamias del pasado o del porvenir. Así como en los juegos de azar las cifras pares y las cifras impares tienden al equilibrio, así también se anulan y se corrigen el ingenio y la estolidez, y acaso el rústico poema del Cid es el contrapeso exigido por un solo epíteto de las Églogas o por una sentencia de Heráclito. El pensamiento más fugaz obedece a un dibujo invisible y puede coronar, o inaugurar, una forma secreta. Sé de quienes obraban el mal para que en los siglos futuros resultara el bien, o hubiera resultado en los ya pretéritos... Encarados así, todos nuestros actos son justos, pero también son indiferentes. No hay méritos morales o intelectuales. Homero compuso la Odisea; postulado un plazo infinito, con infinitas circunstancias y cambios, lo imposible es no componer, siquiera una vez, la Odisea. Nadie es alguien, un solo hombre inmortal es todos los hombres. Como Cornelio Agrippa, soy dios, soy héroe, soy filósofo, soy demonio y soy mundo, lo cual es una fatigosa manera de decir que no soy."

"El inmortal", a El Aleph, de Jorge Luis Borges

EL CRIAET

2010-08-21T00:11:00.003+02:00

Això diu que era una quadrilleta de xicons que anaven una boqueta-nit pel carrer, i en passar per davant de la casa d’uns que eren rics, va un d’ells i diu: Xe, heu vist alguna volta a la filla dels que viuen ahí? Vaja quina xica més bonica i més templà...; Sí? Doncs vés oblidant-te d’ella, diu un altre, que a eixa ni la tocaràs ni l’oloraràs; I això qui ho diu?; Això ho dic jo; Ah sí? Vols vore tu que esta nit m’estic ahí amb ella en la seua habitació?; Tu? Toca calla, xe. Com vas tu a...; Que no? Què voleu jugar-se? Total, que es juguen un dinar. I els diu: Ale, vosaltres estigueu-se per ahí i no se n’aneu molt lluny, que ara quan estiga a l’habitació vos faré un senyal per la finestra. I se’n va.

Aplega allí, toca a la porta i li obri el criat: Bona nit; Bona nit. Diu: Ací busquen un criaet? I diu aquell: Doncs sí, mira. Passa, passa cap avant que ara cridaré al senyoret. A tot això, a tu com et diuen?, A mi em diuen Mimateixa; Ah, molt bé. Doncs mira, veus eixa porta del fons? Això és el despatx del senyoret. Vés i parla amb ell.

I enfila el corredor i cap allà que se’n va. I en això que es topeta amb dos xiques, que eren les criades: Xico, tu on vas?; Jo? A parlar amb el senyoret, que m’han dit que necessita un criaet; Ah, molt bé, doncs passa avant, que ahí està, al despatx. Per cert, com et diuen?; A mi? A mi em diuen Gat.

I toca a la porta del despatx. Avant! Diu: bona nit; Bonanit; Vinc perquè m’han dit que ací busquen un criaet; Sí, és veritat. I com et diuen?; A mi? Comatú; Com a mi, Vicent?; No, com a vosté no, Comatú; Ai, això dic, com a mi: Vicent. Bé, m’és igual, ja parlarem demà. Ara vés a la cuina, que estan les fadrines, i que et donen de sopar. Després que et diguen quina és la teua habitació i demà matí ja et diré les teues obligacions. Correcte?; Correcte.

Sopen els tres junts, les fadrines i ell, i després de mostrar-li l’habitació es queden tots a la vora del foc, raonant, fins que a les fadrines els ve la son i diuen: Vinga va, a dormir, que ja és tard. Gat, tu també! I diu el xicon: Un moment, que em rotlle este cigarret; Senyoreeeet! Crida una de les criades. Senyoreeeet! El Gat no vol anar a dormir! I l’amo, des de l’altra punta de la casa, diu: Ai, que el gat on està?; Ací, a la vora del foc, i no se’n vol anar a dormir!; Doncs deixeu-lo estar, que eixe és el seu lloc!

Bé! I se’n van i el deixen estar. I en això que entra la filla de l’amo a la cuina, que se n’anava també a dormir ja. I diu: Ai! Que tu que fas ací? Que tu qui eres?; Bona nit. Diu ell. Jo és que sóc el nou criaet; Ah sí? Molt bé, i com et diuen?; A mi em diuen Rampa; Ah, doncs molt de gust, Rampa. Ens vegem demà que ja és tard, val? Vinga, bona nit.

I se’n va. I en això que arriba el criat. Xe, encara estàs ahí?; Sí, però tranquil, que ja me n’anava al llit. I li diu: Escolte, vosté podria fer-me un favor?; Clar home! Digues; Res, que m’ha manat el senyoret per a demà que li canvie el pom a la porta de l’habitació de la senyoreta, però no m’ha dit quina és. M’ho podria dir vosté i aixina faena que tenim avançada?; És clar que sí, home. Vine, que te la mostre.

I l’acompanya fins allí. La porta eixa ja fa dies que no tanca bé, diu. Sí, el millor serà canviar-li el pom. Mira, esta és. I en eixe moment el senyoret, que havia sentit soroll, pregunta des de l’altra punta de la casa: Batiste!; Què vol, amo?; Amb qui parles a estes hores?; Jo? Amb Mimateixa...; Amb tu mateixa? Redéu, doncs ja està bé! I se’n va el criat a dormir. I el xicon se’n va a la seua habitació a fer temps. I quan li passa pel cap va i se n’entra a l’habitació de la xica.

Però tu què fas ací? Li diu aquella. I ell: Ai! Xe, això serà que m’enganyat d’habitació... Però no passa res, ja que estic ací... i s’acosta al llit i tira a agafar-la. Rampa! Ves-te’n! Ves-te’n d’ací! Que te’n vages! Papaaà, Rampa m’agarra! I son pare, des de l’altra punta: Què et passa, filla?; Rampa, que m’agarra!; Doncs frega’t les cames! I la xica: Ja me les fregue i no se me’n va! Papaaà, que m’agarra Rampa!!; Filla! Ja està bé! Frega’t les cames, i sinó demà ja anirem al metge! I la xica cada vegada més fort: Que no, papaaà! Que és Rampa! Que me les fregue i no se me’n va! Papaaà!!!

I abans que l’embolic anara a més, el xicon prengué el muntant i se l’arreà de la casa. Al carrer estaven esperant-lo els amics, que l’havien vist guaitar per la finestra i que encara no es creien que ho haguera fet. L’endemà ho celebraren tots junts al mesó. Això sí, ell no va haver de traure ni un gallet.

El caragol i la xiqueta

2010-06-16T20:39:00.004+02:00

Açò que ara et contaré va passar a El Romaní. Era cap al final de l’estiu, i com sol passar per eixes dates, a mitjan vesprada havia pegat un arruixonet, d’aquells que fan que tot faja olor a terra humida i que els caragols isquen a pasturar. Maria, una xiqueta d’uns huit o nou anys, jugava per baix la figuera que hi havia enfront de sa casa i se’ls mirava, embadalida.

Ho feia sempre que plovia. Els resseguia atentament, encuriosida per saber on anaven. Però eren tan lents que sempre acabava cansant-s’hi abans d’esbrinar-ho. Així que jugava a fer-los amagar les banyes, o se’n ficava algún a la mà perquè li fera cusquerelles, o organitzava curses imaginàries on moros, cristians i avellanencs competien per veure qui arribava primer a la soca de la figuera.

Aquella vesprada li cridà l’atenció un caragol cristià, ni gran ni menut, que havia perdut totes les curses. Segué al seu costat, l’agafà i se’l ficà damunt d’un genoll, per veure què li passava. I en això que el deixa caure que el caragol comença a pasturar-li, cuixes amunt. I va i en un descuit se li fica ahí en el foradet. El caragol seguia pasturant, i com li feia mal la xiqueta començà vinga el plor. Son pare, que estava dins de casa, en sentir-la va i ix.

−Maria! Què és el que et passa? Què són eixos plors?

−Ai! Que el caragol se m’ha ficat ahí... i em fa mal...

−Però ahí a on?

−Ahí, ahí... −gemegava la xiqueta senyalant-se.

−Voto al dimoni! −i com que la dona no estava, se’n va i crida al veí. −Xico, Vicent, ara quan torne la meua dona, digues-li que me n’he anat amb la xiqueta al metge.

−Com que al metge? Que què li passa?

−Res, que se li ha ficat un caragol ahí... al foradet, i diu que li fa mal. No fa més que plorar... aixina que se n’anem al metge.

−Redell, que sí que eres sarraceno i tens poc trellat. I per això te’n vas al metge? A gastar-te els diners i a que li facen més mal a la xiqueta, tan fàcil com és de treure-li’l?

−El sarraceno seràs tu! Que jo no vull que li faces mal a la xiqueta...

−Jo a la xiqueta no vaig a tocar-la per a res! Tu l’únic que has de fer és callar i fer-me cas. A vore, tens una arruixadora?

−Sí, és clar.

−Val. Doncs ves-te’n a casa i porta’m l’arruixadora plena d’aigua, una caixeta de mistos i un perol, una llanda o qualsevol altra cosa que faça soroll. Vinga, afanya’t!

I l’home, tot estranyat, se n’entra corrent a casa, ompli l’arruixadora d’aigua, agafa una caixeta de mistos, un tros de llanda que tenia pel corral i se’n torna.

−Ara ves encenent mistos i arrefilant-los per ahí. I al mateix temps que els encens, sacses la llanda i li pegues colps, com si estiguera tronant.

I mentre el pare feia tot això, el veí agafà l’arruixadora i comença a arruixar-li les cames a la xiqueta.

I enseguideta el caragol va eixir pel seu natural.

Un problema

2010-05-26T21:15:00.002+02:00

Dolors té un problema que li ocupa la pensa, i no és un problema qualsevol. No és que haja perdut les claus de casa, o que se li haja espatllat la rentadora, no. Dolors està malalta de càncer. O depén d’una persona que no la fa ni la farà mai feliç, tant se val. El cas és que aquest problema la rossega per dins fins matar-la. O l’anul·la i la fa pensar que tota la seua vida ha estat una mentida, que més dóna. Per això, tot i que problemes hi ha de molts tipus i que la seua magnitud és sempre relativa, tothom coincideix a qualificar el de Dolors de “problema dels grossos” i veu justificades la seua apatia front a la vida, la tendència al desànim i els atacs freqüents i sobtats d’angoixa.

Un bon dia, però, la quimioteràpia venç el càncer. O es divorcia, es muda de ciutat i coneix un altre home que la respecta i l’aprecia per com ella és. I el seu gran problema desapareix. Llavors Dolors tracta de reconstruir la seua vida i s’atreveix amb la permanent i els tons caoba. O surten tots els diumenges a caminar plegats pel passeig, per exemple.

Però arriba el dilluns i Dolors no recorda on va deixar les claus, i sent que comença a faltar-li l’aire. O la porta de la rentadora no tanca bé i s’ompli d’aigua la cuina, i acaba escridassant-lo sense motius. Dolors no sap què fer i plora; busca els seus ulls. Però ell no la mira. I aleshores pensa que potser tot era més fàcil abans.

Colombaire 3D ®

2010-05-05T22:45:00.007+02:00

Impulsen una Iniciativa Legislativa Popular per tal d’abolir la columbicultura

Juli Verd − Benimalcul, 06/05/2010

Imatges com aquesta poden tindre els seus dies comptats.

L’associació protectora d’animals Xacarrere uò ha anunciat hui en roda de premsa que empendrà una campanya per recollir les 50.000 signatures necessàries per què les Corts Valencianes trameten una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que abolisca la columbicultura a tot el País Valencià. El motiu? El maltractament al que, segons Xacarrere Uò, són sotmeses les aus durant la pràctica d’aquesta activitat centenària.

“La columbicultura atempta contra la dignitat dels coloms. I com a mostra, els noms amb què els seus propietaris els bategen: Salchicha peleona, Arrogante, Playboy, Carod-Rovira... No són el tipus de noms que qualsevol persona normal posaria a un ésser estimat, per molt que aquest siga un animal. Aquests noms reflexen el menyspreu que els colombaires senten en realitat cap als seus coloms, als que utilitzen únicament per lucrar-se”.

Xacarrere Uò −que amb aquesta campanya imita la portada a terme a Catalunya amb les corregudes de bous−, ha acusat els colombaires, entre d’altres coses, d’administrar substàncies dopants als coloms per tal d’augmentar el seu rendiment i fer-los més violents, i de maltractar-los psicològicament en utilitzar “esperpèntiques coloraines” per cobrir el seu plomatge. Maite Llaves −presidenta de l’associació i ideòloga de la iniciativa−, ha anat, no obstant, molt més lluny en les seues declaracions, en afirmar que “el manteniment d’activitats d’aquesta índole en una societat com la nostra suposa en sí mateix un escàndol”. Per a Llaves, la columbicultura constitueix “un símbol més del sistema patriarcal opressor en el qual vivim” i la seua pràctica “aprofundeix en la idea de la dona com a objecte sexual”, en referència a la modalitat en què un grup de coloms mascles lluiten per emportar-se la femella −o solta− al seu colomer.

Xacarrere Uò ha protagonitzat als últims anys sonades campanyes en defensa dels drets dels animals, sempre acompanyades de polèmica. L’última d’elles, en què l’associació protectora incitava els ciutadans a exterminar panderoles roges sota lemes com “Mata l’americana” o “Mort a l’invasor”, i que tenia com a objectiu final protegir la panderola autòctona, a punt va estar d’acabar en un conflicte diplomàtic amb els Estats Units.

La campanya de recollida de signatures s’iniciarà demà a Benimuix i té previst recórrer durant el mes de maig les principals ciutats valencianes.

Els colombaires es passen al 3D

Juli Verd − Benimalcul, 13/05/2010

Un jove flipa per un tubo amb Colombaire 3D ®

Una setmana després de l’anunci de Xacarrere Uò −l’associació protectora d’animals que impulsarà una ILP amb la intenció d’abolir la columbicultura al País Valencià−, els colombaires passen a l’atac. Vicent Peris, president de la Federació de Columbicultura de la Comunitat Valenciana, ha presentat aquest mateix matí Colombaire 3D ®, un simulador amb el que pretenen acostar aquesta activitat centenària al gran públic.

“Feia temps que veníem notant una davallada important pel que fa al nombre d’aficionats i pensàrem que un videojoc seria una bona forma d’entrar en les cases i d’arribar a un públic més jove. Hem recorregut, a més, a la tecnologia més puntera del moment: el 3D, que ens proporciona una experiència molt més realística i que, segons sembla, ho està petant hui per hui.”

Preguntat per la iniciativa de Xacarrere Uò, Vicent Peris opina: “Evidentment, des de la FCCV no compartim les tesi radicals de la senyoreta Llaves. Un colom és un colom i serveix per al que serveix, i la columbicultura és una afició amb tres-cents anys d’història. Els coloms no pateixen i les colomes estan encantades de que els facen corrucos, així ha sigut i així serà sempre, per molt moderns que ens posem. A nosaltres, de totes formes, tota aquesta campanya ens beneficia. Crearà debat i això serà bo perquè ens permetrà donar a conéixer aquesta afició tan noble. El que li passa a la senyoreta Llaves és que no entén res de coloms ni d’animals. Si entenera ni que fos un poquet no diria les bajanades que diu.”

Colombaire 3D ® ha estat creat per Pallorfa Entertainment, un jove estudi de desenvolupament de videojocs nascut a La Ribera fa dos anys. El joc permetrà competir on line amb altres jugadors i organitzar campionats de fins a 50 participants, i oferirà, entre d’altres, la possibilitat de jugar en diferents modalitats: àrbitre, colom, solta o mànager, mode en què el jugador podrà criar, entrenar i creuar coloms fins aconseguir un exemplar campió.

Colombaire 3D ® estarà disponible a partir del dia 15 d’aquest mes en PC, Playstation 3, Xbox 360 i Wii, plataforma que inclourà l’opció d’utilitzar el comandament com a walkie-talkie, a la manera dels autèntics colombaires.

L'EXPERIMENT

2010-04-27T00:07:00.001+02:00

Si al remat ha acceptat la feina és perquè li agradaria ser recordat sempre. És conscient dels riscos −li han explicat allò de l'àtom radioactiu, el comptador Geiger, el martellet i l'ampolla amb el verí− i sap que té les mateixes possibilitats de morir que de sobreviure, però també sap que, inclús en el pitjor dels casos, això li valdrà la glòria. Plenament convençut entra, tanquen la caixa i comença l’experiment.

Es queda quiet i espera; serà només una hora. Un. Dos. Tres. Quatre... Dos-cents vint-i-huit. Dos-cents vint-i-nou. Dos-cents trenta... El que siga per no pensar. Però pensa, i just abans d'aplegar al cinc-cents setanta-set es descompta. S'imagina aquell àtom fosforejant en algun punt de la negror, que a cada segon pot ser que emeta radiació o que no. Pensa en l'ampolla plena del verí mortal i les tres mil sis-centes ocasions que tindrà el martell de trencar-la o no. Pensa: com seria això, si passara? Sentiria el gas envair-lo a poc a poc, obstruir-li els pulmons lenta i dolorosament fins matar-lo? O moriria de sobte, sense previ avís? Com sap u que s'ha mort en eixe cas? Com diferenciarà aquell estat del d'ara? Perquè allà dins no es veu res, no sent ni fred ni calor i el silenci li esclafa el cap. I juraria que les sarpes que ara tracta d’allargar són les seues, però no n'està del tot segur. Potser siga veritat això que diuen i estiga mort i viu al mateix temps. O potser no. Igual ja és mort i això que retrona és només la seua consciència, que sura en un univers paral·lel on encara creu que viu.

Siga com siga, no s’hi quedarà per esbrinar-ho. I se li eriça el llom i salta i amolla a córrer per dins la caixa; tant li fa ja la glòria. Però aleshores colpeja alguna cosa amb la cua, i una blafada càustica l’embolcalla. Schrödinger mira impacient el rellotge. Obri la caixa i treu al gat, mort. Un més −i en van cent vint-i-set−. Enfurit, reballa uns papers i es tanca a l'estudi. “Benvolgut Albert −escriu− açò, ni el pixavins d’en Werner ho explica”.

Un matí amb Sant Jordi

2010-04-23T19:47:00.005+02:00

I digué Sant Jordi: Tu de quin grup eres?

-Què vol dir vosté, senyor Sant Jordi?

-Sí, que de quin grup de facebook-books eres?

-No ho sé bon home (avergonyit).

-T'has de posicionar...

-I quines opcions tinc?

-Pots ser d'"els que compren els llibres de tapa dura perquè llueixen més a la prestatgeria".

-No jo sóc més de tapa molleta. Dels de les fulles de paper de fumar.

-Ah! Sí, tu seràs d'"els que lligen només llibres de segona mà"... ja ho veia jo en la vestimenta!

-No senyor, el que passa és que no tinc massa diners.

-Potser et vaja millor "els que demanen un llibre i ja no el tornen mai".

-Jo no demane mai res!!

-Uf! hauràs de descartar "els que van a la biblioteca per a no gastar-se un duro". Quin tipus de llibres t'agraden? No m'ho digues...

-Però...

-No m'ho digues: Llibres de psicologia, d'autoajuda, està clar, ets d"els que actuen en cada moment de la seua vida segons diu l'autor del llibre que tenen a la tauleta de nit".

-Què?

-O lector d'imprescindibles, és a dir d'escriptors morts o morts de gana que només els lligen "la gent que llig a escriptors morts o morts de gana".

-Mire, jo me'n vaig...

-No te'n vages, no pot ser que et quedes fora de tot grup de facebook-books!! Què tal "els que només compren llibres el dia del llibre per a que els regalen la rosa"?

-Senyor, només vull una HOLA!

-No em pot dir això!! no em vaig dedicar a matar dracs per a açò!!!

-No plore, bon home, va...

-Si vols puc crear un altre grup! demana'm el que vulgues!

-Què tal si comence amb Dan Brown?

-T'hauria de clavar amb "els que es compren llibres per a que els del poble els vegen llegint al tren".

-Per aparentar? bé, supose que no és el pitjor de tots...

-En eixe cas, pots anar amb déu fill meu!

-Fins prompte!

Hereus del fum

2010-02-16T22:54:00.005+01:00

Conjunt format per les persones que a principis del segle XXI “s’agruparen individualment” per a criticar l’herència rebuda dels seus majors.

Segons alguns escrits que van deixar repartits per blocs personals (o compartits per un nombre menut de participants), aquestes persones sentien una frustració quasi diària a partir d’un moment concret de la seua vida en que s’adonaven del seu pas cap al que alguns anomenaren “l’eix còsmic”.

Els seguidors d’aquest moviment, hui en dia anomenats “hereus del fum”, asseguraven que, des d’aquell eix còsmic, tenien la capacitat de ser objectius, crítics i de veure relacions entre fets considerats oposats per la resta dels seus contemporanis, des de la gent més inculta fins a reconeguts científics.

Els hereus del fum consideraven que els seus avantpassats més directes (pares i avis), havien abastit el grau màxim d’egoisme al que havia arribat la humanitat al llarg de la seua trajectòria al planeta i que calia tornar arrere. Segons la seua manera d’entendre la vida, les generacions immediatament anteriors els havien anul·lat la capacitat de discernir entre el bé i el mal, els havien impedit tindre una opinió pròpia, havien minvat la capacitat d’empatitzar amb altres éssers humans; havien omplit el món d’ones que distraurien la seua capacitat per a trobar la bondat en cada persona, havien renunciat a un estat que anomenaven “silenci”, a la “paciència”, a la “bellesa”, i a tantes altres coses que, tot i tindre-les a l’abast teòricament, no arribarien a aconseguir per imposició del que anomenaren anti-normes socials, en contraposició amb les normes socials que ells trobaven a faltar.

Amb el pas dels anys, davant el poc èxit dels seus escrits disseminats per internet, uns assumiren l’ordre impossat, altres caigueren en sectes anarco-involucionistes o es transformaren al moviment emo, i uns altres decidiren fugir junts a alguns pobles deshabitats. Aquests últims van morir davant la incapacitat de conrear cap aliment. Simplement no sabien d’on venia el menjar que fins aleshores havien consumit.

Es comenta que una tribu del tercer món es va fer càrrec d’alguns dels fills d’aquells hereus del fum, però açò no ha sigut confirmat degut a la ben sabuda impossibilitat d’enraonar amb salvatges.

La irrepetible unicitat del jo (3/3)

2010-02-04T23:27:00.003+01:00

LA BELLESA*

(…)

Què significa la bellesa des d’un punt de vista matemàtic? La bellesa significa que l’exemplar s’assembla el màxim al prototip original. Imaginem que introduirem a l’ordinador les mesures màximes i mínimes de totes les parts del cos: el nas, entre tres i set centímetres de llarg; el front, entre tres i huit centímetres d’alt;... Un home lleig té el front de huit centímetres d’alt i el nas de només tres centímetres de llarg. Lletjor: poètic capritx de la casualitat. En el cas d’un home bell, el joc de els casualitats va escollir el promedi de totes les dimensions. Bellesa: apoètica mitjana. En la bellesa, més encara que en la lletjor, es manifesta la no-propietat, la impersonalitat del rostre. L’home bell veu en el seu rostre el pla tècnic original que va projectar el dissenyador del prototip, i difícilment pot creure que allò que veu siga un “jo” original seu.

*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera

(I ja em deixe de kunderisme per una temporada, ho promet)

La irrepetible unicitat del jo (2/3)

2010-01-28T16:19:00.005+01:00

LA SUMA I LA RESTA

(...)

Al nostre món, en què cada vegada hi ha més rostres cada vegada més pareguts, és difícil per a una persona confirmar l’originalitat del seu jo i convèncer-se a si mateixa de la seua irrepetible unicitat. Hi ha dos mètodes per a conrear la unicitat del jo: el mètode de la suma i el mètode de la resta. Agnes li resta al seu jo tot el que és extern i prestat, per tal d’aproximar-se així a la seua essència més pura (el risc està en que darrere de cada resta s'amaga el zero). El mètode de Laura és precisament el contrari: per a que el seu jo siga més visible, més aprehensible, més voluminós, li afegeix cada vegada més i més atributs i procura identificar-se amb ells (corrent el risc de que sota els atributs sumats es perda l’essència del jo).

Posem d’exemple la seua gata. Quan Laura es va divorciar, es quedà sola en un pis gran i es va sentir trista. Desitjava compartir la seua soledat amb algú, encara que fóra amb un animalet. Primer pensà en un gos, però prompte es va adonar de què un gos requeria unes atencions que ella no anava a poder donar-li. Així que aconseguí una gata. Era una gata siamesa molt gran, bufona i roïna. A mesura que convivia amb ella i que en parlava als amics, l’animal que havia triat més be per casualitat, sense massa convicció (en un principi havia volgut tindre un gos) va anar adquirint cada vegada major importància: començà a elogiar a la gata i a obligar a tothom a admirar-la. Veia en ella una autonomia, una independència, un orgull, una llibertat de moviments i un encís permanents (a diferència de l’encís humà, sempre interromput per moments de manca d’habilitat i lletjor); veia en ella el seu model; s’hi veia reflectida.

No importa si per caràcter Laura s'assembla a una gata o no, allò important és que la va dibuixar al seu escut i que la gata (l’amor per la gata, l’apologia de la gata) esdevingué un dels atributs del seu jo. Com que molts dels seus amants es sentiren des d’un principi irritats per aquell animal pèrfid i egocèntric, que sense avisar bufava i arrapava, la gata es va convertir en la pedra de toc de la força de Laura; era com si volguera dir-los a cadascun d’ells: em tindràs, però tal i com sóc de veritat, és a dir, amb la meua gata. La gata es va convertir en la imatge de la seua ànima i l’amant havia de acceptar en primer lloc la seua ànima si volia tindre el seu cos.

El mètode de la suma pot resultar bastant simpàtic si la persona afegeix al seu jo un gat, un gos, el pollastre a l'ast, l’amor pel mar o per les dutxes d'aigua freda. Les coses, no obstant, es tornen menys idíl·liques si la persona decideix sumar-li al jo l’amor al comunisme, a la pàtria, a Mussolini, a l’església catòlica, al feixisme o a l’antifeixisme. El mètode continua sent en tots dos casos idèntic: aquell qui defén fermament els avantatges del gat respecte a la resta d’animals fa, en essència, el mateix que aquell qui afirma que Mussolini és l’únic salvador d’Itàlia: es vanaglòria d’un atribut del seu jo i procura que eixe atribut (el gat o Mussolini) siga acceptat i estimat per tots els qui l’envolten.

Aquesta és la curiosa paradoxa que afecta a tots aquells que conreen el jo pel mètode de la suma: procuren sumar per a constituir un jo únic i inimitable, però com que esdevenen immediatament propagadors dels atributs afegits, fan tot el possible per què se’ls parega la major quantitat possible de gent; d’aquesta manera ocorre que la seua unicitat (assolida amb tants esforços) comença ràpidament a desaparéixer.

Per això podem preguntar-nos per què la persona que estima un gat (o a Mussolini) no es conforma amb el seu amor i vol obligar a la resta a fer el mateix. Intentem respondre recordant a la jove de la sauna que afirmava bel·licosa que estimava les dutxes d'aigua freda. Amb això va aconseguir diferenciar-se immediatament de la meitat del gènere humà, d’aquella meitat que s’estima més una dutxa d'aigua calenta. Llàstima que d’aquesta manera s'assemblara encara més a l’altra meitat. Ai, què trist! Hi ha molta gent, poques idees i, com ens ho farem per a diferenciar-nos els uns dels altres? La jove només coneixia una manera de superar l’inconvenient de la seua similitud amb l’enorme massa dels partidaris de les dutxes d'aigua freda: havia de pronunciar la seua frase “m’encisen les dutxes d'aigua freda!” en la porta mateixa de la sauna i amb tant energia que els milions de dones a qui les dutxes d'aigua freda els produeixen el mateix plaer que a ella paregueren immediatament unes pobres imitadores seues. Ho diré d’una altra manera: el simple (senzill i innocent) amor per les dutxes només pot esdevindre atribut del jo quan comuniquem al món que estem disposats a lluitar per ell.

(…)

*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera

La irrepetible unicitat del jo (1/3)

2010-01-22T22:38:00.005+01:00

EL ROSTRE

(...)

−Si col·loques juntes dos fotografies de dos rostres distints, és evident tot el que diferència l’un de l’altre. Però quan en juntes dos-centes vint-i-tres, de sobte comprens que totes eixes cares no són altra cosa que variacions d’un mateix rostre, i que mai no ha existit cap individu.

−Agnes −digué Paul, i la seua veu s’havia tornat de sobte seriosa−. El teu rostre no s'assembla a cap altre.

Agnes no va percebre el to de veu de Paul i somrigué.

−No et rigues. T’ho dic de veres. Quan estàs enamorat d’algú, estàs enamorat del seu rostre, i esdevé un rostre que no s'assembla a cap altre.

−És clar, tu em coneixes pel meu rostre, tu em coneixes com a rostre i mai no m’has conegut d’altra manera. Per això ni tan sols se’t podia ocórrer que el meu rostre no sóc jo.

Paul respongué amb la pacient preocupació d’un metge vell:

−Com que el teu rostre no eres tu? Qui està darrere del teu rostre, doncs?

−Imagina’t que visqueres en un món en què no hi hagueren espills: somiaries el teu rostre i te l’imaginaries com un reflex exterior del que hi ha dins teu. I que després, quan tingueres quaranta anys, algú et posara per primera vegada a la vida un espill davant. Imagina’t l’ensurt! Veuries un rostre completament estrany. I sabries amb claredat allò que tu no eres capaç d’entendre: el teu rostre no eres tu.

−Agnes −digué Paul, i s’alçà de la butaca. Ara estava plantat just al seu costat. Agnes veia als seus ulls amor i als seus trets a sa mare. S'assemblava a ella, tal i com sa mare s'assemblaria probablement a son pare, que també s'assemblaria a algú.(...) Però fa ja molt de temps que Paul ha oblidat que porta en el rostre els trets de sa mare i està convençut que el seu rostre és només ell.

−El nom també ens l’han posat per casualitat −continuà−. No sabem quan va sorgir ni com el va adquirir algun avantpassat llunyà. No entenem en absolut el nostre nom, no sabem la seua història, i malgrat això el portem amb una fidelitat exaltada. Ens confonem en ell, ens agrada i n’estem ridículament orgullosos, com si l’haguérem inventat en un moment de genial inspiració. El rostre és com el nom.

(...)

Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera

Entrevistes impossibles (IV): La màquina de café Nespresso

2010-01-06T19:46:00.008+01:00

Hui entrevistem a la seua tenda del carrer Colón de València al regal estrela d’estos Nadals: Essenza, una màquina de café Nespresso.

Fes-t’ho mirar: Bon dia, senyora Essenza. Estarà contenta, no? Mire com te la tenda, plena de gom a gom. I al carrer...

Essenza: Perdone, ha dit “tenda”? Voldrà dir boutique...

FM: Ai sí, butic, te raó, disculpe. Un és que no està acostumat a estos ambients tan refinats...

Essenza: Tranquil, no és culpa seua. Això agafa i se’n ve un parell de voltes, es deixa seduir per la Nespresso experience i eix vosté d’ací a punt per anar a prendre bombons amb la Preysler.

FM: Ho diu de veritat?

Essenza: No.

FM: Be. Li deia que al carrer la cua arriba fins a El Corte Inglés. Tothom està boig per assaborir un Vivalto, un Volluto, un Rosabaya. Les màquines de café com vosté són el producte més sol·licitat d’estos Nadals. Tot un èxit comercial, no creu?

Essenza: Sí, la veritat és que sí, que amb la tonteria ens estem fent d’or. Qui ho anava a dir...

FM: Vol dir que no s’ho esperàven?

Essenza: Be, no és això exactament...

FM: D’acord, aleshores digam: A què creu que es deu aquest èxit, això que al món empresarial ja es coneix com el miracle Nespresso? A les formes seductorament avantguardistes de les cafeteres? A la bellesa dels espais de venda, mescla de joieria i boutique d’Armani? A la delitosa experiència sensorial que ens ofereix el producte? A George Clooney? A què?

Essenza: A George Clooney, diu. De veritat vol saber-ho?

FM: Sí, és clar. A això he vingut, precissament...

Essenza: Be, vosté ho ha volgut: L’èxit de Nespresso es deu a l’idiotisme de la gent, bàsicament...

FM: Com? Perdone?

Essenza: Que sí, que us enganyem com als caragols. Si va ser tot una porfia... Diguerem “A vore qui ven més estos Nadals amb la primera burrada que se’ns ocórrega”. I ací em tens. S’apel·la un poc a les emocions, s’embolcalla tot d’una certa atmòsfera d’exclusivitat i distinció, se li col·loca a l’invent un nom en italià i res, ja tenim la dosi necessària d’hedonisme i sensualitat que aquesta societat buida i decadent reclama. El resultat ja el veus: gent fent cua una hora per comprar café. Café, senyors! Dóna igual que estiguem atravessant una crisi que que no; ho hem tornat a fer. Us hem creat una altra falsa necessitat, igual de prescindible que totes les anteriors, i se l’heu tornat a empassar.

FM: Ja... I vol dir que George Clooney no ha tingut res a veure amb tot açò?

Essenza: George Clooney? Mira, et diré una cosa: el resultat haguera sigut exactament el mateix, haguerem contractat a George Clooney o a don Pimpón. El que passa és que hui per hui encara hem de dissimular un poquet; gastar-nos els xavos en alguna celebritie, montar quatre tendes amb mobles cars i dependents vestits d’etiqueta... no podem fer-ho tan descarat. Encara que... paciència, perquè al pas que anem arribarà el dia que podrem vendre-vos absolutament qualsevol merda. Damunt ho farem riguent-nos en la vostra puta cara, i vosaltres ni se n’adonareu, és més, encara ens donareu les gràcies...

FM: Ehh... be. Després d’aquesta bofetada, la veritat, no se com continuar amb l’entrevista...

Essenza: Pregunta’m sobre algún tema d’actualitat, que sempre queda be...

FM: Mmmm, d’acord. Allà va: què opina vosté sobre el retràs de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya?

Essenza: Ui, a mi perfecte! Si per mi fóra, encara ho allargaria més. Això genera nerviosisme en molta gent; i ja se sap que quan la gent està nerviosa prén més café...

FM: Mmm... ja. I respecte al cas Gürtel: creu que el desgast al qual ha estat sotmés el president Camps al llarg dels últims mesos afectarà electoralment el PP de cara a les autonòmiques de 2011?

Essenza: Doncs la veritat és que ni m’he parat a pensar-ho. El que sí se és que des de que El País ha deixat de traure’l en portada s’ha registrat una caiguda en el consum de café a la zona... I això no m’agrada.

FM: Be. Crec que aquesta entrevista ja no hi ha per on agafar-la, així que li faré una última pregunta i conclourem.

Essenza: Com vosté vulga. Una llàstima, per cert. Començava a divertir-me.

FM: Jugar-se-la i triomfar com ho han fet enguany te el seu mèrit, ara, allò difícil és mantindre’s. Què em diu dels propers Nadals? Treballen ja en algún producte amb el qual tornar a captivar-nos?

Essenza: I tant que sí. Vist l’èxit de Nespresso, com ja li he dit, hem perdut la vergonya, així que per a l’any vinent tenim preparades dues autèntiques bombes: Klepsydra, un rellotge de peu estil anglés amb connexió Bluetooth que a les hores, en compte de campanades, reprodueix politonos que et podràs baixar per sms; i els Rotuladores mágicos, uns rotuladors blancs que alteren el color d’allò que pintes amb uns altres rotuladors, que tenen la caputxeta no del color que els pertoca, sinò del color que es quedaran quan els alteres amb el rotulador màgic...

FM: Escolte, però això dels rotuladors ja ho van inventar fa temps, no?

Essenza: Ah, sí? Doncs els canviem el nom i ja està. Què li sembla Magic Pen?

FM: Sona be.

Essenza: Ja ho crec que sí. Ja vorà. Anem a petar-ho.

APALLISSEN UN HOME A QUI LI HAVIA TOCAT LA “GROSSA” DE NADAL PER NEGAR-SE A CELEBRAR-HO COM CAL

2009-12-23T13:35:00.004+01:00

APALLISSEN UN HOME A QUI LI HAVIA TOCAT LA “GROSSA” DE NADAL PER NEGAR-SE A CELEBRAR-HO COM CAL

Una conga tingué la culpa

Juli Verd – Benimuix, 23/12/2009

Els fets tingueren lloc ahir al matí. J.P.S., de 53 anys i veí de Benimuix, s’assabentava a través de la ràdio de que el seu número −el 78294− havia estat agraciat amb el primer premi de la loteria de Nadal. Dos hores després i un cop calmada l’excitació inicial, J.P.S baixava al carrer i es dirigia a l’administració de loteria número 1 de Benimuix, on vora un centenar de persones entre veïns, periodistes i curiosos, atrets per la notícia, aguardaven l’arribada dels afortunats.

Segons ha declarat la víctima, un cop allí i després de felicitar-lo i de formular-li les preguntes de rigor, uns periodistes de canal POU li oferiren un barret de cartró, una botella de cava i uns gots de plàstic. La idea era enregistrar unes imatges per al telenotícies del migdia, en què el premiat, ajudat per aquests jovials elements, mostrara la seua alegria. “A mi la proposta no em féu gens de gràcia. Em repugna el circ d’emocions gratuïtes en què s’ha convertit el món. No suporte la totalment innecessària exhibició pública d’emocions a la que estem exposats a diari, i menys encara que es mercadetge amb això −ha explicat l’home−. Ara, açò era diferent... Estava content de veritat; així que encara que de mala gana, vaig descorxar el cava i el vaig repartir entre els assistents mentres mirava a càmera i mostrava el dècim. Malgrat tot, sembla que no fou suficient”.

Fonts presencials asseguren que a continuació els mateixos periodistes començaren a repartir més barrets de cartró entre els assistents, i garnaldes, i espanta-sogres. “Em digueren si podia fer el favor de semblar més content. I després, que si m’importaria ballar una conga amb el públic per que les imatges resultaren més simpàtiques. Però a mi això ja em va semblar massa. Crec que ningú te dret a dir-me quan i com he de mostrar els meus sentiments, així que m’hi vaig negar en redó i els vaig dir que em deixaren estar. Però en compte d’això m’embolicaren una garnalda daurada al coll i em llançaren contra el públic, tot cridant cooooonga! Aleshores una dona grossa i vella a qui no havia vist en la vida m’agafà per la cintura i es ficà a ballar, a tocar-me. Fou horrible...”

No contents amb açò, els periodistes, front a la seua reiterada negativa a participar en tan popular ball, començaren a increpar durament al propietari del número premiat. “Els torní a dir que no i els vaig proposar que agafaren les imatges de l’any passat; total, sempre són iguals i ningú no notaria res... Però va ser pitjor. Un d’ells, enfurit, em va embotir un espanta-sogres de l’endret a la boca i l’altre es va posar a cridar que com gosava, que això seria alterar la realitat, que estava negant a molta gent el dret a la informació i ofenent a tota una professió. Després, adreçant-se al públic assistent, m’acusaren de frívol i de faltar-li el respecte a tots aquells que havien resultat menys agraciats que jo”.

Un dels no-premiats, ahir al matí. -FM-

Aquestes paraules, sembla, acabaren per encendre els ànims d’alguns individus del públic que, indignats amb l’actitud del premiat, començaren a insultar-lo. “No m’ho podia creure. La gent mamprengué a espentar-me i a cridar que no em mereixia el premi. Una dona major s’acostà i em digué que era un desagraït, i que ja que em donava el mateix, que repartira el premi entre els assistents, que això era que no em feien falta els diners. Aleshores tothom començà a bramar i algú es llançà damunt meu amb la intenció de furtar-me el dècim. Després vaig sentir un colp al cap i vaig caure. L’últim que recorde és un fort dolor a les costelles i la gent escridassant-me més i més”.

A hores d’ara l’agredit es recupera favorablement de les seues ferides a l’Hospital de la Ribera, on s’espera que li donen l’alta al llarg d’aquesta mateixa setmana. Mentrestant, la Policia continúa buscant els periodistes −dos homes de mitjana edat; un d’ells amb algun tipus de minusvalidesa que li dificultava la pronúncia de les vocals obertes−, als quals s’acusa d’un delicte de desordre públic, incitació al ridícul i homicidi en grau de temptativa.

Per la seua banda, J.P.S. ha volgut aprofitar les pàgines d’aquest diari per demanar disculpes: “Entenc que són temps difícils, per la crisi i tot això, i que hauria de considerar-me un afortunat. Per això m’agradaria demanar perdó a totes aquelles persones que s’hagen pogut sentir ofeses amb la meua actitud. És més, m’agradaria rescabalar la meua falta, així que, quan estiga totalment recuperat, promet atendre a tots els mitjans. Concediré entrevistes, brindaré i ballaré la conga o un tango si és menester. Ara, quan acabe que es preparen, perquè amb els diners de la “Grossa” pense comprar el poble sencer, assolar-lo i fer-me contruir un parc d’atraccions per a mi sol, amb cavallets i tot. Ho jure”.

El telón rasgado* (M. Kundera)

2009-12-13T13:55:00.007+01:00

Otra visita a Praga después de 1989. De la biblioteca de un amigo saco al azar un libro de Jaromir John, un novelista checo de entreguerras. La novela ha quedado desde hace mucho tiempo olvidada; se titula El monstruo de explosión, y la leo aquel día por primera vez. Escrita en 1932, cuenta una historia que ocurre unos diez años antes, durante los primeros años de la República checoslovaca, proclamada en 1918. El señor Engelbert, consejero forestal en tiempos del antiguo régimen de la monarquía habsburguesa, al jubilarse se traslada a vivir a Praga; pero, al toparse con la agresiva modernidad del joven Estado, va de una decepción a otra. Situación archiconocida. Pero algo es inédito: el horror a ese mundo moderno, la maldición del señor Engelbert, no es el poder del dinero ni la arrogancia de los arribistas, es el ruido; no el antiguo ruido de una tormenta o de un martillo, sino el nuevo ruido de los motores, en particular de los coches y las motocicletas: “monstruos de explosión”.

Pobre señor Engelbert: primero se instala en una casa en un barrio residencial; allí, los coches le descubren por primera vez el mal que convertirá su vida en una huida sin fin. Se traslada a otro barrio, encantado de que, en su calle, hayan prohibido el paso a los coches. Ignorando que la prohibición es temporal, se exaspera la noche en que oye los “monstruos de explosión” tronar bajo su ventana. A partir de entonces, sólo se va a la cama con tapones en los oídos y comprende que “dormir es el deseo humano más fundamental y que la muerte causada por la imposibilidad de dormir debe de ser la peor de las muertes”. Busca (en vano) el silencio en hoteles rurales, lo busca (en vano) en ciudades de provincia, en casas de antiguos colegas, y termina por pasar la noche en los trenes, que, con su ruido suave y arcaico, le brindan un sueño relativamente apacible en medio de su vida de hombre acorralado.

Cuando John escribía su novela, es probable que sólo uno de cada cien o, qué sé yo, uno de cada mil praguenses tuviera coche. La sorprendente novedad apareció en toda su magnitud precisamente cuando el fenómeno del ruido (el ruido de motores) era todavía raro. Deduzcamos de ello una regla general: el alcance existencial de un fenómeno social no es perceptible con mayor acuidad en el momento de su expansión, sino en sus comienzos, cuando es incomparablemente más frágil que lo que será en el futuro. Nietzsche señala que en el siglo XVI Alemania era el lugar donde la Iglesia estaba menos corrompida y que por eso se dio la Reforma precisamente allí, porque sólo en “sus comienzos la corrupción se dejó sentir como intolerable”. La burocracia en la época de Kafka era un niño inocente al lado de lo que es hoy y, sin embargo, fue Kafka quien puso al descubierto su monstruosidad, que desde entonces a pasado a ser trivial y ya no interesa a nadie. En los años sesenta del siglo XX, brillantes filósofos sometieron “la sociedad de consumo” a una crítica que, a lo largo de los años, se ha visto tan caricaturescamente superada por la realidad que ya no nos molestamos en proclamarla. Porque hay que recordar otra regla general: mientras que la realidad no se avergüenza de repetirse, el pensamiento, ante la repetición de la realidad, termina siempre por callar.

En 1920, el señor Engelbert se extrañaba aún del ruido de los “monstruos de explosión”; las siguientes generaciones lo encontraron natural; tras horrorizarle y enfermarle, el ruido remodeló poco a poco al hombre; por su omnipresencia terminó por inculcarle la necesidad del ruido y, con ello, acabó con cualquier relación con la naturaleza, con el descanso, la alegría, la belleza, la música (que, al convertirse en un fondo sonoro ininterrumpido, perdió su carácter de arte) e incluso con la palabra (que, en el mundo de los sonidos, ya no ocupaba como antaño el lugar privilegiado). En la historia de la existencia, ha sido un cambio tan profundo, tan duradero, que ninguna guerra, ninguna revolución han sido capaces de producir otros similares; un cambio cuyo comienzo Jaromir John señaló y describió modestamente.

Digo “modestamente” porque John era uno de esos novelistas que llamamos menores; sin embargo, grande o pequeño, era un verdadero novelista: no reproducía las verdades bordadas en el telón de la preinterpretación; tuvo el valor cervantesco de rasgar el telón. Saquemos al señor Engelbert de la novela e imaginémoslo como un hombre real que se pone a escribir su autobiografía; ¡no, no se parece en absoluto a la novela de John! Porque, como cualquiera de sus semejantes, el señor Engelbert se ha acostumbrado a juzgar la vida según el telón colgado ante el mundo; sabe que el fenómeno del ruido, por desagradable que sea para él, no es digno de interés. Por el contrario, la libertad, la independencia, la democracia o, vistos desde el ángulo opuesto, el capitalismo, la explotación, la desigualdad, ¡sí, cien veces sí, son nociones graves, capaces de dar sentido a un destino, de ennoblecer un desastre! De modo que en su autobiografía, que le veo escribir con los tapones puestos, él concede una mayor importancia a la independencia reencontrada de su patria y fustiga el egoísmo de los arribistas; en cuanto a los “monstruos de explosión”, los relega a un pie de página, como una simple mención a una molestia anodina que, a fin de cuentas, no induce más que a risa.

*Extret del llibre "El telón, Ensayo en siete partes" Milan Kundera, Ed. Tusquets

A capa y espada

2009-11-22T19:45:00.006+01:00

El 20 de febrer de 2008, un grup d’amics, preocupats pel deteriorament i la pèrdua en la nostra societat de les seues tradicions més seculars, i entre elles la postergació i l’oblit de l’ús d’una peça tan tan nostra com és la Capa Espanyola, decideixen que en quan s’acaben el puro es constituiran en associació. Naix així la Asociación Valenciana de Caballeros de la Capa Española, amb un únic i ferm objectiu: el de mantindre i fomentar (i si potser ampliar) l’ús de la Capa com a signe d’identitat dels nostres costums més vernacles.

Esquilache... fill de putaaaaa!

Putos faxorros retrògrads... Colla d’especuladors ociosos... Porcs classistes... Ahí vos estaquen el cilici pel cul...! Val, reconeguem-ho: açò ho hem pensat tots. Però donem-los una oportunitat. Perquè uns tios que es passetgen amb capa (amb capa!) per tot arreu, que utilitzen un retrat girat cap per avall de qui siga per presidir les seues reunions i que celebren una cerimònia d’iniciació com aquesta, en el fons, no poden ser males persones:

Por vuestra voluntad habéis venido para vestir, lucir y honrar la Capa. Sabed pues que tendréis que llevarla con donaire y galanura. Y en base a ello os pregunto: ¿Prometéis respetar su uso y costumbres para vestir Capa y no sayo?

¡Sí, prometemos!

Si a capa alzada yendo, persona necesitada viérais, ¿prometéis ayudarla y socorrerla?

¡Sí, por supuesto!

Si en compañía de capistas, frente a vosotros frasca de vino encontráis, ¿prometéis no pasar de largo sin hacerla el obligado cumplimiento?

!Sí, naturalmente!

Sed pues con honra y orgullo encapados y bien acogidos en nuestro grupo.

Doncs be, amb tota probabilitat ho ignorareu, però pel vostre be heu de saber que aquest cap de setmana hem tingut l’honor de rebre la visita de vora 500 Amics de la Capa d’arreu de la península, que han vingut fins ací amb la intenció de batre un rècord Guiness: el de major nombre de persones amb capa espanyola vist mai. Increíble, no? El cas és que amb tan suculent material voldriem haver escrit un post gracioset, però després de consultar la premsa seriosa veiérem que en realitat ja estava tot dit. Així doncs, ací teniu; assaboriu-ho:

"Valencia se pone la capa"

"La capa sale a la calle"

P.D: Per cert, sabeu amb qui tenen somnis guarros els Amigos de la Capa?

DESARTICULADA A BENIMALCUL UNA TRAMA QUE PLANIFICAVA SUICIDIS I ELS FEIA SEMBLAR ATROPELLAMENTS ACCIDENTALS

2009-11-02T20:32:00.004+01:00

Juli Verd – Benimalcul, 01/11/2009

Una operació conjunta entre la Policia Nacional i l’agutzil de Benimalcul ha permés desmantellar hui una trama que es dedicava a simular atropellaments de tren, incitant per a tal fi a ionquis, borratxos i altres malalts mentals al suicidi. L’operació s’ha saldat amb la detenció de nou persones −entre elles, el president i el vocal segon de l’associació Vies per a la Vida (VpV)−, com a responsables d’un delicte d’associació il·lícita, inducció al suicidi i mala baba.

Vies per a la Vida és una associació que des de 1998 lluita per l’eliminació dels passos a nivell a la nostra comarca, i que als últims temps havia mantingut una gran activitat; amb concentracions, xarrades i l’aparició gairebé constant dels seus membres a la televisió. Iniciativa seua fou també la marxa ciclista que farà cosa de dos mesos aconseguí reunir un centenar de persones a Benimalcul, i que durant cinc hores va recórrer els seus carrers reivindicant la supressió dels dos passos a nivell que existeixen a la població. Tanmateix, sembla que per als seus responsables tot açò no era suficient.

Els detinguts solien desplaçar-se a psiquiàtrics, bars de polígon o barris marginals. Allí, fent-se passar per reporters de Callejeros, els feien a les futures víctimes preguntes que d’una altra manera mai no els hagueren pogut fer sense que els partiren la cara. Els preguntaven, per exemple, què pensaven d’ells els seus fills, com havien arribat a eixa situació o què esperaven de la vida en el futur. Era la seua forma de guanyar-se la seua confiança i d’anar minant la seua autoestima. Passat un temps, un cop convençuts de la mediocritat de les seues vides i dels beneficis que el seu sacrifici podia comportar a la col·lectivitat, els detinguts animaven a les víctimes a llançar-se al tren. Els demanaven, això sí, que ho feren de manera que semblara un “accident”, una fatalitat fruit d’una distracció o de la mala sort.

“Buscaven, per damunt de tot, generar alarma social, crear un ambient que afavorira les seues pretensions com a associació”, afirma Pere Peris, cap de l’operació policial. “La societat està molt sensibilitzada amb estos temes, i ells s’hi han aprofitat. Només cal recordar el que va passar fa unes setmanes amb aquell xic −del qual hem sabut ara que es tractava d’un altre suicida suggestionat. Creuava per on no tocava, amb els auriculars posats i sense mirar, i malgrat això la gent tornà a eixir al carrer a manifestar-se contra RENFE i a favor de la construcció d’un pas subterrani...”

“El fi no pot justificar mai els mitjans”, ha manifestat Wellington Pons, responsable d’infraestuctures de RENFE per a la comarca de La Xivana. Fou precissament ell qui ficà la Policia sobre la pista, després d’una reunió amb la junta directiva de Vies per la Vida. “Vaig tractar d’explicar-los que les mesures que proposaven eren molt costoses i que de moment no podiem assumir-les; que potser on haviem de treballar més era en la prevenció. Però no atenien a raons”. Segons W. Pons, un d’ells es va alçar a mitjan reunió insultant-lo i el va amenaçar: “Digué que m’agradara o no anava a morir molta gent innocent, i que jo en seria l’únic responsable”. Manifestacions com aquestes i la inusual freqüència amb què s’estaven produint atropellaments en una mateixa línia (la C-2) feren sospitar la Policia i precipitaren una investigació que finalment ha acabat amb l’escapçament de l’associació Vies per a la Vida.

Mentrestant, l’operació continua oberta i no es descarten més detencions, sobretot després dels nous casos d’atropellaments registrats a les últimes hores. Aquestos s’han produit de manera simultània i en línies diferents −un a Galanduixa i l’altre a Almefusses−, la qual cosa fa pensar en ramificacions de la trama en altres comarques.

Representants de la Gendarmeria francesa s’han interessat ja pel cas i s’han oferit a col·laborar amb la Policia Nacional, convençuts de la connexió de la trama xivanera amb l’onada de suicidis registrats al si de l’empresa France Telecom.

L’HOME QUE ELS EIXIA NUET A LES DONES

2009-10-17T16:29:00.005+02:00

Benifaió i Almussafes −tothom ho sap− mai no s’han dut del tot be; ara, això sempre ha sigut una cosa més d’homes, perquè quan venia l’hivern, totes les dones d’Almussafes anaven a llavar a Benifaió, i mai va passar res.

El llavador estava a l’entrada del poble, i hom el preferia perquè, a diferència del d’Almussafes, aquest s’abastia d’aigua nascuda allí mateix, i no d’aigua del riu, com la majoria, que estava molt més freda i que sovint venia bruta −de vegades roja−, fent inútil qualsevol intent d’aclarir la roba. A més, hi havia allí una dona que llogava llibrells i que venia sabó, lleixiu i tot allò necessari per poder fer la bugada. Tot eren avantatges, doncs, per a les dones d’Almussafes, que no calia que portaren res per llavar, només el cabàs amb la roba bruta.

El cas és que al caminet que anava d’Almussafes al llavador començà a eixir-los a les dones un home nuet. No els deia res, ni va gosar mai tocar-les, simplement els eixia al davant, feia una espècie de ballet i tornava a amagar-se, o eixia per darrere i les passava corrent −amb el conseqüent sobresalt per a elles−, però mai no els va tirar sarpa ni res, i a algunes de les dones fins i tot els feia gràcia (“Mira’l, ahí el tens. A vorem quina monà ens fa hui”). A algunes altres, no obstant, no els en feia gens (“Veges tu, quina indecència. Per ahí corrent amb això tot penjant...”), i cada vegada que els eixia es ruboritzaven i no sabien on mirar ni què fer. Un dia, una d’elles es va espantar tant que li caigué el cabàs de la roba en terra i se li va embrutar tota. Enfurida després de mig matí llavant i amb les cames encara tremolant-li per l’ensurt, va decidir contar-li-ho al seu marit.

− Eixe ha de ser el de les vaques... Segur! Em jugue una orella a que és ell.

(Anys enrere l’home que els eixia nuet a les dones criava vaques. Un dia nasqué al seu corral un “fenòmen”: una criatura que era meitat vaca i meitat persona i que va nàixer morta. El succés va commocionar la comarca i es va armar un gran revol. Vingueren metges de València i tot a emportar-se aquella criatura i la ficaren en formol per estudiar-la, i pel poble es va dir que aquell home acostumava a fer això: que tenia relacions amb animals, i que era ell qui havia deixat prenyada a la vaca. Tot allò va acabar molt malament: a l’home li llevaren el corral, i des d’aleshores ningú no sabia massa bé que havia sigut d’ell)

− Ha de ser ell... Degenerat... Tranquila Maria que ja m’encarregue jo. Ja voràs com no li queden més ganes.

L’endemà de matí, com de costum, Maria isqué al carrer carregada amb el cabàs de la roba bruta... acompanyada, aquesta vegada, pel seu marit, vestit de dona −amb falda negra, davantal i mocador al cap del mateix color−, disposat a escarmentar a aquell depravat. A poc a poc anaven juntant-se amb més dones, i en eixir del poble, a l’alçada dels canyars de vora la sèquia, va i se’l veuen. Però no li donà temps ni de fer el ballet, perquè en això que el va veure aparéixer, el marit d’aquella dona soltà el cabàs, arrencà a córrer com un boig darrere de l’home nuet i es va tirar damunt d’ell vinga la punyà.

El portaren a bofetades a la caserna de la Guàrdia Civil, i allí s’encarregaren d’explicar-li la resta (diuen que de la tana que li pegaren un poc més i el maten). I mai més no es va tornar a saber d’ell per Almussafes.

Mai més? Conta la meua iaia que quan ella era xiqueta, un dia, tornant de fer la compra, de camí a l’hort on vivien, li va eixir al davant un home nuet. Diu que no li va fer res, però que li va fer gràcia, perquè es quedà mirant-la, li féu aixina com un ballet i s’amagà ràpidament.

− Aixina alt i mig pelat dius que era, no? Eixe ha de ser el tio aquell, com li diuen... el de les vaques. No pot ser cap altre. −Li explicà sa mare a la meua iaia.

I devia de ser ell (no podia ser cap altre), però hi hagué una altra cosa que li va fer gràcia a la meua iaia, quan un poc més endavant el va tornar a veure. Furgava darrere d’un esbarzer, d’on de repent va traure una bicicleta roja; i així, nuet com anava, se’n pujà corrent a la bicicleta i enfilà la carretera, mirant enrere.

Es coneix que sí que havia escarmentat.

VISCA LA NORMALITAT

2009-10-07T20:51:00.009+02:00

... i visquen les cançons en les que es criden coses al final...

Cures d'urgència (Retro-acudit #1)

2009-09-20T23:09:00.003+02:00

Açò diu que era un xicot no massa espavilat que quan se li empinava el catxirulo, com que no sabia allò què era, s’astorava tot i se n’anava correguent a cal metge a que li ho miraren. Cada vegada que això passava, el doctor, que ja se’l coneixia, el deixava passar davant de tots i repetia la mateixa operació: agafava una safa, l’omplia d’aigua fresca i, alhora que pronunciava algunes paraules tranquilitzadores, li’l ficava dins fins que allò se li’n baixava.

El cas és que una vegada de tantes que li agafà això, el xic va acudir a cal metge, però aquest no estava. Per sort per a ell, la dona, que sabia de què “patia” el xic i vegent-se allò, el va fer passar, calmant-lo: “El meu marit no està en estos moments, però tranquil, passa que jo t’ho arreglaré”. I el xic va i entra. I aleshores la dona del metge tanca la porta, comença a despullar-se a poc a poc, s’obri de cames i li diu “clava’l ací dins i voràs com se te’n passa...”.

A tot això, mentres, el metge està al bar del poble, fent-se’n una amb els amics. I al cap d’una estona d’estar allí raonant un d’ells veu al xicot vindre carrer amunt, i diu: “Eixe és el de...?”. I bota el metge: “Sí, sí... quin cas, tu. Resulta que quan se li empina s’espanta i no sap què fer amb ella, el molt borinot...”. I en passar el xic per la porta eixen a preguntar-li:

− Què, d’on vens tan content?

− Ah! Hola, doctor. Vinc d’ahí de sa casa. És que m’ha agafat això un altra vegada... però tranquil que ja està. La seua dona m’ho ha arreglat.

− Ah sí? I com has quedat, t’ho ha arreglat be?

− Doncs sí, i millor que vosté, que m’ha tret fins i tot el pus que tenia...

Esta és una de les nombroses historietes que conta ma uela. Acostume a dir “historietes”, així, en genèric, perquè sovint en ella fets reals, rondalles, sussoïts, llegendes o simples anècdotes es mesclen sense cap distinció. En aquesta ocasió, no obstant, el gènere va quedar clar des d'un principi: diu que relats com aquest eren els equivalents als xistes de hui en dia, i que aleshores ells els anomenaven “contes rogets” (no verds, eh? rogets). A mi m’ha fet gràcia, i a banda de recuperar-lo, m’he permés el luxe de rebatejar el gènere. Jo els anomene retro-acudits.

LA IMAGOLOGIA

2009-09-12T23:45:00.010+02:00

(...)

Fa uns cent anys, a Rússia, els marxistes perseguits començaren a reunir-se en secret en xicotets cercles per estudiar el Manifest de Marx; simplificaren el contingut d’aquesta senzilla ideología per tal de difondre-la a nous cercles, els membres dels quals, simplificant encara més aquesta simplificació, la transmeteren a altres i aquestos a uns altres, de manera que quan el marxisme es féu conegut i poderós a tot el món només quedava d’ell una col·lecció de sis o set consignes, tan deficientment lligades entre sí que difícilment podriem anomenar-les ideologia. I precissament perquè allò que va quedar de Marx fa ja temps que no constitueix un sistema lògic d’idees, sinò a penes una sèrie d’imatges i consignes suggerents (un obrer que somriu amb un martell, un home negre, un de blanc i un de groc que es donen fraternalment la mà, el colom de la pau que s’enlaira cap al cel, etc.), podem parlar de la gradual, general i planetària transformació de la ideología en imagologia.

Imagologia! Aquesta paraula ens permet agrupar sota un mateix concepte allò que te tants noms: les agències publicitàries, els assessors d’imatge dels homes de l’Estat, els dissenyadors que proyecten les formes dels cotxes i dels aparells de gimnàstica, els creadors de moda, els perruquers i les estreles del show business, que dicten la norma de bellesa física a la que obeeixen totes les rames de la imagologia.

(…)

Totes les ideologies foren derrotades: els seus dogmes foren finalment desenmascarats com simples il·lusions i la gent deixà de prendre-se’ls seriosament. Els comunistes, per exemple, creien que durant el desenvolupament del capitalisme el proletari anava a empobrir-se cada vegada més, i quan un bon dia es va demostrar que a tota Europa els obrers anaven a la feina amb cotxe, tingueren ganes de cridar que la realitat els estava fent trampes. La realitat era més forta que la ideología. I precissament en aquest sentit la imagologia la va superar: la imagologia és més forta que la realitat, que per una altra banda fa ja molt de temps que no és el que era per a la meua àvia, que vivia en un poble de Moràvia i ho coneixia encara tot per la seua pròpia experiencia: com es fa el pà, com es construeix una casa, com es mata un porc i es fa l’embotit, què es fica als edredons, què pensen del món el senyor retor i el senyor mestre; tots els dies es trobava amb tot el poble i sabia quanta assassinats s’havien comés a la regió als últims deu anys; tenia, per dir-ho d’alguna manera, un control personal sobre la realitat, de manera que ningú podia contar-li que el camp moravi prosperava quan a casa no hi havia res per menjar. El meu veí de París passa el seu temps a una oficina en la que està huit hores assegut enfront d’un altre treballador, después se’n puja al cotxe, torna a casa, engega el televisor, i quan el locutor l’informe del sondeig d’opinió pública segons el qual la majoria dels francesos ha decidit que el seu país és el més segur d’Europa, obrirà de pura felicitat una botella de champagne i mai més sabrà que eixe mateix dia es van cometre al seu carrer tres robatoris i dos assassinats.

Els sondejos d’opinió pública són l’instrument decisiu del poder imagològic, que gràcies a ells viu en total armonía amb el poble. L’imagòleg bombardeja a la gent amb preguntes: com evoluciona l’economia francesa? Hi haurà guerra? Existeix a França el racisme? És el racisme bo o mal? Qui és el millor escriptor de tots els temps? Està Hongria a Europa o a la Polinesia? (…) I com la realitat és per a l’home de hui en dia un continent cada vegada menys visitat i menys estimat, per a la qual cosa te motius més que suficients, els veredictes dels sondejos s’han convertit en una espècie de realitat superior, o per dir-ho d’una altra manera: s’han convertit en la veritat. Els sondejos d’opinió pública són un parlament en sessió contínua que tenen la funció de crear la veritat, la veritat més democràtica que mai haja existit. I com que mai entrarà en contradicció amb el parlament de la veritat, el poder dels imagòlegs viurà sempre en la veritat. (…)

Les ideologies eren com enormes rodes darrere de l’escenari que feien voltes i posaven en moviment les guerres, les revolucions, les reformes. Les rodes de la imagologia fan voltes, però açò no incideix sobre la història. Les ideologies lluitaven les unes contra les altres i cada cert temps una d’elles era capaç d’omplir amb el seu pensament tota una època. La imagologia organitza ella mateixa l’alternància pacífica dels seus sistemes al ritme veloç de les temporades. (…) Les ideologies pertanyien a la història, mentres que el govern de la imagologia comenta allà on acaba la història.

La paraula canvi, tan valorada per la nostra Europa, ha pres un nou significat: no significa un nou estadi d’una evolució contínua (tal i com l’entenien Vico, Hegel o Marx), sinò un desplaçament d’un lloc a un altre, d’un costat a un altre, d’ací cap enrere, d’enrere cap a l’esquerra, de l’esquerra cap avant (tal i com ho entenen els sastres que inventen un nou model per a la nova temporada). (…) Si en el moment en que escric aquestes pàgines tots han decidit que Martin Heidegger ha de ser considerat un delirant i un gos sarnós no és perquè el seu pensament haja sigut superat per altres filòsofs, sinò perquè en la ruleta imagològica s’ha convertit en un número desafortunat, en un antiideal. Els imagòlegs creen sistemes d’ideals i antiideals, sistemes de curta durada cadascun dels quals és ràpidament reemplaçat per un altre sistema, però que influeixen en el nostre comportament, en les nostres opinions polítiques i preferències estètiques, en el color de les estores i en els llibres que escollim, tan poderosament com en altres temps eren capaços de dominar-nos els sistemes dels ideòlegs.

*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera

El turisme i els seus riscos inherents

2009-08-21T14:01:00.005+02:00

Definitivament, el registre periodístic no serveix per a contar certes coses...

Comprova-ho

El maquinista de retroexcavadora (Herois rurals, 1)

2009-08-05T19:44:00.004+02:00

El maquinista de retroexcavadora és un home fet a ell mateix. Començà fent cavallons amb son pare, i ara és l’amo del seu propi negoci: una empresa dedicada a l’extracció i el moviment de terres, amb un parc mòbil format per tres retroexcavadores, dos furgonetes, una motoanivelladora, dos dúmper, una compactadora i un camió, i que dóna treball a quatre homes més i a la seua dona, que s’encarrega de la divisió de lloguer de grúes i plataformes elevadores.

El maquinista de retroexcavadora, en el fons, és un sentimental. Tant és així, que el dia que constitueix la seua empresa li fica per nom l’acrònim que resulta d’ajuntar els noms de la dona i la filla. Aquesta demostració d’amor tan pura dóna com a resultat noms de l’estil de Carymar, Vickymar, Ampaymar... o Marumar o Jessimar o Conximar... perquè sí, senyors, encara que no s’ho creguen, els autèntics maquinistes de retroexcavadora poden casar-se amb qui siga, però conscients com són de les bondats sonores de les terminacions en consonant líquida i de com això arriba a influir en la demanda, tenen sempre una filla que es diu Maria, que és morena i grosseta, i que juga amb bulldozers de plàstic conduits per barbies rapades.

El maquinista de retroexcavadora viu als afores. No suporta el tacte aspre i dur de l’asfalt, així que un dia decideix comprar uns terrenys que ningú vol al costat del cementiri, alçar un mur de blocs de quatre metres d’alçària delimitant la parcel·la (que ve a ser de gran com el camp de futbol municipal) i crear allí una República Independent de Tot i de Tots, un territori lliure de malesa on els seus fills puguen créixer en pau. Impagables són les vistes que ofereix des del poble: mitja dotzena de grues grogues de lloguer retallades sobre un fons de blocs grisos, elevant els seus braços al cel com a reclam publicitari, competint en verticalitat amb els vells xiprers del cementiri: tota una metàfora dels nostres temps.

El maquinista de retroexcavadora és capaç de desviar el curs de les aigües, de crear muntanyes i valls, o de destruir-les. Forada la terra, la canvia de lloc o la comprimeix per a que els humans puguem recolzar-hi com cal les nostres construccions: cases que ens protegiran de la plutja, carreteres que ens permetran desplaçar-nos i acudir als nostres llocs de treball, escoles on educarem les generacions futures, gratacels que desafiaran les lleis de la gravetat i que en el seu ascens ens arrossegaran a tots cap al progrés... És per això que te un alt concepte d’ell mateix i que li agradaria haver excavat Petra, haver construït el Canal de Panamà, o viatjar a la Lluna i aplanar un poc tot allò.

Una vesprada m’acoste al seus dominis. Adosat al mur de blocs sense lluir, a l’alçada dels meus ulls, hi trobe un telefonillo última generació amb càmera incorporada. Des de l’altre costat, una veu femenina però cavernosa m’increpa, com si en compte de tocar un timbre li haguera tocat una altra cosa. Pronuncie les paraules màgiques: “Vinc a llogar-te una grua, que vull pintar la façana”, i aleshores les fins el moment infranquejables portes s’obrin, pesades i sorolloses com les d’una fortalesa medieval. Escampats al voltant d’un pati central hi ha una casa, una quadra, un corral, arbres fruitals, un hortet, màquines excavadores, una cabra, una xiqueta jugant amb un muntó d’arena i un forat d’uns deu metres de profunditat que aplega ranta la vivenda i que amenaça amb engolir-se-la. Al seu interior, el maquinista de retroexcavadora mou frenèticament la pala: forada, descarrega, compacta, escampa... Diu que vol fer una piscina (olímpica, es veu) al costat de la casa, “una caseta per a la depuradora, unes dutxes i un jacuzzi” i baix de la piscina, “un aparcament subterrani per als cotxes i les màquines”. Llavors em venen al cap les obres del Metro de Madrid, conceptes en eixos moments tan buits com “llicència d’obres” o “Estudi Geotècnic”, i unes imatges de Youtube on unes cases filipines eren devorades per la terra durant un terratrèmol. “Ara és que demanen un fum de documents i estudis, per a fer una coseta d’estes, però això en veritat no cal, home”.

El maquinista de retroexcavadora es queda uns instants mirant fixament la posta de sol, indòmit; es torca la suor amb la camiseta de la Penya Taurina “El Piló”, i aclucant els ulls a lo Clint Eastwood, assolta: “Jo, només pel color del terreny, ja sé si això aguantarà o no”. I aleshores decideixes que es mereix, com a mínim, un post.

2009-07-25T21:47:00.008+02:00

Mesos de psicòleg i teràpies íntimes. Mesos de buscar sexe en els amics a fi de trobar-se a ella mateixa. I ara, després de veure’s, per primera vegada en molt de temps, guapíssima en una foto en què no va maquillada ni porta cap minifalda amb leggings per a dissimular la grossor de les seues cuixes, ara, seu a la cadira de la seua habitació escoltant “High and dry” i se sent meravellosament feliç mentre canten “you broked another mirror; you're turning into something you are not”, més feliç se sent quan ella mateixa s’arranca a cridar “you will be the one screaming out”.

Ara, ve algú per darrere, i la casa està tan buida que només se la sent a ella i a Radiohead enternint els seus futurs assassins. Ara sent la presència d’un ós al darrere; un ós sense ombra. I quan es gira amb la cadira negra giratòria de potes inútils, l’assassí pren el ganivet com a les pel·lícules, tancant-ne el puny i li’l clava al coll. Ella es queda dient “don't leave me high....” i pren l‘ultima alenada somrient.

Entrevistes impossibles (III): La guitarra de Pau Alabajos

2009-07-17T18:05:00.011+02:00

La notícia saltava fa a penes uns dies: la guitarra de Pau Alabajos convocava una roda de premsa en la que anunciava que abandonava el projecte, i alhora s’oferia per a que l’adoptara algún altre cantant. Fes-t’ho mirar ha tingut l’oportunitat de conversar amb ella.

La ja ex-guitarra de Pau Alabajos, a l'eixida de la multitudinària roda de premsa.

Fes-t’ho mirar: La seua decisió ha sorprés tothom. Pau Alabajos: el cantautor valencià amb més projecció del moment, recentment guardonat amb els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor que concedeix la revista Enderrock, amb un tercer disc coguent-se l’estudi... I va vosté i fa aquella roda de premsa... Encara ens estem preguntant, per què?

Guitarra: La resposta és ben senzilla: m’avorria sobiranament. Tot el dia protestant, gemegant, lluitant contra la censura imposada pel govern valencià... Mira la guitarra de Joan Miquel Oliver, per exemple, o la de Quimi Portet... això sí que és passar-s’ho be: marcianets, surfistes, hàmsters que se’n van a Cuba, emersons... mare meua.

FM: Dona, però és que es tracta de propostes musicals molt diferents. Les pretensions de Joan Miquel Oliver poc tenen a veure amb les vostres, no creus?

G: Val, sí, potser m’he deixat portar per l’entusiasme... Tens raó. Els meus motius són en realitat uns altres.

FM: No tindrà res a veure la presència cada vegada major d’instruments de corda a les composicions del grup, veritat?

G: No, no és això, però ara que ho dius... Començava a estar fins més amunt del claviller, amb tant de violinet. Realment no calen si les coses es fan be... Mira Ismael Serrano, eixe sí que és un cantautor de veritat. Ni violins ni hòsties: ell i la guitarra, no li cal res més. En canvi este... vinga violinets, vinga! Es pensa que aixina...

FM: Aleshores, què són, zels?

G: Que no, que ja t’he dit que no van els tirs per ahí. Estava intentant explicar-ho...

FM: Quin és el problema, llavors?

G: El problema és que no es pot ser tan explícit. No pots autodenominar-te cantautor –o pitjor, poeta– i fer eixes cançons... Guitarres com jo, en segons quines mans, et fan plorar d’emoció. Amb Pau sent que transmet el mateix que un politono de mòbil... per això me’l deixe. Per no parlar de les lletres...

FM: Què passa, amb les lletres?

G: Passa que si eres un cantautor no pots dir “...em pugen calfreds per la columna vertebral...”, això passa; i menys encara allò de “...no es pot negociar amb el dolor, ofendre les víctimes de l’accident...”. Però si sembla un tertulià, encara que amb acompanyament de violins! Pau Alabajos m’emociona el mateix que una definició del Termcat. Quant sent versos com eixos no puc evitar pensar en Raimon, o en Ovidi, tan admirat i més per Pau. Ai, si Ovidi alçara el cap... Ells cantaren fets molt més horribles, en cançons que hui en dia encara valen, i que seguiran fen-t’ho d’ací cinquanta anys. En canvi, qui s’enrecordarà de “Línia 1” d’ací quatre anys, eh?

FM: Per tant, podriem dir que els motius pels quals abandones Pau Alabajos són exclusivament artístics, no?

G: Exacte, ho has pillat. En la música de Pau Alabajos preval el missatge sobre l’Estètica. És una opció com una altra, amb la qual pots complir certa funció, però per a ser cantautor –i no et dic ja poeta– cal alguna cosa més... I jo perseguisc eixe algo més. El missatge és passatger, caduc. L’art perdura.

FM: Entenc. Aleshores, consideres immerescuts els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor?

G: Totalment immerescuts. De fet, el pròxim que em parle de Pau Alabajos com a cantautor la tindrà amb mi. Mira, els cantautors de veritat no diuen, no expliquen; els cantautors de veritat proposen, suggereixen, fan náixer en les ánimes de la gent idees i sentiments. Fan náixer! Entens? Planten llavors, no com fa Pau Alabajos, que et dona la planta feta, amb flor i tot... I eixes llavors, després, creixen elles soles al teu interior, nodrint-se del teu jo i de les seues particularitats. Floreixen dins teu! Per això, les cançons dels bons cantautors contenen tants significats com possibles oients. Les cançons de Pau Alabajos, en canvi, són pobríssimes: només admeten un únic significat, que damunt et donen fet.

FM: Colló, tu ... en compte de la guitarra d’un jove aspirant a cantautor, sembla que hages sigut la guitarra d’Eric Clapton.

G: Tot és qüestió de sensibilitat...

FM: Be, i després de renegar així de Pau, però, sobretot, després de tota aquesta disertació filosòfico-musical, a qui penses oferir les teues cordes?

G: Mmmm... Be, hi ha per ahí un fet merda... Mi Sostingut, crec que li diuen. Diu que fa psico-rumba o algo aixina... La veritat és que m’engisaria deixar-me fregar pels seus dits humits...

FM: Mi Sostingut? No crec que arribe molt lluny amb eixe nom...

G: Tranquil, ja li’l canviarem...

De camins i carreteres

2009-06-02T17:34:00.003+02:00

Camí: franja de terra per la que es va a peu.

La carretera es diferència del camí en que la recorrem amb cotxe; i en que només és una línia que uneix un punt amb un altre. La carretera no te sentit per ella mateixa; el sentit només el tenen els dos punts que uneix. El camí, en canvi, és un elogi de l’espai: cada tram te sentit per ell mateix i ens convida a detindre’ns. La carretera és la victoriosa desvalorització de l’espai. Gràcies a la carretera, hui l’espai no és més que un simple obstacle per al desplaçament humà i una pèrdua de temps.

Abans que els camins desaparegueren del paisatge, desaparegueren de l’ànima humana: l’home perdé el desig de passejar, de caminar amb les seues pròpies cames i gaudir-ne. Ja no veiem la vida com un camí, sinò com una carretera: com una línia que va d’un punt a un altre. El temps de la vida s’ha convertit en un simple obstacle que cal superar a velocitats cada vegada majors.

El camí i la carretera són també dos concepcions distintes de la bellesa. En el món de les carreteres un paisatge bonic significa una illa de bellesa unida per una llarga línia a altres illes de bellesa. En el món dels camins, en canvi, la bellesa és ininterrompuda i constantment canviant; a cada pas ens diu: “Detín-te!”.

Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera

HOMBRE QUE MIRA EL CIELO

2009-05-18T17:42:00.007+02:00

Mientras pasa la estrella fugaz
acopio este deseo instantáneo
montones de deseos hondos y prioritarios

por ejemplo que el dolor no me apague la rabia
que la alegría no desarme mi amor
que los asesinos del pueblo se traguen   sus molares caninos e incisivos
    y se muerdan juiciosamente el hígado
que los barrotes de las celdas
    se vuelvan de azúcar o se curven de piedad
    y mis hermanos puedan hacer de nuevo
    el amor y la revolución
que cuando enfrentemos el implacable espejo
    no maldigamos ni nos maldigamos
que los justos avancen
    aunque estén imperfectos y heridos
que avancen porfiados como castores   solidarios como abejas
    aguerridos como jaguares
    y empuñen todos sus noes
    para instalar la gran afirmación
que la muerte pierda su asquerosa puntualidad
que cuando el corazón se salga del pecho
    pueda encontrar el camino de regreso
que la muerte pierda su asquerosa
    y brutal puntualidad
    pero si llega puntual no nos agarre
    muertos de vergüenza
que el aire vuelva a ser respirable y de todosy que vos muchachita sigas alegre y dolorida
    poniendo en tus ojos el alma
    y tu mano en mi mano
y nada más
porque el cielo ya está de nuevo torvo
    y sin estrellas
con helicóptero y sin dios.

Mario Benedetti

(14/9/1920 - 17/5/2009)

LUCHA DE GIGANTES

2009-05-12T13:00:00.001+02:00

Alguns no haurien de morir mai