El meu llatí, la meua veritat invencible (Estellés, i 4)

xvi

ah dissortada pàtria! ¿quin encés al·lucinat averany

[hauria

pogut endevinar que viuries aquestes hores de ver-

[gonya i merda?

¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que

[em done vergonya

d’haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple

[fet d’escriure’l?

¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu,

[pàtria meua,

en els teus homes i les teues dones que han perdut

[el costum

de fer l’amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes

[de fer

fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs

[a ser

lluminosa i feliç com el ventre d’una novençana pre-

[nyada. jo no ho

veuré, no ho veuran els meus ulls. però sentiré, a la

[meua fossa,

els passos lleugers d’una altra vida, d’una altra pàtria,

[d’una dignitat

amargament conquistada amb sang i amb derrotes i

[espant. allò

més trist és que moriré sense haver experimentat la

[glòria de ser

fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el po-

[der.

des d’avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels

[mus de la pàtria!

la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest

[idioma amb

què us parle, amb què us narre la immensa vergonya

[que em pertoca

patir.

xvii

un jorn vindrà que hom dirà que roma ja no és a

[roma. jo puc

dir-ho ja: roma és en mi. roma és exiliada com jo i

[on jo.

roma blasma i se’n plany en mi, que sóc abandonat de

[tothom però

puc enlairar, amb sol mot del meu llatí, una

[bandera, una

vela. ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí

[que m’és

un gos amable i un teuladí i em fan companyia de

[vegades,

aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glo-

[plet a glopet,

em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules

[humils i

pregones. no tinc llibres, difícilment puc escriure. però

[àdhuc

a les tenebres de la nit em sorprenc recitant-me,

[amb molt

d’amor, lletanies de paraules que vull preservar. potser

[un dia,

quan ho determinen els déus, em moriré dient càn-

[ter, dona,

balcó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,

[lluita.

llibertat...

Versos per a Jackeley (Obra completa 7): Llibre seté: Pòntiques

he deixat de comptar les síl·labes

la feina que m’agrada més.

he deixat de banda els meus llibres

el meu ausiàs el meu roís de corella àdhuc el meu

quevedo.

he deixat que diguen de mi el que vulguen.

si volen realista o surrealista.

perquè ens cal fer moltes coses encara

i les hem de fer entre tots

o ens mataran com unes rates. ens cal esperar sota la

pluja

sota les bales si és necessari

tota la nit i tot el dia

fer violentament acte de presència

¿què passa?

que ens maten.

pero no ens matem nosaltres no ens morim nosaltres

del gust mirant el que escrivim.

que ens maten

Manual de conformitats (Obra completa 3)