Cementeris (1)

LA PORFIA

Abans, quan no hi havia tele, els xicons dels pobles s’entretenien fent porfies, que eren com proves amb les quals es reptaven els uns als altres i que servien per demostrar la seua homenia. Així, es passaven els dies desafiant-se: a veure qui pixava més lluny, qui es creuava la sèquia mare d’un bot, qui arribava a l’altra banda del riu d’una pedrà, o a veure qui era el valent que es menjava un grapat de cireretes. De porfies n’hi havia de molts tipus, però algunes ‒com aquella de creuar nuet el Carrer Major del poble‒, pel risc que implicaven, acabaren sent tan populars que traspassaren els límits del temps, i durant generacions serviren per mesurar el valor dels xics fadrins. A Benifaió una d’aquelles porfies perpètues tenia com a escenari el cementeri, que per aquells temps estava gairebé apegat al poble.

La nit que als xicons els pegava per ahí, se n’anaven tota la colla a l’entrada de Benifaió, i des d’allí, un a un i a soles, havien de recórrer el caminet que unia el poble amb el cementeri, fins la porta mateixa. I una vegada allí, pegar dos culades a la porta ‒que era de ferro i grinyolava com un dimoni‒ i dir, ben fort: ”cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!”. La porfia acabava ací i no deia res de com tornar, però generalment tots ho feien igual: amollàven a córrer tant ràpid com les cames els permetien i no paraven fins aplegar al poble, on esperava la resta de la colla. I així fins que ho feien tots.

El que passà una nit de tantes fou que un dels xicons ‒l’últim que quedava per pegar les culades‒ es va fer el caminet, va arribar fins la porta de ferro, es va girar d’esquenes, i quan donà els colps i va dir allò de “cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!” i va tirar a fugir va veure que no podia, que algo l’agafava pel cul i no el deixava anar. I és clar, el xic es va espantar moltíssim, i començà a forcejar i a cridar: “Assolta’m, per favor! Assolta’m, que no ho tornaré a fer! Assolta’m...!”. Fins que els amics, que el vigilaven des de l’altra punta ‒perquè això feien sempre, per tal d’assegurar-se que tothom acomplia la porfia‒, en vore-se’l que no tornava, que udolava i sacsejava els braços d’aquella manera però sense moure’s del lloc, i pensant-se que li havia agafat algun mal, decidiren anar a buscar-lo.

I encara com. Perquè ni ànimes, ni morts ni res d’això. El que havia passat és que se li havia enganxat el cul del pantaló a un rebló de la porta. Però ell no ho sabia, clar, i allí el tenies: mig desvanit, més blanc que una paret i gemegant encara: “Assolta’m per favor... assolta’m... Que no ho tornaré a fer... Assolta’m...”. Que arriben a tardar un poc més en anar a per ell i es queda allí sec, el pobre...

EL CACAUERO D'ALCÀSSER

Això diu que era un home d’Alcàsser que es dedicava a vendre cacau i tramussos pels pobles de la comarca. Els dies de mercat ‒per estar a bona hora al pobles, i com que es desplaçava a peu‒, l’home havia de viatjar de nit, fet que normalment no li suposava cap problema ‒malgrat els perills‒, llevat de quan havia d’anar al mercat d’Albal. Perquè per anar a Albal havia de passar inevitablement per davant del cementeri, i això no li feia gens de gràcia.

Tanta por li infonia aquell cementeri ‒les altes parets, els xiprers brandant-se‒ que quan passava per davant, i per no sentir-se tan sol, parlava en veu alta. I solia estar tan inquiet en aquells moments que pronunciava el primer que li passava pel cap: “Cacau torraeeet!”, deia. I tornava: “Cacau torraeeet!”. I així fins que el deixava enrere.

Una nit de tantes hi havia al cementeri un parell de germans que estaven vetlant a son pare, que havia faltat. El cacauero, en distingir els primers xiprers, començà la cançoneta: “Cacau torraeeet!”, cada vegada més fort, a mesura que anava acostant-se a la porta. “Cacau torraeeet!”. I en això que un dels germans, en sentir-lo passar, li diu a l’altre: “Has sentit? Toca, ix i compra una mesureta; així almenys tindrem algo amb què entretindre’ns”.“Cacau torraeeet!”, seguia sentitnt-se. I ix aquell i en vore’l passar crida: “Cacauero! Posa’m dos quinzets!”.

I el cacauero: “Dos quinzets? Ahí tens cabàs i tot!”. I del bot que va pegar arrefilà cabàs, bastó i tot el que portava a les mans i amollà a córrer. Tant, que aplegà al mercat el primer, però de buit.