Les estratègies reproductives (2011)

Premi al millor relat del Primer Concurs Literari en Valencià organitzat per la Comissió Lingüística de la Delegació d'Alumnes de la UPV

Les vacances d’estiu s’acaben, i això es nota en l’ambient: en la quantitat de gent reunida; en la urgència dels acostaments. Un jove s’apropa a la barra i es demana un altra copa. Des de la seua nova posició –cèntrica, dominant– escruta l’horitzont.

Hi ha una morena de cabells solts i arrissats, ferèstecs; i el cul de l’amiga. Hi ha arracades suspeses sobre muscles lluents, clavícules marcant el camí, omòplats. Hi ha també malucs que són anses, la rodonor desafiadora de grapats de pits; ungles dels peus pintades. I cuixes, genolls, pessons, boques... Moltes boques. I aleshores la veu. És alta, espigada, i el mira amb uns ulls enormes des de l’altra punta del local, immòbil. El vestidet –d’un verd exagerat pels llums– li penja dels muscles, s’arrapa al seu cos tibant i s’eixampla en mil volants en aplegar a unes cames llarguíssimes. Aquella xica li clava els ulls, obri la boca i es repassa el llavi inferior. No s’ho pensa: d’un glop s’empassa el gin-tonic i es llança a la pista, rumb al seu encontre.

Es capbussa de ple en l’atmosfera densa i policromada de la sala, on la xica d’ulls fixos destaca per contrast sobre un fons de cossos que es retorcen frenètics al ritme de la música. A un costat i a l’altre s’encaixen pelvis enfurides; centenars de caps es convulsionen en catarsi col·lectiva. Ella, però, roman estàtica; amb els ulls enganxats als seus. Avança sigil·lós, aguantant-li l’esguard (un moviment en fals i l’encanteri es trencaria). Amb molt de compte tracta d’acostar-se, de penetrar a la seua bombolla sense pertorbar-la, per a la qual cosa aprofita qualsevol interrupció de la visibilitat per apressar el pas i guanyar-li uns metres: l’inevitable inclinació del cap d’ella en beure, algú que s’interposa en la trajectòria de les seues mirades.. i finalment, després de tres cançons, hi aplega.

La xica de vestit verd i cames inacabables sembla tolerar la seua presència, així que amb un gest àgil es col·loca darrere seu, la pren pel ventre, s’hi arrima. Li agafa la mà, es separa, i delicadament la fa girar fins que les seues cares es troben, moment que aprofita per besar-la. Ella se’l mira i somriu (li trau un cap, millor); amaga la cara, simulant un pudor del tot fals, però que atrau encara més el seu pretendent, qui ara, confiat en les seues possibilitats i intensificant l’atac, li deixa caure la mà cuixes avall, la palpa... I aleshores ella, per fi, es mou.

Comença amb un lleu bellugueig de malucs, que prompte esdevé dansa que l’envolta, que l’enxampa. A cada gest seu, ell respon escurçant encara més la poca distància que els separa. Mossegant-li el coll. Acaronant-li els cabells. Regalant-li pretensioses paraules a cau d’orella... I ella se’n riu, irònica; perquè el que aquell xic no sap és que, en realitat, porta tota la nit observant-lo, estudiant els seus moviments. Perquè ignora que, faça el que faça, poc o res canviarà. Perquè ella ja fa estona que l’ha escollit. Llavors la xica de verd se li repenja als muscles i li mossega el pessó de l’orella, li’l llepa. Es gira d’esquenes i, mirant-lo de reüll, se li refrega. I quan ja el té a punt l’agafa pel braç, se l’emporta fora del local i el remata: li clava la mà dins dels pantalons i apreta; li diu si vol acompanyar-la a casa.

Els ve justet entrar al pis. Un poc més i se la folla allí mateix, al replà, per culpa d’una clau que no entra. I a ella això li encanta, perquè és precisament el que anava buscant. L’apreta, la llepa, la palpa, li mossega els llavis amb fúria... és perfecte. Però no tan de pressa, li diu. L’aparta amb la mà. Li treu la samarreta i se’l mira. I amb el dit índex li solca el tors (menut però vigorós, tal i com havia suposat), avall fins més enllà del melic. Molt lentament es despassa els botons del vestit. Mantenint-lo a distància, sense llevar-li els ulls de damunt, torturant-lo. Fins que arriba a l’últim i deixa caure aquell tros de tela, revelant-li vanitosa totes les seues virtuts. Aleshores li ordena que es traga els pantalons, s’agenolla, la mira uns segons... i li la besa. I a ell li agrada tant que, embogit, la plega de terra i l’empeny cap a l’habitació.

La llança damunt del llit, l’obri de cames. “Folla’m”, li diu ella, sol·lícita. I ell, obedient, la munta i comença a espentar sense parar. I es veu que ho fa bé, perquè la xica de verd, que ara li abraça el llom i l’emmanilla amb les seues cames inesgotables, no deixa de cridar.

“Què booo”, gemega. I dolçament el pren per les galtes, se l’acosta i el besa ‒ara els llavis, ara el front; ara a l’ull‒, enviscant-li mitja cara. “Més fooooort!”. I obri tant la boca que sembla que vaja a desencaixar-se-li. “Més depressaaaa!!!”. I aleshores, quan el mascle esclata ja en els primers espasmes, aquella bocassa enorme es tanca i d’un mos se li menja el cap. El cos decapitat del xic segueix espentant, i a cada nova convulsió, un raig de sang li esguita la cara, però a ella eixos últims sacsons són els que més li agraden, els que la fan bramar de goig i la deixen totalment extenuada, estesa al llit.

L’endemà de matí, en despertar, prendrà el cos al qual ha dormit abraçada, l’esquarterarà i el guardarà al congelador.

Li vindrà bé per alimentar les cries.*

_________________________________________________________________________

* El canibalisme sexual és molt freqüent en algunes espècies d’insectes, com és el cas de la Mantis religiosa. Tant el mascle com la femella consumeixen moltes energies durant la còpula; tantes, que el mascle mor poc temps després de la unió, i la femella amb prou penes sobreviu al part. Per tant, no és tan mala idea, això d’utilitzar el pare per saciar l’apetit de l’embarassada. Un crim? Podria ser, però també és veritat que les còpules dels mascles decapitats són més llargues i fertilitzen més ous. Per tant, podríem estar parlant, no d’assassinat, sinó de suïcidi actiu, com a forma d’assegurar-se una descendència major.