Estructura mental que es manifesta a l’hora d’interrelacionar-se amb altres persones i que consisteix a actuar de manera que es satisfaguen els desitjos de l’altre, amb l’únic objectiu de que siga eixe altre qui es “sacrifique” la pròxima vegada i així es vegen complits els desitjos propis. Així doncs, les concessions als interessos dels demés, eixe acte que deuria resultar tan natural i assumit, esdevé ací un exercici de càlcul i de freda premeditació. Per a la persona que actúa seguint aquest model és, tal i com indica la seua explicativa denominació, un intercanvi de “favors”, la cosa més neutra, equitativa i benintencionada. No obstant, es tracta d’una perversa forma de xantatge.
Fer-li un favor a algú, o cedir en el seu benefici, no significa que eixa persona dega correspondre’t. Possiblement deuria (i segurament ho farà), però has de saber que no està obligada. Els favors i els sacrificis deurien ser actes de generositat voluntaris i silenciosos, mai una forma de lligar a l’altre. Aquesta xicoteta matisació potser irrite a alguns, però és la pura veritat.
En el fons, l’intercanvi de favors és una forma de menyspreu als demés. Aquell que actúa segons aquest principi no farà cap esforç per aproximar-se a la postura de l’altre. No intentarà entendre’l. No farà cap concessió, ni tan sols al dubte. Com que l’única cosa que li importa és vore nodrit el seu ego, proposarà un escenari on seré jo qui es rendisca primer als teus desitjos, només per a que sigues tu qui es rendisca als meus després. I res més. En aquesta cadena de sacrificis no hi ha transferència, no hi ha renúncies ni guanys, només el desig interessat de perpetuar un sistema amb el qual traure beneficis per a un mateix.
Les persones que fan de l’intercanvi de favors una forma de vida no s’estimen els altres, però al mateix temps els necessiten, fet que evidència la seua vulnerabilitat, i que ho torna tot més patètic.
Al respecte, una cita de Joan Fuster (de “Consells, Proverbis i Insolències”):
En el fons, l’intercanvi de favors és una forma de menyspreu als demés. Aquell que actúa segons aquest principi no farà cap esforç per aproximar-se a la postura de l’altre. No intentarà entendre’l. No farà cap concessió, ni tan sols al dubte. Com que l’única cosa que li importa és vore nodrit el seu ego, proposarà un escenari on seré jo qui es rendisca primer als teus desitjos, només per a que sigues tu qui es rendisca als meus després. I res més. En aquesta cadena de sacrificis no hi ha transferència, no hi ha renúncies ni guanys, només el desig interessat de perpetuar un sistema amb el qual traure beneficis per a un mateix.
Les persones que fan de l’intercanvi de favors una forma de vida no s’estimen els altres, però al mateix temps els necessiten, fet que evidència la seua vulnerabilitat, i que ho torna tot més patètic.
Al respecte, una cita de Joan Fuster (de “Consells, Proverbis i Insolències”):
Cal desconfiar dels qui prediquen la idea de sacrifici: és que necessiten que algú es sacrifique per ells.
Entrades
1 comentari:
Si la propina es de cuantía, hasta el santo desconfía.
Publica un comentari a l'entrada