Una operació conjunta entre la Policia Nacional i l’agutzil de Benimalcul ha permés desmantellar hui una trama que es dedicava a simular atropellaments de tren, incitant per a tal fi a ionquis, borratxos i altres malalts mentals al suicidi. L’operació s’ha saldat amb la detenció de nou persones −entre elles, el president i el vocal segon de l’associació Vies per a la Vida (VpV)−, com a responsables d’un delicte d’associació il·lícita, inducció al suicidi i mala baba.
Vies per a la Vida és una associació que des de 1998 lluita per l’eliminació dels passos a nivell a la nostra comarca, i que als últims temps havia mantingut una gran activitat; amb concentracions, xarrades i l’aparició gairebé constant dels seus membres a la televisió. Iniciativa seua fou també la marxa ciclista que farà cosa de dos mesos aconseguí reunir un centenar de persones a Benimalcul, i que durant cinc hores va recórrer els seus carrers reivindicant la supressió dels dos passos a nivell que existeixen a la població. Tanmateix, sembla que per als seus responsables tot açò no era suficient.
Els detinguts solien desplaçar-se a psiquiàtrics, bars de polígon o barris marginals. Allí, fent-se passar per reporters de Callejeros, els feien a les futures víctimes preguntes que d’una altra manera mai no els hagueren pogut fer sense que els partiren la cara. Els preguntaven, per exemple, què pensaven d’ells els seus fills, com havien arribat a eixa situació o què esperaven de la vida en el futur. Era la seua forma de guanyar-se la seua confiança i d’anar minant la seua autoestima. Passat un temps, un cop convençuts de la mediocritat de les seues vides i dels beneficis que el seu sacrifici podia comportar a la col·lectivitat, els detinguts animaven a les víctimes a llançar-se al tren. Els demanaven, això sí, que ho feren de manera que semblara un “accident”, una fatalitat fruit d’una distracció o de la mala sort.
“Buscaven, per damunt de tot, generar alarma social, crear un ambient que afavorira les seues pretensions com a associació”, afirma Pere Peris, cap de l’operació policial. “La societat està molt sensibilitzada amb estos temes, i ells s’hi han aprofitat. Només cal recordar el que va passar fa unes setmanes amb aquell xic −del qual hem sabut ara que es tractava d’un altre suicida suggestionat. Creuava per on no tocava, amb els auriculars posats i sense mirar, i malgrat això la gent tornà a eixir al carrer a manifestar-se contra RENFE i a favor de la construcció d’un pas subterrani...”
“El fi no pot justificar mai els mitjans”, ha manifestat Wellington Pons, responsable d’infraestuctures de RENFE per a la comarca de La Xivana. Fouprecissament ell qui ficà la Policia sobre la pista, després d’una reunió amb la junta directiva de Vies per la Vida. “Vaig tractar d’explicar-los que les mesures que proposaven eren molt costoses i que de moment no podiem assumir-les; que potser on haviem de treballar més era en la prevenció. Però no atenien a raons”. Segons W. Pons, un d’ells es va alçar a mitjan reunió insultant-lo i el va amenaçar: “Digué que m’agradara o no anava a morir molta gent innocent, i que jo en seria l’únic responsable”. Manifestacions com aquestes i la inusual freqüència amb què s’estaven produint atropellaments en una mateixa línia (la C-2) feren sospitar la Policia i precipitaren una investigació que finalment ha acabat amb l’escapçament de l’associació Vies per a la Vida.
Mentrestant, l’operació continua oberta i no es descarten més detencions, sobretot després dels nous casos d’atropellaments registrats a les últimes hores. Aquestos s’han produit de manera simultània i en línies diferents −un a Galanduixa i l’altre a Almefusses−, la qual cosa fa pensar en ramificacions de la trama en altres comarques.
Representants de la Gendarmeria francesa s’han interessat ja pel cas i s’han oferit a col·laborar amb la Policia Nacional, convençuts de la connexió de la trama xivanera amb l’onada de suicidis registrats al si de l’empresa France Telecom.
Benifaió i Almussafes −tothom ho sap− mai no s’han dut del tot be; ara, això sempre ha sigut una cosa més d’homes, perquè quan venia l’hivern, totes les dones d’Almussafes anaven a llavar a Benifaió, i mai va passar res.
El llavador estava a l’entrada del poble, i hom el preferia perquè, a diferència del d’Almussafes, aquest s’abastia d’aigua nascuda allí mateix, i no d’aigua del riu, com la majoria, que estava molt més freda i que sovint venia bruta −de vegades roja−, fent inútil qualsevol intent d’aclarir la roba. A més, hi havia allí una dona que llogava llibrells i que venia sabó, lleixiu i tot allò necessari per poder fer la bugada. Tot eren avantatges, doncs, per a les dones d’Almussafes, que no calia que portaren res per llavar, només el cabàs amb la roba bruta.
El cas és que al caminet que anava d’Almussafes al llavador començà a eixir-los a les dones un home nuet. No els deia res, ni va gosar mai tocar-les, simplement els eixia al davant, feia una espècie de ballet i tornava a amagar-se, o eixia per darrere i les passava corrent −amb elconseqüent sobresalt per a elles−, però mai no els va tirar sarpa ni res, i a algunes de les dones fins i tot els feia gràcia (“Mira’l, ahí el tens. A vorem quina monà ens fa hui”). A algunes altres, no obstant, no els en feia gens (“Veges tu, quina indecència. Per ahí corrent amb això tot penjant...”), i cada vegada que els eixia es ruboritzaven i no sabien on mirar ni què fer. Un dia, una d’elles es va espantar tant que li caigué el cabàs de la roba en terra i se li va embrutar tota. Enfurida després de mig matí llavant i amb les cames encara tremolant-li per l’ensurt, va decidir contar-li-ho al seu marit.
− Eixe ha de ser el de les vaques... Segur! Em jugue una orella a que és ell.
(Anys enrere l’home que els eixia nuet a les dones criava vaques. Un dia nasqué al seu corral un “fenòmen”: una criatura que era meitat vaca i meitat persona i que va nàixer morta. El succés va commocionar la comarca i es va armar un gran revol. Vingueren metges de València i tot a emportar-se aquella criatura i la ficaren en formol per estudiar-la, i pel poble es va dir que aquell home acostumava a fer això: que tenia relacions amb animals, i que era ell qui havia deixat prenyada a la vaca. Tot allò va acabar molt malament: a l’home li llevaren el corral, i des d’aleshores ningú no sabia massa bé que havia sigut d’ell)
− Ha de ser ell... Degenerat... Tranquila Maria que ja m’encarregue jo. Ja voràs com no li queden més ganes.
L’endemà de matí, com de costum, Maria isqué al carrer carregada amb el cabàs de la roba bruta... acompanyada, aquesta vegada, pel seu marit, vestit de dona −amb falda negra, davantal i mocador al cap del mateix color−, disposat a escarmentar a aquell depravat. A poc a poc anaven juntant-se amb més dones, i en eixir del poble, a l’alçada dels canyars de vora la sèquia, va i se’l veuen. Però no li donà temps ni de fer el ballet, perquè en això que el va veure aparéixer, el marit d’aquella dona soltà el cabàs, arrencà a córrer com un boig darrere de l’home nuet i es va tirar damunt d’ell vinga la punyà.
El portaren a bofetades a la caserna de la Guàrdia Civil, i allí s’encarregaren d’explicar-li la resta (diuen que de la tana que li pegaren un poc més i el maten). I mai més no es va tornar a saber d’ell per Almussafes.
Mai més? Conta la meua iaia que quan ella era xiqueta, un dia, tornant de fer la compra, de camí a l’hort on vivien, li va eixir al davant un home nuet. Diu que no li va fer res, però que li va fer gràcia, perquè es quedà mirant-la, li féu aixina com un ballet i s’amagà ràpidament.
− Aixina alt i mig pelat dius que era, no? Eixe ha de ser el tio aquell, com li diuen... el de les vaques. No pot ser cap altre. −Li explicà sa mare a la meua iaia.
I devia de ser ell (no podia ser cap altre), però hi hagué una altra cosa que li va fer gràcia a la meua iaia, quan un poc més endavant el va tornar a veure.Furgava darrere d’un esbarzer, d’on de repent va traure una bicicleta roja; i així, nuet com anava, se’n pujà corrent a la bicicleta i enfilà la carretera, mirant enrere.
Açò diu que era un xicot no massa espavilat que quan se li empinava el catxirulo, com que no sabia allò què era, s’astorava tot i se n’anava correguent a cal metge a que li ho miraren. Cada vegada que això passava, el doctor, que ja se’l coneixia, el deixava passar davant de tots i repetia la mateixa operació:agafava una safa, l’omplia d’aigua fresca i, alhora que pronunciava algunesparaules tranquilitzadores, li’l ficava dins fins que allò se li’n baixava.
El cas és que una vegada de tantes que li agafà això, el xic va acudir a cal metge, però aquest no estava. Per sort per a ell, la dona, que sabia de què “patia” el xic i vegent-se allò, el va fer passar, calmant-lo: “El meu marit no està en estos moments, però tranquil, passa que jo t’ho arreglaré”. I el xic va i entra. I aleshores la dona del metge tanca la porta, comença a despullar-se a poc a poc, s’obri de cames i li diu “clava’l ací dins i voràs com se te’n passa...”.
A tot això, mentres, el metge està al bar del poble, fent-se’n una amb els amics. I al cap d’una estona d’estar allí raonant un d’ells veu al xicot vindre carrer amunt, i diu: “Eixe és el de...?”. I bota el metge: “Sí, sí... quin cas, tu. Resulta que quan se li empina s’espanta i no sap què fer amb ella, el molt borinot...”. I en passar el xic per la porta eixen a preguntar-li:
− Què, d’on vens tan content?
− Ah! Hola, doctor. Vinc d’ahí de sa casa. És que m’ha agafat això un altra vegada... però tranquil que ja està. La seua dona m’ho ha arreglat.
− Ah sí? I com has quedat, t’ho ha arreglat be?
− Doncs sí, i millor que vosté, que m’ha tret fins i tot el pus que tenia...
Esta és una de les nombroses historietes que conta ma uela. Acostume a dir “historietes”, així, en genèric, perquè sovint en ella fets reals, rondalles, sussoïts, llegendes o simples anècdotes es mesclen sense cap distinció. En aquesta ocasió, no obstant, el gènere va quedar clar des d'un principi: diu que relats com aquest eren els equivalents als xistes de hui en dia, i que aleshores ells els anomenaven “contes rogets” (no verds, eh? rogets). A mi m’ha fet gràcia, i a banda de recuperar-lo, m’he permés el luxe de rebatejar el gènere. Jo els anomene retro-acudits.
Fa uns cent anys, a Rússia, els marxistes perseguits començaren a reunir-se en secret en xicotets cercles per estudiar el Manifest de Marx; simplificaren el contingut d’aquesta senzilla ideología per tal de difondre-la a nous cercles, els membres dels quals, simplificant encara més aquesta simplificació, la transmeteren a altres i aquestos a uns altres, de manera que quan el marxisme es féu conegut i poderós a tot el món només quedava d’ell una col·lecció de sis o set consignes, tan deficientment lligades entre sí que difícilment podriem anomenar-les ideologia. I precissament perquè allò que va quedar de Marx fa ja temps que no constitueix un sistema lògic d’idees, sinò a penes una sèrie d’imatges i consignes suggerents (un obrer que somriu amb un martell, un home negre, un de blanc i un de groc que es donen fraternalment la mà, el colom de la pau que s’enlaira cap al cel, etc.), podem parlar de la gradual, general i planetària transformació de la ideología en imagologia.
Imagologia! Aquesta paraula ens permet agrupar sota un mateix concepte allò que te tants noms: les agències publicitàries, els assessors d’imatge dels homes de l’Estat, els dissenyadors que proyecten les formes dels cotxes i dels aparells de gimnàstica, els creadors de moda, els perruquers i les estreles del show business, que dicten la norma de bellesa física a la que obeeixen totes les rames de la imagologia.
(…)
Totes les ideologies foren derrotades: els seus dogmes foren finalment desenmascarats com simples il·lusions i la gent deixà de prendre-se’ls seriosament. Els comunistes, per exemple, creien que durant el desenvolupament del capitalisme el proletari anava a empobrir-se cada vegada més, i quan un bon dia es va demostrar que a tota Europa els obrers anaven a la feina amb cotxe, tingueren ganes de cridar que la realitat els estava fent trampes. La realitat era més forta que la ideología. I precissament en aquest sentit la imagologia la va superar: la imagologia és més forta que la realitat, que per una altra banda fa ja molt de temps que no és el que era per a la meua àvia, que vivia en un poble de Moràvia i ho coneixia encara tot per la seua pròpia experiencia: com es fa el pà, com es construeix una casa, com es mata un porc i es fa l’embotit, què es fica als edredons, què pensen del món el senyor retor i el senyor mestre; tots els dies es trobava amb tot el poble i sabia quanta assassinats s’havien comés a la regió als últims deu anys; tenia, per dir-ho d’alguna manera, un control personal sobre la realitat, de manera que ningú podia contar-li que el camp moravi prosperava quan a casa no hi havia res per menjar. El meu veí de París passa el seu temps a una oficina en la que està huit hores assegut enfront d’un altre treballador, después se’n puja al cotxe, torna a casa, engega el televisor, i quan el locutor l’informe del sondeig d’opinió pública segons el qual la majoria dels francesos ha decidit que el seu país és el més segur d’Europa, obrirà de pura felicitat una botella de champagne i mai més sabrà que eixe mateix dia es van cometre al seu carrer tres robatoris i dos assassinats.
Els sondejos d’opinió pública són l’instrument decisiu del poder imagològic, que gràcies a ells viu en total armonía amb el poble. L’imagòleg bombardeja a la gent amb preguntes: com evoluciona l’economia francesa? Hi haurà guerra? Existeix a França el racisme? És el racisme bo o mal? Qui és el millor escriptor de tots els temps? Està Hongria a Europa o a la Polinesia? (…) I com la realitat és per a l’home de hui en dia un continent cada vegada menys visitat i menys estimat, per a la qual cosa te motius més que suficients, els veredictes dels sondejos s’han convertit en una espècie de realitat superior, o per dir-ho d’una altra manera: s’han convertit en la veritat. Els sondejos d’opinió pública són un parlament en sessió contínua que tenen la funció de crear la veritat, la veritat més democràtica que mai haja existit. I com que mai entrarà en contradicció amb el parlament de la veritat, el poder dels imagòlegs viurà sempre en la veritat. (…)
Les ideologies eren com enormes rodes darrere de l’escenari que feien voltes i posaven en moviment les guerres, les revolucions, les reformes. Les rodes de la imagologia fan voltes, però açò no incideix sobre la història. Les ideologies lluitaven les unes contra les altres i cada cert temps una d’elles era capaç d’omplir amb el seu pensament tota una època. La imagologia organitza ella mateixa l’alternància pacífica dels seus sistemes al ritme veloç de les temporades. (…) Les ideologies pertanyien a la història, mentres que el govern de la imagologia comenta allà on acaba la història.
La paraula canvi, tan valorada per la nostra Europa, ha pres un nou significat: no significa un nou estadi d’una evolució contínua (tal i com l’entenien Vico, Hegel o Marx), sinò un desplaçament d’un lloc a un altre, d’un costat a un altre, d’ací cap enrere, d’enrere cap a l’esquerra, de l’esquerra cap avant (tal i com ho entenen els sastres que inventen un nou model per a la nova temporada). (…) Si en el moment en que escric aquestes pàgines tots han decidit que Martin Heidegger ha de ser considerat un delirant i un gos sarnós no és perquè el seu pensament haja sigut superat per altres filòsofs, sinò perquè en la ruleta imagològica s’ha convertit en un número desafortunat, en un antiideal. Els imagòlegs creen sistemes d’ideals i antiideals, sistemes de curta durada cadascun dels quals és ràpidament reemplaçat per un altre sistema, però que influeixen en el nostre comportament, en les nostres opinions polítiques i preferències estètiques, en el color de les estores i en els llibres que escollim, tan poderosament com en altres temps eren capaços de dominar-nos els sistemes dels ideòlegs.
*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera
El maquinista de retroexcavadora és un home fet a ell mateix. Començà fent cavallons amb son pare, i ara és l’amo del seu propi negoci: una empresa dedicada a l’extracció i el moviment de terres, amb un parc mòbil format per tres retroexcavadores, dos furgonetes, una motoanivelladora, dos dúmper, una compactadora i un camió, i que dóna treball a quatre homes més i a la seua dona, que s’encarrega de la divisió de lloguer de grúes i plataformes elevadores.
El maquinista de retroexcavadora, en el fons, és un sentimental. Tant és així, que el dia que constitueix la seua empresa li fica per nom l’acrònim que resulta d’ajuntar els noms de la dona i la filla. Aquesta demostració d’amor tan pura dóna com a resultat noms de l’estil de Carymar, Vickymar, Ampaymar... o Marumar o Jessimar o Conximar... perquè sí, senyors, encara que no s’ho creguen, els autèntics maquinistes de retroexcavadora poden casar-se amb qui siga, però conscients com són de les bondats sonores de les terminacions en consonant líquida i de com això arriba a influir en la demanda, tenen sempre una filla que es diu Maria, que és morena i grosseta, i que juga amb bulldozers de plàstic conduits per barbies rapades.
El maquinista de retroexcavadora viu als afores. No suporta el tacte aspre i dur de l’asfalt, així que un dia decideix comprar uns terrenys que ningú vol al costat del cementiri, alçar un mur de blocs de quatre metres d’alçària delimitant la parcel·la (que ve a ser de gran com el camp de futbol municipal) i crear allí una República Independent de Tot i de Tots, un territori lliure de malesa on els seus fills puguen créixer en pau. Impagables són les vistes que ofereix des del poble: mitja dotzena de grues grogues de lloguer retallades sobre un fons de blocs grisos, elevant els seus braços al cel com a reclam publicitari, competint en verticalitat amb els vells xiprers del cementiri: tota una metàfora dels nostres temps.
El maquinista de retroexcavadora és capaç de desviar el curs de les aigües, de crear muntanyes i valls, o de destruir-les. Forada la terra, la canvia de lloc o la comprimeix per a que els humans puguem recolzar-hi com cal les nostres construccions: cases que ens protegiran de la plutja, carreteres que ens permetran desplaçar-nos i acudir als nostres llocs de treball, escoles on educarem les generacions futures, gratacels que desafiaran les lleis de la gravetat i que en el seu ascens ens arrossegaran a tots cap al progrés... És per això que te un alt concepte d’ell mateix i que li agradaria haver excavat Petra,haver construït el Canal de Panamà, o viatjar a la Lluna i aplanar un poc tot allò.
Una vesprada m’acoste al seus dominis. Adosat al mur de blocs sense lluir, a l’alçada dels meus ulls, hi trobe un telefonillo última generació amb càmera incorporada. Des de l’altre costat, una veu femenina però cavernosa m’increpa, com si en compte de tocar un timbre li haguera tocat una altra cosa. Pronuncie les paraules màgiques: “Vinc a llogar-te una grua, que vull pintar la façana”, i aleshores les fins el moment infranquejables portes s’obrin, pesades i sorolloses com les d’una fortalesa medieval. Escampats al voltant d’un pati central hi ha una casa, una quadra, un corral, arbres fruitals, un hortet, màquines excavadores, una cabra, una xiqueta jugant amb un muntó d’arena i un forat d’uns deu metres de profunditat que aplega ranta la vivenda i que amenaça amb engolir-se-la. Al seu interior, el maquinista de retroexcavadora mou frenèticament la pala: forada, descarrega, compacta, escampa... Diu que vol fer una piscina (olímpica, es veu) al costat de la casa,“una caseta per a la depuradora, unes dutxes i un jacuzzi” i baix de la piscina, “un aparcament subterrani per als cotxes i les màquines”. Llavors em venen al cap les obres del Metro de Madrid, conceptes en eixos moments tan buits com “llicència d’obres” o “Estudi Geotècnic”, i unes imatges de Youtube on unes cases filipines eren devorades per la terra durant un terratrèmol. “Ara és que demanen un fum de documents i estudis, per a fer una coseta d’estes, però això en veritat no cal, home”.
El maquinista de retroexcavadora es queda uns instants mirant fixament la posta de sol, indòmit; es torca la suor amb la camiseta de la Penya Taurina “El Piló”,i aclucant els ulls a lo Clint Eastwood, assolta: “Jo, només pel color del terreny, ja sé si això aguantarà o no”. I aleshores decideixes que es mereix, com a mínim, un post.
dissabte, 25 / juliol / 2009
Mesos de psicòleg i teràpies íntimes. Mesos de buscar sexe en els amics a fi de trobar-se a ella mateixa. I ara, després de veure’s, per primera vegada en molt de temps, guapíssima en una foto en què no va maquillada ni porta cap minifalda amb leggings per a dissimular la grossor de les seues cuixes, ara, seu a la cadira de la seua habitació escoltant “High and dry” i se sent meravellosament feliç mentre canten “you broked another mirror; you're turning into something you are not”, més feliç se sent quan ella mateixa s’arranca a cridar “you will be the one screaming out”.
Ara, ve algú per darrere, i la casa està tan buida que només se la sent a ella i a Radiohead enternint els seus futurs assassins. Ara sent la presència d’un ós al darrere; un ós sense ombra. I quan es gira amb la cadira negra giratòria de potes inútils, l’assassí pren el ganivet com a les pel·lícules, tancant-ne el puny i li’l clava al coll. Ella es queda dient “don't leave me high....” i pren l‘ultima alenada somrient.
La notícia saltava fa a penes uns dies: la guitarra de Pau Alabajos convocava una roda de premsa en la que anunciava que abandonava el projecte, i alhora s’oferia per a que l’adoptara algún altre cantant. Fes-t’ho mirar ha tingut l’oportunitat de conversar amb ella.
La ja ex-guitarra de Pau Alabajos, a l'eixida de la multitudinària roda de premsa.
Fes-t’ho mirar: La seua decisió ha sorprés tothom. Pau Alabajos: el cantautor valencià amb més projecció del moment, recentment guardonat amb els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor que concedeix la revista Enderrock, amb un tercer disc coguent-se l’estudi... I va vosté i fa aquella roda de premsa... Encara ens estem preguntant, per què?
Guitarra: La resposta és ben senzilla: m’avorria sobiranament. Tot el dia protestant, gemegant, lluitant contra la censura imposada pel govern valencià... Mira la guitarra de Joan Miquel Oliver, per exemple, o la de Quimi Portet... això sí que és passar-s’ho be: marcianets, surfistes, hàmsters que se’n van a Cuba, emersons... mare meua.
FM: Dona, però és que es tracta de propostes musicals molt diferents. Les pretensions de Joan Miquel Oliver poc tenen a veure amb les vostres, no creus?
G: Val, sí, potser m’he deixat portar per l’entusiasme... Tens raó. Els meus motius són en realitat uns altres.
FM: No tindrà res a veure la presència cada vegada major d’instruments de corda a les composicions del grup, veritat?
G: No, no és això, però ara que ho dius... Començava a estar fins més amunt del claviller, amb tant de violinet. Realment no calen si les coses es fan be... Mira Ismael Serrano, eixe sí que és un cantautor de veritat. Ni violins ni hòsties: ell i la guitarra, no li cal res més. En canvi este... vinga violinets, vinga! Es pensa que aixina...
FM: Aleshores, què són, zels?
G: Que no, que ja t’he dit que no van els tirs per ahí. Estava intentant explicar-ho...
FM: Quin és el problema, llavors?
G: El problema és que no es pot ser tan explícit. No pots autodenominar-te cantautor –o pitjor, poeta– i fer eixes cançons... Guitarres com jo, en segons quines mans, et fan plorar d’emoció. Amb Pau sent que transmet el mateix que un politono de mòbil... per això me’l deixe. Per no parlar de les lletres...
FM: Què passa, amb les lletres?
G: Passa que si eres un cantautor no pots dir “...em pugen calfreds per la columna vertebral...”, això passa; i menys encara allò de “...no es pot negociar amb el dolor, ofendre les víctimes de l’accident...”. Però si sembla un tertulià, encara que amb acompanyament de violins! Pau Alabajos m’emociona el mateix que una definició del Termcat. Quant sent versos com eixos no puc evitar pensar en Raimon, o en Ovidi, tan admirat i més per Pau. Ai, si Ovidi alçara el cap... Ells cantaren fets molt més horribles, en cançons que hui en dia encara valen, i que seguiran fen-t’ho d’ací cinquanta anys. En canvi, qui s’enrecordarà de “Línia 1” d’ací quatre anys, eh?
FM: Per tant, podriem dir que els motius pels quals abandones Pau Alabajos són exclusivament artístics, no?
G: Exacte, ho has pillat. En la música de Pau Alabajos preval el missatge sobre l’Estètica. És una opció com una altra, amb la qual pots complir certa funció, però per a ser cantautor –i no et dic ja poeta– cal alguna cosa més... I jo perseguisc eixe algo més. El missatge és passatger, caduc. L’art perdura.
FM: Entenc. Aleshores, consideres immerescuts els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor?
G: Totalment immerescuts. De fet, el pròxim que em parle de Pau Alabajos com a cantautor la tindrà amb mi. Mira, els cantautors de veritat no diuen, no expliquen; els cantautors de veritat proposen, suggereixen, fan náixer en les ánimes de la gent idees i sentiments. Fan náixer! Entens? Planten llavors, no com fa Pau Alabajos, que et dona la planta feta, amb flor i tot... I eixes llavors, després, creixen elles soles al teu interior, nodrint-se del teu jo i de les seues particularitats. Floreixen dins teu! Per això, les cançons dels bons cantautors contenen tants significats com possibles oients. Les cançons de Pau Alabajos, en canvi, són pobríssimes: només admeten un únic significat, que damunt et donen fet.
FM: Colló, tu ... en compte de la guitarra d’un jove aspirant a cantautor, sembla que hages sigut la guitarra d’Eric Clapton.
G: Tot és qüestió de sensibilitat...
FM: Be, i després de renegar així de Pau, però, sobretot, després de tota aquesta disertació filosòfico-musical, a qui penses oferir les teues cordes?
G: Mmmm... Be, hi ha per ahí un fet merda... Mi Sostingut, crec que li diuen. Diu que fa psico-rumba o algo aixina... La veritat és que m’engisaria deixar-me fregar pels seus dits humits...
FM: Mi Sostingut? No crec que arribe molt lluny amb eixe nom...
La carretera es diferència del camí en que la recorrem amb cotxe; i en que només és una línia que uneix un punt amb un altre. La carretera no te sentit per ella mateixa; el sentit només el tenen els dos punts que uneix. El camí, en canvi, és un elogi de l’espai: cada tram te sentit per ell mateix i ens convida a detindre’ns. La carretera és la victoriosa desvalorització de l’espai. Gràcies a la carretera, hui l’espai no és més que un simple obstacle per al desplaçament humà i una pèrdua de temps.
Abans que els camins desaparegueren del paisatge, desaparegueren de l’ànima humana: l’home perdé el desig de passejar, de caminar amb les seues pròpies cames i gaudir-ne. Ja no veiem la vida com un camí, sinò com una carretera: com una línia que va d’un punt a un altre. El temps de la vida s’ha convertit en un simple obstacle que cal superar a velocitats cada vegada majors.
El camí i la carretera són també dos concepcions distintes de la bellesa. En el món de les carreteres un paisatge bonic significa una illa de bellesa unida per una llarga línia a altres illes de bellesa. En el món dels camins, en canvi, la bellesa és ininterrompuda i constantment canviant; a cada pas ens diu: “Detín-te!”.
Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera
Mientras pasa la estrella fugaz acopio este deseo instantáneo montones de deseos hondos y prioritarios
por ejemplo que el dolor no me apague la rabia que la alegría no desarme mi amor que los asesinos del pueblo se traguen sus molares caninos e incisivos y se muerdan juiciosamente el hígado que los barrotes de las celdas se vuelvan de azúcar o se curven de piedad y mis hermanos puedan hacer de nuevo el amor y la revolución que cuando enfrentemos el implacable espejo no maldigamos ni nos maldigamos que los justos avancen aunque estén imperfectos y heridos que avancen porfiados como castores solidarios como abejas aguerridos como jaguares y empuñen todos sus noes para instalar la gran afirmación que la muerte pierda su asquerosa puntualidad que cuando el corazón se salga del pecho pueda encontrar el camino de regreso que la muerte pierda su asquerosa y brutal puntualidad pero si llega puntual no nos agarre muertos de vergüenza que el aire vuelva a ser respirable y de todosy que vos muchachita sigas alegre y dolorida poniendo en tus ojos el alma y tu mano en mi mano y nada más porque el cielo ya está de nuevo torvo y sin estrellas con helicóptero y sin dios.
Corria l’any 1996, i ma mare, fent ús de la seua clarividència, em va apuntar a un curset de mecanografia, que per a qui no ho sàpia, i segons el diccionari, és “l’art d’escriure a màquina”. Aquesta destrellatada operació formava part, en realitat, d’un pla molt ben traçat. Eixe mateix any, ella i mon pare havien fet la inversió de les seues vides: havien adquirit a plaços la prestigiosa Enciclopèdia Larousse en 15 volums (incloguentun Atles universal i un altre d’Espanya), i entre això i el curset anaven a proporcionar-me les armes necessàries per poder afrontar amb garanties un futur que es preveia (i ahí sí que acertaren) difícil i ple de competència.
“Però jo no vull anar a cap curset...”. “Ah, no? I què vols fer, aleshores?”. “Vull anar a jugar a futbol amb els amics”. “Jugar? Ja eres majoret; ja has jugat prou. Ara és hora de que comences a pensar en l’avenir”. I fou d’aquesta manera –amb el recurs deslleial de les paraules altisonants– com un xiquet de dotze anys fou convençut de sacrificar durant tres mesos els seus tan preciats matins de dissabte.
El primer dia fou horrible. La classe la formaven tres joves aspirants a secretària (era això o perruquera), una menopàusica en l’atur, una jubilada que s’havia quedat vídua no fa molt i que ara es dedicava a fer qualsevol curset que caiguera pel poble, i jo. L’escena la completava el professor: un home d’uns cinquanta-i-pico anys que algun dia degué de tindre un cert atractiu, però al qual es veu que la vida havia maltractat un poc. Tot ho pal·liava, no obstant, amb les seues maneres de venedor d’El Corte Inglés: amb una diligència sobrenatural, amb la determinació de qui és capaç de vendre-li un tanga a una monja. Tenia veu de locutor, i emprava un castellà tan castís que quasi aconseguia ofegar un fort accent de la Valldigna. Les seduia amb la paraula, s’interesava, i feia comentaris que devien ser bromes, perquè elles –les dones– tot li ho reien. Jo, en canvi, no entenia ni papa; així com tampoc entenia com eren capaces de suportar la pudor a Brummel que exhalava sense arrufar el nas. Sí, devia de ser això: aquella sentor devia de posseir una espècie de poder hipnòtic que apardalava les dones... En aquest tipus de pensaments em trobava jo embarcat, quan aleshores, aquell home, per si encara no havia quedat prou palés l’abisme que em separava de la resta de la classe, em prengué pel bescoll, em preguntà el nom (amb simulacre de somriure al rostre i un fastigós machote tancant la frase) i a continuació, mostrant-me un grapat de caramels de colors, em va enviar al bar de davant a comprar-li tabac.
“A mi no m’agrada això d’escriure a màquina, mama. Jo no vull anar més al curset”. “Que què? Tu no saps el que dius, xiquet. Tu vols ser algun dia un home de profit o no? Aleshores cal que faces eixe curset, perquè el dia de demà si no saps escriure a màquina no seràs ningú. Què vols acabar, com ton pare, anant a l’obra?”. “Però mira el Carles, o el Ricard; a ells no els obliguen a fer cap curset, i es passen el matí jugant a la plaça...”. “A la plaça... clar, aixina els anirà després... tu t’enrecordes del conte de la cigala i la formiga? Doncs tu has de fer com la formigueta, has de sacrificar-te ara un poc, per a així, el dia de demà, tindre una bona feina. A ells, en canvi, els passarà com a la cigala; deixa’ls que s’ho passen be ara, deixa’ls, que ja voràs: després es torcaran els mocs amb la mànega...”
I aquella imatge tan potent acabà per convéncer-me... Jo odiava el Ricard, i imaginar-me’l amb la mànega bruta de mocs m’hi motivà especialment. Be, també estava l’altra imatge: la de l’esquena de mon pare bullint fins gairebé l’hora d’anar al llit, després de tot el dia al sol. Però eixa em feia menys efecte... Fóra com fóra, m’hi vaig resignar. Faria el curset. Pel meu futur, per ma mare.
El segon dia, l’home amb pudor a Brummel –gran coneixedor de les últimes tecnologies en aprenentatge multimèdia– ens la presentà: es tractava del mètode MecaMax 2000. Engegà el televisor amb video integrat, i aleshores, nascuda d’entre la neu de la pantalla aparegué ella: Afrodita vestida de roig, amb muscleres i pentinat com el de ma mare a les fotos de quan jo encara no havia nascut. I ens parlava: o millor dit, em parlava; perque em mirava a mi, es dirigia només a mi, tendra i maternal. Jo resseguia embadalit els seus llavis, també rojos, intentant copsar en cadascun dels moviments de la seua boca el vertader significat d’allò que intentava explicar-me. La seua veu melosa em convidava a oblidar-me de tot, a enlairar-me per damunt d’aquelles quatre parets i viatjar lluny d’allí; a soltar els dits, obrir l’ànima i crear frases tan suculentes com Tratábase de otro feliz vagabundo o El problema se acaba si la serpiente me muerde mientras yo lo estoy intentando.
Bocina, repique, arrullo, zaguán. Bocina, repique, arrullo, zaguán. Afrodita sorpresa pel pause entre dos exercicis, els llavis glaçats entre l’articulació de dos sons, i tanmateix, tanta bellesa... Axioma, tronado, pinzón. Axioma, tronado, pinzón. I enmig de tanta coherència, les patetes de les lletres elevant-se àgils, colpejant suaument el paper: tec-tec, teque-tec, tec, teque-tec-tec-tec... en una dansa catàrtica que m’abduia per complet i em feia oblidar-me de cigales i formigues... M’abstreia, tant, que no me n’adonava quan les patetes de la F i de la J s’enganxaven; catàstrofe mecanogràfica que provocava que totes les patetes que venien a continuació s’enganxaren formant un gran bolic metàl·lic, fet que em costava un calbot de l’ex-venedor d’aspiradores, i les risetes de la menopàusica.
Mecanografia... “l’art d’escriure a màquina”. Carro, rodillo, cinta correctora, timbre marginal... “Si no mejoras tus pulsaciones no te daremos el título...”. Sona tot tan ridícul, ara que amb només dos ditets i sense mirar la pantalla creme el teclat del portàtil xarrant pel messenger; ara que al currículum importen altres coses...
Forem tots unes víctimes.
De res em van servir tots aquells enganxons de dit intentant prémer la “ñ”.
Assumit que el temps s’engronsa, és difícilment demostrable que, al límit, la vida s’aproxima als instants infinitament prop del punt d’equilibri, horitzontals i de velocitat tangencial a la trajectòria dels dies.
Les vacances d’estiu s’acaben, i això es nota a l’ambient: en la quantitat de gent reunida, en la urgència dels acostaments. El nostre protagonista s’acosta a la barra i es demana un altra copa. Des de la seua nova posició – cèntrica, dominant – escruta l’horitzont.
Hi ha una morena de cabells solts i arrissats, ferèstecs; i el cul de l’amiga. Hi ha grans arracades suspeses sobre muscles lluents, clavícules marcant el camí, omòplats. També hi ha caderes que són anses on agafar-se fort, la rodonor desafiadora d’uns pits, ungles dels peus pintades; i cuixes, genolls, boques... moltes boques... I aleshores la veu. És alta, espigada, i el mira amb uns ulls enormes des de l’altra punta del local, immòbil. El vestidet – d’un verd exagerat pels llums – li penja dels muscles, s’arrapa al seu cos tibant, i s’eixampla en mil volants en aplegar a unes cames llarguíssimes. Aquella xica li clava els ulls, obri la boca i es repassa el llavi inferior; així que no s’ho pensa: d’un glop s’empassa el gin-tonic i es llança a la pista, rumb al seu encontre.
Es capbussa de ple en l’atmosfera densa i policromada de la sala, on la xica d’ulls fixos, estàtica, destaca per contrast sobre un fons de cossos dansant frenètics al ritme de la música. La mira, i a poc a poc va estirant del fil invisible que des de fa un minut els lliga. A un costat i a l’altre s’encaixen pelvis enfurides, s’eleven braços al cel en convulsió col·lectiva; ell, però, avança molt lentament, aguantant-li l’esguard, penetrant delicadament en la seua bombolla atemporal, sense sobresalts. Aprofita qualsevol distracció d’ella per apressar el pas i guanyar-li uns metres: l’inevitable inclinació del cos d’ella en beure, algú que s’interposa entre les seues mirades; i finalment, després de tres cançons, hi aplega. La xica de vestit verd i cames inacabables sembla tolerar la seua presència, així que amb gest àgil es col·loca darrere seu, la pren pel ventre, s’hi arrima.
Tot seguit el xic desplega tots els recursos de seducció al seu abast: li agafa la mà, la separa lleument, i amb un moviment lent la fa girar fins que les seues cares es troben, moment que aprofita per besar-la als llavis. Ara que el te a prop, la xica comprova que és més menut que ella, però tant se val; potser així tot siga més fàcil. Ella li somriu i aparta la cara, simulant un pudor inexistent que atrau encara més al seu pretendent, que ara, confiat en les seues possibilitats i intensificant l’atac, li deixa caure la mà cuixes avall, la palpa. Aleshores ella, per fi, es mou. Comença amb un lleu bellugueig de caderes, que prompte esdevé dansa que l’envolta, que l’enxampa. A cada gest seu, ell respon escurçant encara més la poca distància que els separa. Li mossega el coll, li acarona els cabells, li regala pretensioses paraules a cau d’orella... i ella se’n riu, irònica; perquè aquell xic no sap que en realitat porta tota la nit observant-lo, estudiant els seus moviments; perquè ignora que faça el que faça, poc o res canviarà, perquè ella ja fa estona que l’ha triat. Aleshores la xica de verd se li repenja als muscles, li mossega el pessó de l’orella. Es dona la volta i deixa que es refregue contra el seu cul. Ja el te a punt. I sense a penes mirar-lo, l’agafa pel braç, se l’emporta fora del local i allí el remata: li clava la mà dins dels pantalons i apreta; li diu si vol acompanyar-la a sa casa.
Els ve justet entrar al pis. Un poc més i per culpa d’un pany rovellat no se la folla allí mateix, al replà; i això a ella li encanta, perquè és precissament el que estava buscant. La pren pel muscles, l’arrepreta contra la paret i li mossega els llavis amb fúria... És perfecte... però no tan de pressa... ella sap el que es fa. L’aparta, li treu la samarreta, i tal i com havia suposat, el cos menut d’ell amaga una anatomia vigorosa, ben proporcionada. Molt a poc a poc es despassa el vestit, sense llevar-li els ulls de damunt, torturant-lo; fins que el deixa caure,amostrant-li vanitosa totes les seues virtuts. Aleshores li ordena que es traga els pantalons, s’agenolla, se la mira uns segons... i li la besa. I a ell li agrada tant, que, embogit, la plega de terra i l’empeny cap a l’habitació.
Com si d’un sac es tractara, la llança damunt del llit. Ella s’obri de cames, sol·lícita. “Folla’m”, li diu. Ell, obedient, la munta, i comença a espentar sense parar. És incansable. És increible... somriu satisfeta: “per fi ho he aconseguit”, i mentres, el pren per les galtes, li acarona els cabells. “Més depressa”, li prega. Li llepa el front... i en eixe moment ell ho entén tot. Tanca els ulls i segueix espentant. La xica de verd l’envolta amb les seues cames llarguíssimes, el besa dolçament, i aleshores, quan el mascle explota en els primers espasmes, obri una bocassa enorme i d’un mos se li menja el cap. El cos decapitat del xic segueix espentant, i a cada nova convulsió, un raig de sang li esguita la cara, però a ella eixos últims sacsons són els que més li agraden, els que la fan bramar de goig i la deixen totalment extenuada, estesa al llit.
L’endemà de matí, en despertar, prendrà el cos al qual ha dormit abraçada, l’esquarterarà i el ficarà al congelador.
Li vindrà molt be per alimentar les seues cries *.
* El canibalisme sexual és molt freqüent en algunes espècies d’insectes, com és el cas de la Mantis religiosa. Tant el mascle com la femella consumeixen moltes energies durant la còpula (tantes, que el mascle morirà poc temps després de la unió, i la femella a penes sobreviurà al part). Per tant, no és tan mala idea això d’utilitzar el pare per saciar l’apetit de l’embarassada. Un crim? Podria ser, però també és veritat que les còpules dels mascles decapitats són més llargues i fertilitzen més ous. Per tant, podriem estar parlant, no d’assassinat, sinò de suicidi actiu, com a forma d’assegurar-se una descendència major.
Les dones que prenen la fresca al carrer, alertades per la sotragada, acudeixen el més ràpid que poden.
–Ximo! Ximo! Victòria, vine, corre! Ajuda’m, que el meu home ha caigut un bac.
Ximo no entén res i li fa molt de mal el colze. No sap com ha anat a parar a terra. Victòria està tan grossa que a penes pot doblar l’esquena, i tractant d’agafar-lo pels peus, perd l’equilibri i està a punt de caure-li damunt. Pepa, operada de la cadera fa dos mesos, solta la crossa, agafa el seu marit pel braç i estira, però l’únic que aconsegueix és fer-se mal ella. Ximo les mira, confòs. Ell només volia... però, la cadira...
–Ximo! Estàs be? On t’has pegat? –Pepa, visiblement alterada, el pren pels muscles, el sacsa. –Ximo! On t’has pegat? Em sents?
I és clar que la sent. Voldria poder dir-li-ho; això i que li fa molt de mal el colze, però no troba les paraules. En eixos moments entra Encarna, la veïna:
–Què és el que passa?
–El meu home, que ha caigut un bac i no es pot alçar... Ai, Encarna, sort que has vingut, a vore si entre les tres podem...
–Vosté estiga quieta que jo ho intentaré. Ara el que ha de fer és dur un poc d’alcohol i un cotó-en-pèl, que mire quin repeló s’ha fet al colze.
–Alcohol, val...Ai, la veritat és que no se on el tinc, l’alcohol... no se si al bany, o a la cuina, o ...
Encarna intenta alçar-lo, però res. En caure s’ha quedat encaixat entre la còmoda i el sofà, i te el braç tot regirat.
–És açò? –A Pepa li tremolen les mans.
–No, Pepa, no. Això es colònia...
–Ai sí, dona, tens raó... jo és que no m’aclarisc... No serà millor cridar a Joaquim? El cas és que tampoc se on tinc el seu número... Deu d’estar ací, el tinc apuntat a una llibreteta que tinc a...
–No, a Joaquim deixe’l de moment. I vosté estiga tranquila, que jo m’encarregaré de tot. El que farem serà cridar a Fina, la que viu al cantó. Amb un poc de sort te al fill major a casa i ens pot ajudar.
Ximo, mentrestant, segueix sense entendre com s’ho ha fet per caure. Deu haver sigut en tornar a la cadira... la distància... Però ha caigut altres vegades, s’ha fet fins i tot més mal, i sempre s’ha alçat ell sol; no entén perquè ara no pot. Fa un nou intent: tracta de reunir les poques forces que li queden i concentrar-les a les cames; falca els peus –un d’ells, descalç–, s’impulsa, però les cames li tremolen, s’esvara... No pot alçar-se. És incapaç de posar-se dret... Es sent del tot impotent, però aleshores comença a envair-lo una sensació molt pitjor: la por a que el món esdevinga un camp infinit d’arenes movedisses, i el sofà l’últim reducte de terra ferma; la certesa de que res tornarà a ser el mateix.
Aleshores arriben la veïna del cantói el seu fill:
–A vore... què és el que ha passat? –Fina s’ajoca al costat de Ximo i amb una tendresa incomprensible per a ell li fica el braç recte, el mira.
–Res, el tio Ximo, que en voler assentar-se se veu que no ha calculat be i ha caigut de tòs.
Fina intenta calmar-lo:
–Vinga va, que això no és res. –Però Ximo tremola de cap a peus. – Ara entre el meu fill i jo l’alcem, i ací com si no haguera passat res... –I mentre li ho diu, li acarona la galta, i suaument li pren la mà.
El fill de Fina, que juga de pívot a l’equip de bàsquet del poble, passa els seus braços per baix dels de Ximo, l’apreta contra el seu pit, i gairebé sense que ningú l’ajude l’alça i el diposita al sofà.
–Veu home? Ja està.
I aleshores Ximo, fora de perill per fi, trenca a plorar. De vergonya, de por, d’agraiment; tot al mateix temps.
–Vinga, no plore, home, que això li pot passar a qualsevol... Ma mare mateixa: la setmana passada redolà i caigué del llit, i ahí la te... No plore més, d’acord? Que això no passa res... –I li aparta les llàgrimes del rostre amb els dits, eixa dona gairebé desconeguda a la que a penes saluda quan se la creua pel carrer, i que ara, en acabar de netejar-li la ferida del colze, s’alça, somriu i el besa en el front. –Va, no plore més...
Però Ximo no para de plorar i tremolar, busca una mà familiar, mentre es pregunta on estarà el seu Joaquim, perquè ha de viure tan lluny, perquè no és ell qui el besa ara.
Any 2367. Mentres el primer president ciborg de la història dels Estats IbèricsConfederats, MFragairibarNe-CR2X, agonitza al seu jaç d’electrodes protoneuronals, un grup d’aqueòlegs japonesos fa una trascendental troballa a BeniPanasonic (antiga Benimodo). Es tracta del Mecanoscrit Brufolí, transcripció del sermó que Eliseu Brúfol i Sospedrà - mestre de l’ordre dels Emprenyadors - va pronunciar allà per l’any 2014 (després de la Gran Crisi), i que suposà l’espurna que encendria la coneguda com Revolta Brufolina, que esborrà de la faç de la Ribera especuladors, borts i lladres per implosió. A continuació el reproduim íntegre:
Venen quatre senyors amb ganes d’omplir-se les butxaques i ens diuen: “Això serà bo per a tots, això portarà diners per a la ciutat...” i ens ho creguem. Els arguments són els de sempre: “Vindrà gent de fora que es deixarà els diners a les vostres tendes, que menjarà als vostres restaurants, que repararà el cotxe als vostres tallers... Crearem llocs de treball, guanyareu en qualitat de vida i prestigi per a la vostra ciutat; tot el món voldrà vindre a viure ací!” I ens enganyen com als caragols... I per què dic açò? Doncs perquè jo no se si serà tan bo com diuen o què - potser sí, potser servisca deu menús més al bar, o venga vint peces de roba més a la tenda -, ara, una cosa hem de tindre clara: sempre serà cent, mil vegades més bo per a ells que per a nosaltres.
Però sabeu què és el pitjor? El pitjor és que són alguns dels nostres els qui primer eixen a defendre a aquests quatre senyors; pobres desgraciats que, o be no guanyaran res amb les seues operacions, o que si ho fan serà ben poc... comparat amb el que els senyors guanyaran, és clar. D’acord, d’acord, ja se el que estareu pensant. Clar que traurem beneficis amb eixa requalificació de terrenys que plantegen, clar... Clar que es crearan llocs de treball amb el nou centre comercial, és clar que sí... Però i ells? Quants en guanyen ells? Vos ho dic jo: mentres que nosaltres en guanyem cinc, eixos quatre senyors en guanyen cinc mil!
On ha quedat la nostra dignitat? Digueu-me, on? Fins a quan anem a permetre que seguisquen aprofitant-se de nosaltres? Fins a quan continuarem arreplegant els seus solls?
El veí, que no te garatge, ens aparca a la porta de casa. Nosaltres no hem d’entrar cap cotxe per eixa porta, perquè per no tindre no tenim ni permís de conduir, però som capaços de pagar tots els mesos un gual només per fotre el veí... Al teu fill eixos llibres de text ja no li fan falta, però t’inventes qualsevol excusa per tal de no deixar-li’ls a la veïna: “Que es gaste els diners igual que vaig fer jo!”... No suportem que “s’aprofiten” de nosaltres. És així...! Saber que estas permetent que algú obtinga beneficis a costa teua et violenta, justament perquè saps que, si tu volgueres, eixe algú no hi trauria cap profit...
Som així... No ho neguem! Aleshores, perquè no gastem aquesta mala llet també contra eixos quatre senyors amb ganes de fer negoci? Per què hauriem de deixar que s’aprofitaren de nosaltres? Per què? Hauria de ser aleshores quan traguerem l’orgull i la mala follà... És ahí quan hem de dir-los a eixos quatre senyors: no aneu a guanyar ni un sol cèntim a costa meua! Ni un!!!
Fem-ho per orgull, per pura envetja insana... On s’ha vist això de conformar-se amb cinc, on? Jo vull, com a mínim, els mateixos que ells, i si no, res! Tu quants en vols? I tu? I tu? I vosté? Jo en vull cinc mil! O per a tots, o per a ningú! I s’ha acabat... Qui està amb mi? I per això, açò és el que faré: començaré per no votar aquells qui ajuden a enriquir-se a eixos quatres senyors. Se que està complicat, perquè si no els ajuden uns, ho faran els altres... Doncs millor: no votaré! Sabeu que més faré? Presentaré al·legacions a tots i cadascun dels seus plans generals, estudis d’impacte i programes d’actuació, denunciaré qualsevol abús, elevaré queixes fins a les instàncies més altes que puga, em manifestaré o secundaré totes les vagues que es convoquen... faré tot el possible contra aquells que vulguen enriquir-se més que jo! Seré el més crític i conscienciat dels ciutadans, i el més envetjós i desconfiat també! Tot això faré, fins que aquests foscos senyors de corbata no tinguen altre remei que saltar-se la Llei, o demanar-los als seus amics els polítics que promulguen noves lleis per poder saltar-se la Llei. O pitjor... fins que no els en quede una altra que matar-nos... sí, heu sentit be, matar-nos!
Que pete tot! Que ens maten! Però no ens morim nosaltres, no ens morim de gust nosaltres rebolcant-nos als seus solls... El nostre honor està en joc!
L’altre dia Teresa parlava de la seua filla: “Anna és que sent Radio 3.” I l’altra dona que l’escoltava, Blanca, va dissimular que no sabia què era Radio 3 i va sentir un gran deshonor al pensar que a la seua filla li agradaven els Calaitos.
Anna parlava amb Maria, la filla de Maria:
- Què fort, l’altre dia ma mare em va pillar un xivato de maria en l’armari. I saps què em va dir? Que on anava amb tanta quantitat. Va cridar a mon pare i ens vam posar a fumar els tres. - Uf! Això seria impensable en ma casa... Ma mare em pilla un paquet de tabac i ja em tanca en una clínica de desintoxicació.
Anna i Maria van trobar a Marta, filla de Blanca, que passejava amb una camisa estreta de Camela cap al camp de futbol a per les entrades. On vas? Al concert! Molt bé! I després:
- És que no entenc com pot agradar-li eixa música. - Ja tia! És que no té gust, però clar si s’ajunta amb les amigues del súper on treballa, què vols? Va fer malament de deixar-se els estudis. - Tia, a ella no li havia anat bé mai...
Anna arriba a casa:
- He estat amb Maria i hem vist a Marta. Què fort! Anava a un concert de Camela. Tu creus que és normal? - Sí, jo he estat amb sa mare a l’hora del cafè i és que són les dos iguals! Per cert Anna, t’he comprat entrades per al concert de Björk a Barcelona, si vols dis-li-ho a Maria i sinó anem tu i jo. - Oh! gràcies mama!
Maria arriba a sa casa i sa mare li diu:
- T’he comprat entrades per a esta nit per a anar al concert del camp de futbol. Podem anar les dos que mai fem res juntes. - Mare, jo a això no vaig! - Ai xica, per què? Marta diu que sí que va, que he vist a Blanca i m’ho ha dit. - Mare això no val res!
Marta arriba a casa i Blanca li pregunta que què és Radio 3:
- És una emissora de radio, però ahí només fan que posar música en anglés o rareta. A Anna i a Maria els agradava. - I tu no vols sentir-ho? - Jo? A mi és que no m’agrada això. Vaig a la dutxa, que entre d’ací mitja hora.
Anna i sa mare se’n van amb el seu BMW cap a Barcelona.
Marta se’n va del súper al camp de futbol.
I Maria es queda en casa mirant gran hermano a la tele. Quan Anna li toque per a fer-li sentir la cançó que més els agrada, li baixarà la veu, perquè no vol que sàpia que està mirant eixe programa per a gent com Marta.
Dilluns Anna va a una manifestació antiglobalització que sa mare vorà en l’especial que fan a Cuatro. Les dos Maries se n’aniran de compres, i les tranquil•litzarà trobar-se a Blanca i Marta en una tenda inditex.
Anna no sap que Marta ha guanyat la volta a peu de tots els pobles del voltant. Maria no sap que Teresa és compradora compulsiva. Anna no sap que Maria veu gran hermano, ni que té addicció a la lectura. Teresa no sap que la seua filla no s’ha parat en la marihuana. I bla bla bla!
Hui entrevistem al seu moble de contraxapat al sr. Philips, un televisor sense euroconnector.
Fes-t’ho mirar: Estarà content, no? Hem sabut que els seus propietaris, els Llopis, han decidit per fi passar-se a la TDT. Per a un televisor ha de ser un goig, això de poder emetre una cinquantena de canals...
Sr. Philips: Un goig? Vosté que sabrà... Jo el que estic és fart de tot ja. Me cague en la TDT, en l’UHF i en el FMI!
F: Però Sr. Philips!
Sr. P: Ni Sr. Philips ni res. Vosté no sap el que és açò: sóc un aparell desfasat, sent que visc en un temps que no em correspon! Primer va ser el DVD. Com que no tinc euroconnector, van haver de connectar-me’l a través del video; ja sap: del DVD al video amb euroconnector i del video a mi amb cable coaxial. Després vingué la Playstation, que per a que funcionara van haver de comprar un adaptador caríssim que tranformava el senyal de la consola en un canal CH que després havien de sintonitzar... i ara açò. Estic desesperat. Tu saps com veuen els Llopis la TDT? Han comprat un decodificador, que passa el senyal al DVD. Veges tu! Del decodificador al DVD, del DVD al video, i del video a mi. I espera’t que després encara han d’anar a buscar els canals de la TDT al canal del video... i la imatge, clar, no és tan nítida com deuria. Jo agraisc als Llopis la seua estima i tots aquests anys de torcar-me la pols i canviar-me les figuretes del damunt, però crec que ja està be. Estic cansat. Ja no fan El Show de Monleón, ni El Precio Justo, i Nieves Herrero ja no ix per la tele. No vull que seguisquen allargant-me la vida artificialment... Vull morir-me.
F: Però sr. Philips! Què està demanant vosté? L’eutanàsia, o algo paregut?
Sr. P: Eutanàsia? Què collons! Jo el que vull és que em tiren a l’Ecoparc! A cadascú de nosaltres ens ha sigut assignat un temps ací, i crec que el meu ja ha acabat i ja està. Igual que li va passar al Beta, o al Walkman... m’entén?
F: Clar, perfectament. És vosté creient?
Sr. P: Sí. Per això no tinc por a la mort. Estic convençut de que hi ha alguna cosa més enllà, i tinc ganes de reunir-me amb altres companys, com per exemple el radiocassette, al Regne dels Aparells Electrònics Desfasats. Sí, estic preparat.
F: Se n’adona de que amb les seues paraules, potser estiga ferint la sensibilitat dels seus usuaris?
Sr. P: És clar que sí. Sóc conscient d’això i de que el meu abandó suposarà també la fi del video VHS que em mantenia connectat al DVD; connectat a la vida, en definitiva, si és que a açò podem dir-li vida... Molts pensaran de mi que sóc un egoista; tant se val. Estic fart de veritat, i si he aguantat tot aquest temps ha sigut precissament pel video VHS. Però ja no puc més. Açò no és vida, i l’únic que demane és una mort digna. Agraisc als Llopis totes les seues atencions, però és inútil allargar l’agonia. Ells són molt apanyats, sobretot el pare, que és qui em va comprar, i qui sempre troba adaptadors i cables i no li sap mal gastar-se els diners, però no es pot dir el mateix de les noves generacions... Mai oblidaré la mirada del Joanet, el menut, que acaba de prendre la comunió, quan son pare li va dir que no li compraria la Wii per que no trobava adaptador per a mi...
F: Sr, Philips, ha parlat vosté de mort digna. Què seria per a vosté morir dignament?
Sr. P: Per a mi, seria poder emetre durant 24 hores seguides tots aquells programes que els progres dels meus amos no em deixen emetre de normal. Ells són molt de Gabilondo, de documentals, de La 2 Noticias... ja m’entens. Si em deixaren... tinc pensat des de fa un temps el que emetria: pel matí Saber Vivir. Ho enganxaria amb El Programa de Ana Rosa, que alternaria amb Matí, matí. En Canal 9 ho deixaria per vore el Notícies 9, i A la fresca, i l’Oratge, i les dos pel•lis de vaqueros que si no estas atent no te n’adones quan acaba una i quan comença l’altra... Ai, Canal 9, quant que t’he enyore... De vesprada sintonitzaria alguna telenovela coenta, i si és la de Ribera Televisió, que es sent malament i a destemps, millor. O miraria si fan bous. Cap a les cinc degustaria amb delit algun magazine que parlara de Tita Cervera o de la Duquesa de Alba. Després algun concurset, i a les sis... España Directo: vells que rinyen per una quiniela, un reporter a punt de morir ofegat a un poble on hi han hagut inundacions, trucs per que el lavabo et quede més blanc en netejar-lo... ohhh quin goig. El Diario de Patricia, una altra vegada el Notícies 9, i els esports de Cuatro... i per fi... prime time: Gran Hermano o alguna telesèrie feta per a adolescents de la LOGSE, una tertúlia moderada per Cristina Tàrrega o Mira Quién Baila! Continuar amb alguna pel•li de classe B, algun concurset amb xiques que no paren de xarrar i palpar bitllets de 500 euros davant d’una sopa de lletres, els tiradors de cartes de Ribera Televisó, i el porno, i la Teletienda, i...
F: Ja està, no? Ja està! Ens ha quedat clar. I ara que parla de programes, d’imatges. De tot el que ha emés durant aquests anys, amb què es quedaria?
Sr. P: Ufff, no sabria què dir-te... encara que.. sí, ja ho tinc. Sens dubte jo em quede amb la comparecència de l’indòmit Aznar a la comissió que investigava els atemptats de l’11-M, quan ja era ex-president. Veure com treia de polleguera a un tio tan fava com Llamazares és una d’eixes coses per les quals paga la pena haver viscut
F: I per acabar, una curiositat: quin és l’aparell electrònic amb el qual li faria més il•lusió trobar-se, allà a l’Altre Món?
Sr. P: Mmmm, crec amb la Mega Drive 32X.
F: De veritat? Doncs si la veu, salude-la de la meua part, i digue-li que si SEGA ha acabat com ha acabat, fou per la seua culpa.
Notícies d'estos dies, arreplegades a la premsa fictícia local (del present i del futur):
El pare noël tornarà a enfilar els balcons
Juli Vert – Benifluch, 19/12/2008
Agents de la Guàrdia Civil, en col·laboració amb l’agutzil de Benifluch, detingueren ahir dos homes quan es disposaven a botar foc a prop d’un centenar de Pares Noël escaladors, que prèviament havien arrancat dels balcons de la localitat. Tots dos pertanyien al GAT (Grup d’Acció Tradicionalista), banda de perfil antiparenoëlista i pro-Reis Mags, que lluita contra “la mercantilització del Nadal” i que pretén erradicar de la festa “tots aquells elements aliens a la tradició cristiana”.
Els dos detinguts serien, segons fonts policials, els responsables de les últimes accions antinadalenques patides a la comarca; com ara l’assalt al camió de El Corte Inglés que transportava discos de Il Divo, o la pallissa a un estudiant que treballava disfressat de Pare Noël a un centre comercial. Segons el sargent Sánchez -cap de l’operació- , l’objectiu de la banda era deixar els carrers sense Pares Noël escaladors i llumenetes de Nadal, “en un mostra de crueltat extrema”.
Amb aquestes detencions es dóna per desarticulat el comando Sargantana i, a més, es posa fi a un misteri –el de la desaparició en pocs dies de tots els Pares Noël escaladors del poble- que havia portat de cap a polítics i dones amb batí rosa, i que a punt ha estat de costar-li el càrrec al regidor de Seguretat Ciutadana.
Al si de l’organització terrorista les reaccions no s’han fet esperar, i el seu màxim dirigent ja ha declarat, a través d’un comunicat al diari Las Provincias, “que no permetran més agressions a la tradició i a l’estètica”, la qual cosa fa preveure una nova escalada antiparenoëlista com la que ja es va viure ara fa dos anys.
Entre el material incautat a l’operació s’ha trobat una escala de mà, un cassette de Nino Bravo, 130 kilos de torró de praliné de llima al merengue i abundant documentació, entre la qual s’ha trobatinformació sobre el que haguera sigut el pròxim objectiu de la banda: el repetidor de RTVE d’Aitana; acció amb la que el GAT pretenia boicotejar l’emissió del “Especial Nochebuena” de Raphael.
L’operació segueix oberta, i durant les pròximes hores no es descarten noves detencions.
EFECTE PAPALLONA
Pere Gil – Almefusses, 09/01/2009
Les agressions a la comunitat xinesa continuen. Primer foren les protestes; després vingueren les manifestacions racistes i el segrest d’aquell repartidor.Ahir, una colla d’encaputxats atacava amb còctels molotov l’emblemàtic restaurant xinés “Personalidades” de Gandia, resultant ferit de gravetat el gos de l’amo. Però tot aquest caos en què vivim no ha sigut provocat per l’aleteig de cap papallona a Pequín, no. Tot va començar farà un mes, amb la desarticulació a Almefusses d’una banda organitzada de ciutadans d’origen xinés, que es dedicaven a entrar a robar a les cases disfressats de Pare Noël.
El seu modus operandi era ben senzill, alhora que pervers. Aprofitant les dates nadalenques i que tots els carrers del poble estaven adornats amb els ja típics Pares Noël escaladors (ninots que representen el Pare Noël carregat amb un sac amb regals, i que es pengen als balcons o les finestres simulant l’arribada d’aquest simpàtic personatge a les nostres cases), els lladres -disfressats de Pare Noël, amb sac i tot- es penjaven, imitant-los, de les parets, esperant la seua hora. El truc consistia a romandre ben quiets i, quasi imperceptiblement, anar canviant de posició, avançant lentament cap a finestres i balcons, fins accedir a les llars. Allà aprofitaven per robar tot el que podien, canviant als sacs les boles de periòdic arrugat per joies, aparells electrònics, pernil i llenceria occidental. La seua curta estatura –que, tot disfressats, els feia assemblar-se, i molt, als Pares Noël escaladors- i la lentitud amb que baixaven els permetia escapar sense alçar cap sospita.
Aquests fets, que no haurien d’haver traspassat mai les pàgines de successos dels diaris, han desencadenat una onada de violència xenòfoba que és, hui per hui, el problema més gros al que s’enfronta la nostra societat. La percepció del ciutadà, des del primer moment, ha sigut que darrere de tot açò hi havia alguna cosa més: “si te n’adones, eixos ninots els venen ells mateixos als seus basars de tot a un euro” -diu un veí del poble-; “foren ells, els xinos, els qui els van introduir al nostre país. Això ací abans no s’estilava, i ara va i passa açò... Tot estava pensat des d’un principi, formava part d’un plà per deixar-nos sense res”.
Des de que es produiren les detencions, el clima de desconfiança envers la comunitat xinesa ha anat en augment: “Volen fer-se en mosatros” -diu un jubilat-. “Ara és açò, però ves tu a saber quan de temps porten enverinant-nos lentament amb els seus rollitos, el seu cerdo agridulce i la mare que els va parir”. Però dels lògics recels originals s’ha passat a reaccions no tan lògiques, en forma d’agressions violentes contra establiments i persones, i a un estat de paranòia col·lectiva certament preocupant: “Jo, per si de cas, m’he desfet d’un gerro xino molt bonic que tenia al menjador de casa” -deia ahir una mestressa de casa- “Qui sap, això pot tindre una bomba amagada dins, o algo”.
Justificat o no, l’ambient que es respira al carrer és aquest. I mentre les autoritats tracten de posar-hi fre intentant fent vore a la societat els avantatges de la interculturalitat, alguns experts opinen en sentit contrari: “Els xinos volen dominar el món, això es sap des de fa temps”, declara Antònia Fluixà, de l’Associació de Sociòlegs Desocupats. “Ja ho intentaren una vegada quan provaren a desplaçar el planeta del seu eix saltant tots al mateix temps, però no els va eixir be. Ara, no és que s’hagen rendit, sinò que han optat per estratègies més subtils i efectives. Allò de reproduir-se com si foren conills i capitalitzar el seu comunisme no ha sigut res. La vertadera lluita ve ara, i hem d’estar preparats.”
Preparats o no, les agressions continuen, i el panorama que se’n presenta al davant és ben negre. España 2000 organitza ja una expulsió massiva -a la manera de Felip III amb els moriscos-, i la comunitat xinesa ha reaccionat anunciant que deixaran de vendre tupperwares i disfresses de tres euros. Vorem ara què fem en Carnaval.
Complit el termini, imposat per la Federació de Dits Xicotets del País Valencià, per a rebre una resposta favorable a les seues demandes per part dels usuaris, aquestmateix matí, a les 12.00, ha començat oficialment la vaga indefinida dels dits xicotets del País Valencià, que es va gestar a un partit de bàsquet en el moment en que els jugadors ajuntaren les mans.
El President General de la Federació ha fet una roda de premsa, després que el seu usuari es gitara, i ha mostrat la seua indignació per “no poder parlar a qualsevol hora normal, en un entorn normal, i haver de fer-ho a través de la webcam des del llit”.
En el comunicat escrit que han fet des de la Federació, amb l’ajuda dels altres dits de la mà i d’alguns usuaris del rotllo, els Dits Xicotets diuen “sentir-se infravalorats i infrautilitzats”.
La vaga, en principi indefinida, i seguida, segons la Federació, per un 90% dels dits xicotets del País Valencià, constarà de dues parts al llarg del dia: De matí faran vaga tradicional, en què deixaran de moure’s “per a que s’adonen de que realment ens necessiten”. De nit, però, a partir de l’hora de sopar, faran vaga a la japonesa; en aquestes hores, els dits pretenen fer una mena d’exhibicions particulars als seus usuaris mostrant-los totes les habilitats que tenen, perquè “sembla que no saben com d’útils podem arribar a ser”.
Els ditets denuncien, també, que de vegades se’ls dóna usos que no són de la seua competència. Al comunicat anomenen com a exemple “eixos moments en què cap altre dit pot suportar la bossa de mercadona i ens toca suportar un pes per al que no estem fisiològicament preparats”.
Per últim, la FDXPV, lamenta que el suport a la vaga per part dels altres dits de la mà siga pràcticament inexistent, i agraeixen els seus germans dels peus que hagen fet el que bonament poden, en el seu estat evolutiu, per a recolzar-los en aquesta lluita. El president dels Dits dels Peus ens ha confessat que “nosaltres hauríem d’haver fet el mateix quan ens va tocar l’hora”.
Mentre s’escriuen aquestes línies, la vaga continua avant i només uns quants violinistes han decidit signar un contracte verbal amb els seus ditets, després que el concert del dia mundial contra la desaparició de les granotes de tres ulls fóra un fracàs per culpa de la passivitat dels de la vaga. En aquest acord es comprometen a respectar-se mútuament. Els altres dits xicotets els han tatxat d’esquirols per abandonar la vaga mentre la resta de companys encara no han assolit la dignitat que pretenen. Esperem que no es desencadene un conflicte intern que faça que acabe en res, el que alguns ja anomenen la revolució dels dits xicotets.
Hui ens reb al seu apartament de Xeraco el senyor Xihuahua, ex-mascota de Paris Hilton, per a parlar-nos dels seus projectes de futur.
Fes-t’ho mirar: Primer que res, com es troba?
Senyor Xihuahua: Molt be, gràcies. Crec que puc dir que estic totalment rehabilitat. Porte tres mesos sense tastar ni una gota d’alcohol.
F:Ni tan sols el bourbon, que tant li agradava?
Sr. X: Ni tan sols això, tu...
F: I com era això de ser la mascota d’una celebrity global?
Sr. X: Fotut, la veritat. Tu imagina’t: tot el dia dins d’una borsa, amunt i avall. Paparazzis, afters, prémieres, photocalls, bukhakes... amb aquest ritme poliglot era molt difícil portar una vida ordenada.
F: Alguna cosa bona tindria, no?
Sr. X: Home... [Pensa. Tarda uns segons en contestar] Reconec que el Friskies Gold i poder cagar-me on volguera sense que ningú em diguera res són luxes només a l’abast d’uns quants escollits, i que per això molta gent m’envetjarà; però en certs moments ho he passat francament mal.
F: Com per exemple?
Sr. X: Voràs, Paris te un problema, un només, i és que és completament imbècil. Es pensava que jo era una gosseta, i crec que, de fet, encara ho pensa. Em portava sempre vestit de rosa, em perfumava, i no feia altra cosa que presentar-me a yorkshires eixits que m’oloraven el cul... Això acaba destrossant-me psicològicament. Pensava, val, els tinc menuts, els collons, però tant? Alçava la pota i li pixava els tacons, però ella ni aixina... es pensava que era una altra de les meues habilitats. No podia fer res, només aguantar-me i posar cara de xihuahua... És dur, arribes inclús a dubtar de la teua identitat sexual...
F: Ha perdonat Paris Hilton?
Sr. X: Vaig tardar molt en fer-ho, però sí. Aquests tres mesos al centre de desintoxicació per a races menudes han donat per a molt. Tens molt de temps per reflexionar... acabes relativitzant-ho tot i adonant-te de les coses que són realment importants a la vida. En realitat Paris no va actuar mai de mala fe... no és tan mala xica com alguns volen fer vore.
F: Val, sí, però no creu que el fet d’haver saltat a la fama gràcies a un video on li practicava una felació al seu ex li fa perdre credibilitat?
Sr. X: Felació? Això què és?
F: Que li la va mamar, xe.
Sr. X: Recollons... és que no hi ha qui vos entenga, de vegades, als periodistes... Doncs jo ahí ni entre ni isc, perquè després d’haver violat la gata del veí crec que no sóc el més indicat per jutjar moralment ningú. Ara, crec que quan es censura el comportament de Paris i se l’acusa de ser més puta que les gallines no s’està prenent en consideració la seua labor social, la felicitat en forma de moments onànics que Paris ha repartit arreu del món.
F: Passant a temes més seriosos: és veritat això de que Paris no porta mai roba interior?
Sr. X: [es rasca darrere l’orella, somriu] Totalment cert, sí senyor; això i que la te més pelà que una Barbie. Ho se de bona tinta. Més d’una vegada m’ha fet que li la repassara...
F: Perdone?
Sr. X: Sí, sí,el que ha sentit. Sovint se la untaven de Nocilla, ella i la Britney, i em feien que els la llepara, en ocasions fins a tres vegades en una mateixa vesprada. Es rien molt, elles... Per a mi era una manera de reforçar la meua virilitat. Em sentia útil, sap? És important sentir-se útil...
F: Per cert, ara que nomena a Britney: què li sembla la relació d’amistat entre Paris i la Spears?
Sr. X: Be... que m’ha de paréixer? Dos xiques desficioses intentar matar el temps com poden, pobretes... El que li passa a Britney és que no va acabar de digerir be la seua precoç coronació com a reina del pop. Tot ho fa per cridar l’atenció dels demés, per contentar-los. Això d’esquilar-se el cap i anar per ahi ensenyant la parrús, per exemple, ho feia per què Paris l’acceptara.
F: I què va ser el que el portà a abandonar Paris Hilton? Supose que seria una decisió difícil...
Sr. X: La veritat és que sí, però de vegades la vida et dóna senyals. A mi la meua m’arribà un diumenge de matí a Beverly Hills, després d’una festota descomunal a ca Hugh Hefner amb motiu del 25é anniversari de Paris. I quan dic festota vull dir bacanal, ja saps. Allí estava Pamela Anderson i les germanes Olsen, Tarantino, la Longoria, Justin Timberlake, Kiefer Sutherland, Tom Cruise... lo milloret de cada casa, vamos. El cas és que em vaig despertar a un llit redó i ple de dones desmamellades, amb un fort dolor anal... i amb Mel Gibson abraçant-me mentres xiuxiuejava alguna cosa en arameu. Fou espantós... Afortunadament, eixos temps han passat. Allò no estava fet per a mi.
F: I què farà ara? Escriurà les seues memòries?
Sr. X: No, que va. He decidit iniciar la meua carrera en solitari. Durant tots aquests anys he pogut fer molts contactes, i amb els diners que he pogut anar estalviant de les estrenes de Nadal i dels bitllets que li ficaven a l’escot a Paris, he decidit portar endavant la il·lusió de la meua vida, que és gravar un disc de versions de Frank Sinatra.
F: Interessant... Inclourà a eixe disc Fly me to the moon?
Sr. X: És clar que sí home, eixa cançò no podia faltar.
F: Fins ací l’entrevista. Sort amb els seus projectes
Passats Déu sap quants anys des que es va produir el duel, és hora que és faça pública per a tothom la fita que va aconseguir el Barato que batallava allà a finals dels segle XIX per terres riberenques. Per a això, us hem volgut fer partíceps d'una entrevista al seu nét, que l'admirava i que s'enrecorda d'ell com un home faener per davant de tot.
Adrastea: Barato és un malnom l'origen del qual ens contarà un altre dia. Però ens podria dir qui va ser el primer Barato al que vosté va conéixer?
El Barato actual: Clar home! Jo, el Barato més vell que recorde era m'auelo. Faeneeer com ell assoles. Tots els dies al camp de sol a sol, xe! Quan tocava l'arròs, l'arròs, quan no el blat, què en teníem més que res per a menjar, o per a canviar-lo. Donava igual el que fóra.
A: Diu vosté que este Barato en concret va tindre renom per un fet que passà a Sueca, veritat?
EBA: Correcte. Ell és que era un home que, ja li dic, era un no parar. I en aquell temps s'havia de treballar, que no era com ara que la gent es queixa de tot. Se sol a sol, com jo t'ho diga. Jo recorde un dia que vingué a per mi a casa per a anar al camp i ma mare no volia: "el xiquet ha d'anar a l'escola!" i ell deia que "això? anar a escola no és precís!" i se m'emportava.
A: Què va passar exactament aquell dia a Sueca?
EBA: Això? això és que era l'època de segar l'arròs. I se n'anaven un grapat d'homes d'ací d'Alzira i de les rodalies a Sueca. Tots a treballar allí per a vora un mes. I ho feien a corbella, que ara ho fan en tractors i altres coses però ells ho feien a corbella. I resulta que van arribar allí i tots parlant d'un xicon que era un fora de sèrie, que deien que anava el doble que tots els altres i ho feia xiulant, tu.
A: Era també d'ací d'Alzira?
EBA: No, era un de Polinyà, que ja li dic que tots el posaven com a una cosa que no era normal. La bona qüestió és que es van posar a fer faena, tots corbella en mà. I en un poquet de temps ja es feren notar els dos per davant dels altres.
A: Quins dos?
EBA: Qui havíen de ser, xe!? M'auelo i el xicon de Polinyà. Pararen tots a esmorzar, que havíen de prendre forces perque començaven allà quan eixia el sol, i aquells dos diu que no pararen. Pim pam, pim pam... vinga a pegar-li. No pararen tampoc a fer-se el cigarret de mitjan matí. I tots mirant-los.
A: No perdien les forces?
EBA: Aquells que havien de perdre les forces? Aquells eren homes valents. I a eixa hora ja es vea que allò anava a ser un duel. Que d'allí, més que eixir menjats, el que volien els dos era aguantar més que l'altre. Com l'honor, saps? que es feien moltes coses aixina: que si ara tu em dius que no arribaré allà i vaig i arribe, o com els xiquets a vore qui pixava més alt, i coses aixina... El cas és que a l'hora de dinar no pararen tampoc, ni a berenar, i allò ja era tot espectació, com si fóra el tiro i arrastre.
A: Com van poder suportar la calor que deuria de fer?
EBA: Eixos homens estaven posats ja a això però, sense parar, l'únic que els protegia del sol era les ganes de fer-ho millor que l'altre. I quan ja havien parat tots, que ja no n'hi havia ni llum, ells dos allí, però el de Polinyà ja no xiulava. I, al final, va tirar la corbella. Encara n'hi haurà qui s'enrecordarà d'el Barato per Sueca. Que allò que va fer no crec que ho hagen superat.
"L'auelo Barato anava encorbaet, pobret, de tant de treballar. I es va morir al camp." Així el recorda el seu nét, quan parla d'ell després d'haver passat, ell també, tot el dia al camp.
Escrits
