Entrevistes impossibles (IV): La màquina de café Nespresso

Hui entrevistem a la seua tenda del carrer Colón de València al regal estrela d’estos Nadals: Essenza, una màquina de café Nespresso.

Fes-t’ho mirar: Bon dia, senyora Essenza. Estarà contenta, no? Mire com te la tenda, plena de gom a gom. I al carrer...

Essenza: Perdone, ha dit “tenda”? Voldrà dir boutique...

FM: Ai sí, butic, te raó, disculpe. Un és que no està acostumat a estos ambients tan refinats...

Essenza: Tranquil, no és culpa seua. Això agafa i se’n ve un parell de voltes, es deixa seduir per la Nespresso experience i eix vosté d’ací a punt per anar a prendre bombons amb la Preysler.

FM: Ho diu de veritat?

Essenza: No.

FM: Be. Li deia que al carrer la cua arriba fins a El Corte Inglés. Tothom està boig per assaborir un Vivalto, un Volluto, un Rosabaya. Les màquines de café com vosté són el producte més sol·licitat d’estos Nadals. Tot un èxit comercial, no creu?

Essenza: Sí, la veritat és que sí, que amb la tonteria ens estem fent d’or. Qui ho anava a dir...

FM: Vol dir que no s’ho esperàven?

Essenza: Be, no és això exactament...

FM: D’acord, aleshores digam: A què creu que es deu aquest èxit, això que al món empresarial ja es coneix com el miracle Nespresso? A les formes seductorament avantguardistes de les cafeteres? A la bellesa dels espais de venda, mescla de joieria i boutique d’Armani? A la delitosa experiència sensorial que ens ofereix el producte? A George Clooney? A què?

Essenza: A George Clooney, diu. De veritat vol saber-ho?

FM: Sí, és clar. A això he vingut, precissament...

Essenza: Be, vosté ho ha volgut: L’èxit de Nespresso es deu a l’idiotisme de la gent, bàsicament...

FM: Com? Perdone?

Essenza: Que sí, que us enganyem com als caragols. Si va ser tot una porfia... Diguerem “A vore qui ven més estos Nadals amb la primera burrada que se’ns ocórrega”. I ací em tens. S’apel·la un poc a les emocions, s’embolcalla tot d’una certa atmòsfera d’exclusivitat i distinció, se li col·loca a l’invent un nom en italià i res, ja tenim la dosi necessària d’hedonisme i sensualitat que aquesta societat buida i decadent reclama. El resultat ja el veus: gent fent cua una hora per comprar café. Café, senyors! Dóna igual que estiguem atravessant una crisi que que no; ho hem tornat a fer. Us hem creat una altra falsa necessitat, igual de prescindible que totes les anteriors, i se l’heu tornat a empassar.

FM: Ja... I vol dir que George Clooney no ha tingut res a veure amb tot açò?

Essenza: George Clooney? Mira, et diré una cosa: el resultat haguera sigut exactament el mateix, haguerem contractat a George Clooney o a don Pimpón. El que passa és que hui per hui encara hem de dissimular un poquet; gastar-nos els xavos en alguna celebritie, montar quatre tendes amb mobles cars i dependents vestits d’etiqueta... no podem fer-ho tan descarat. Encara que... paciència, perquè al pas que anem arribarà el dia que podrem vendre-vos absolutament qualsevol merda. Damunt ho farem riguent-nos en la vostra puta cara, i vosaltres ni se n’adonareu, és més, encara ens donareu les gràcies...

FM: Ehh... be. Després d’aquesta bofetada, la veritat, no se com continuar amb l’entrevista...

Essenza: Pregunta’m sobre algún tema d’actualitat, que sempre queda be...

FM: Mmmm, d’acord. Allà va: què opina vosté sobre el retràs de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya?

Essenza: Ui, a mi perfecte! Si per mi fóra, encara ho allargaria més. Això genera nerviosisme en molta gent; i ja se sap que quan la gent està nerviosa prén més café...

FM: Mmm... ja. I respecte al cas Gürtel: creu que el desgast al qual ha estat sotmés el president Camps al llarg dels últims mesos afectarà electoralment el PP de cara a les autonòmiques de 2011?

Essenza: Doncs la veritat és que ni m’he parat a pensar-ho. El que sí se és que des de que El País ha deixat de traure’l en portada s’ha registrat una caiguda en el consum de café a la zona... I això no m’agrada.

FM: Be. Crec que aquesta entrevista ja no hi ha per on agafar-la, així que li faré una última pregunta i conclourem.

Essenza: Com vosté vulga. Una llàstima, per cert. Començava a divertir-me.

FM: Jugar-se-la i triomfar com ho han fet enguany te el seu mèrit, ara, allò difícil és mantindre’s. Què em diu dels propers Nadals? Treballen ja en algún producte amb el qual tornar a captivar-nos?

Essenza: I tant que sí. Vist l’èxit de Nespresso, com ja li he dit, hem perdut la vergonya, així que per a l’any vinent tenim preparades dues autèntiques bombes: Klepsydra, un rellotge de peu estil anglés amb connexió Bluetooth que a les hores, en compte de campanades, reprodueix politonos que et podràs baixar per sms; i els Rotuladores mágicos, uns rotuladors blancs que alteren el color d’allò que pintes amb uns altres rotuladors, que tenen la caputxeta no del color que els pertoca, sinò del color que es quedaran quan els alteres amb el rotulador màgic...

FM: Escolte, però això dels rotuladors ja ho van inventar fa temps, no?

Essenza: Ah, sí? Doncs els canviem el nom i ja està. Què li sembla Magic Pen?

FM: Sona be.

Essenza: Ja ho crec que sí. Ja vorà. Anem a petar-ho.

Entrevistes impossibles (III): La guitarra de Pau Alabajos

La notícia saltava fa a penes uns dies: la guitarra de Pau Alabajos convocava una roda de premsa en la que anunciava que abandonava el projecte, i alhora s’oferia per a que l’adoptara algún altre cantant. Fes-t’ho mirar ha tingut l’oportunitat de conversar amb ella.

La ja ex-guitarra de Pau Alabajos, a l'eixida de la multitudinària roda de premsa.

Fes-t’ho mirar: La seua decisió ha sorprés tothom. Pau Alabajos: el cantautor valencià amb més projecció del moment, recentment guardonat amb els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor que concedeix la revista Enderrock, amb un tercer disc coguent-se l’estudi... I va vosté i fa aquella roda de premsa... Encara ens estem preguntant, per què?

Guitarra: La resposta és ben senzilla: m’avorria sobiranament. Tot el dia protestant, gemegant, lluitant contra la censura imposada pel govern valencià... Mira la guitarra de Joan Miquel Oliver, per exemple, o la de Quimi Portet... això sí que és passar-s’ho be: marcianets, surfistes, hàmsters que se’n van a Cuba, emersons... mare meua.

FM: Dona, però és que es tracta de propostes musicals molt diferents. Les pretensions de Joan Miquel Oliver poc tenen a veure amb les vostres, no creus?

G: Val, sí, potser m’he deixat portar per l’entusiasme... Tens raó. Els meus motius són en realitat uns altres.

FM: No tindrà res a veure la presència cada vegada major d’instruments de corda a les composicions del grup, veritat?

G: No, no és això, però ara que ho dius... Començava a estar fins més amunt del claviller, amb tant de violinet. Realment no calen si les coses es fan be... Mira Ismael Serrano, eixe sí que és un cantautor de veritat. Ni violins ni hòsties: ell i la guitarra, no li cal res més. En canvi este... vinga violinets, vinga! Es pensa que aixina...

FM: Aleshores, què són, zels?

G: Que no, que ja t’he dit que no van els tirs per ahí. Estava intentant explicar-ho...

FM: Quin és el problema, llavors?

G: El problema és que no es pot ser tan explícit. No pots autodenominar-te cantautor –o pitjor, poeta– i fer eixes cançons... Guitarres com jo, en segons quines mans, et fan plorar d’emoció. Amb Pau sent que transmet el mateix que un politono de mòbil... per això me’l deixe. Per no parlar de les lletres...

FM: Què passa, amb les lletres?

G: Passa que si eres un cantautor no pots dir “...em pugen calfreds per la columna vertebral...”, això passa; i menys encara allò de “...no es pot negociar amb el dolor, ofendre les víctimes de l’accident...”. Però si sembla un tertulià, encara que amb acompanyament de violins! Pau Alabajos m’emociona el mateix que una definició del Termcat. Quant sent versos com eixos no puc evitar pensar en Raimon, o en Ovidi, tan admirat i més per Pau. Ai, si Ovidi alçara el cap... Ells cantaren fets molt més horribles, en cançons que hui en dia encara valen, i que seguiran fen-t’ho d’ací cinquanta anys. En canvi, qui s’enrecordarà de “Línia 1” d’ací quatre anys, eh?

FM: Per tant, podriem dir que els motius pels quals abandones Pau Alabajos són exclusivament artístics, no?

G: Exacte, ho has pillat. En la música de Pau Alabajos preval el missatge sobre l’Estètica. És una opció com una altra, amb la qual pots complir certa funció, però per a ser cantautor –i no et dic ja poeta– cal alguna cosa més... I jo perseguisc eixe algo més. El missatge és passatger, caduc. L’art perdura.

FM: Entenc. Aleshores, consideres immerescuts els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor?

G: Totalment immerescuts. De fet, el pròxim que em parle de Pau Alabajos com a cantautor la tindrà amb mi. Mira, els cantautors de veritat no diuen, no expliquen; els cantautors de veritat proposen, suggereixen, fan náixer en les ánimes de la gent idees i sentiments. Fan náixer! Entens? Planten llavors, no com fa Pau Alabajos, que et dona la planta feta, amb flor i tot... I eixes llavors, després, creixen elles soles al teu interior, nodrint-se del teu jo i de les seues particularitats. Floreixen dins teu! Per això, les cançons dels bons cantautors contenen tants significats com possibles oients. Les cançons de Pau Alabajos, en canvi, són pobríssimes: només admeten un únic significat, que damunt et donen fet.

FM: Colló, tu ... en compte de la guitarra d’un jove aspirant a cantautor, sembla que hages sigut la guitarra d’Eric Clapton.

G: Tot és qüestió de sensibilitat...

FM: Be, i després de renegar així de Pau, però, sobretot, després de tota aquesta disertació filosòfico-musical, a qui penses oferir les teues cordes?

G: Mmmm... Be, hi ha per ahí un fet merda... Mi Sostingut, crec que li diuen. Diu que fa psico-rumba o algo aixina... La veritat és que m’engisaria deixar-me fregar pels seus dits humits...

FM: Mi Sostingut? No crec que arribe molt lluny amb eixe nom...

G: Tranquil, ja li’l canviarem...

Entrevistes impossibles (II): El televisor sense euroconnector

Hui entrevistem al seu moble de contraxapat al sr. Philips, un televisor sense euroconnector.

Fes-t’ho mirar: Estarà content, no? Hem sabut que els seus propietaris, els Llopis, han decidit per fi passar-se a la TDT. Per a un televisor ha de ser un goig, això de poder emetre una cinquantena de canals...

Sr. Philips: Un goig? Vosté que sabrà... Jo el que estic és fart de tot ja. Me cague en la TDT, en l’UHF i en el FMI!

F: Però Sr. Philips!

Sr. P: Ni Sr. Philips ni res. Vosté no sap el que és açò: sóc un aparell desfasat, sent que visc en un temps que no em correspon! Primer va ser el DVD. Com que no tinc euroconnector, van haver de connectar-me’l a través del video; ja sap: del DVD al video amb euroconnector i del video a mi amb cable coaxial. Després vingué la Playstation, que per a que funcionara van haver de comprar un adaptador caríssim que tranformava el senyal de la consola en un canal CH que després havien de sintonitzar... i ara açò. Estic desesperat. Tu saps com veuen els Llopis la TDT? Han comprat un decodificador, que passa el senyal al DVD. Veges tu! Del decodificador al DVD, del DVD al video, i del video a mi. I espera’t que després encara han d’anar a buscar els canals de la TDT al canal del video... i la imatge, clar, no és tan nítida com deuria. Jo agraisc als Llopis la seua estima i tots aquests anys de torcar-me la pols i canviar-me les figuretes del damunt, però crec que ja està be. Estic cansat. Ja no fan El Show de Monleón, ni El Precio Justo, i Nieves Herrero ja no ix per la tele. No vull que seguisquen allargant-me la vida artificialment... Vull morir-me.

F: Però sr. Philips! Què està demanant vosté? L’eutanàsia, o algo paregut?

Sr. P: Eutanàsia? Què collons! Jo el que vull és que em tiren a l’Ecoparc! A cadascú de nosaltres ens ha sigut assignat un temps ací, i crec que el meu ja ha acabat i ja està. Igual que li va passar al Beta, o al Walkman... m’entén?

F: Clar, perfectament. És vosté creient?

Sr. P: Sí. Per això no tinc por a la mort. Estic convençut de que hi ha alguna cosa més enllà, i tinc ganes de reunir-me amb altres companys, com per exemple el radiocassette, al Regne dels Aparells Electrònics Desfasats. Sí, estic preparat.

F: Se n’adona de que amb les seues paraules, potser estiga ferint la sensibilitat dels seus usuaris?

Sr. P: És clar que sí. Sóc conscient d’això i de que el meu abandó suposarà també la fi del video VHS que em mantenia connectat al DVD; connectat a la vida, en definitiva, si és que a açò podem dir-li vida... Molts pensaran de mi que sóc un egoista; tant se val. Estic fart de veritat, i si he aguantat tot aquest temps ha sigut precissament pel video VHS. Però ja no puc més. Açò no és vida, i l’únic que demane és una mort digna. Agraisc als Llopis totes les seues atencions, però és inútil allargar l’agonia. Ells són molt apanyats, sobretot el pare, que és qui em va comprar, i qui sempre troba adaptadors i cables i no li sap mal gastar-se els diners, però no es pot dir el mateix de les noves generacions... Mai oblidaré la mirada del Joanet, el menut, que acaba de prendre la comunió, quan son pare li va dir que no li compraria la Wii per que no trobava adaptador per a mi...

F: Sr, Philips, ha parlat vosté de mort digna. Què seria per a vosté morir dignament?

Sr. P: Per a mi, seria poder emetre durant 24 hores seguides tots aquells programes que els progres dels meus amos no em deixen emetre de normal. Ells són molt de Gabilondo, de documentals, de La 2 Noticias... ja m’entens. Si em deixaren... tinc pensat des de fa un temps el que emetria: pel matí Saber Vivir. Ho enganxaria amb El Programa de Ana Rosa, que alternaria amb Matí, matí. En Canal 9 ho deixaria per vore el Notícies 9, i A la fresca, i l’Oratge, i les dos pel•lis de vaqueros que si no estas atent no te n’adones quan acaba una i quan comença l’altra... Ai, Canal 9, quant que t’he enyore... De vesprada sintonitzaria alguna telenovela coenta, i si és la de Ribera Televisió, que es sent malament i a destemps, millor. O miraria si fan bous. Cap a les cinc degustaria amb delit algun magazine que parlara de Tita Cervera o de la Duquesa de Alba. Després algun concurset, i a les sis... España Directo: vells que rinyen per una quiniela, un reporter a punt de morir ofegat a un poble on hi han hagut inundacions, trucs per que el lavabo et quede més blanc en netejar-lo... ohhh quin goig. El Diario de Patricia, una altra vegada el Notícies 9, i els esports de Cuatro... i per fi... prime time: Gran Hermano o alguna telesèrie feta per a adolescents de la LOGSE, una tertúlia moderada per Cristina Tàrrega o Mira Quién Baila! Continuar amb alguna pel•li de classe B, algun concurset amb xiques que no paren de xarrar i palpar bitllets de 500 euros davant d’una sopa de lletres, els tiradors de cartes de Ribera Televisó, i el porno, i la Teletienda, i...

F: Ja està, no? Ja està! Ens ha quedat clar. I ara que parla de programes, d’imatges. De tot el que ha emés durant aquests anys, amb què es quedaria?

Sr. P: Ufff, no sabria què dir-te... encara que.. sí, ja ho tinc. Sens dubte jo em quede amb la comparecència de l’indòmit Aznar a la comissió que investigava els atemptats de l’11-M, quan ja era ex-president. Veure com treia de polleguera a un tio tan fava com Llamazares és una d’eixes coses per les quals paga la pena haver viscut

F: I per acabar, una curiositat: quin és l’aparell electrònic amb el qual li faria més il•lusió trobar-se, allà a l’Altre Món?

Sr. P: Mmmm, crec amb la Mega Drive 32X.

F: De veritat? Doncs si la veu, salude-la de la meua part, i digue-li que si SEGA ha acabat com ha acabat, fou per la seua culpa.

Sr. P: Molt be. Així ho faré.

Entrevistes impossibles (I): El xihuahua de Paris Hilton

Hui ens reb al seu apartament de Xeraco el senyor Xihuahua, ex-mascota de Paris Hilton, per a parlar-nos dels seus projectes de futur.

Fes-t’ho mirar: Primer que res, com es troba?

Senyor Xihuahua: Molt be, gràcies. Crec que puc dir que estic totalment rehabilitat. Porte tres mesos sense tastar ni una gota d’alcohol.

F: Ni tan sols el bourbon, que tant li agradava?

Sr. X: Ni tan sols això, tu...

F: I com era això de ser la mascota d’una celebrity global?

Sr. X: Fotut, la veritat. Tu imagina’t: tot el dia dins d’una borsa, amunt i avall. Paparazzis, afters, prémieres, photocalls, bukhakes... amb aquest ritme poliglot era molt difícil portar una vida ordenada.

F: Alguna cosa bona tindria, no?

Sr. X: Home... [Pensa. Tarda uns segons en contestar] Reconec que el Friskies Gold i poder cagar-me on volguera sense que ningú em diguera res són luxes només a l’abast d’uns quants escollits, i que per això molta gent m’envetjarà; però en certs moments ho he passat francament mal.

F: Com per exemple?

Sr. X: Voràs, Paris te un problema, un només, i és que és completament imbècil. Es pensava que jo era una gosseta, i crec que, de fet, encara ho pensa. Em portava sempre vestit de rosa, em perfumava, i no feia altra cosa que presentar-me a yorkshires eixits que m’oloraven el cul... Això acaba destrossant-me psicològicament. Pensava, val, els tinc menuts, els collons, però tant? Alçava la pota i li pixava els tacons, però ella ni aixina... es pensava que era una altra de les meues habilitats. No podia fer res, només aguantar-me i posar cara de xihuahua... És dur, arribes inclús a dubtar de la teua identitat sexual...

F: Ha perdonat Paris Hilton?

Sr. X: Vaig tardar molt en fer-ho, però sí. Aquests tres mesos al centre de desintoxicació per a races menudes han donat per a molt. Tens molt de temps per reflexionar... acabes relativitzant-ho tot i adonant-te de les coses que són realment importants a la vida. En realitat Paris no va actuar mai de mala fe... no és tan mala xica com alguns volen fer vore.

F: Val, sí, però no creu que el fet d’haver saltat a la fama gràcies a un video on li practicava una felació al seu ex li fa perdre credibilitat?

Sr. X: Felació? Això què és?

F: Que li la va mamar, xe.

Sr. X: Recollons... és que no hi ha qui vos entenga, de vegades, als periodistes... Doncs jo ahí ni entre ni isc, perquè després d’haver violat la gata del veí crec que no sóc el més indicat per jutjar moralment ningú. Ara, crec que quan es censura el comportament de Paris i se l’acusa de ser més puta que les gallines no s’està prenent en consideració la seua labor social, la felicitat en forma de moments onànics que Paris ha repartit arreu del món.

F: Passant a temes més seriosos: és veritat això de que Paris no porta mai roba interior?

Sr. X: [es rasca darrere l’orella, somriu] Totalment cert, sí senyor; això i que la te més pelà que una Barbie. Ho se de bona tinta. Més d’una vegada m’ha fet que li la repassara...

F: Perdone?

Sr. X: Sí, sí, el que ha sentit. Sovint se la untaven de Nocilla, ella i la Britney, i em feien que els la llepara, en ocasions fins a tres vegades en una mateixa vesprada. Es rien molt, elles... Per a mi era una manera de reforçar la meua virilitat. Em sentia útil, sap? És important sentir-se útil...

F: Per cert, ara que nomena a Britney: què li sembla la relació d’amistat entre Paris i la Spears?

Sr. X: Be... que m’ha de paréixer? Dos xiques desficioses intentar matar el temps com poden, pobretes... El que li passa a Britney és que no va acabar de digerir be la seua precoç coronació com a reina del pop. Tot ho fa per cridar l’atenció dels demés, per contentar-los. Això d’esquilar-se el cap i anar per ahi ensenyant la parrús, per exemple, ho feia per què Paris l’acceptara.

F: I què va ser el que el portà a abandonar Paris Hilton? Supose que seria una decisió difícil...

Sr. X: La veritat és que sí, però de vegades la vida et dóna senyals. A mi la meua m’arribà un diumenge de matí a Beverly Hills, després d’una festota descomunal a ca Hugh Hefner amb motiu del 25é anniversari de Paris. I quan dic festota vull dir bacanal, ja saps. Allí estava Pamela Anderson i les germanes Olsen, Tarantino, la Longoria, Justin Timberlake, Kiefer Sutherland, Tom Cruise... lo milloret de cada casa, vamos. El cas és que em vaig despertar a un llit redó i ple de dones desmamellades, amb un fort dolor anal... i amb Mel Gibson abraçant-me mentres xiuxiuejava alguna cosa en arameu. Fou espantós... Afortunadament, eixos temps han passat. Allò no estava fet per a mi.

F: I què farà ara? Escriurà les seues memòries?

Sr. X: No, que va. He decidit iniciar la meua carrera en solitari. Durant tots aquests anys he pogut fer molts contactes, i amb els diners que he pogut anar estalviant de les estrenes de Nadal i dels bitllets que li ficaven a l’escot a Paris, he decidit portar endavant la il·lusió de la meua vida, que és gravar un disc de versions de Frank Sinatra.

F: Interessant... Inclourà a eixe disc Fly me to the moon?

Sr. X: És clar que sí home, eixa cançò no podia faltar.

F: Fins ací l’entrevista. Sort amb els seus projectes

Sr.X: Vinga. Agur, iogur.

ESTUPIDIARIO MILITAR

Epitafios y lápidas:

- Aquí yace un viejo mariscal sin norte, que en el peso de su nobleza archipiélaga murió aliviando la digestión atravesado por un balín enemigo en su orificio prohibido.

- Aquí yace complacido un soldado imberbe que fue alcanzado manufacturando sus erguidos genitales a ritmo desinhibido, dotando con jadeos sus anhelos de virgen impúber.

- Aquí duerme el sueño eterno un capitán de infantería, que bajo las alquimias de Morfeo descansó su anatomía, descuidando su mando; atormentado su aeroplano en pleno vuelo en una colina enemiga.

- Aquí yace estruendoso un fallido músico y militar ejemplar, que orquestando en clave de fa su intestino despertó el instinto de un vecino que disuadió su concierto haciendo de un disparo erróneo un acierto.

- Aquí yace el más ilustre tragaldabas del tercer pelotón de la marina, que en un atracón y a escondidas, confundió la munición del regimiento con el guardarropía de la guarnición y aliñó su esófago con pólvora y pimienta.

- Aquí yace con desdicha un cadete irreverente, que repelente hasta la muerte, quiso probar con sarcasmo que el pisar una mierda no trae suerte sino una sensación más fuerte, la de estallar un campo minado.

- Aquí yace con orgullo el más valeroso general que ha tenido ejercito alguno, que portando a un subordinado herido recibió munición un palmo más abajo del ombligo.

- Aquí yace caballeroso un sargento peculiar, que gentil y ejemplar, fue a mear en un pinar por no mal oler su colina, con tal mala suerte para su entrepierna que se encontró con el sierre de la cremallera y entre agonía y afonía murió desangrado por evitar la sarna de sus soldados.

- Aquí yacen enjuto y fiel un soldado temeroso convertido en camillero y un afable herido de guerra, que siendo asistido por el enfermero, al ver éste emanar la sangre, vomitó las vísceras en la cara del tullido, que murió ahogado mientras clavaba su puñal al inefable curandero.

- Aquí yace un complaciente soldado y mejor amigo, apodado el ‘perculador’, que cuando despedía por el trasero a un compañero fallecido fue atropellado por un tanque de su mismo reclutamiento, haciendo marcha atrás en maniobra.

- Aquí yace, y que en paz descanse, un barbudo y obligado soldado, que de profesión pacifista, fue cegado en pleno tiroteo por el excrementar de una paloma, símbolo y arroba de su más fuerte creencia.

VENTRÍLOCUO VENTOSO

Sacrilegio Virgilio Augusto, músico experimentado y experimental, ha fallecido en aras de pecador complacido esta misma mañana. Sainete y popular compositor, bonachón y querubín del jolgorio callejero como buen hijo del Turia, nos lega al subconsciente sus pasodobles paradigmáticos de la ‘España cañí’, alguno tan afamado como ‘Pepita Pómez’. Su verborragia en el arte compositivo lo trasportó también al dominio del bombardino, instrumento que tocaba en la Banda Municipal de su pueblo y a labios del cual será recordado, pues tarde o temprano sus obras se olvidarán como el vuelo de un estornino.

Su austera y heredera mujer, María de los Socorros Gutiérrez ha considerado menester airear las inhibiciones a las que acostumbraba su funesto cónyuge “como así él lo hubiera querido”. No se ha referido, inesperadamente, a la consentida fricción del difunto con las arpías menos redomadas -esas mismas que se encontraban en el paradero del perecido al venir de su última hora-, sino a las contrariedades más hogareñas de un hombre envidiado por su supuesta elegancia. Sacrilegio era portador de una escatología a flor de piel derivada de su pertenencia a tierras del levante mediterráneo. El gran músico era, según se nos relata, un gran afinador del orificio trasero -no piensen mal-, y entre sus deleites se encontraba el de orquestar en sinfonía el vulgar ventilar de sus ventosidades. De su posadera ocarina se despedía, además del ocre tufo que transpira todo gran aliviador de digestiones, una armonía tan bella como hedienta.
Su capacidad sobrehumana para rellenar y después vaciar sus cavidades intestinales de gases nobles esta expuesta a nosotros gracias a las múltiples hipótesis enmendadas por sus grandes amigos, que anonadados ante el fácil y florido aparato digestivo de Sacrilegio, discutían largo y tendido sobre ello: Para unos el prodigio quizá es debido a un defecto en la puesta a punto de la estética adecuada para abordar el sueño; dormía boca arriba, impidiéndose así la libre circulación del oxígeno por su pechera, que quedaba irremediablemente atrapado en su organismo. Para los demás, tal vez se deba a que Sacrilegio poseía unas nalgas privilegiadas en su moldeable flacidez, servidas para recrear en bella armonía el batiburillo de los pedos furtivos. En suma, nadie parece saber. Sea como fuere, Sacrilegio, insigne combatidor del estreñimiento, adulaba sin estremecimiento su don más singular y secreto hasta la nausea, pues inmiscuido en dignificar tan artesanal expresión de la anatomía humana, se encontraba últimamente en pleno proceso creativo. Trabajaba incansable hasta la extenuación en dos ‘obras para trasero’ que han devenido póstumas: ‘el concierto para dos orificios’ compuesto para ser interpretado por un posterior respingón femenino conjuntamente con unas posaderas andróginas masculinas. Y la ‘sonatina en clave de fa (disonante)’ expuesta exclusivamente para traseros imposibles, turgentes y sobremusculados, capaces de emitir en tonos tan graves como los 43 Hz que requiere el armónico de la nota fa.

Y en su último ensayo, consiguió el ‘gran orfebre del refinar intestinal’, como gustaba autoproclamarse, elaborar lo que siempre persiguió: un número cómico llamado ‘el ventrílocuo ventoso’. Una delirante función artística consistente en hacer plausible su talento de enmascarar el sonar de su esfínter y colocárselo a quién crea más gracioso para el devenir del espectáculo. Tal vez sea en éste donde más se adivine su carácter valenciano, lleno de inmediatez y desprovisto de la rimbombante exigencia de convertirse en eterno. Lástima que haya caído en saco roto y sean pocos los que lo hayan disfrutado.

Desde aquí Don Sacrilegio, estés donde estés, un gran abrazo y un sonoro pedo en tu memoria.

IN MEMORIAM
Sacrilegio Virgilio Augusto
(17/1/1941-19/8/2007)

RABO DE TORO

A todas las niñas repelentes.

Don Emiliano Manrique Martínez, envarado y raspado andaluz, gran torero y sainete, descendiente de un Grande de España, claudicaba siempre con solera al rigor de su vetusto sacrificio. Con oficio y arte, antes de cruzar sagradamente su cara con la santa seña, imploraba con ferviente mirada a las alturas que le auscultaran su latido galopante en pos de encomendar paciencia para bien matar al miura en el ruedo. Muy dado a relucir sus creencias, al rito sagrado de su temple bravo y bien parecido como ninguno, acudía en romería a los burladeros de las discípulas de su venerada María Magdalena antes de cada corrida. Pero nunca encontraba alivio para sus bajos, ni siquiera roce, pues sus genitales coronaban en una vara que ni el picador en tercio de banderillas. Portador de gran mástil, Don Emiliano, gran torero, hombre que tenía que esconder con algodones entre el traje de luces un péndulo hasta la rodilla, murió sin descendencia. No pudo jamás poseer orificio de dama alguna porque su muleta de matador espantaba a toda manada. Murió entre pañoladas en el ruedo, al ser agujereado por el hasta de un bravío toro allá donde empieza la entrepierna. ‘Menudo estoque escondía tras el capote el jodío’ dijeron con sarna los que lo vieron. Su desmesurada verga eclipsó hasta su grandeza.
No conservamos imagen del matador y su animal en reposo ni tampoco –obviamente- en posición de ataque. No obstante si las hay de su hermanastro, engendrado por su padre, también valedor del gen de gran picador, dando rienda suelta al desenfreno en la guerra del Rif.

Aquí queda a modo de prueba la impronta del renegrido bastardo:

EL TIO BELGA

El Tio Belga no és belga. Viu a prop de ma casa, tant que puc endevinar que sopa per l’olor del fum de la seua xemeneia; perque sí senyors, el Tio Belga, en ple segle XXI, cuina amb llenya. Però no ens avancem en la història, remontem-nos a saber que ha fet este home en la seua vida:

El Tio Belga (a partir d’ara, Belga a seques) és vell. Ningú coneix la seua edat exacta, ni falta que fa. Ell era mecànic de bicicletes i motos, i la seua especialitat era arreglar punxades. I prou. Aixina es guanyava la vida, i era molt treballador, perque cada vegada que anaves en la roda punxà ell et punxava l’altra, i aixina mai parava de reparar i reparar gomàtics. I ja està. Eixa és la única activitat que se li coneix.

Belga viu en una casa-cova. Fa uns anys tenia una pereta, però ja no la gasta. Ell es gita amb el Sol, aixina fora de gastar llum. No te tele (potser un “arradiet”), ni nevera ni llavadora ni històries d’eixes, i es llava (quan s’enrecorda) calfant aigua al foc en un perol. Belga és un home que ha sabut prescindir de la tecnologia, un home lliure com el vent. Té un fumeral que es veu que no tira, i tota la casa està mascarà del fum, de fet, ell mateix va sempre tot negre, que no saps si és de brut o de que és.

Belga viu rodejat de gats. Viu a una casa d’eixes velles que tenen corral a la banda de darrere. Els gats viuen allí, des d’on passen a les teulades veïnes per pendre el sol els diumenges de matí. Però quan dic que viu rodejat de gats no em referisc a 7 o 8...En la seua època dorada jo he arribat a contar 30 gats. Blancs, negres, blancs i negres, pardos, rojos, i blancs-negres-pardos-rojos...Allò és tot un ecosistema digne del millor estudi sobre l’incest al món animal, encara que últimament la raça s’està depurant més degut a que ca el Belga s’ha convertit en la casa de putes de tots els gats de la contornà...
Els matins d’hivern els gats eixen al sol tots ennegrits. Es veu que passen tan de fred que dormen damunt les cendres. No sabem si és per açò o per alguna mutació genètica, el cas és que els gats mimetitzen com si foren camaleons amb el color de les teules, de manera que hui per hui no podem saber quina és la seua vertadera població. Els gats del Belga naixen, creixen, es reprodueixen i moren allí mateix, dalt d’una teulada, o baix del seu llit. Quan això passa Belga els agafa i els tira allí baix la soca de la parra. Ells serviran per nodrir-la , i la parra donarà raim que es menjaran els altres gats. El cercle es tanca. Tot és equilibri.

Belga ha tingut un altre treball, però l’astúcia dels gitanos i els problemes tècnics l’han abocat al que hui en dia fa. L’home al principi tenia una mobillette, i amb ella, les vesprades d’estiu, tornava carregat amb sacs de garrofes. No eren seues, però tampoc les furtava; el Belga no és d’eixos, el tio les recollia dels barranquets i els camps perduts. Dos saquets ara, dos més ara després...i així es passava tota la vesprada...i tot l’estiu. Després anava i els venia al magatzem de la garrofa. Imagineu-se el que podia traure de 5 o 6 sacs de garrofes al dia...doncs el Belga sobrevivia amb això, no li feia falta més. Però la felicitat no va durar massa, perque al temps, la mobillette va dir prou, i el tio Belga es va tindre que buscar la vida, cosa, per una altra banda, no massa complicada per a un tio autàrquic com ell. Així que se’n va anar al desguàs i va pillar el que li deixaren: una merda de vespino rovellat amb el motor a l’aire i cada xapa d’un color que cada dos per tres el deixava tirat. Però res podia frenar la frenètica activitat recollidora de garrofes i de coses en general del Belga, que uns dies venia amb la moto en marxa i altres venia a pedal, fins que un dia, el vespino també va petar...

Semblava la fi del Belga. Per primera vegada en la seua vida semblava que anava a tindre que demanar ajuda...però no. El Belga va decidir que aquella era l’ocasió perfecta per trobar-se a ell mateix prescindint de tot allò que sonara a tecnologia. I va agafar, se’n va anar de nou al desguàs, i es va pilar una bicicleta morada. Res de canvis de marxa shimano ni merdes; sillí de molls i frens d’eixos de ferro. Aquella bicicleta li obriria les portes a una nova vida: El tio Belga tenia un plà.

Des d’eixe dia, Belga ja no recull garrofes. Cada matí, l’home agafa la bicicleta i la gorra de Sequestrene, es vesteix amb les seues millors gal·les (pantalons de nosesap quin color i camisa fumà a quadres) i es fa uns 10 quilòmetres per la carretera de l’Almaguer (una carretera sense voreres, plena de revoltes i cara amunt), jugant-se la vida, arrossegant la bici del manillar en les pujades, donant bandaes cada vegada que l’avança un camió i amenaçant amb caure a un camp...i tot per agafar el metro i dirigir-se (suposadament) a València...Ningú sap exactament el que allí fa, i són varies les teories que circulen pel poble: uns diuen que si té allí una “amiga” (males ganes, com deu ser aquella...); uns altres asseguren que l’han vist demanant a la porta de les esglésies i que si dina a algun menjador social d’eixos (la veritat, dona el perfil); i altres que si en realitat Belga és el cap d’una mafia que importa opi afganés i que el seu aspecte de perdut és només una tapadora...Ningú sap amb certesa que és el que fa, el cas és que li dona per a viure, i que cada dia va i torna, per la mateixa carretera i jugant-se la vida; i això sí, aprofitant el viatge, perque l’home no torna de buit mai, i de camí a casa va arreplegant brosses, branquetes, tomates, encissams...

Aquest és el tio Belga. Un personatge brut i desconfiat, però que no molesta a ningú. Ell ha decidit viure aixina, lluny de families, convencions socials o avanços tecnològics; i està clar que acabarà malament: un dia d’estos ens el trobarem tot unflat com un gos mort a la vora de la carretera, o pitjor, se’l menjaran els seus gats i no el trobarem a faltar fins que els veins senten l’olor...Serà un final trist i indigne, però el tio Belga haurà viscut lliure, molt més del que alguns mai arribarem a ser-ho.

JOANET

El gordo-cabrón, al qui a partir d’ara anomenarem Joanet per fer justícia a la seua innocent persona, va ser concebut a l’hora de la sesta d’un calorós diumenge d’Agost. Les panxes plenes després de fotre’s entre els dos una paella per a 8, i la caguera que ja apretava a son pare el convertiren en el xiquet fet de més mala gana i més veloçment de tota la comarca de La Costera.

La seua no fou una infància fàcil…Joanet va tindre que patir durant anys i anys les burles i vexacions dels seus congèneres, i tot, perquè? Per ser diferent, per tindre un poquet més de bona gana que la majoria, això és tot…Aquest do que el nostre senyor li havia regalat – i que ell, pobret meu, no s’esforçava molt en amagar – li va portar molts problemes…Tot el món al poble recorda encara aquell dia: Joanet, castigat per sa mare sense berenar, recorria els carrers enfurit, dolgut per l’atreviment d’aquella dona i més encara pel buit a l’estòmac…era tanta la fam que tenia que en eixos moments es podria haver menjat una uela. Afortunadament – o no, depén de com es veja – el que es va creuar amb Joanet va ser el gos de la dona de l’alcalde, un pequinés molt simpàtic al que no li donà temps ni de dir mec quan li arrencà el cap d’un mos…O aquell dia que el tancaren – oh, ingenus – al rebost per no fer els deures i quan tornaren a per ell s’havia fet fins amb els paquets de fideus i de espaguetis…

Els anys passaven, els cursos també, i Joanet no treia trellat a l’escola. A ell mínims comuns múltiples i sintagmes preposicionals li la bufaven. Una vegada s’asseia a la cadira només podia que pensar en els 7 bollycaos que portava a la motxilla i desitjar que les dos hores que quedaven fins l’hora d’esmorçar passaren com més ràpid possible. El mateix fins l’hora de dinar…aquell caldero de paella per a ell solet que li feia sa uela tots els dies no el deixava pensar…Però el pitjor venia de vesprada. La modorra, per una banda, i aquella veu sonant-li al cap: “a berenaaaar, a berenaaaar…” Muntanyes de pandorinos i pans de quart plens de nocilla, caixes de sobaos i cholecks de litre i mig…les cinc i mitja eren el millor moment del dia, sense dubte…

Els pares de Joanet tenien un bar a la Plaça Major del poble. El negoci no donava per a molt, la veritat, i la mare estava més que farta de sobades de cul i animalades dels quatre bufats que mantenien el bar…i hagueren tancat eixe mateix mes si no haguera ocorregut el miracle: Camilo Sesto i Milli Vanilli vindrien al poble en Festes i organitzarien un concert multitudinari allí, a la mateixa plaça, en benefici de les víctimes de la Pantanà de Tous. Era perfecte, l’oportunitat que havien estat esperant durant tant de temps: obririen el bar la nit del concert, es forrarien i acompliriren així el somni de la seua vida: vendre la casa i comprar-se un xalet a Marbella, jugar al golf, acudir a les festes de la jet-set…

Ràpidament es ficaren tots a treballar: 500 hectolitres de cervessa per a tots els estrangers que vindrien al concert, 7 camions de cacau i tramussos, 3 banyeres de ketchup, 4 d’allioli, 100 encissams, 50 vaques per fer hamburgueses, tomates, pimentons, cebes…i 300 barres de quart per fer entrepans… Era una aposta arriscada, però si tot eixia bé es farien rics. Les setmanes anteriors a l’esdeveniment foren d’una activitat frenètica: pares, iaios, cosins, nebots, cunyats, gendres…tots preparant xivitos com si no estigueren bé, dia i nit, sense parar…La nit abans del concert, 300 entrepans jeien damunt les taules del bar disposats a ser devorats pels fans de l’atractiu alcoià.

Però…i Joanet? On havia estat tot aquest temps? Amb la seua habitual torpesa per a qualsevol treball manual i la seua bona gana, queda clar que aquella no haguera sigut una feina massa apropiada per a ell, així que sa mare no s’ho pensà molt i l’envià a casa la tieta. Aquella dona, que es va quedar vídua a l’any de casar-se, era una amargada que vivia rodejada de pols i fotos de la comunió dels seus 13 nebots, dels quals a vore quin de tots anava menys a vore-la…La tieta Maruja, que estava tan eixuta que semblava que d’un bufit s’envolaria, vivia amb 15 gats, a l’alimentació dels quals dedicava tot el sant dia…així, només tenia temps per fer-se un miseriós bollidet quan queia la nit, que deia que ella amb això tenia prou…Així que Joanet va passar allí els pitjors dies de la seua curta vida: ni sobaos, ni paella, ni nocilla, ni res…només llandes barates de menjar de gat i bollidets (i algun gat també), i damunt sense poder ixir al carrer, perque la tieta, que tenia por de que “entrara un lladre a violar-la”, tenia ficats 5 forrellats a la porta…així durant una setmana…Podeu imaginar-se l’estat d’inhanició en que es trobava Joanet la nit que van anar a recollir-lo, just després de deixar apunt els entrepans…I podeu imaginar-se la ràbia i l’odi que Joanet va sentir quan, de camí a casa, aquella que feia dir-se mare va dir “que no faria sopar eixe dia, que estava cansada”.

Allò era massa ja, home, això ni era una mare ni era res. Joanet va plorar, va bramar, va suplicar que li fera encara que fora un ouet fregit, però sa mare, que era malvada i cruel i que mai li havia perdonat que li arrencara un dia el mugró d’un mos mentres li mamava, es va negar en redó. Son pare va voler mediar, però ja era massa tard. Enfurit i famolenc com mai, Joanet pegà portà i se’n va anar. “No anirà molt lluny”, es va atrevir encara a pronunciar sa mare…I la veritat és que no, que molt lluny no va anar. Portava les claus a la butxaca, i li sonàven de tan ràpid com caminava…Va donar la volta al bloc i es va plantar a la porta del bar. “Que no em feu sopar…? Ara voreu…” Allò va ser impressionant…300 bocates, un rere l’altre, tots cap a dins, devorats. No els arribava a tastar, se’ls engolia sense a penes mastegar-los. La ràbia el cegava, no respectava ni tan sols el paper de plata amb que tan amorosament sa uela havia embolicat tots i cadascun dels entrepans…Amb 180 o 200 ho haguera tingut ja bé el xic, però no…Joanet es va veure enmig d’una espiral de gula i sangonerisme que el dominava i que el va portar a menjar-se fins i tot algun que altre plat…

Ningú es va adonar del que allí havia ocorregut fins l’hora del concert, quan feliçment i fregant-se ja les mans quan vegueren tanta gent que hi acudia al concert, els pares de Joanet obriren el bar. Totes les taules buides…només quedaven les molles i uns quants trocets d’encissam per terra. De la cervessa, també, ni rastre; clar, amb alguna cosa s’havia d’arremullar tant de pà…Res de res, 300 xivitos desapareguts, i amb ells, el xalet en Marbella, les festes amb la Pantoja i companyia, les partides a paddle amb el sultà de Brunei…res de res, tot a la merda, i allí; enmig la cuina, Joanet mig agonitzant, amb el melic del revés i bufant com un bou…

I aquesta és la història del nostre amic Joanet, aquest fou el seu únic pecat: tindre fam…La resta del que va passar en els minuts posteriors a la fallida del negoci són fets que no relatarem per respecte a les ànimes sensibles i infantils, però s’ho podeu imaginar. Aquesta fou la manera en que es va convertir en el que és hui en dia. Des d’aquell dia Joanet no va tornar a xafar l’escola. Son pare es va fer camioner per estar en casa el mínim temps possible, i sa mare…ai sa mare…Des d’aleshores Joanet reb per part de sa mare un entrenament especial: no ix de casa, i totes les vesprades el fa menjar-se 5 o 6 paquets de Fartons Polo, o 20 o 30 hamburgueses d’euro del McDonald’s, o gelats de 5 boles, o coses per l’estil…L’objectiu? Donat que no serveix per cap altra cosa, convertir-lo en un engolidor professional, del que siga, de fartons amb orxata, de sandwichs de formatge, de hot dogs…i anar de poble en poble presentant-se a concursos de menjadors de coses, fins que reunisca els diners suficients per comprar-se un xalet a Marbella…Només eixe dia Joanet serà lliure.

EL SEBAS (Llombai)

Sebas,fill de la llum i el vent segons ell, tindrà vora 50 anys ja, però corre més que ningú del poble. Sebas camina alçant les punteres a l'aire, molt amunt; les mans sempre darrere l'esquena, creuades, com Obèlix però sense menhir...Parla molt depressa, canta pel carrer...no acudeix a taula i al llit al primer crit, com fem la resta dels mortals..ell menja quan te fam i dorm quan te son, només aleshores...Sebas és considerat el loco del poble, però és el més llest de tots...

Sebas te els sants collons d'acudir al bar a les 6 del matí, al típic bar on tots els homes braus de camp es reunixen per fer-se el carajillo abans d'eixir cap a l'horta amb els tractors, per burlar-se d'ells. "Mira que sou bobos, ahí, alçant-se tots els dies a les 6 del matí, amb el fred que fa...bobos, que esteu bobos, mireu-me a mi...sense pegar un brot i cobrant..jajaja...aleee, a que vos pegue el sol al llom...jajaja..sense fer res i cobrant..."

Sebas diu que te un amic al riu, un cocodril que al crit de "Coco!" ( clar, com li podien dir al pobre cocodril ) acudix i l'ajuda a creuar el riu (que està sec). Ell el crida, se'n puja al llom del rèptil i el porta fins l'altra vora de l'extens riu, per a poder collir les taronges que allí pengen.

Sebas un dia va entrar al bar correguent, tot suat...això era finals del 1999; venia a anunciar la bona nova: "el món s'acaba. M'ho ha dit una serp del riu. Tot açò va a rebentar d'ací poc i només ens salvarem la serp i jo...aneu a morir tots!". Tot açò dit amb la seua pitjor cara (la d'una setmana sense medicar-se), tipo jack nicholson en "el resplandor", vinga el crit. Primer al bar, després per tot el carrer Major, i després a la porta de l'Esglèsia, a l'eixida de misa de 7...les ueles fent-s'ho damunt de por...una risa.

Sebas, que sent certa predilecció pels xiquets, quasi en mata un dia a un d'un susto. S'acosta a la tanca de l'escola...crida un pobre xiquet que jugava solitari massa a prop d'allí: " Vine, xiquet, que et done una cosa...", això amb la seua veu més dolça, i el xiquet que què te que fer...s'acosta...ja veus, si damunt li ha dit que li donara una cosa...El xiquet que s'arrima confiat, i Sebas que de repent l'agafa del coll i l'alça en alt cridant-li a la cara en un atac de fúria " TE VAX A MATAAAAAAAAAAAAAAAAAAAARRRRRRR!!!!!"...no hem tornat a saber res d'aquell pobre angelet...alguns diuen que la familia se'n va anar del poble...altres, que si el tenen ingressat en un psiquiàtric des d'aquell dia...el cas és que cada matinada desperta entre crits i suor d'un malson en que Sebas l'ofega a ell i a tota la seua familia...i la veritat és que està agafant-li un poc de mania al seu germà xicotet...

Ara venen les bones...Sebas te amenaçats de mort a varies persones del poble, i els ho repetix a diari: " Paco, te tinc que matar...", "Voro, tu encantat que un dia d'estos te mataré d'una corbellà..." Sempre hi ha gent que s'asusta i crida a la Guàrdia Civil, com les ueles del carrer on viu, però la majoria no li fan cas; un d'eixos és Pepe, el del forn del carrer Major ( que un poc més i tinc que dir d'ell "era"). Anava Sebas pel carrer i Pepe estava traguent trastos de la C-15, que venia del camp...en això que aplega Sebas i li diu: "Pepe, ves jugant que te tinc que matar", i el Pepe este, tot guasó, li allarga l'aixà i li assolta, mentres es gira per seguir descarregant el cotxe, "ala, pren, mata'm ja d'una, que ja me tens fart..." A continuació, allí en la placeta, enfront d'un dels bars més concurrits del poble, es va viure una escena de pel.li de tarantino: Sebas que pren l'aixà i sense pensar-s'ho li abenta aixatà, amb la mala/bona sort que li pega al cotxe; la gent del bar que ho veu i li se'n tiren 3 o 4 a l'esquena intentant inmobilitzar-lo, inclosos la filla de Pepe, que entre crits de "fill de puta, para que el mataràs" i arraps a la cara a Sebas es desespera perque veuen que no poden amb ell. Ve més gent, i tampoc, i aquell vinga el crit com si no estiguera bé (jaja) "DEIXEU-ME QUE EL MATEEEEEEE!!"...un poc més i eixim en Punt de Mira...i Pepe assentat en terra que encara no s'ho creia, els collonets a la gola...

I ara ve la millor, un premi per a tot aquell que no s'haja desesperat encara després de tota esta parrafada...El capítol que va obrir la porta a Sebas per convertir-se en una estrela mediàtica comarcal...Sebas i el gos...
Sebas tenia un gos; es conegueren al riu, cap dels dos tenia familia que els rebera al final del dia i el "flechazo" fou instantani: dos ànimes solitàries unides pel destí. S'enteneren molt prompte, i anaven junts a tots els llocs, tenien llargues converses, s'assentaven junts a taula...eren la parella de l'any. Però tot allò es va truncar el dia que Sebas se'n va eixir de casa a per no se què i es va deixar les claus dins..."FILL DE PUTAAAAAAAAAAAAAAAA, OBRIIIIMMMMM!!!" Les dones del carrer alarmades ixint a vore que passava, algunes a puntet ja d'avisar a la Guardia Civil..."FILL DE PUTA, OBRIIIIIIIIIIIMMM!!"..."Que et passa, Sebastian, això que és eixos crits?" "EL FILL DE PUTA ESTE DEL GOS, QUE M'HE DEIXAT LES CLAUS DINS I NO M'OBRI...OBRIIIIIIIIIIIIIIM, FILL DE PUTA, COM NO M'OBRIGUES TE MATE!" "Xico, però com t'ha d'obrir el pobre gos" "OBRIM FILL DE MALA MARE, OBRIM O TE MATE, ARA QUAN ENTRE VORÀS, TE TINC QUE PENJAR!" I dit i fet: Sebas rebentà la porta en una patà, va entrar, pillà al gos i el penjà al terrat. És que s'ho mereixia, la veritat, mira que no obrir-li...Però Sebas, que és molt amic de l'espectacle, no em va tindre prou ahí,i enmig de tota aquella espiral de bogeria i sang, va eixir al carrer, amb el gos penjat i la llengua fora, vinga el crit amb les dones: "VEGEU A ESTE? POS A VOSATROS VOS TINC QUE FER EL MATEIX!! VOS TINC QUE PENJAR A TOTS!!!...inigualable...