EL TIO BELGA

El Tio Belga no és belga. Viu a prop de ma casa, tant que puc endevinar que sopa per l’olor del fum de la seua xemeneia; perque sí senyors, el Tio Belga, en ple segle XXI, cuina amb llenya. Però no ens avancem en la història, remontem-nos a saber que ha fet este home en la seua vida:

El Tio Belga (a partir d’ara, Belga a seques) és vell. Ningú coneix la seua edat exacta, ni falta que fa. Ell era mecànic de bicicletes i motos, i la seua especialitat era arreglar punxades. I prou. Aixina es guanyava la vida, i era molt treballador, perque cada vegada que anaves en la roda punxà ell et punxava l’altra, i aixina mai parava de reparar i reparar gomàtics. I ja està. Eixa és la única activitat que se li coneix.

Belga viu en una casa-cova. Fa uns anys tenia una pereta, però ja no la gasta. Ell es gita amb el Sol, aixina fora de gastar llum. No te tele (potser un “arradiet”), ni nevera ni llavadora ni històries d’eixes, i es llava (quan s’enrecorda) calfant aigua al foc en un perol. Belga és un home que ha sabut prescindir de la tecnologia, un home lliure com el vent. Té un fumeral que es veu que no tira, i tota la casa està mascarà del fum, de fet, ell mateix va sempre tot negre, que no saps si és de brut o de que és.

Belga viu rodejat de gats. Viu a una casa d’eixes velles que tenen corral a la banda de darrere. Els gats viuen allí, des d’on passen a les teulades veïnes per pendre el sol els diumenges de matí. Però quan dic que viu rodejat de gats no em referisc a 7 o 8...En la seua època dorada jo he arribat a contar 30 gats. Blancs, negres, blancs i negres, pardos, rojos, i blancs-negres-pardos-rojos...Allò és tot un ecosistema digne del millor estudi sobre l’incest al món animal, encara que últimament la raça s’està depurant més degut a que ca el Belga s’ha convertit en la casa de putes de tots els gats de la contornà...
Els matins d’hivern els gats eixen al sol tots ennegrits. Es veu que passen tan de fred que dormen damunt les cendres. No sabem si és per açò o per alguna mutació genètica, el cas és que els gats mimetitzen com si foren camaleons amb el color de les teules, de manera que hui per hui no podem saber quina és la seua vertadera població. Els gats del Belga naixen, creixen, es reprodueixen i moren allí mateix, dalt d’una teulada, o baix del seu llit. Quan això passa Belga els agafa i els tira allí baix la soca de la parra. Ells serviran per nodrir-la , i la parra donarà raim que es menjaran els altres gats. El cercle es tanca. Tot és equilibri.

Belga ha tingut un altre treball, però l’astúcia dels gitanos i els problemes tècnics l’han abocat al que hui en dia fa. L’home al principi tenia una mobillette, i amb ella, les vesprades d’estiu, tornava carregat amb sacs de garrofes. No eren seues, però tampoc les furtava; el Belga no és d’eixos, el tio les recollia dels barranquets i els camps perduts. Dos saquets ara, dos més ara després...i així es passava tota la vesprada...i tot l’estiu. Després anava i els venia al magatzem de la garrofa. Imagineu-se el que podia traure de 5 o 6 sacs de garrofes al dia...doncs el Belga sobrevivia amb això, no li feia falta més. Però la felicitat no va durar massa, perque al temps, la mobillette va dir prou, i el tio Belga es va tindre que buscar la vida, cosa, per una altra banda, no massa complicada per a un tio autàrquic com ell. Així que se’n va anar al desguàs i va pillar el que li deixaren: una merda de vespino rovellat amb el motor a l’aire i cada xapa d’un color que cada dos per tres el deixava tirat. Però res podia frenar la frenètica activitat recollidora de garrofes i de coses en general del Belga, que uns dies venia amb la moto en marxa i altres venia a pedal, fins que un dia, el vespino també va petar...

Semblava la fi del Belga. Per primera vegada en la seua vida semblava que anava a tindre que demanar ajuda...però no. El Belga va decidir que aquella era l’ocasió perfecta per trobar-se a ell mateix prescindint de tot allò que sonara a tecnologia. I va agafar, se’n va anar de nou al desguàs, i es va pilar una bicicleta morada. Res de canvis de marxa shimano ni merdes; sillí de molls i frens d’eixos de ferro. Aquella bicicleta li obriria les portes a una nova vida: El tio Belga tenia un plà.

Des d’eixe dia, Belga ja no recull garrofes. Cada matí, l’home agafa la bicicleta i la gorra de Sequestrene, es vesteix amb les seues millors gal·les (pantalons de nosesap quin color i camisa fumà a quadres) i es fa uns 10 quilòmetres per la carretera de l’Almaguer (una carretera sense voreres, plena de revoltes i cara amunt), jugant-se la vida, arrossegant la bici del manillar en les pujades, donant bandaes cada vegada que l’avança un camió i amenaçant amb caure a un camp...i tot per agafar el metro i dirigir-se (suposadament) a València...Ningú sap exactament el que allí fa, i són varies les teories que circulen pel poble: uns diuen que si té allí una “amiga” (males ganes, com deu ser aquella...); uns altres asseguren que l’han vist demanant a la porta de les esglésies i que si dina a algun menjador social d’eixos (la veritat, dona el perfil); i altres que si en realitat Belga és el cap d’una mafia que importa opi afganés i que el seu aspecte de perdut és només una tapadora...Ningú sap amb certesa que és el que fa, el cas és que li dona per a viure, i que cada dia va i torna, per la mateixa carretera i jugant-se la vida; i això sí, aprofitant el viatge, perque l’home no torna de buit mai, i de camí a casa va arreplegant brosses, branquetes, tomates, encissams...

Aquest és el tio Belga. Un personatge brut i desconfiat, però que no molesta a ningú. Ell ha decidit viure aixina, lluny de families, convencions socials o avanços tecnològics; i està clar que acabarà malament: un dia d’estos ens el trobarem tot unflat com un gos mort a la vora de la carretera, o pitjor, se’l menjaran els seus gats i no el trobarem a faltar fins que els veins senten l’olor...Serà un final trist i indigne, però el tio Belga haurà viscut lliure, molt més del que alguns mai arribarem a ser-ho.