De vegades la pau
no és més que por:
por de tu, por de mi,
por dels homes que no volem la nit.
De vegades la pau
no és més que por.
Per camps i ciutats, la por
va fent callar una a una
les veus dels vius i dels morts.
I els homes meitat gest, meitat silenci.
Però no pot ser sempre,
però no és per sempre,
però no serà sempre.
També som vida nosaltres
amb els nostres silencis
i les nostres paraules,
amb les nostres cases fetes
de treball i d'esperances.
Contra la por és la vida,
contra la por és l'amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
*Collage a partir de 3 cançons de Raimon: "Sobre la pau" (1967), "Sobre la por" (1968) i "Contra la por" (1968).
En una de les seues habituals visites a Delfos, l’Oracle li augurà a Laios, rei de Tebes, que seria assassinat pel seu propi fill i que aquest, a més, acabariacasant-se amb la seua dona. Així, quan Iocasta donà a llum al seu primogènit, el rei, tement que la predicció s’acomplira, ordenà a un dels seus súbdits que matara el xiquet. Però el servent, compadit, va ser incapaç i es limità a abandonar-lo al mont, deixant-lo penjat d’un arbre pels peus. Un pastor es trobà el xiquet i l’entregà a Polibi i Peribea, reis de Corint, els quals l’adoptaren i el criaren com si fóra seu, donant-li el nom d’Èdip, que significa “peus unflats”.
Arribada l’adolescència, Èdip comença a sospitar per comentaris dels seus companys de jocs que no és fill dels seus suposats pares, així que, aturmentat per la idea, visita l’Oracle de Delfos, el qual li vaticina que matarà son pare i que es casarà amb sa mare. Asustat, Èdip decideix no tornar mai més a Corint i mamprén un viatge errant, fugint del seu destí. En el camí cap a Tebes, Èdip es troba amb un home vell que li ordena de males maneres que s’aparte perquè passe el seu carro. Discuteixen, i finalment Èdip acaba matant-lo, sense saber que es tracta de Laios, rei de Tebes i el seu propipare. La primera part de l’oracle s’havia acomplit. Més tard Èdip es troba amb l’esfinx, un monstre que aturmentava els habitants de la ciutat de Tebes, eixint-los al davant als camins i devorant a tot aquell que no endevinara l’enigma que li plantejava: “Quin és l’animal que al matí camina a quatre pates, al migdia amb dos i a la vesprada amb tres?” Èdip respon correctament que l’home. L’esfinx, enfurida, es suïcida llançant-se al buit i Èdip, el salvador de la ciutat, és nomenat rei de Tebes i com a premi, casat amb Iocasta, vídua de Laios i la seua vertadera mare, amb la qual tindrà quatre fills. La predicció de l’oracle s’havia acomplit.
Anys més tard, la ciutat de Tebes es veu assolada per una terrible plaga, i l’oracle proclama que es tracta del càstig que els déus envien per la mort de Laios, encara sense resoldre, i que no cessaria fins que l’assassí fóra descobert i ajusticiat. Èdip mamprén aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: ell mateix és l’assassí que està buscant. D’aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s’ha acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d’ell mateix per evitar-ho: ha matat son pare i s’ha casat amb sa mare. En saber Iocasta que en realitat Èdip és el seu fill es suïcida penjant-se. Èdip, horroritzat, es trau els ulls amb els fermalls del vestit de Iocasta per tal de no veure els seus crims i abandona el tron de Tebes, escapant a l’exili.
Supongamos que un fiscal checo que a comienzos de los años cincuenta pidió la pena de muerte para un inocente fue engañado por la policía secreta rusa y por el gobierno de su país. Pero ¿cómo es posible que hoy, cuando sabemos ya que las acusaciones eran absurdas y los ejecutados inocentes, ese mismo fiscal defienda la limpieza de su alma y se dé golpes de pecho? ¡ Mi conciencia está limpia, no sabía, creía de buena fe! ¿No reside precisamente su irremediable culpa en ese «! no sabía!, ¡creía de buena fe!»?
(...) Edipo no sabía que dormía con su propia madre y, sin embargo, cuando comprendió de qué se trataba, no se sintió inocente. Fue incapaz de soportar la visión de lo que había causado con su desconocimiento, se perforó los ojos y se marchó de Tebas ciego.
Tomás oía los gritos de todos los comunistas que defendían su limpieza interior y se decía: Por culpa de vuestro desconocimiento este país ha perdido quizá por siglos su libertad, ¿y vosotros gritáis que os sentís inocentes? ¿Cómo sois capaces de seguir presenciándolo? ¿Cómo es que no estáis aterrados? ¿Es que conserváis la vista? ¡Si tuvieseis ojos, deberíais atravesároslos y marcharos de Tebas!”
(Milan Kundera, La insoportable levedad del ser)
Èdip matà son pare sense saber que ho era, i per la seua culpa el poble de Tebes va patir terribles plagues i malediccions. Ell no podia saber de cap manera que aquell era son pare, però així i tot, allò que havia fet era horrible, així que va decidir assumir la seua responsabilitat i pagar pel que havia fet, traguent-se els ulls i abandonant-se a l’exili.
Les coses ens anirien millor si alguns s’aplicaren la lliçó d’Èdip.
"Murmuro que estoy de acuerdo, pero pienso en lo que Dag dijo la semana pasada: que Tobías tenia otra razón más perversa para ver a Claire, para cruzar montañas, cuando podía tener a cualquier otra chica. Eso, para mí, es una confesión importante. Claire me leyó la mente: - Pero a su modo disfrutaba conmigo. Me dijo que lo que más le atraía de mí era la sensación que tenía de que yo conocía un secreto en la vida, una especie de visión mágica que me había dado la fuerza para renunciar a la existencia que llevamos todos. Dijo que le intrigaba la vida que tú, Dag y yo llevamos ahí en California. Y quería enterarse de ese secreto porque esperaba huir también él, aunque al escucharnos se daba cuenta de que era imposible que él hiciera realmente una cosa así. Nunca tendría el valor para vivir en completa libertad. Le aterrorizaría la falta de reglas. No sé. Me sonaban como a tonterías muy grandes y muy poco convincentes. Me sonaba postizo, como si le hubieran aleccionado. ¿Le hubieras creído tú?"
(...)
Tobias de Claire:
“Eres realmente sublime, Claire. Buscas pequeñas verdades esenciales con tus colegas locos del barracón en ese infierno con palmeras, ¿no es eso? Bueno, pues voy a decirte algo: me gusta mi trabajo de aquí en la ciudad. Me gusta la prisa y darles vuletas a las cosas y luchar por el dinero y los símbolos de la posición social, aunque pienses que estoy enfermo por querer esas cosas.”
“¿Sabes una cosa? Cuando te conocí, Claire, pensé que almenos por una vez tendría la oprtunidad de manifestar algo de clase. Que a lo mejor yo también podría ser sublime, Claire. No quiero tener momentos en los que comprenda las verdades esenciales. Yo lo quiero todo y lo quiero ya. Quiero que me abran la cabeza un grupo de majorettes enfadadas, Claire. Unas majorettes enfadadas drogadas. No lo entiendes, ¿verdad?”
“Quiero acción. Quiero ser el vapor del radiador que sisea en el cemento de la Santa Monica Freeway después de que hayan colocado un millar de coches unos contra otros, y con rock ácido que procede de los coches aplastados del fondo. Quiero ser el hombre de la caperuza negra que acciona las sirenas que anuncian el ataque aéreo. Quiero estar desnudo y quemado por el viento y cabalgar uno de los misiles que se dirige en grupo a bombardear todas las jodidas aldeas de Nueva Zelanda.”
“Vete al infierno, Claire. Vete a la porra con tus aires de superioridad. Todos somos perros falderos; y yo sólo quiero saber quién me acaricia. Pero óyeme bien... Si hay más como tú que deciden no participar en el juego, a la gente como yo le resultará más fácil ganar.”
CRISI DELS 25 ANYS: Període d’enfonsament mental que es produeix després dels vint anys, provocat normalment per la incapacitat de viure fora del món de l’ensenyament o dels ambients estructurats, acompanyat del descobriment de la pròpia soledat al món. Sovint suposa la iniciació en el ritual del consum de fàrmacs.
MENYSISME: Filosofia segons la qual un es reconcilia amb ell mateix rebaixant les seues expectatives de riquesa material: “He renunciat a tindre èxit, a voler convertir-me en un peix gros. Només vull trobar la felicitat i potser obrir un baret de carretera d’Idaho”.
CULTE DE LA SOLEDAT: Necessitat d’autonomia per damunt de tot, sovint a expenses de relacions duradores. Sol sorgir perquè s’espera molt dels demés.
NOSTÀLGIA A CURTÍSSIM TERMINI: Enyor del passat més recent: “Déu meu, les coses semblaven anar molt millor la setmana passada”.
REBEL·LIÓ POSPOSADA: Tendència juvenil a evitar les activitats i experiències artístiques típiques de la joventud per tal de concentrar-se en una perspectiva laboral seriosa. De vegades, cap els trenta anys, la tristesa per haver balafiat la joventud ve acompanyada de talls de cabell absurds i roba cara i ridícula.
TELEPARÀBOLES: Ensenyaments morals utilitzats en la vida quotidiana que provenen de sèries televisives: “Això és com al capítol on Homer és captat per una secta”.
PROPIETARIS: El subgrup més freqüent de la Generació X; l’únic propens a reproduir-se. Els “propietaris” existeixen quasi exclusivament per parelles i es poden reconéixer pels seus intents frenètics per recrear alguna cosa pareguda a l’abundància de l’època Eisenhower en la seua vida diària, malgrat els preus exagerats de les cases i la necessitat de tindre dos sous. Els “propietaris” tendeixen a estar sovint esgotats degut a la seua voracitat adquisitiva de mobles i llepolies.
MUDANÇA PREVENTIVA: Estratègia adoptada pels pares consistent a mudar-se a cases més menudes i sense habitació per als convidats en quan els fills s’han independitzat, per tal d’evitar que tornen a casa utilitzant el mètode boomerang.
ENVETJA IMMOBILIÀRIA: Zels intensos generats en els joves quan es troben amb les descoratjadores estadístiques sobre el preu de les cases.
IRONIA REFLEXA CONDICIONADA: Tendència a fer automàticament comentaris irònics en les converses quotidianes.
DEFENSA FRONT A LA BURLA: Estratègia vital consistent al rebuig a manifestar qualsevol tipus d’emoció per tal d’evitar les burles dels demés. La ironia reflexa condicionada és una forma de defensa front a la burla.
FOSQUISME: Pràctica consistent a omplir la vida quotidiana amb referències fosques (pel·lícules oblidades, estreles de televisió mortes, païssos desapareguts...) com a mitjà subliminar de fer palesa la pròpia formació, així com el desig de distanciar-se de la cultura de masses.
Fenòmens, tendències i altres “-ismes” recollits a Generation X, de Douglas Coupland, un llibre publicat fa 17 anys però que encara valdria per retratar tota una generació. Amb algunes d'elles no puc estar més d'acord.
“No te preocupes mamá...si el matrimonio no funciona, siempre nos podemos divorciar...”
L’altre dia, en una casa de poble, vaig defensar l’honor d’un gat. Una dona va trobar-lo còmodament instal·lat en un seient del jardí i el va fer marxar fent grunys molt estridents i movent els braços amb neguit, com si fossin les ales d’un molí. El gat, que era prim i negre, amb taques blanques, va fer un salt meravellós, un d’aquests salts llargs, prodigiosament flexibles que només els felins poden permetre’s; i va travessar, esperitat, tot el jardí. Vaig admirar com superava la tanca de xiprers retallats, com es perdia teulades amunt, fent ziga-zagues, veloç i brillant com un coet de pólvora. En un instant, aquell gat havia passat de la quietud absoluta a la velocitat extrema. “Per què l’has fet fora?”, vaig preguntar, evocant els temps en què els carrers i les teulades eren plens de gats. “L’altre dia me’l vaig trobar al caire de la finestra, estava a punt d’entrar a casa”, va queixar-se ella. “I què? –vaig continuar jo -: els gats no et faran cap mal, ben al contrari, et protegiran de les rates”. No la vaig convéncer. Hi ha una tendència cada vegada més forta, avui dia, a considerar perillosa tota forma de llibertat animal. És una tendència higienista que lluita obsessivament contra formigues i mosques, contra senglars, gavines, àcars o mosquits, i que respon a l’ideal de vida farmacològica, pulcríssima, incontaminada. És un corrent que pot semblar compatible amb l’augment espectacular dels animals dits “de companyia”. En realitat, una i l’altra moda estan agermanades per l’obsessió per la higiene i per la recerca de la seguretat sanitària. Les anomenades “mascotes” ja no són ben bé animals. Van tan nets que no deixen gèrmens. Mengen pulcrament, seguint criteris dietètics. Estan sotmesos a tants controls sanitaris que no porten ni mals ni paràsits. Poden ser besats a la boca. No tenen res a veure amb els pocs animals lliures que encara resisteixen en els estretíssims marges que deixa l’abusiva hegemonia dels humans. La llibertat dels quatre animals que encara no s’han rendit, més que enutjar, ens espanta. Provoquen inquietud precissament perquè ningú no pot assegurar d’on venen i on van, perquè no se sap que porten al damunt, quin rastre deixen. I, tanmateix, no hi ha res més admirable, en aquest nostre territori tan humanament depredat, que els animals lliures. Les carpes que s’engreixen en les aigües mortes, els isards que procreen prop de les estacions d’esquí, les granotes raucant enmig del llot d’una riera. El gat és un estrany supervivent de l’època en què els animals encara no havien perdut tots els territoris. Parlo del món rural que jo encara he conegut. No era un món càndid, amb els animals, ans el contrari: cruelíssim. Gossos encadenats i bastonejats; caceres sanguinàries, gratuïtes, sense pietat; bèsties de càrrega espremudes fins a l’última gota de suor i de sang. Però molts altres animals se la campaven amb llibertat. Guilles astutes, per exemple, o teixons pudents o llebres velocíssimes. Entre els animals explotats i els lliures, hi havia els gats, una raça a part. Aparentment domèstics, colonitzaven el territori humà amb desvergonyiment i naturalitat. Esquerps i manyacs, lliures i domèstics, mandrosos i agilíssims, pròxims i distants, els gats tenien recursos de bèstia (ocupaven els carrers per mèrit propi), però havien fet molts cursos d’humanitat i havien aprés a demanar la llet amb hàbils, falses, manyagueries. Tot això es perd ara. Expulsats dels carrers, aviciats pels qui els estimen, manipulats genèticament, els gats acabaran sent tan devots, amb els amos, com els gossos.
ANTONI PUIGVERD, al Diari El Punt del 17 al 23 de setembre del 2004.
Tota convicció –convicció seriosa- se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la “disponibilitat permanent” que n’és el pressupòssit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme siga una perspectiva gaire amable. La prudència, virtud cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.
Joan Fuster a “Diccionari per a ociosos”.
Totes les meues idees són provisionals (Però que conste que no ho dic amb orgull).
No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles.
Article de Manuel Vicent en què es basa el tema Los Torpes d'Ismael Serrano
Las discotecas cierran a las ocho de la mañana porque hay gente muy torpe que necesita mucho tiempo para ligar. Si todos lo jóvenes fueran realmente seductores, la noche terminaría enseguida. A la una de la madrugada cada pareja estaría en su respectiva madriguera trabajando el amor y en las salas de fiestas sólo quedarían los camareros, pero ahora en la seducción también hay democracia y la música de las discotecas no cesa hasta que no liga el más desgraciado del local. Cenados y bien acicalados, los jóvenes inician la competición pasada la medianoche. En la oscura parrilla del viernes o del sábado, las mesnadas se concentran para abrevar en los lugares consabidos antes de que se efectúe el disparo de salida. Entonces se les ve avanzar en hacinados automóviles hacia las salas de fiestas traídos por una estrella de láser que desde el espacio les indica el camino. Dentro de cada discoteca se produce muy pronto una selección natural. Los rostros más atractivos se buscan entre ellos, las miradas más sugestivas comienzan a crear nudos ineludibles, el aura de unos cuerpos se va acoplando de forma magnética a otros cuerpos similares. Todo el trabajo de las hormonas se realiza en la primera hora de música. El resto de la noche ya no es naturaleza, sino un subproducto cultural. Alrededor de las dos de la madrugada, a los jóvenes más seductores de ambos sexos ya les sobra el alcohol y la música para alcanzar su objetivo. Gracias a la belleza, la pieza deseada ya está en sus brazos y con ella desaparecen en la oscuridad. Los que no logran superar el primer obstáculo permanecen en la fiesta para ver si surge una segunda oportunidad. Suele ser gente terciada que no liga hasta el aura clareada espoleada por la frustración. En la discoteca sigue la música con el sol en el tejado. Allí sólo quedan los torpes, los que a lo largo de la noche no han encontrado ni una sólo mirada. Dentro del resplandor del día, el cansancio tal vez les deparará otro resto del naufragio. Cuando se agarren a ese madero cesará la música.
Aquest post és només un xicotet homenatge a un dels déus que forma part del panteó de Fes-t'ho mirar...Ahí va això...
"Soy el sargento de artillería Highway. He bebido más cerveza, he meado más sangre, he echado más polvos y he chafado más huevos que todos vosotros juntos, capullos".
"Somos cabrones de pelo corto con hachas en vez de pollas y con queroseno en vez de sangre".
"Estoy aquí para comunicaros que la vida, tal y como la habéis conocido, ha terminado. Más vale que os vayáis al pueblo esta noche a reiros y a hacer el gilipollas o a restregar vuestras pichitas contra vuestras novias, o a meterla en cualquier agujero. Pero sea lo que sea hacerlo, porque mañana a las seis de la mañana, vuestros culos serán míos."
"No tires tus cosas al suelo Mariconetti, hay que cuidar la ecología".
"Tú solo eres capaz de reclutar culos llenos de almorranas".
“- No pida perdón, joven. No ha hecho nada de malo. Además, a su edad ya debería de haber aprendido que los hombres no piden perdón: hacen lo que hacen y dicen lo que dicen, y luego se aguantan. Pero le voy a contar una cosa que usted no sabe, una cosa de la guerra. – Dió un sorbo de nescafé; yo di otro: a Miralles se le había ido la mano con el coñac -. Cuando salí hacia el frente en el 36 iban conmigo otros muchachos. Eran de Terrassa, como yo; muy jóvenes, casi unos niños, igual que yo; a alguno lo conocía de vista o de hablar alguna vez con él: a la mayoría no. Eran los hermanos García Segués (Joan y Lela), Miquel Cardós, Gabi Baldrich, Pipo Canal, el Gordo Odena, Santi Brugada, Jordi Gudayol. Hicimos la guerra juntos; las dos: la nuestra y la otra, aunque las dos eran la misma. Ninguno de ellos sobrevivió. Todos muertos. El último fue Lela García Segués. Al principio yo me entendía mejor con su hermano Joan, que era justo de mi edad, pero con el tiempo Lela se convirtió en mi mejor amigo, el mejor que he tenido nunca: éramos tan amigos que ni siquiera necesitábamos hablar cuando estábamos juntos. Murió en el verano del cuarenta y tres, en un pueblo cerca de Trípoli, aplastado por un tanque inglés. ¿Sabe? Desde que terminó la guerra no ha pasado un solo día sin que me piense en ellos. Eran tan jóvenes…Murieron todos. Todos muertos. Muertos. Muertos. Todos. Ninguno probó las cosas buenas de la vida: ninguno tuvo una mujer para él sólo, ninguno conoció la maravilla de tener un hijo y de que su hijo, con tres o cuatro años, se metiera en su cama, entre su mujer y él, un domingo por la mañana, en una habiación con mucho sol…-En algún momento Miralles había empezado a llorar: su cara y su voz no habían cambiado, pero unas lágrimas sin consuelo rodaban veloces por la lisura de su cicatriz, más lentas por sus mejillas sucias de barba -. A veces sueño con ellos, y entonces me siento culpable: les veo a todos, intactos y saludándome entre bromas, igual de jóvenes que entonces, porque el tiempo no corre para ellos, igual de jóvenes y preguntándome por qué no estoy con ellos, como si los hubiese traicionado, porque mi verdadero lugar estava allí; o como si yo estuviese usurpando el lugar de alguno de ellos; o como si en realidad yo hubiera muerto hace sesenta años en cualquier cuneta de España o de África o de Francia y estuviera soñando una vida futura con mujer e hijos, una vida que iba a acabar aquí, en esta habitación de un asilo, charlando con usted. – Miralles siguió hablando, más deprisa, sin secarse las lágrimas, que le caían por el cuello y le mojaban la camisa de franela-. Nadie se acuerda de ellos, ¿sabe? Nadie. Nadie se acuerda siquiera de por qué murieron, de por qué no tuvieron mujer e hijos y una habitación con sol; nadie, y, menos que nadie, la gente por la que pelearon. No hay ni va a haber nunca ninguna calle miserable de ningún pueblo miserable de ninguna mierda de país que vaya a llevar nunca el nombre de ellos. ¿Lo entiende? Lo entiende, ¿verdad? Ah, pero yo me acuerdo, vaya si me acuerdo, me acuerdo de todos, de Lela y de Joan y de Gabi y de Odena y de Pipo y de Brugada y de Gudayol, no sé por qué lo hago pero lo hago, no pasa un solo día sin que piense en ellos. Miralles dejó de hablar, sacó un pañuelo, se secó las lágrimas, se sonó la nariz; lo hizo sin pudor, como si no le avergonzara llorar en público, igual que lo hacían los viejos guerreros homéricos, igual que lo hubiera hecho un soldado de Salamina. Luego, de un solo trago, se bebió el nescafé enfriado. Permanecimos en silencio, fumando. La luz del balcón era cada vez más débil; apenas se oían pasar coches. Yo me sentía a gusto, un poco ebrio, casi feliz. Pensé: «Se acuerda por lo mismo que yo me acuerdo de mi padre y Ferlosio del suyo y Miquel Aguirre del suyo y Jaume Figueras del suyo y Bolaño de sus amigos latinoamericanos, todos soldados muertos en guerras de antemano perdidas: se acuerda porque, aunque hace sesenta años que fallecieron, todavía no están muertos, precisamente porque él se acuerda de ellos. O quizá no es él quien se acuerda de ellos, sino ellos los que se aferran a él, para no estar del todo muertos».«Pero cuando Miralles muera», pensé, «sus amigos también morirán del todo, porque no habrá nadie que se acuerde de ellos para que no mueran.»”
Entrades
