BÈSTIES

L’altre dia, en una casa de poble, vaig defensar l’honor d’un gat. Una dona va trobar-lo còmodament instal·lat en un seient del jardí i el va fer marxar fent grunys molt estridents i movent els braços amb neguit, com si fossin les ales d’un molí. El gat, que era prim i negre, amb taques blanques, va fer un salt meravellós, un d’aquests salts llargs, prodigiosament flexibles que només els felins poden permetre’s; i va travessar, esperitat, tot el jardí. Vaig admirar com superava la tanca de xiprers retallats, com es perdia teulades amunt, fent ziga-zagues, veloç i brillant com un coet de pólvora. En un instant, aquell gat havia passat de la quietud absoluta a la velocitat extrema. “Per què l’has fet fora?”, vaig preguntar, evocant els temps en què els carrers i les teulades eren plens de gats. “L’altre dia me’l vaig trobar al caire de la finestra, estava a punt d’entrar a casa”, va queixar-se ella. “I què? –vaig continuar jo -: els gats no et faran cap mal, ben al contrari, et protegiran de les rates”. No la vaig convéncer.
Hi ha una tendència cada vegada més forta, avui dia, a considerar perillosa tota forma de llibertat animal. És una tendència higienista que lluita obsessivament contra formigues i mosques, contra senglars, gavines, àcars o mosquits, i que respon a l’ideal de vida farmacològica, pulcríssima, incontaminada. És un corrent que pot semblar compatible amb l’augment espectacular dels animals dits “de companyia”. En realitat, una i l’altra moda estan agermanades per l’obsessió per la higiene i per la recerca de la seguretat sanitària. Les anomenades “mascotes” ja no són ben bé animals. Van tan nets que no deixen gèrmens. Mengen pulcrament, seguint criteris dietètics. Estan sotmesos a tants controls sanitaris que no porten ni mals ni paràsits. Poden ser besats a la boca. No tenen res a veure amb els pocs animals lliures que encara resisteixen en els estretíssims marges que deixa l’abusiva hegemonia dels humans. La llibertat dels quatre animals que encara no s’han rendit, més que enutjar, ens espanta. Provoquen inquietud precissament perquè ningú no pot assegurar d’on venen i on van, perquè no se sap que porten al damunt, quin rastre deixen. I, tanmateix, no hi ha res més admirable, en aquest nostre territori tan humanament depredat, que els animals lliures. Les carpes que s’engreixen en les aigües mortes, els isards que procreen prop de les estacions d’esquí, les granotes raucant enmig del llot d’una riera.
El gat és un estrany supervivent de l’època en què els animals encara no havien perdut tots els territoris. Parlo del món rural que jo encara he conegut. No era un món càndid, amb els animals, ans el contrari: cruelíssim. Gossos encadenats i bastonejats; caceres sanguinàries, gratuïtes, sense pietat; bèsties de càrrega espremudes fins a l’última gota de suor i de sang. Però molts altres animals se la campaven amb llibertat. Guilles astutes, per exemple, o teixons pudents o llebres velocíssimes. Entre els animals explotats i els lliures, hi havia els gats, una raça a part. Aparentment domèstics, colonitzaven el territori humà amb desvergonyiment i naturalitat. Esquerps i manyacs, lliures i domèstics, mandrosos i agilíssims, pròxims i distants, els gats tenien recursos de bèstia (ocupaven els carrers per mèrit propi), però havien fet molts cursos d’humanitat i havien aprés a demanar la llet amb hàbils, falses, manyagueries. Tot això es perd ara. Expulsats dels carrers, aviciats pels qui els estimen, manipulats genèticament, els gats acabaran sent tan devots, amb els amos, com els gossos.




ANTONI PUIGVERD, al Diari El Punt del 17 al 23 de setembre del 2004.