dimarts, 16 d’octubre de 2007

Converses d'adults versus converses adultes

Per a distingir entre aquest dos tipus de converses ens hem de fixar en uns quants punts que es poden resumir en dos: Quantes persones formen part de la conversa (P) i quants temes s’han tractat (T). Per a una conversa ideal d’un temps entre una hora i mitja i dues hores, podem aplicar l’equació següent: Fc=P/T . Per a aquest tipus de converses ideals, si el resultat és que Fc<=1 estarem, clarament, davant de la típica conversa d’adults. Si ix Fc>1, no se sap:

La principal característica de les converses del primer tipus és que cada ú tracta de dur els temes al seu territori. D’aquesta manera tots queden contents excepte aquells que pretenien trobar en l’encontre, fortuït o no, una conversa adulta.

La idea és que tothom ix igual que van entrar, (o paregut).

Els que se sentien dèbils ixen igual o més debilitats després que han vist quant que saben els seus contertulians sobre els temes que s’han tractat. De fet, han lloat i preguntat, ansiosos i interessats, a aquells que se suposa que sabien del tema i que han respost, segurament, amb una frase de totes les frases comodí que tenen guardades per a ocasions com la que ara presentem.

Els que se sentien forts, ixen igual o més enfortits. Han aconseguit, possiblement de manera inconscient, que la conversa acabara en un tema del que tenen quatre tòpics i dos teories sempre a punt per a contar. I de regal, han obtingut l’atenció dels assistents i la satisfacció de saber que el que han contat, (i que tan bo i important hauria de ser per a tots) ha calat entre els seus companys.

Els que buscaven una conversa adulta, se’n van igual o amb alguna teoria sobre el comportament social de l’ésser humà, de collita pròpia, que segurament qüestionaran dies després, això sí: assoles.


Una conversa adulta és més senzilla però, per a una servidora, més productiva: En ella, els contertulians poden acabar discutint o a galtades, perquè s’hi impliquen, atenen el que els altres diuen i no es limiten a esperar que l’altre acabe per a enllaçar amb un tema del que ell pot parlar amb seguretat.

Si ú no sap, calla o pregunta i tracta d’entendre. No ho posa tot en qüestió però tampoc pren les paraules dels altres com si foren una oració, ni una teoria universal que podrà soltar, literalment, en una altra ocasió en què el seu rol siga el de “jo sé més que tu sobre aquest tema”.

D’una conversa adulta, unes vegades ixes havent reforçat les teues conviccions prèvies i altres vegades ixes desolat i havent de replantejar-te la teua forma de vida.

La llàstima és que no sempre pots escollir.
... des de La Ribera per al món...