El meu llatí, la meua veritat invencible (Estellés, i 4)

xvi

ah dissortada pàtria! ¿quin encés al·lucinat averany

[hauria

pogut endevinar que viuries aquestes hores de ver-

[gonya i merda?

¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que

[em done vergonya

d’haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple

[fet d’escriure’l?

¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu,

[pàtria meua,

en els teus homes i les teues dones que han perdut

[el costum

de fer l’amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes

[de fer

fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs

[a ser

lluminosa i feliç com el ventre d’una novençana pre-

[nyada. jo no ho

veuré, no ho veuran els meus ulls. però sentiré, a la

[meua fossa,

els passos lleugers d’una altra vida, d’una altra pàtria,

[d’una dignitat

amargament conquistada amb sang i amb derrotes i

[espant. allò

més trist és que moriré sense haver experimentat la

[glòria de ser

fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el po-

[der.

des d’avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels

[mus de la pàtria!

la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest

[idioma amb

què us parle, amb què us narre la immensa vergonya

[que em pertoca

patir.

xvii

un jorn vindrà que hom dirà que roma ja no és a

[roma. jo puc

dir-ho ja: roma és en mi. roma és exiliada com jo i

[on jo.

roma blasma i se’n plany en mi, que sóc abandonat de

[tothom però

puc enlairar, amb sol mot del meu llatí, una

[bandera, una

vela. ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí

[que m’és

un gos amable i un teuladí i em fan companyia de

[vegades,

aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glo-

[plet a glopet,

em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules

[humils i

pregones. no tinc llibres, difícilment puc escriure. però

[àdhuc

a les tenebres de la nit em sorprenc recitant-me,

[amb molt

d’amor, lletanies de paraules que vull preservar. potser

[un dia,

quan ho determinen els déus, em moriré dient càn-

[ter, dona,

balcó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,

[lluita.

llibertat...

Versos per a Jackeley (Obra completa 7): Llibre seté: Pòntiques

he deixat de comptar les síl·labes

la feina que m’agrada més.

he deixat de banda els meus llibres

el meu ausiàs el meu roís de corella àdhuc el meu

quevedo.

he deixat que diguen de mi el que vulguen.

si volen realista o surrealista.

perquè ens cal fer moltes coses encara

i les hem de fer entre tots

o ens mataran com unes rates. ens cal esperar sota la

pluja

sota les bales si és necessari

tota la nit i tot el dia

fer violentament acte de presència

¿què passa?

que ens maten.

pero no ens matem nosaltres no ens morim nosaltres

del gust mirant el que escrivim.

que ens maten

Manual de conformitats (Obra completa 3)

I vós sabíeu tots els noms (Estellés, 3)

57

La xemeneia no tirava; el pare

evocaria aquelles nits de l’horta,

amuntegant, penosament, la llenya

per a la nit famosa de Nadal.

La xemeneia no tirava. El fum

s’amuntegava per tota la casa.

havia fracassat el pare, com

quan anava a caçar, i no caçava.

La xemeneia no tirava. El pare

havia fracassat, altra vegada,

el 24 de desembre de

l’any 35. Sopàrem qualque cosa,

embolcallats amb mantes. Jo tenia

un prunyó en una orella. Tots callàvem.

Recomane tenebres (Obra completa 1)

V

pare,

no sabies llegir ni escriure.

no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,

un mot que em fa un gran dany cada vegada que

[l’escolte

i l’entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.

hom no pot dir analfabet impunement.

intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,

més endavant de roma,

i fins i tot em vas permetre anar a grècia.

com t’ho podria agrair, pare.

em recorde.

i tu, dempeus darrere meu.

jo escrivia, assegut a la taula,

miraves els signes que traçava jo

com si anasses llegint-los

o patint-los,

no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo

[havia escrit.

LVIII

pare, us recorde molt.

em dúieu de la mà, m’amostràveu el món,

la vivacitat dels carrers.

tot tenia el seu nom,

no hi havia cap cosa que no tingués un nom

i vós sabíeu tots els noms.

açò que és, pare

això es diu destral i serveix per a fer llenya.

i com dieu fer llenya. és que fa, la llenya.

vull dir que la destral serveix per a tallar les rames

ocioses dels arbres.

ah.

açò es diu un riu, és el tíber.

ben agafat a la barana,

contemplàveu el riu, però no el véieu.

véieu venir probablement l’eneida.

això es diu un rajol

i allò una cadernera.

ho déieu pel seu nom, com si ho diguésseu tot.

jo no entenia res, però m’agradava escoltar-vos,

aquella seguretat amb què déieu: açò és.

no em vaig recordar de vós a grècia.

jo era un jove insolent que s’ho veia tot fet.

Les pedres de l’àmfora (Obra completa 2), Horacianes

Tu fores aquell que persevera (Estellés, 2)

63

A tu ningú no et lleva la vergonya.

Des de l’humil racó del teu país,

damunt d’una paraula ‒setrill, cànter‒,

cantes, suportes, com el teuladí,

no ja la nit, ni el vent, sinó el passat,

sinó el futur, i perseveres, flèbil.

La desolació et donava les armes;

i superaves la vergonya amb

una esperança o confiança. Tu

fores aquell que persevera. T’han

assenyalat ‒‹‹aquell››‒ amb el dit brut.

Enmig dels vents i de la nit, esperes.

T’has agafat a unes paraules. Des

d’elles albires un país, el teu.

66

Exiliat, assenyalat, escrius,

aquesta tarda de diumenge, en un

racó del teu país. Veus el país.

Creus en el teu país. Acaricies

a la butxaca unes paraules, ous

el seu dolgut metall antic. Escrius.

Exiliat, adelerat, ja ho saps,

et diuen bord des de la seua trona.

Tenen por. Tenen por. Sols tenen por.

Amuntegaven les precaucions;

demanaven, urgent, una acció.

De tanta por tenien tanta pressa.

Els veus fer i desfer. Calles, escrius.

Tu tens tot el futur a la butxaca.

Recomane tenebres (Obra completa 1)

XVIII

Direu: Pactà! I creureu dir-ho tot.

Bé. Vaig pactar. Apa, feu-me els retrets.

No ho he ocultat. Sabeu que he estat procònsol.

¿Qui no està brut, i brut de cap a peus,

d’aquest merder que dura tant de temps?

¿Qui ha procurat utilitzar, com jo,

aquells mitjans que els càrrecs li oferien

per aclarir el seu passat remot,

el fosc passat, tenebrós, del seu poble;

per ajudar, molt caut, les seues gents?

Direu: Pactà! Que en sou, d’impacients!...

No reconec, en vosaltres, la meua

sang pacient, resignada, a l’aguait,

que, això no obstant, preparava el moment,

el seu futur, decebut tantes voltes!

Jo sóc etrusc, la raça maleïda.

¿Operareu, vosaltres, com els nazis?

Manual de conformitats (Obra completa 3)

vii

direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les

[efusions

eròtiques. parlareu de mi menyspreant el meu bri-

[llant llatí.

direu: no ha aportat res, com no siguen certes ameni-

[tats del catre.

però jo us assegure, solemnes fills de mala mare,

[que deixaré

un senyal molt amarg i perdurable en la nostra litera-

[tura: aquell

que clama contra l’excés del poder i deixa

inerme la criatura, sota els turments de l’exili.

aneu a mamar tots!

Versos per a Jackeley (Obra completa 7), Llibre seté: Pòntiques

Allò que fou un dia retorna, inesperat (Estellés, 1)

Encara que amb un poc de retard, ens unim a aquest merescudíssim homenatge

UN AMOR, UNS CARRERS

"TOT retorna, agrupant-se, i és una sola història,

un amor, un destí: perdura sense noms,

sols els noms d'uns carrers, l'amor, el sol amor.

Uns benvolguts carrers, enllà, per Quart de fora,

les baranes del riu, els bancs de l'Albereda,

aquells besos frenètics a la porta de casa,

una lenta tristesa que et recorria el cos,

o una alegria invicta, una delícia efímera

que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;

és ja una sola història, un amor, un destí.

Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,

aquelles nits d'hivern, aquelles nits d'estiu.

Els amors fan l'amor, les històries la història.

Heus una vida ací. Les paraules terribles,

les paraules amables que ja no diu ningú,

que no sé qui va dir, que retornen, anònimes,

i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense.

Aquelles mans enceses, de vegades cruels,

d'altres vegades tendres; els moments d'estupor,

o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,

i una sang innocent entre unes cuixes llargues...

Tots els amors, l'amor; l'amor, tota la vida.

Jo no sé si està clar; per a mi sí ho està.

Mire des del balcó, el carrer solitari.

Després vindran parelles, així que caiga el dia.

Aniran lentament, dient-se coses trèmules.

Sempre torna la vida, si se'n va alguna volta.

No estic massa segura; jo crec que no se'n va.

O crec que sempre torna. M'agrada, des de casa,

darrere dels cristalls, comtemplar el carrer".

La pobresa pujava lentament per l'escala.

Foscament alenava en tots els replanells.

Evocava altres dies; vagament evocava

uns dies on encara hi havia l'esperança

i la conformitat i el sol deler de viure.

Tocava les parets, les tocava amb tristesa,

una llarga tristesa, llarga com una nit,

i seguia pujant la miserable escala.

Un dia arribaria, potser, a la terrassa:

si Déu vol, aquell dia serà un dia feliç.

"Com els amors retornen, i són l'amor, i fan

l'amor únic, la vida, se'n tornen novament,

se'ns en van de les mans i buidament ens deixen

amb les mans escampades damunt el davantal,

ara que ja tenies posat damunt la taula

el got de l'aigua clara en el plat de floretes,

ara que no volies parlar ni evocar:

contemplar solament la vella i alta imatge

en un silenci dens i poblat de records.

Allò que fou un dia retorna, inesperat,

omplint-te el cor de joia, omplint-te el cor de pressa,

omplint-te l'escaleta altra volta de riures,

pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.

Se'n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,

quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses

per fer l'estada amable: uns dolços, l'aigua clara...

Se t'ompli em menjador novament de penombres.

Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.

Aquella nit no sopes i plores en el llit,

no pots tancar els ulls, mires en la foscor.

Veus l'espill de l'armari, tan llarg com un taüt.

Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.

i fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,

amb la teua mà dins d'una mà, en un passeig!

No tornen els records dels frenètics moments

que et deixaven la roba o les cames tan brutes.

Sols evoques això: una mà en una mà,

una paraula amable, no gentil, sols amable,

un lent anar per uns carrers inconeguts

que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons."

Llibre de meravelles, Vicent Andrés Estellés

FUNDACIONS DE LA RÀBIA

Lentament edifique i dolorosament
aquest cant, que és un cant, més que d'amor, de ràbia,
d'una ràbia que funda les dinasties bíbliques,
d'una ràbia que crea, més que els versos, els pobles.
És la ràbia d'un poble o la ràbia d'uns pobles
creuats de banda a banda per la senyal de la guerra,
una vida precària, un amor clandestí,
les paraules ocultes cautament als calaixos,
tot allò que no fou possible i és possible,
com si únicament ara l'aigua arribàs a l'àtic.
No ens podíem besar si no era ocultament,
i si no ens sorprenia la Moral d'uniforme
i si era a la platja la Moral a cavall.
Hòmens d'ordre vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per això, perque no se'ns deixava
existir plenament, amar-nos plenament
amb aquell impudor que la vida demana,
aquell amor capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.


VICENT ANDRES ESTELLÉS ( Llibre de Meravelles )