Cementeris (i 2)

ELS PEUS PENJANT

Amadeo el Moll era un home de Catadau que no estava bé del tot, que li faltava un regonet. Un dia va passar per davant del cementeri i, en veure-se’l obert, se n’entrà dins i es ficà a pegar voltes de per allí, a mirar làpides. I mirant mirant, va i es troba a l’enterrador, que estava per allí birbant entre dos pavellons de casetes, d’esquenes a ell. I va Amadeo, i com que no estava acabat de coure, no se li ocorre cap altra cosa que amagar-se de l’enterrador. I agafa, i molt a poc a poc i sense fer soroll, s’acosta a un nínxol que hi havia destapat, s’hi clava dins de cap i es queda allí, gitat, sense tindre en compte una cosa: que com era tan alt i no cabia a la caseta, els peus se li n’eixien per fora.

L’enterrador, per la seua banda, seguia llevant brossa, alié als destarifos d’Amadeo; rim-ram per ací i rim-ram per allà, reculant d’esquenes amb la corbella en la mà, aponat. I s’arrima a la paret per arrencar un rebrotí de figuera que havia eixit, i en això que s’incorpora per torcar-se la suor, va i topeta contra uns peus. I en vore’s allò, agarra i arrefila la corbella ben lluny i amolla a córrer cames ajudeu-me cara al poble. I Amadeo, mentre tractava d’eixir del nínxol: “Mariano! Què sóc jo, Amadeo! Mariano!”. Però Mariano ja no el sentia, de tan ràpid com anava.

I millor que fóra així.

EL REGADOR

Això era un llaurador d’Alcàsser que li treballava les terres a un home que tenia un camp apegat a la paret del cementeri. Els dies que li tocava regar de nit, i com que el camp era molt gran i sempre acabava fent-se-li tard, agafà el costum de portar-se el sopar de casa i menjar-se’l allí mateix, mentre el camp es regava, recolzat contra la paret del cementeri.

El silenci, a eixes hores i a un lloc com aquell, era total. I malgrat que era un home dret i fet i que portava molt de temps fent aquella feina, no acabava d’acostumar-s’hi. I raonava en veu alta, de la mateixa por que tenia. Marmolava, feia gestos... igual que si estiguera acompanyat. Cantussejava de quan en quan... i totes les nits, a l’hora de treure’s el sopar, repetia una espècie de ritual: alçava les mans a l’aire ‒en un gest com d’oferiment‒ i deia: “Cavallers, en volen d’este?”. I passats uns segons, acabava de desembolicar el sopar i li pegava mos.

Una nit d’aquelles la lluna lluïa especialment, i l’amo del camp, que estava desficiós per casa, isqué al carrer i s’allargà passejant al cementeri, per veure com anava la regà. I en això que va acostant-se, que comença a sentir una remor, com si algú parlara al cementeri... I se’l veu: recolzat contra la paret del cementeri, remugant mentre es treia el sopar del saquet. I va i en compte d’avisar-lo de la seua presència, comença a acostar-se ad ell, arrimat a la paret, molt lentament. I quan el llaurador alça les mans com de costum i diu allò de “Cavallers, en volen d’este?” va l’amo, i amb la veu més greu que podia posar assolta: “Booon profiiit!”

En sentir-se allò, el pobre llaurador reballà el sopar i amollà a córrer, horroritzat; que als que el veieren entrar al poble no els donà temps de reconéixer-lo. “Vicent! Xe torna, que sóc jo”, li deia l’amo. Però Vicent, quan més li deia, més corria...

I per a regar eixe camp no tingué més remei que buscar-se un altre home. I no et cregues que no li costà, no.

EXHUMACIÓ

A Benifaió hi havia una dona a qui se li havia mort una tia, i com que era d’origen més bé humil i la família no tenia cal altre nínxol, volia que l’enterraren al mateix on descansava la seua filla, que havia faltat feia ja uns anys. La dona pretenia que obriren la tomba, i com de la filla ‒creia‒ no en quedaria molt allí dins, que “feren puesto” per a clavar a sa tia.

Aquesta operació tan delicada ‒i tan comuna en un cementeri, en realitat‒ podia fer-la en aquells temps qualsevol ‒ella mateixa, o el seu marit, si hagueren volgut‒, però tractant-se de la filla, es van estimar més pagar i deixar-ho en mans d’un jornaler.

Aquell home va retirar la làpida, va obrir el nínxol i els féu un senyal perquè s’allunyaren. A continuació va traure el taüt i el deixà en terra. S’agenollà, va obrir la caixa, es quedà mirant al seu interior uns segons i després digué, tot seriós: “Senyora, això que vosté vol no pot ser”. I la dona: “Com que no pot ser? No pots traure-la i ficar-la ací dins d’esta caixeta?”. “Li dic a vosté que no”, va repetir el jornaler, esta vegada amb posat circumspecte i mirant el marit, tractant de fer-los entendre. “Ai, pos dis-me tu ara què faig jo, perquè a la tia l’hem d’enterrar, i nosaltres no tenim cap altre nínxol...” I el jornaler, tractant de ser subtil: “Pos ho sent, però se n’hauran de buscar un altre, perquè este està ple”. “Ple? Com que ple? Si ahí no ha de quedar res... toca amuntona-ho tot i fica-ho dins d’esta caixeta”. I el jornaler que no, i la dona que sí, tota cabuda. El marit que ho deixara estar, i ella vinga, i torna-li i que si es pensava que anava a pagar-li que anava aviat. I al remat, tant li va unflar els nassos, que va el jornaler, clava la mà dins la caixa, trau d’un estiró a la filla i diu: “Què vol, que en una aixatà la partisca pel mig?” i li la planta allí davant d’ella: sencereta encara, dos forats en compte d’ulls, més arrugada que una pansa i erta com un fus.

I la dona, de la impressió, va caure desvanida.

- - -

Resulta sorprenent comprovar com de comuns són testimonis com aquests en persones majors, persones amb un concepte de la mort bastant allunyat del nostre; potser igual de temerós, però molt més proper i familiar; menys asèptic i desnaturalitzat.

Sobre obertura de tombes per tal de “fer puesto” ‒això que ara les ordenances dels ajuntaments anomenen tan pulcrament “exhumació i reducció de restes”‒, ma uela conta almenys dos casos assenyalats més. El del fill d’una de les cases on va estar en amo:

“Cinc anys després d’haver faltat, en obrir la caseta per clavar una altra caixa, estava senceret: caixa, sabates, roba, tot. Estava perfecte, llevat de la punteta del nas, que li’n faltava un trosset, com si li l’hagueren rossegat. Però pel que fa a al resta, perfecte. Havia estat molt malalt i els últims mesos abans de morir l’havien medicat molt. Digueren que si era d’això”.

I el d’un fill i son pare:

“A penes feia un parell d’anys que havia faltat i quan obriren la caixa per enterrar al germà no quedava res: pols, uns poquets ossets i uns trossos de roba com si foren draps i la calavera i prou. Donava consciència vore’l, al fill, que el que quedava de son pare ho arreplegava a sarpades, i li va cabre tot en una caixeta...”.

I tot això t’ho conta a la mínima que té l’ocasió; mentre dinem... O la vespra de Tots Sants...

Cementeris (1)

LA PORFIA

Abans, quan no hi havia tele, els xicons dels pobles s’entretenien fent porfies, que eren com proves amb les quals es reptaven els uns als altres i que servien per demostrar la seua homenia. Així, es passaven els dies desafiant-se: a veure qui pixava més lluny, qui es creuava la sèquia mare d’un bot, qui arribava a l’altra banda del riu d’una pedrà, o a veure qui era el valent que es menjava un grapat de cireretes. De porfies n’hi havia de molts tipus, però algunes ‒com aquella de creuar nuet el Carrer Major del poble‒, pel risc que implicaven, acabaren sent tan populars que traspassaren els límits del temps, i durant generacions serviren per mesurar el valor dels xics fadrins. A Benifaió una d’aquelles porfies perpètues tenia com a escenari el cementeri, que per aquells temps estava gairebé apegat al poble.

La nit que als xicons els pegava per ahí, se n’anaven tota la colla a l’entrada de Benifaió, i des d’allí, un a un i a soles, havien de recórrer el caminet que unia el poble amb el cementeri, fins la porta mateixa. I una vegada allí, pegar dos culades a la porta ‒que era de ferro i grinyolava com un dimoni‒ i dir, ben fort: ”cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!”. La porfia acabava ací i no deia res de com tornar, però generalment tots ho feien igual: amollàven a córrer tant ràpid com les cames els permetien i no paraven fins aplegar al poble, on esperava la resta de la colla. I així fins que ho feien tots.

El que passà una nit de tantes fou que un dels xicons ‒l’últim que quedava per pegar les culades‒ es va fer el caminet, va arribar fins la porta de ferro, es va girar d’esquenes, i quan donà els colps i va dir allò de “cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!” i va tirar a fugir va veure que no podia, que algo l’agafava pel cul i no el deixava anar. I és clar, el xic es va espantar moltíssim, i començà a forcejar i a cridar: “Assolta’m, per favor! Assolta’m, que no ho tornaré a fer! Assolta’m...!”. Fins que els amics, que el vigilaven des de l’altra punta ‒perquè això feien sempre, per tal d’assegurar-se que tothom acomplia la porfia‒, en vore-se’l que no tornava, que udolava i sacsejava els braços d’aquella manera però sense moure’s del lloc, i pensant-se que li havia agafat algun mal, decidiren anar a buscar-lo.

I encara com. Perquè ni ànimes, ni morts ni res d’això. El que havia passat és que se li havia enganxat el cul del pantaló a un rebló de la porta. Però ell no ho sabia, clar, i allí el tenies: mig desvanit, més blanc que una paret i gemegant encara: “Assolta’m per favor... assolta’m... Que no ho tornaré a fer... Assolta’m...”. Que arriben a tardar un poc més en anar a per ell i es queda allí sec, el pobre...

EL CACAUERO D'ALCÀSSER

Això diu que era un home d’Alcàsser que es dedicava a vendre cacau i tramussos pels pobles de la comarca. Els dies de mercat ‒per estar a bona hora al pobles, i com que es desplaçava a peu‒, l’home havia de viatjar de nit, fet que normalment no li suposava cap problema ‒malgrat els perills‒, llevat de quan havia d’anar al mercat d’Albal. Perquè per anar a Albal havia de passar inevitablement per davant del cementeri, i això no li feia gens de gràcia.

Tanta por li infonia aquell cementeri ‒les altes parets, els xiprers brandant-se‒ que quan passava per davant, i per no sentir-se tan sol, parlava en veu alta. I solia estar tan inquiet en aquells moments que pronunciava el primer que li passava pel cap: “Cacau torraeeet!”, deia. I tornava: “Cacau torraeeet!”. I així fins que el deixava enrere.

Una nit de tantes hi havia al cementeri un parell de germans que estaven vetlant a son pare, que havia faltat. El cacauero, en distingir els primers xiprers, començà la cançoneta: “Cacau torraeeet!”, cada vegada més fort, a mesura que anava acostant-se a la porta. “Cacau torraeeet!”. I en això que un dels germans, en sentir-lo passar, li diu a l’altre: “Has sentit? Toca, ix i compra una mesureta; així almenys tindrem algo amb què entretindre’ns”.“Cacau torraeeet!”, seguia sentitnt-se. I ix aquell i en vore’l passar crida: “Cacauero! Posa’m dos quinzets!”.

I el cacauero: “Dos quinzets? Ahí tens cabàs i tot!”. I del bot que va pegar arrefilà cabàs, bastó i tot el que portava a les mans i amollà a córrer. Tant, que aplegà al mercat el primer, però de buit.

EL CRIAET

Això diu que era una quadrilleta de xicons que anaven una boqueta-nit pel carrer, i en passar per davant de la casa d’uns que eren rics, va un d’ells i diu: Xe, heu vist alguna volta a la filla dels que viuen ahí? Vaja quina xica més bonica i més templà...; Sí? Doncs vés oblidant-te d’ella, diu un altre, que a eixa ni la tocaràs ni l’oloraràs; I això qui ho diu?; Això ho dic jo; Ah sí? Vols vore tu que esta nit m’estic ahí amb ella en la seua habitació?; Tu? Toca calla, xe. Com vas tu a...; Que no? Què voleu jugar-se? Total, que es juguen un dinar. I els diu: Ale, vosaltres estigueu-se per ahí i no se n’aneu molt lluny, que ara quan estiga a l’habitació vos faré un senyal per la finestra. I se’n va.

Aplega allí, toca a la porta i li obri el criat: Bona nit; Bona nit. Diu: Ací busquen un criaet? I diu aquell: Doncs sí, mira. Passa, passa cap avant que ara cridaré al senyoret. A tot això, a tu com et diuen?, A mi em diuen Mimateixa; Ah, molt bé. Doncs mira, veus eixa porta del fons? Això és el despatx del senyoret. Vés i parla amb ell.

I enfila el corredor i cap allà que se’n va. I en això que es topeta amb dos xiques, que eren les criades: Xico, tu on vas?; Jo? A parlar amb el senyoret, que m’han dit que necessita un criaet; Ah, molt bé, doncs passa avant, que ahí està, al despatx. Per cert, com et diuen?; A mi? A mi em diuen Gat.

I toca a la porta del despatx. Avant! Diu: bona nit; Bonanit; Vinc perquè m’han dit que ací busquen un criaet; Sí, és veritat. I com et diuen?; A mi? Comatú; Com a mi, Vicent?; No, com a vosté no, Comatú; Ai, això dic, com a mi: Vicent. Bé, m’és igual, ja parlarem demà. Ara vés a la cuina, que estan les fadrines, i que et donen de sopar. Després que et diguen quina és la teua habitació i demà matí ja et diré les teues obligacions. Correcte?; Correcte.

Sopen els tres junts, les fadrines i ell, i després de mostrar-li l’habitació es queden tots a la vora del foc, raonant, fins que a les fadrines els ve la son i diuen: Vinga va, a dormir, que ja és tard. Gat, tu també! I diu el xicon: Un moment, que em rotlle este cigarret; Senyoreeeet! Crida una de les criades. Senyoreeeet! El Gat no vol anar a dormir! I l’amo, des de l’altra punta de la casa, diu: Ai, que el gat on està?; Ací, a la vora del foc, i no se’n vol anar a dormir!; Doncs deixeu-lo estar, que eixe és el seu lloc!

Bé! I se’n van i el deixen estar. I en això que entra la filla de l’amo a la cuina, que se n’anava també a dormir ja. I diu: Ai! Que tu que fas ací? Que tu qui eres?; Bona nit. Diu ell. Jo és que sóc el nou criaet; Ah sí? Molt bé, i com et diuen?; A mi em diuen Rampa; Ah, doncs molt de gust, Rampa. Ens vegem demà que ja és tard, val? Vinga, bona nit.

I se’n va. I en això que arriba el criat. Xe, encara estàs ahí?; Sí, però tranquil, que ja me n’anava al llit. I li diu: Escolte, vosté podria fer-me un favor?; Clar home! Digues; Res, que m’ha manat el senyoret per a demà que li canvie el pom a la porta de l’habitació de la senyoreta, però no m’ha dit quina és. M’ho podria dir vosté i aixina faena que tenim avançada?; És clar que sí, home. Vine, que te la mostre.

I l’acompanya fins allí. La porta eixa ja fa dies que no tanca bé, diu. Sí, el millor serà canviar-li el pom. Mira, esta és. I en eixe moment el senyoret, que havia sentit soroll, pregunta des de l’altra punta de la casa: Batiste!; Què vol, amo?; Amb qui parles a estes hores?; Jo? Amb Mimateixa...; Amb tu mateixa? Redéu, doncs ja està bé! I se’n va el criat a dormir. I el xicon se’n va a la seua habitació a fer temps. I quan li passa pel cap va i se n’entra a l’habitació de la xica.

Però tu què fas ací? Li diu aquella. I ell: Ai! Xe, això serà que m’enganyat d’habitació... Però no passa res, ja que estic ací... i s’acosta al llit i tira a agafar-la. Rampa! Ves-te’n! Ves-te’n d’ací! Que te’n vages! Papaaà, Rampa m’agarra! I son pare, des de l’altra punta: Què et passa, filla?; Rampa, que m’agarra!; Doncs frega’t les cames! I la xica: Ja me les fregue i no se me’n va! Papaaà, que m’agarra Rampa!!; Filla! Ja està bé! Frega’t les cames, i sinó demà ja anirem al metge! I la xica cada vegada més fort: Que no, papaaà! Que és Rampa! Que me les fregue i no se me’n va! Papaaà!!!

I abans que l’embolic anara a més, el xicon prengué el muntant i se l’arreà de la casa. Al carrer estaven esperant-lo els amics, que l’havien vist guaitar per la finestra i que encara no es creien que ho haguera fet. L’endemà ho celebraren tots junts al mesó. Això sí, ell no va haver de traure ni un gallet.

El caragol i la xiqueta

Açò que ara et contaré va passar a El Romaní. Era cap al final de l’estiu, i com sol passar per eixes dates, a mitjan vesprada havia pegat un arruixonet, d’aquells que fan que tot faja olor a terra humida i que els caragols isquen a pasturar. Maria, una xiqueta d’uns huit o nou anys, jugava per baix la figuera que hi havia enfront de sa casa i se’ls mirava, embadalida.

Ho feia sempre que plovia. Els resseguia atentament, encuriosida per saber on anaven. Però eren tan lents que sempre acabava cansant-s’hi abans d’esbrinar-ho. Així que jugava a fer-los amagar les banyes, o se’n ficava algún a la mà perquè li fera cusquerelles, o organitzava curses imaginàries on moros, cristians i avellanencs competien per veure qui arribava primer a la soca de la figuera.

Aquella vesprada li cridà l’atenció un caragol cristià, ni gran ni menut, que havia perdut totes les curses. Segué al seu costat, l’agafà i se’l ficà damunt d’un genoll, per veure què li passava. I en això que el deixa caure que el caragol comença a pasturar-li, cuixes amunt. I va i en un descuit se li fica ahí en el foradet. El caragol seguia pasturant, i com li feia mal la xiqueta començà vinga el plor. Son pare, que estava dins de casa, en sentir-la va i ix.

−Maria! Què és el que et passa? Què són eixos plors?

−Ai! Que el caragol se m’ha ficat ahí... i em fa mal...

−Però ahí a on?

−Ahí, ahí... −gemegava la xiqueta senyalant-se.

−Voto al dimoni! −i com que la dona no estava, se’n va i crida al veí. −Xico, Vicent, ara quan torne la meua dona, digues-li que me n’he anat amb la xiqueta al metge.

−Com que al metge? Que què li passa?

−Res, que se li ha ficat un caragol ahí... al foradet, i diu que li fa mal. No fa més que plorar... aixina que se n’anem al metge.

−Redell, que sí que eres sarraceno i tens poc trellat. I per això te’n vas al metge? A gastar-te els diners i a que li facen més mal a la xiqueta, tan fàcil com és de treure-li’l?

−El sarraceno seràs tu! Que jo no vull que li faces mal a la xiqueta...

−Jo a la xiqueta no vaig a tocar-la per a res! Tu l’únic que has de fer és callar i fer-me cas. A vore, tens una arruixadora?

−Sí, és clar.

−Val. Doncs ves-te’n a casa i porta’m l’arruixadora plena d’aigua, una caixeta de mistos i un perol, una llanda o qualsevol altra cosa que faça soroll. Vinga, afanya’t!

I l’home, tot estranyat, se n’entra corrent a casa, ompli l’arruixadora d’aigua, agafa una caixeta de mistos, un tros de llanda que tenia pel corral i se’n torna.

−Ara ves encenent mistos i arrefilant-los per ahí. I al mateix temps que els encens, sacses la llanda i li pegues colps, com si estiguera tronant.

I mentre el pare feia tot això, el veí agafà l’arruixadora i comença a arruixar-li les cames a la xiqueta.

I enseguideta el caragol va eixir pel seu natural.

L’HOME QUE ELS EIXIA NUET A LES DONES

Benifaió i Almussafes −tothom ho sap− mai no s’han dut del tot be; ara, això sempre ha sigut una cosa més d’homes, perquè quan venia l’hivern, totes les dones d’Almussafes anaven a llavar a Benifaió, i mai va passar res.

El llavador estava a l’entrada del poble, i hom el preferia perquè, a diferència del d’Almussafes, aquest s’abastia d’aigua nascuda allí mateix, i no d’aigua del riu, com la majoria, que estava molt més freda i que sovint venia bruta −de vegades roja−, fent inútil qualsevol intent d’aclarir la roba. A més, hi havia allí una dona que llogava llibrells i que venia sabó, lleixiu i tot allò necessari per poder fer la bugada. Tot eren avantatges, doncs, per a les dones d’Almussafes, que no calia que portaren res per llavar, només el cabàs amb la roba bruta.

El cas és que al caminet que anava d’Almussafes al llavador començà a eixir-los a les dones un home nuet. No els deia res, ni va gosar mai tocar-les, simplement els eixia al davant, feia una espècie de ballet i tornava a amagar-se, o eixia per darrere i les passava corrent −amb el conseqüent sobresalt per a elles−, però mai no els va tirar sarpa ni res, i a algunes de les dones fins i tot els feia gràcia (“Mira’l, ahí el tens. A vorem quina monà ens fa hui”). A algunes altres, no obstant, no els en feia gens (“Veges tu, quina indecència. Per ahí corrent amb això tot penjant...”), i cada vegada que els eixia es ruboritzaven i no sabien on mirar ni què fer. Un dia, una d’elles es va espantar tant que li caigué el cabàs de la roba en terra i se li va embrutar tota. Enfurida després de mig matí llavant i amb les cames encara tremolant-li per l’ensurt, va decidir contar-li-ho al seu marit.

− Eixe ha de ser el de les vaques... Segur! Em jugue una orella a que és ell.

(Anys enrere l’home que els eixia nuet a les dones criava vaques. Un dia nasqué al seu corral un “fenòmen”: una criatura que era meitat vaca i meitat persona i que va nàixer morta. El succés va commocionar la comarca i es va armar un gran revol. Vingueren metges de València i tot a emportar-se aquella criatura i la ficaren en formol per estudiar-la, i pel poble es va dir que aquell home acostumava a fer això: que tenia relacions amb animals, i que era ell qui havia deixat prenyada a la vaca. Tot allò va acabar molt malament: a l’home li llevaren el corral, i des d’aleshores ningú no sabia massa bé que havia sigut d’ell)

− Ha de ser ell... Degenerat... Tranquila Maria que ja m’encarregue jo. Ja voràs com no li queden més ganes.

L’endemà de matí, com de costum, Maria isqué al carrer carregada amb el cabàs de la roba bruta... acompanyada, aquesta vegada, pel seu marit, vestit de dona −amb falda negra, davantal i mocador al cap del mateix color−, disposat a escarmentar a aquell depravat. A poc a poc anaven juntant-se amb més dones, i en eixir del poble, a l’alçada dels canyars de vora la sèquia, va i se’l veuen. Però no li donà temps ni de fer el ballet, perquè en això que el va veure aparéixer, el marit d’aquella dona soltà el cabàs, arrencà a córrer com un boig darrere de l’home nuet i es va tirar damunt d’ell vinga la punyà.

El portaren a bofetades a la caserna de la Guàrdia Civil, i allí s’encarregaren d’explicar-li la resta (diuen que de la tana que li pegaren un poc més i el maten). I mai més no es va tornar a saber d’ell per Almussafes.

Mai més? Conta la meua iaia que quan ella era xiqueta, un dia, tornant de fer la compra, de camí a l’hort on vivien, li va eixir al davant un home nuet. Diu que no li va fer res, però que li va fer gràcia, perquè es quedà mirant-la, li féu aixina com un ballet i s’amagà ràpidament.

− Aixina alt i mig pelat dius que era, no? Eixe ha de ser el tio aquell, com li diuen... el de les vaques. No pot ser cap altre. −Li explicà sa mare a la meua iaia.

I devia de ser ell (no podia ser cap altre), però hi hagué una altra cosa que li va fer gràcia a la meua iaia, quan un poc més endavant el va tornar a veure. Furgava darrere d’un esbarzer, d’on de repent va traure una bicicleta roja; i així, nuet com anava, se’n pujà corrent a la bicicleta i enfilà la carretera, mirant enrere.

Es coneix que sí que havia escarmentat.

Cures d'urgència (Retro-acudit #1)

Açò diu que era un xicot no massa espavilat que quan se li empinava el catxirulo, com que no sabia allò què era, s’astorava tot i se n’anava correguent a cal metge a que li ho miraren. Cada vegada que això passava, el doctor, que ja se’l coneixia, el deixava passar davant de tots i repetia la mateixa operació: agafava una safa, l’omplia d’aigua fresca i, alhora que pronunciava algunes paraules tranquilitzadores, li’l ficava dins fins que allò se li’n baixava.

El cas és que una vegada de tantes que li agafà això, el xic va acudir a cal metge, però aquest no estava. Per sort per a ell, la dona, que sabia de què “patia” el xic i vegent-se allò, el va fer passar, calmant-lo: “El meu marit no està en estos moments, però tranquil, passa que jo t’ho arreglaré”. I el xic va i entra. I aleshores la dona del metge tanca la porta, comença a despullar-se a poc a poc, s’obri de cames i li diu “clava’l ací dins i voràs com se te’n passa...”.

A tot això, mentres, el metge està al bar del poble, fent-se’n una amb els amics. I al cap d’una estona d’estar allí raonant un d’ells veu al xicot vindre carrer amunt, i diu: “Eixe és el de...?”. I bota el metge: “Sí, sí... quin cas, tu. Resulta que quan se li empina s’espanta i no sap què fer amb ella, el molt borinot...”. I en passar el xic per la porta eixen a preguntar-li:

− Què, d’on vens tan content?

− Ah! Hola, doctor. Vinc d’ahí de sa casa. És que m’ha agafat això un altra vegada... però tranquil que ja està. La seua dona m’ho ha arreglat.

− Ah sí? I com has quedat, t’ho ha arreglat be?

− Doncs sí, i millor que vosté, que m’ha tret fins i tot el pus que tenia...

Esta és una de les nombroses historietes que conta ma uela. Acostume a dir “historietes”, així, en genèric, perquè sovint en ella fets reals, rondalles, sussoïts, llegendes o simples anècdotes es mesclen sense cap distinció. En aquesta ocasió, no obstant, el gènere va quedar clar des d'un principi: diu que relats com aquest eren els equivalents als xistes de hui en dia, i que aleshores ells els anomenaven “contes rogets” (no verds, eh? rogets). A mi m’ha fet gràcia, i a banda de recuperar-lo, m’he permés el luxe de rebatejar el gènere. Jo els anomene retro-acudits.

El maquinista de retroexcavadora (Herois rurals, 1)

El maquinista de retroexcavadora és un home fet a ell mateix. Començà fent cavallons amb son pare, i ara és l’amo del seu propi negoci: una empresa dedicada a l’extracció i el moviment de terres, amb un parc mòbil format per tres retroexcavadores, dos furgonetes, una motoanivelladora, dos dúmper, una compactadora i un camió, i que dóna treball a quatre homes més i a la seua dona, que s’encarrega de la divisió de lloguer de grúes i plataformes elevadores.

El maquinista de retroexcavadora, en el fons, és un sentimental. Tant és així, que el dia que constitueix la seua empresa li fica per nom l’acrònim que resulta d’ajuntar els noms de la dona i la filla. Aquesta demostració d’amor tan pura dóna com a resultat noms de l’estil de Carymar, Vickymar, Ampaymar... o Marumar o Jessimar o Conximar... perquè sí, senyors, encara que no s’ho creguen, els autèntics maquinistes de retroexcavadora poden casar-se amb qui siga, però conscients com són de les bondats sonores de les terminacions en consonant líquida i de com això arriba a influir en la demanda, tenen sempre una filla que es diu Maria, que és morena i grosseta, i que juga amb bulldozers de plàstic conduits per barbies rapades.

El maquinista de retroexcavadora viu als afores. No suporta el tacte aspre i dur de l’asfalt, així que un dia decideix comprar uns terrenys que ningú vol al costat del cementiri, alçar un mur de blocs de quatre metres d’alçària delimitant la parcel·la (que ve a ser de gran com el camp de futbol municipal) i crear allí una República Independent de Tot i de Tots, un territori lliure de malesa on els seus fills puguen créixer en pau. Impagables són les vistes que ofereix des del poble: mitja dotzena de grues grogues de lloguer retallades sobre un fons de blocs grisos, elevant els seus braços al cel com a reclam publicitari, competint en verticalitat amb els vells xiprers del cementiri: tota una metàfora dels nostres temps.

El maquinista de retroexcavadora és capaç de desviar el curs de les aigües, de crear muntanyes i valls, o de destruir-les. Forada la terra, la canvia de lloc o la comprimeix per a que els humans puguem recolzar-hi com cal les nostres construccions: cases que ens protegiran de la plutja, carreteres que ens permetran desplaçar-nos i acudir als nostres llocs de treball, escoles on educarem les generacions futures, gratacels que desafiaran les lleis de la gravetat i que en el seu ascens ens arrossegaran a tots cap al progrés... És per això que te un alt concepte d’ell mateix i que li agradaria haver excavat Petra, haver construït el Canal de Panamà, o viatjar a la Lluna i aplanar un poc tot allò.

Una vesprada m’acoste al seus dominis. Adosat al mur de blocs sense lluir, a l’alçada dels meus ulls, hi trobe un telefonillo última generació amb càmera incorporada. Des de l’altre costat, una veu femenina però cavernosa m’increpa, com si en compte de tocar un timbre li haguera tocat una altra cosa. Pronuncie les paraules màgiques: “Vinc a llogar-te una grua, que vull pintar la façana”, i aleshores les fins el moment infranquejables portes s’obrin, pesades i sorolloses com les d’una fortalesa medieval. Escampats al voltant d’un pati central hi ha una casa, una quadra, un corral, arbres fruitals, un hortet, màquines excavadores, una cabra, una xiqueta jugant amb un muntó d’arena i un forat d’uns deu metres de profunditat que aplega ranta la vivenda i que amenaça amb engolir-se-la. Al seu interior, el maquinista de retroexcavadora mou frenèticament la pala: forada, descarrega, compacta, escampa... Diu que vol fer una piscina (olímpica, es veu) al costat de la casa, “una caseta per a la depuradora, unes dutxes i un jacuzzi” i baix de la piscina, “un aparcament subterrani per als cotxes i les màquines”. Llavors em venen al cap les obres del Metro de Madrid, conceptes en eixos moments tan buits com “llicència d’obres” o “Estudi Geotècnic”, i unes imatges de Youtube on unes cases filipines eren devorades per la terra durant un terratrèmol. “Ara és que demanen un fum de documents i estudis, per a fer una coseta d’estes, però això en veritat no cal, home”.

El maquinista de retroexcavadora es queda uns instants mirant fixament la posta de sol, indòmit; es torca la suor amb la camiseta de la Penya Taurina “El Piló”, i aclucant els ulls a lo Clint Eastwood, assolta: “Jo, només pel color del terreny, ja sé si això aguantarà o no”. I aleshores decideixes que es mereix, com a mínim, un post.

Per què "el Barato"?

Iaio, per què et diuen "el Barato"?

Resulta, que la constructora d'Alzira tenia deu o dotze animals que eren de la seua propietat, pa' pujar terra i fer faena en els carros.

Entonces, els camps de terra estaven plens d'herba i la sega'en pa' l'hivern, quan plovia, donar de menjar als animals.

Hi havien deu fanecaes d'herba i ningú les volia segar, perquè si valien 10 duros de segar, l'empressa en donava cinc. I ningú volia anar.

I va i m'auelo, qu'era més valent q'un bou, q'un bou! qu'era molt revalent, va dir: jo les segaré. I anà i en tres dies segà les deu fanecaes d'herba.

A l'endemà tot lo món en la placeta: "qui l'ha segat, xe?" "ma' què barato l'han segat".

I, "ma' que barato l'han segat", "ma' que barato", "ma' que barato"...  Barato es quedà.

I d'ahí ve el Barato, de m'auelo.

A la foto, el meu Barato

El Barato a Sueca: transcripció lliure d'una entrevista al seu nét

Passats Déu sap quants anys des que es va produir el duel, és hora que és faça pública per a tothom la fita que va aconseguir el Barato que batallava allà a finals dels segle XIX per terres riberenques. Per a això, us hem volgut fer partíceps d'una entrevista al seu nét, que l'admirava i que s'enrecorda d'ell com un home faener per davant de tot.

Adrastea: Barato és un malnom l'origen del qual ens contarà un altre dia. Però ens podria dir qui va ser el primer Barato al que vosté va conéixer?

El Barato actual: Clar home! Jo, el Barato més vell que recorde era m'auelo. Faeneeer com ell assoles. Tots els dies al camp de sol a sol, xe! Quan tocava l'arròs, l'arròs, quan no el blat, què en teníem més que res per a menjar, o per a canviar-lo. Donava igual el que fóra.

A: Diu vosté que este Barato en concret va tindre renom per un fet que passà a Sueca, veritat?

EBA: Correcte. Ell és que era un home que, ja li dic, era un no parar. I en aquell temps s'havia de treballar, que no era com ara que la gent es queixa de tot. Se sol a sol, com jo t'ho diga. Jo recorde un dia que vingué a per mi a casa per a anar al camp i ma mare no volia: "el xiquet ha d'anar a l'escola!" i ell deia que "això? anar a escola no és precís!" i se m'emportava.

A: Què va passar exactament aquell dia a Sueca?

EBA: Això? això és que era l'època de segar l'arròs. I se n'anaven un grapat d'homes d'ací d'Alzira i de les rodalies a Sueca. Tots a treballar allí per a vora un mes. I ho feien a corbella, que ara ho fan en tractors i altres coses però ells ho feien a corbella. I resulta que van arribar allí i tots parlant d'un xicon que era un fora de sèrie, que deien que anava el doble que tots els altres i ho feia xiulant, tu.

A: Era també d'ací d'Alzira?

EBA: No, era un de Polinyà, que ja li dic que tots el posaven com a una cosa que no era normal. La bona qüestió és que es van posar a fer faena, tots corbella en mà. I en un poquet de temps ja es feren notar els dos per davant dels altres.

A: Quins dos?

EBA: Qui havíen de ser, xe!? M'auelo i el xicon de Polinyà. Pararen tots a esmorzar, que havíen de prendre forces perque començaven allà quan eixia el sol, i aquells dos diu que no pararen. Pim pam, pim pam... vinga a pegar-li. No pararen tampoc a fer-se el cigarret de mitjan matí. I tots mirant-los.

A: No perdien les forces?

EBA: Aquells que havien de perdre les forces? Aquells eren homes valents. I a eixa hora ja es vea que allò anava a ser un duel. Que d'allí, més que eixir menjats, el que volien els dos era aguantar més que l'altre. Com l'honor, saps? que es feien moltes coses aixina: que si ara tu em dius que no arribaré allà i vaig i arribe, o com els xiquets a vore qui pixava més alt, i coses aixina... El cas és que a l'hora de dinar no pararen tampoc, ni a berenar, i allò ja era tot espectació, com si fóra el tiro i arrastre.

A: Com van poder suportar la calor que deuria de fer?

EBA: Eixos homens estaven posats ja a això però, sense parar, l'únic que els protegia del sol era les ganes de fer-ho millor que l'altre. I quan ja havien parat tots, que ja no n'hi havia ni llum, ells dos allí, però el de Polinyà ja no xiulava. I, al final, va tirar la corbella. Encara n'hi haurà qui s'enrecordarà d'el Barato per Sueca. Que allò que va fer no crec que ho hagen superat.

"L'auelo Barato anava encorbaet, pobret, de tant de treballar. I es va morir al camp." Així el recorda el seu nét, quan parla d'ell després d'haver passat, ell també, tot el dia al camp.

UN PET AMB CORFA

- Si no em compres la bufa li dic a ma mare que li fas la cisa.

La criada es queda tota parada; no sap què fer ni què dir. Si li la compra, malament; coneguent la senyoreta, tan agra com és, segur que no li fa gens de gràcia. Però és que si no li la compra... El xic mira la bufa i la mira a ella, amb els braços creuats i el nas arrufat. No l’ha vist mai tan convençut, així que al remat no te més remei que cedir i comprar-li-la.

L’unflen només aplegar a casa. És verda i lluenta; com una oliva però de la grandària d’un baló. El xic està tot pagat, i corre per la casa bufa amunt, bufa avall. Però de sobte, soroll de claus i una porta que s’obri: és l’ama, que torna. Si sa mare se’l troba jugant en compte d’estar fent els deures, li caurà el monyo, així que Carlitos solta la bufa i corre a amagar-se a la seua habitació. La criada, per la seua banda, sap que se la pot carregar per una fabada com aquella, i corre per la casa tota neguitosa sense saber on clavar allò. Finalment, quan la senyora està a puntet de trencar pel corredor i descobrir-la, la criada, en un gest desesperat, entra a la sala de bany, obri la tassa del vàter i deixa caure la bufa dins.

A mitjan matí, a la senyoreta li agafen ganes d’orinar, així que es tanca al bany i s’apona, però quan acaba i es gira per soltar l’aigua, va i es veu una cosa redona i verda surant a la tassa, i tant l’esgarrifa que mana cridar el metge immediatament.

El doctor Salom s’ho mira i s’ho remira. Li pregunta a la dona què va menjar anit per sopar, si li havia passat alguna altra vegada, que on va comprar les carxofes... Furga per ací i per allà... I vosaltres, heu notat alguna molèstia? Però, la criada i el xic callen com a putes. El metge decideix aleshores passar a l’acció i trau unes pinces, amb les que manipula aquella pilota infecta. La toca, la fa rodar, intenta traure-la, i en això, BROUUMMM!!!, la bufa va i explota, per a sorpresa del metge i horror de la dona, que se li llança damunt, mig histèrica:

- Què dimonis era això, doctor?

- No res, dona.

- Com que no res? Si era verd i ha rebentat! I això ho he fet jo, doctor, m’ha eixit a mi, ho tenia jo dins... Ai mare, ai mare, diga-m doctor, per favor, què redimonis era això?

Aleshores el doctor Salom s’incorpora, reuneix tota la serenitat que pot i assolta:

- Estiga’s tranquila, senyora. Això és un pet amb corfa que s’ha tirat vosté, res més...