El caragol i la xiqueta

Açò que ara et contaré va passar a El Romaní. Era cap al final de l’estiu, i com sol passar per eixes dates, a mitjan vesprada havia pegat un arruixonet, d’aquells que fan que tot faja olor a terra humida i que els caragols isquen a pasturar. Maria, una xiqueta d’uns huit o nou anys, jugava per baix la figuera que hi havia enfront de sa casa i se’ls mirava, embadalida.

Ho feia sempre que plovia. Els resseguia atentament, encuriosida per saber on anaven. Però eren tan lents que sempre acabava cansant-s’hi abans d’esbrinar-ho. Així que jugava a fer-los amagar les banyes, o se’n ficava algún a la mà perquè li fera cusquerelles, o organitzava curses imaginàries on moros, cristians i avellanencs competien per veure qui arribava primer a la soca de la figuera.

Aquella vesprada li cridà l’atenció un caragol cristià, ni gran ni menut, que havia perdut totes les curses. Segué al seu costat, l’agafà i se’l ficà damunt d’un genoll, per veure què li passava. I en això que el deixa caure que el caragol comença a pasturar-li, cuixes amunt. I va i en un descuit se li fica ahí en el foradet. El caragol seguia pasturant, i com li feia mal la xiqueta començà vinga el plor. Son pare, que estava dins de casa, en sentir-la va i ix.

−Maria! Què és el que et passa? Què són eixos plors?

−Ai! Que el caragol se m’ha ficat ahí... i em fa mal...

−Però ahí a on?

−Ahí, ahí... −gemegava la xiqueta senyalant-se.

−Voto al dimoni! −i com que la dona no estava, se’n va i crida al veí. −Xico, Vicent, ara quan torne la meua dona, digues-li que me n’he anat amb la xiqueta al metge.

−Com que al metge? Que què li passa?

−Res, que se li ha ficat un caragol ahí... al foradet, i diu que li fa mal. No fa més que plorar... aixina que se n’anem al metge.

−Redell, que sí que eres sarraceno i tens poc trellat. I per això te’n vas al metge? A gastar-te els diners i a que li facen més mal a la xiqueta, tan fàcil com és de treure-li’l?

−El sarraceno seràs tu! Que jo no vull que li faces mal a la xiqueta...

−Jo a la xiqueta no vaig a tocar-la per a res! Tu l’únic que has de fer és callar i fer-me cas. A vore, tens una arruixadora?

−Sí, és clar.

−Val. Doncs ves-te’n a casa i porta’m l’arruixadora plena d’aigua, una caixeta de mistos i un perol, una llanda o qualsevol altra cosa que faça soroll. Vinga, afanya’t!

I l’home, tot estranyat, se n’entra corrent a casa, ompli l’arruixadora d’aigua, agafa una caixeta de mistos, un tros de llanda que tenia pel corral i se’n torna.

−Ara ves encenent mistos i arrefilant-los per ahí. I al mateix temps que els encens, sacses la llanda i li pegues colps, com si estiguera tronant.

I mentre el pare feia tot això, el veí agafà l’arruixadora i comença a arruixar-li les cames a la xiqueta.

I enseguideta el caragol va eixir pel seu natural.