EL CRIAET

Això diu que era una quadrilleta de xicons que anaven una boqueta-nit pel carrer, i en passar per davant de la casa d’uns que eren rics, va un d’ells i diu: Xe, heu vist alguna volta a la filla dels que viuen ahí? Vaja quina xica més bonica i més templà...; Sí? Doncs vés oblidant-te d’ella, diu un altre, que a eixa ni la tocaràs ni l’oloraràs; I això qui ho diu?; Això ho dic jo; Ah sí? Vols vore tu que esta nit m’estic ahí amb ella en la seua habitació?; Tu? Toca calla, xe. Com vas tu a...; Que no? Què voleu jugar-se? Total, que es juguen un dinar. I els diu: Ale, vosaltres estigueu-se per ahí i no se n’aneu molt lluny, que ara quan estiga a l’habitació vos faré un senyal per la finestra. I se’n va.

Aplega allí, toca a la porta i li obri el criat: Bona nit; Bona nit. Diu: Ací busquen un criaet? I diu aquell: Doncs sí, mira. Passa, passa cap avant que ara cridaré al senyoret. A tot això, a tu com et diuen?, A mi em diuen Mimateixa; Ah, molt bé. Doncs mira, veus eixa porta del fons? Això és el despatx del senyoret. Vés i parla amb ell.

I enfila el corredor i cap allà que se’n va. I en això que es topeta amb dos xiques, que eren les criades: Xico, tu on vas?; Jo? A parlar amb el senyoret, que m’han dit que necessita un criaet; Ah, molt bé, doncs passa avant, que ahí està, al despatx. Per cert, com et diuen?; A mi? A mi em diuen Gat.

I toca a la porta del despatx. Avant! Diu: bona nit; Bonanit; Vinc perquè m’han dit que ací busquen un criaet; Sí, és veritat. I com et diuen?; A mi? Comatú; Com a mi, Vicent?; No, com a vosté no, Comatú; Ai, això dic, com a mi: Vicent. Bé, m’és igual, ja parlarem demà. Ara vés a la cuina, que estan les fadrines, i que et donen de sopar. Després que et diguen quina és la teua habitació i demà matí ja et diré les teues obligacions. Correcte?; Correcte.

Sopen els tres junts, les fadrines i ell, i després de mostrar-li l’habitació es queden tots a la vora del foc, raonant, fins que a les fadrines els ve la son i diuen: Vinga va, a dormir, que ja és tard. Gat, tu també! I diu el xicon: Un moment, que em rotlle este cigarret; Senyoreeeet! Crida una de les criades. Senyoreeeet! El Gat no vol anar a dormir! I l’amo, des de l’altra punta de la casa, diu: Ai, que el gat on està?; Ací, a la vora del foc, i no se’n vol anar a dormir!; Doncs deixeu-lo estar, que eixe és el seu lloc!

Bé! I se’n van i el deixen estar. I en això que entra la filla de l’amo a la cuina, que se n’anava també a dormir ja. I diu: Ai! Que tu que fas ací? Que tu qui eres?; Bona nit. Diu ell. Jo és que sóc el nou criaet; Ah sí? Molt bé, i com et diuen?; A mi em diuen Rampa; Ah, doncs molt de gust, Rampa. Ens vegem demà que ja és tard, val? Vinga, bona nit.

I se’n va. I en això que arriba el criat. Xe, encara estàs ahí?; Sí, però tranquil, que ja me n’anava al llit. I li diu: Escolte, vosté podria fer-me un favor?; Clar home! Digues; Res, que m’ha manat el senyoret per a demà que li canvie el pom a la porta de l’habitació de la senyoreta, però no m’ha dit quina és. M’ho podria dir vosté i aixina faena que tenim avançada?; És clar que sí, home. Vine, que te la mostre.

I l’acompanya fins allí. La porta eixa ja fa dies que no tanca bé, diu. Sí, el millor serà canviar-li el pom. Mira, esta és. I en eixe moment el senyoret, que havia sentit soroll, pregunta des de l’altra punta de la casa: Batiste!; Què vol, amo?; Amb qui parles a estes hores?; Jo? Amb Mimateixa...; Amb tu mateixa? Redéu, doncs ja està bé! I se’n va el criat a dormir. I el xicon se’n va a la seua habitació a fer temps. I quan li passa pel cap va i se n’entra a l’habitació de la xica.

Però tu què fas ací? Li diu aquella. I ell: Ai! Xe, això serà que m’enganyat d’habitació... Però no passa res, ja que estic ací... i s’acosta al llit i tira a agafar-la. Rampa! Ves-te’n! Ves-te’n d’ací! Que te’n vages! Papaaà, Rampa m’agarra! I son pare, des de l’altra punta: Què et passa, filla?; Rampa, que m’agarra!; Doncs frega’t les cames! I la xica: Ja me les fregue i no se me’n va! Papaaà, que m’agarra Rampa!!; Filla! Ja està bé! Frega’t les cames, i sinó demà ja anirem al metge! I la xica cada vegada més fort: Que no, papaaà! Que és Rampa! Que me les fregue i no se me’n va! Papaaà!!!

I abans que l’embolic anara a més, el xicon prengué el muntant i se l’arreà de la casa. Al carrer estaven esperant-lo els amics, que l’havien vist guaitar per la finestra i que encara no es creien que ho haguera fet. L’endemà ho celebraren tots junts al mesó. Això sí, ell no va haver de traure ni un gallet.