El maquinista de retroexcavadora (Herois rurals, 1)

El maquinista de retroexcavadora és un home fet a ell mateix. Començà fent cavallons amb son pare, i ara és l’amo del seu propi negoci: una empresa dedicada a l’extracció i el moviment de terres, amb un parc mòbil format per tres retroexcavadores, dos furgonetes, una motoanivelladora, dos dúmper, una compactadora i un camió, i que dóna treball a quatre homes més i a la seua dona, que s’encarrega de la divisió de lloguer de grúes i plataformes elevadores.

El maquinista de retroexcavadora, en el fons, és un sentimental. Tant és així, que el dia que constitueix la seua empresa li fica per nom l’acrònim que resulta d’ajuntar els noms de la dona i la filla. Aquesta demostració d’amor tan pura dóna com a resultat noms de l’estil de Carymar, Vickymar, Ampaymar... o Marumar o Jessimar o Conximar... perquè sí, senyors, encara que no s’ho creguen, els autèntics maquinistes de retroexcavadora poden casar-se amb qui siga, però conscients com són de les bondats sonores de les terminacions en consonant líquida i de com això arriba a influir en la demanda, tenen sempre una filla que es diu Maria, que és morena i grosseta, i que juga amb bulldozers de plàstic conduits per barbies rapades.

El maquinista de retroexcavadora viu als afores. No suporta el tacte aspre i dur de l’asfalt, així que un dia decideix comprar uns terrenys que ningú vol al costat del cementiri, alçar un mur de blocs de quatre metres d’alçària delimitant la parcel·la (que ve a ser de gran com el camp de futbol municipal) i crear allí una República Independent de Tot i de Tots, un territori lliure de malesa on els seus fills puguen créixer en pau. Impagables són les vistes que ofereix des del poble: mitja dotzena de grues grogues de lloguer retallades sobre un fons de blocs grisos, elevant els seus braços al cel com a reclam publicitari, competint en verticalitat amb els vells xiprers del cementiri: tota una metàfora dels nostres temps.

El maquinista de retroexcavadora és capaç de desviar el curs de les aigües, de crear muntanyes i valls, o de destruir-les. Forada la terra, la canvia de lloc o la comprimeix per a que els humans puguem recolzar-hi com cal les nostres construccions: cases que ens protegiran de la plutja, carreteres que ens permetran desplaçar-nos i acudir als nostres llocs de treball, escoles on educarem les generacions futures, gratacels que desafiaran les lleis de la gravetat i que en el seu ascens ens arrossegaran a tots cap al progrés... És per això que te un alt concepte d’ell mateix i que li agradaria haver excavat Petra, haver construït el Canal de Panamà, o viatjar a la Lluna i aplanar un poc tot allò.

Una vesprada m’acoste al seus dominis. Adosat al mur de blocs sense lluir, a l’alçada dels meus ulls, hi trobe un telefonillo última generació amb càmera incorporada. Des de l’altre costat, una veu femenina però cavernosa m’increpa, com si en compte de tocar un timbre li haguera tocat una altra cosa. Pronuncie les paraules màgiques: “Vinc a llogar-te una grua, que vull pintar la façana”, i aleshores les fins el moment infranquejables portes s’obrin, pesades i sorolloses com les d’una fortalesa medieval. Escampats al voltant d’un pati central hi ha una casa, una quadra, un corral, arbres fruitals, un hortet, màquines excavadores, una cabra, una xiqueta jugant amb un muntó d’arena i un forat d’uns deu metres de profunditat que aplega ranta la vivenda i que amenaça amb engolir-se-la. Al seu interior, el maquinista de retroexcavadora mou frenèticament la pala: forada, descarrega, compacta, escampa... Diu que vol fer una piscina (olímpica, es veu) al costat de la casa, “una caseta per a la depuradora, unes dutxes i un jacuzzi” i baix de la piscina, “un aparcament subterrani per als cotxes i les màquines”. Llavors em venen al cap les obres del Metro de Madrid, conceptes en eixos moments tan buits com “llicència d’obres” o “Estudi Geotècnic”, i unes imatges de Youtube on unes cases filipines eren devorades per la terra durant un terratrèmol. “Ara és que demanen un fum de documents i estudis, per a fer una coseta d’estes, però això en veritat no cal, home”.

El maquinista de retroexcavadora es queda uns instants mirant fixament la posta de sol, indòmit; es torca la suor amb la camiseta de la Penya Taurina “El Piló”, i aclucant els ulls a lo Clint Eastwood, assolta: “Jo, només pel color del terreny, ja sé si això aguantarà o no”. I aleshores decideixes que es mereix, com a mínim, un post.