Benifaió i Almussafes −tothom ho sap− mai no s’han dut del tot be; ara, això sempre ha sigut una cosa més d’homes, perquè quan venia l’hivern, totes les dones d’Almussafes anaven a llavar a Benifaió, i mai va passar res.
El llavador estava a l’entrada del poble, i hom el preferia perquè, a diferència del d’Almussafes, aquest s’abastia d’aigua nascuda allí mateix, i no d’aigua del riu, com la majoria, que estava molt més freda i que sovint venia bruta −de vegades roja−, fent inútil qualsevol intent d’aclarir la roba. A més, hi havia allí una dona que llogava llibrells i que venia sabó, lleixiu i tot allò necessari per poder fer la bugada. Tot eren avantatges, doncs, per a les dones d’Almussafes, que no calia que portaren res per llavar, només el cabàs amb la roba bruta.
El cas és que al caminet que anava d’Almussafes al llavador començà a eixir-los a les dones un home nuet. No els deia res, ni va gosar mai tocar-les, simplement els eixia al davant, feia una espècie de ballet i tornava a amagar-se, o eixia per darrere i les passava corrent −amb el conseqüent sobresalt per a elles−, però mai no els va tirar sarpa ni res, i a algunes de les dones fins i tot els feia gràcia (“Mira’l, ahí el tens. A vorem quina monà ens fa hui”). A algunes altres, no obstant, no els en feia gens (“Veges tu, quina indecència. Per ahí corrent amb això tot penjant...”), i cada vegada que els eixia es ruboritzaven i no sabien on mirar ni què fer. Un dia, una d’elles es va espantar tant que li caigué el cabàs de la roba en terra i se li va embrutar tota. Enfurida després de mig matí llavant i amb les cames encara tremolant-li per l’ensurt, va decidir contar-li-ho al seu marit.
− Eixe ha de ser el de les vaques... Segur! Em jugue una orella a que és ell.
(Anys enrere l’home que els eixia nuet a les dones criava vaques. Un dia nasqué al seu corral un “fenòmen”: una criatura que era meitat vaca i meitat persona i que va nàixer morta. El succés va commocionar la comarca i es va armar un gran revol. Vingueren metges de València i tot a emportar-se aquella criatura i la ficaren en formol per estudiar-la, i pel poble es va dir que aquell home acostumava a fer això: que tenia relacions amb animals, i que era ell qui havia deixat prenyada a la vaca. Tot allò va acabar molt malament: a l’home li llevaren el corral, i des d’aleshores ningú no sabia massa bé que havia sigut d’ell)
− Ha de ser ell... Degenerat... Tranquila Maria que ja m’encarregue jo. Ja voràs com no li queden més ganes.
L’endemà de matí, com de costum, Maria isqué al carrer carregada amb el cabàs de la roba bruta... acompanyada, aquesta vegada, pel seu marit, vestit de dona −amb falda negra, davantal i mocador al cap del mateix color−, disposat a escarmentar a aquell depravat. A poc a poc anaven juntant-se amb més dones, i en eixir del poble, a l’alçada dels canyars de vora la sèquia, va i se’l veuen. Però no li donà temps ni de fer el ballet, perquè en això que el va veure aparéixer, el marit d’aquella dona soltà el cabàs, arrencà a córrer com un boig darrere de l’home nuet i es va tirar damunt d’ell vinga la punyà.
El portaren a bofetades a la caserna de
Mai més? Conta la meua iaia que quan ella era xiqueta, un dia, tornant de fer la compra, de camí a l’hort on vivien, li va eixir al davant un home nuet. Diu que no li va fer res, però que li va fer gràcia, perquè es quedà mirant-la, li féu aixina com un ballet i s’amagà ràpidament.
− Aixina alt i mig pelat dius que era, no? Eixe ha de ser el tio aquell, com li diuen... el de les vaques. No pot ser cap altre. −Li explicà sa mare a la meua iaia.
I devia de ser ell (no podia ser cap altre), però hi hagué una altra cosa que li va fer gràcia a la meua iaia, quan un poc més endavant el va tornar a veure. Furgava darrere d’un esbarzer, d’on de repent va traure una bicicleta roja; i així, nuet com anava, se’n pujà corrent a la bicicleta i enfilà la carretera, mirant enrere.
Es coneix que sí que havia escarmentat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada