El Barato a Sueca: transcripció lliure d'una entrevista al seu nét

Passats Déu sap quants anys des que es va produir el duel, és hora que és faça pública per a tothom la fita que va aconseguir el Barato que batallava allà a finals dels segle XIX per terres riberenques. Per a això, us hem volgut fer partíceps d'una entrevista al seu nét, que l'admirava i que s'enrecorda d'ell com un home faener per davant de tot.

Adrastea: Barato és un malnom l'origen del qual ens contarà un altre dia. Però ens podria dir qui va ser el primer Barato al que vosté va conéixer?

El Barato actual: Clar home! Jo, el Barato més vell que recorde era m'auelo. Faeneeer com ell assoles. Tots els dies al camp de sol a sol, xe! Quan tocava l'arròs, l'arròs, quan no el blat, què en teníem més que res per a menjar, o per a canviar-lo. Donava igual el que fóra.

A: Diu vosté que este Barato en concret va tindre renom per un fet que passà a Sueca, veritat?

EBA: Correcte. Ell és que era un home que, ja li dic, era un no parar. I en aquell temps s'havia de treballar, que no era com ara que la gent es queixa de tot. Se sol a sol, com jo t'ho diga. Jo recorde un dia que vingué a per mi a casa per a anar al camp i ma mare no volia: "el xiquet ha d'anar a l'escola!" i ell deia que "això? anar a escola no és precís!" i se m'emportava.

A: Què va passar exactament aquell dia a Sueca?

EBA: Això? això és que era l'època de segar l'arròs. I se n'anaven un grapat d'homes d'ací d'Alzira i de les rodalies a Sueca. Tots a treballar allí per a vora un mes. I ho feien a corbella, que ara ho fan en tractors i altres coses però ells ho feien a corbella. I resulta que van arribar allí i tots parlant d'un xicon que era un fora de sèrie, que deien que anava el doble que tots els altres i ho feia xiulant, tu.

A: Era també d'ací d'Alzira?

EBA: No, era un de Polinyà, que ja li dic que tots el posaven com a una cosa que no era normal. La bona qüestió és que es van posar a fer faena, tots corbella en mà. I en un poquet de temps ja es feren notar els dos per davant dels altres.

A: Quins dos?

EBA: Qui havíen de ser, xe!? M'auelo i el xicon de Polinyà. Pararen tots a esmorzar, que havíen de prendre forces perque començaven allà quan eixia el sol, i aquells dos diu que no pararen. Pim pam, pim pam... vinga a pegar-li. No pararen tampoc a fer-se el cigarret de mitjan matí. I tots mirant-los.

A: No perdien les forces?

EBA: Aquells que havien de perdre les forces? Aquells eren homes valents. I a eixa hora ja es vea que allò anava a ser un duel. Que d'allí, més que eixir menjats, el que volien els dos era aguantar més que l'altre. Com l'honor, saps? que es feien moltes coses aixina: que si ara tu em dius que no arribaré allà i vaig i arribe, o com els xiquets a vore qui pixava més alt, i coses aixina... El cas és que a l'hora de dinar no pararen tampoc, ni a berenar, i allò ja era tot espectació, com si fóra el tiro i arrastre.

A: Com van poder suportar la calor que deuria de fer?

EBA: Eixos homens estaven posats ja a això però, sense parar, l'únic que els protegia del sol era les ganes de fer-ho millor que l'altre. I quan ja havien parat tots, que ja no n'hi havia ni llum, ells dos allí, però el de Polinyà ja no xiulava. I, al final, va tirar la corbella. Encara n'hi haurà qui s'enrecordarà d'el Barato per Sueca. Que allò que va fer no crec que ho hagen superat.

"L'auelo Barato anava encorbaet, pobret, de tant de treballar. I es va morir al camp." Així el recorda el seu nét, quan parla d'ell després d'haver passat, ell també, tot el dia al camp.