Entrevistes impossibles (I): El xihuahua de Paris Hilton

Hui ens reb al seu apartament de Xeraco el senyor Xihuahua, ex-mascota de Paris Hilton, per a parlar-nos dels seus projectes de futur.

Fes-t’ho mirar: Primer que res, com es troba?

Senyor Xihuahua: Molt be, gràcies. Crec que puc dir que estic totalment rehabilitat. Porte tres mesos sense tastar ni una gota d’alcohol.

F: Ni tan sols el bourbon, que tant li agradava?

Sr. X: Ni tan sols això, tu...

F: I com era això de ser la mascota d’una celebrity global?

Sr. X: Fotut, la veritat. Tu imagina’t: tot el dia dins d’una borsa, amunt i avall. Paparazzis, afters, prémieres, photocalls, bukhakes... amb aquest ritme poliglot era molt difícil portar una vida ordenada.

F: Alguna cosa bona tindria, no?

Sr. X: Home... [Pensa. Tarda uns segons en contestar] Reconec que el Friskies Gold i poder cagar-me on volguera sense que ningú em diguera res són luxes només a l’abast d’uns quants escollits, i que per això molta gent m’envetjarà; però en certs moments ho he passat francament mal.

F: Com per exemple?

Sr. X: Voràs, Paris te un problema, un només, i és que és completament imbècil. Es pensava que jo era una gosseta, i crec que, de fet, encara ho pensa. Em portava sempre vestit de rosa, em perfumava, i no feia altra cosa que presentar-me a yorkshires eixits que m’oloraven el cul... Això acaba destrossant-me psicològicament. Pensava, val, els tinc menuts, els collons, però tant? Alçava la pota i li pixava els tacons, però ella ni aixina... es pensava que era una altra de les meues habilitats. No podia fer res, només aguantar-me i posar cara de xihuahua... És dur, arribes inclús a dubtar de la teua identitat sexual...

F: Ha perdonat Paris Hilton?

Sr. X: Vaig tardar molt en fer-ho, però sí. Aquests tres mesos al centre de desintoxicació per a races menudes han donat per a molt. Tens molt de temps per reflexionar... acabes relativitzant-ho tot i adonant-te de les coses que són realment importants a la vida. En realitat Paris no va actuar mai de mala fe... no és tan mala xica com alguns volen fer vore.

F: Val, sí, però no creu que el fet d’haver saltat a la fama gràcies a un video on li practicava una felació al seu ex li fa perdre credibilitat?

Sr. X: Felació? Això què és?

F: Que li la va mamar, xe.

Sr. X: Recollons... és que no hi ha qui vos entenga, de vegades, als periodistes... Doncs jo ahí ni entre ni isc, perquè després d’haver violat la gata del veí crec que no sóc el més indicat per jutjar moralment ningú. Ara, crec que quan es censura el comportament de Paris i se l’acusa de ser més puta que les gallines no s’està prenent en consideració la seua labor social, la felicitat en forma de moments onànics que Paris ha repartit arreu del món.

F: Passant a temes més seriosos: és veritat això de que Paris no porta mai roba interior?

Sr. X: [es rasca darrere l’orella, somriu] Totalment cert, sí senyor; això i que la te més pelà que una Barbie. Ho se de bona tinta. Més d’una vegada m’ha fet que li la repassara...

F: Perdone?

Sr. X: Sí, sí, el que ha sentit. Sovint se la untaven de Nocilla, ella i la Britney, i em feien que els la llepara, en ocasions fins a tres vegades en una mateixa vesprada. Es rien molt, elles... Per a mi era una manera de reforçar la meua virilitat. Em sentia útil, sap? És important sentir-se útil...

F: Per cert, ara que nomena a Britney: què li sembla la relació d’amistat entre Paris i la Spears?

Sr. X: Be... que m’ha de paréixer? Dos xiques desficioses intentar matar el temps com poden, pobretes... El que li passa a Britney és que no va acabar de digerir be la seua precoç coronació com a reina del pop. Tot ho fa per cridar l’atenció dels demés, per contentar-los. Això d’esquilar-se el cap i anar per ahi ensenyant la parrús, per exemple, ho feia per què Paris l’acceptara.

F: I què va ser el que el portà a abandonar Paris Hilton? Supose que seria una decisió difícil...

Sr. X: La veritat és que sí, però de vegades la vida et dóna senyals. A mi la meua m’arribà un diumenge de matí a Beverly Hills, després d’una festota descomunal a ca Hugh Hefner amb motiu del 25é anniversari de Paris. I quan dic festota vull dir bacanal, ja saps. Allí estava Pamela Anderson i les germanes Olsen, Tarantino, la Longoria, Justin Timberlake, Kiefer Sutherland, Tom Cruise... lo milloret de cada casa, vamos. El cas és que em vaig despertar a un llit redó i ple de dones desmamellades, amb un fort dolor anal... i amb Mel Gibson abraçant-me mentres xiuxiuejava alguna cosa en arameu. Fou espantós... Afortunadament, eixos temps han passat. Allò no estava fet per a mi.

F: I què farà ara? Escriurà les seues memòries?

Sr. X: No, que va. He decidit iniciar la meua carrera en solitari. Durant tots aquests anys he pogut fer molts contactes, i amb els diners que he pogut anar estalviant de les estrenes de Nadal i dels bitllets que li ficaven a l’escot a Paris, he decidit portar endavant la il·lusió de la meua vida, que és gravar un disc de versions de Frank Sinatra.

F: Interessant... Inclourà a eixe disc Fly me to the moon?

Sr. X: És clar que sí home, eixa cançò no podia faltar.

F: Fins ací l’entrevista. Sort amb els seus projectes

Sr.X: Vinga. Agur, iogur.