Cures d'urgència (Retro-acudit #1)

Açò diu que era un xicot no massa espavilat que quan se li empinava el catxirulo, com que no sabia allò què era, s’astorava tot i se n’anava correguent a cal metge a que li ho miraren. Cada vegada que això passava, el doctor, que ja se’l coneixia, el deixava passar davant de tots i repetia la mateixa operació: agafava una safa, l’omplia d’aigua fresca i, alhora que pronunciava algunes paraules tranquilitzadores, li’l ficava dins fins que allò se li’n baixava.

El cas és que una vegada de tantes que li agafà això, el xic va acudir a cal metge, però aquest no estava. Per sort per a ell, la dona, que sabia de què “patia” el xic i vegent-se allò, el va fer passar, calmant-lo: “El meu marit no està en estos moments, però tranquil, passa que jo t’ho arreglaré”. I el xic va i entra. I aleshores la dona del metge tanca la porta, comença a despullar-se a poc a poc, s’obri de cames i li diu “clava’l ací dins i voràs com se te’n passa...”.

A tot això, mentres, el metge està al bar del poble, fent-se’n una amb els amics. I al cap d’una estona d’estar allí raonant un d’ells veu al xicot vindre carrer amunt, i diu: “Eixe és el de...?”. I bota el metge: “Sí, sí... quin cas, tu. Resulta que quan se li empina s’espanta i no sap què fer amb ella, el molt borinot...”. I en passar el xic per la porta eixen a preguntar-li:

− Què, d’on vens tan content?

− Ah! Hola, doctor. Vinc d’ahí de sa casa. És que m’ha agafat això un altra vegada... però tranquil que ja està. La seua dona m’ho ha arreglat.

− Ah sí? I com has quedat, t’ho ha arreglat be?

− Doncs sí, i millor que vosté, que m’ha tret fins i tot el pus que tenia...

Esta és una de les nombroses historietes que conta ma uela. Acostume a dir “historietes”, així, en genèric, perquè sovint en ella fets reals, rondalles, sussoïts, llegendes o simples anècdotes es mesclen sense cap distinció. En aquesta ocasió, no obstant, el gènere va quedar clar des d'un principi: diu que relats com aquest eren els equivalents als xistes de hui en dia, i que aleshores ells els anomenaven “contes rogets” (no verds, eh? rogets). A mi m’ha fet gràcia, i a banda de recuperar-lo, m’he permés el luxe de rebatejar el gènere. Jo els anomene retro-acudits.