dissabte, 12 de setembre de 2009

LA IMAGOLOGIA



(...)

Fa uns cent anys, a Rússia, els marxistes perseguits començaren a reunir-se en secret en xicotets cercles per estudiar el Manifest de Marx; simplificaren el contingut d’aquesta senzilla ideología per tal de difondre-la a nous cercles, els membres dels quals, simplificant encara més aquesta simplificació, la transmeteren a altres i aquestos a uns altres, de manera que quan el marxisme es féu conegut i poderós a tot el món només quedava d’ell una col·lecció de sis o set consignes, tan deficientment lligades entre sí que difícilment podriem anomenar-les ideologia. I precissament perquè allò que va quedar de Marx fa ja temps que no constitueix un sistema lògic d’idees, sinò a penes una sèrie d’imatges i consignes suggerents (un obrer que somriu amb un martell, un home negre, un de blanc i un de groc que es donen fraternalment la mà, el colom de la pau que s’enlaira cap al cel, etc.), podem parlar de la gradual, general i planetària transformació de la ideología en imagologia.


Imagologia! Aquesta paraula ens permet agrupar sota un mateix concepte allò que te tants noms: les agències publicitàries, els assessors d’imatge dels homes de l’Estat, els dissenyadors que proyecten les formes dels cotxes i dels aparells de gimnàstica, els creadors de moda, els perruquers i les estreles del show business, que dicten la norma de bellesa física a la que obeeixen totes les rames de la imagologia.


(…)

Totes les ideologies foren derrotades: els seus dogmes foren finalment desenmascarats com simples il·lusions i la gent deixà de prendre-se’ls seriosament. Els comunistes, per exemple, creien que durant el desenvolupament del capitalisme el proletari anava a empobrir-se cada vegada més, i quan un bon dia es va demostrar que a tota Europa els obrers anaven a la feina amb cotxe, tingueren ganes de cridar que la realitat els estava fent trampes. La realitat era més forta que la ideología. I precissament en aquest sentit la imagologia la va superar: la imagologia és més forta que la realitat, que per una altra banda fa ja molt de temps que no és el que era per a la meua àvia, que vivia en un poble de Moràvia i ho coneixia encara tot per la seua pròpia experiencia: com es fa el pà, com es construeix una casa, com es mata un porc i es fa l’embotit, què es fica als edredons, què pensen del món el senyor retor i el senyor mestre; tots els dies es trobava amb tot el poble i sabia quanta assassinats s’havien comés a la regió als últims deu anys; tenia, per dir-ho d’alguna manera, un control personal sobre la realitat, de manera que ningú podia contar-li que el camp moravi prosperava quan a casa no hi havia res per menjar. El meu veí de París passa el seu temps a una oficina en la que està huit hores assegut enfront d’un altre treballador, después se’n puja al cotxe, torna a casa, engega el televisor, i quan el locutor l’informe del sondeig d’opinió pública segons el qual la majoria dels francesos ha decidit que el seu país és el més segur d’Europa, obrirà de pura felicitat una botella de champagne i mai més sabrà que eixe mateix dia es van cometre al seu carrer tres robatoris i dos assassinats.


Els sondejos d’opinió pública són l’instrument decisiu del poder imagològic, que gràcies a ells viu en total armonía amb el poble. L’imagòleg bombardeja a la gent amb preguntes: com evoluciona l’economia francesa? Hi haurà guerra? Existeix a França el racisme? És el racisme bo o mal? Qui és el millor escriptor de tots els temps? Està Hongria a Europa o a la Polinesia? (…) I com la realitat és per a l’home de hui en dia un continent cada vegada menys visitat i menys estimat, per a la qual cosa te motius més que suficients, els veredictes dels sondejos s’han convertit en una espècie de realitat superior, o per dir-ho d’una altra manera: s’han convertit en la veritat. Els sondejos d’opinió pública són un parlament en sessió contínua que tenen la funció de crear la veritat, la veritat més democràtica que mai haja existit. I com que mai entrarà en contradicció amb el parlament de la veritat, el poder dels imagòlegs viurà sempre en la veritat. (…)


Les ideologies eren com enormes rodes darrere de l’escenari que feien voltes i posaven en moviment les guerres, les revolucions, les reformes. Les rodes de la imagologia fan voltes, però açò no incideix sobre la història. Les ideologies lluitaven les unes contra les altres i cada cert temps una d’elles era capaç d’omplir amb el seu pensament tota una època. La imagologia organitza ella mateixa l’alternància pacífica dels seus sistemes al ritme veloç de les temporades. (…) Les ideologies pertanyien a la història, mentres que el govern de la imagologia comenta allà on acaba la història.


La paraula canvi, tan valorada per la nostra Europa, ha pres un nou significat: no significa un nou estadi d’una evolució contínua (tal i com l’entenien Vico, Hegel o Marx), sinò un desplaçament d’un lloc a un altre, d’un costat a un altre, d’ací cap enrere, d’enrere cap a l’esquerra, de l’esquerra cap avant (tal i com ho entenen els sastres que inventen un nou model per a la nova temporada). (…) Si en el moment en que escric aquestes pàgines tots han decidit que Martin Heidegger ha de ser considerat un delirant i un gos sarnós no és perquè el seu pensament haja sigut superat per altres filòsofs, sinò perquè en la ruleta imagològica s’ha convertit en un número desafortunat, en un antiideal. Els imagòlegs creen sistemes d’ideals i antiideals, sistemes de curta durada cadascun dels quals és ràpidament reemplaçat per un altre sistema, però que influeixen en el nostre comportament, en les nostres opinions polítiques i preferències estètiques, en el color de les estores i en els llibres que escollim, tan poderosament com en altres temps eren capaços de dominar-nos els sistemes dels ideòlegs.




*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera


3 comentaris:

Artés ha dit...

Crec que no sóc l'únic que pensa que la publicitat ha esdevingut la religió post-moderna: Els poderosos (El clero neo-liberal?) trameten una sèrie de conductes (vestir així, beure açò, coportar-se com el protagonista d'aquella sèrie estadounidense) imposades per una sèrie de manaments (l'slogan i la marca, que han substituït la màxima, l'aforisme i el versicle) prometent un paradís imaginari (la vida perfecta de suburbi projectada en el miratge esquizofrènic de la publicitat) amb el qual la gran massa sacia les seues frustracions, a la vegada que perpetua el poder dels poderosos sense qüestionar-se rés. (Perquè clar, una de les màximes neo-liberals és "Vive la vida - no pienses en nada", una deformació - molt oportuna per a aquells a qui interessa - del Carpe Diem que s'ha convertit en la doctrina del filisteísme imperant).

Però no sé què fem comentant açò, punguent-nos contar les propietats que té la última joguina el·lectrònica i idiotitzadora que hem adquirit.

Artés ha dit...

L'exemple més evident és que el nom de l'autor del text m'evoca més la goma d'esborrar que no la ciutat italiana (Serà perque no m'agrada el futbol).

D'aquest em vaig llegir el llibre de los amores ridículos (molt recomanable). M'apunte aquest a la llista.

Salut!

apalput ha dit...

Ufff. Eixe llibre (el de los amores ridículos) és genial. No pararia de rellegir-lo. El relat titolat "La autostopista" i el del tio eixe que es fa passar per catòlic per fer-se amb una xica i acaba follant-se a la comunista, els meus preferits.

Milan Kundera, ehhh...? 10 punts per a tu.

... des de La Ribera per al món...