Una legió de Houses assola el món. Són persones anormalment segures d’elles mateixa, amb un domini del sarcasme i la ironia tan superior que els fa intocables, i que no dubten en utilitzar-lo contra els seus congèneres. Van de durs. Fan vore que no creuen seriosament en res, que no els importa la gent, i per això es passen el temps intentant ridiculitzar els demés o fent bromes sobre ells. Són, per a entendre’ns, uns borts.
Però tota aquesta aparença és, al capdavall, una disfressa, una màscara; és per això que m’agrada denominar-los “enmascarats”. Fan com si els altres no els importaren justament perque els importen, i molt. Aparenten no tindre massa conviccions encara que solen tindre’n més que ningú. Fan bromes sobre ells mateixos o sobre els demés per desviar l’atenció. Tota aquesta parafernàlia els serveix en realitat per protegir-se del món, perquè justament ells, els indòmits enmascarats, solen ser persones amb una sensibilitat més desenvolupada que la de la mitjana de la poblacio: tot els cou més que a la resta, tot els afecta més del compte, i és per això precissament que necessiten eixa capa impermeabilitzadora que els ajude a viure. És tracta doncs d’una mesura de supervivència: els cal una disfressa que intimide i que repelisca els possibles atacs, una màscara darrere la qual sentir-se segurs i que justifique les seues accions, un blindatge que els protegisca de les amenaces exteriors.
Tots juguem un poc a les màscares al llarg del dia: depenent de l’ambient en que ens movem o amb qui ens relacionem fem servir uns o altres recursos depenent de quins siguen els nostres interessos...Es tracta d’un mecanisme quotidià d’adaptació a les circumstàncies: variem la nostra personalitat de manera momentània amb algun objectiu concret. Però no és el mateix fer una carassa que ficar-se una màscara: en el cas dels enmascarats eixa adaptació deixa de ser una variació temporal per convertir-se en una ocultació total de la pròpia personalitat. Uns actuen a cara descoberta i els altres se la tapen, ens l’amaguen. Eixe és el major perill que amenaça a tot enmascarat: acabar engolit pel personatge que ells mateixos han creat i acabar no sabent qui són realment.
Però tota aquesta aparença és, al capdavall, una disfressa, una màscara; és per això que m’agrada denominar-los “enmascarats”. Fan com si els altres no els importaren justament perque els importen, i molt. Aparenten no tindre massa conviccions encara que solen tindre’n més que ningú. Fan bromes sobre ells mateixos o sobre els demés per desviar l’atenció. Tota aquesta parafernàlia els serveix en realitat per protegir-se del món, perquè justament ells, els indòmits enmascarats, solen ser persones amb una sensibilitat més desenvolupada que la de la mitjana de la poblacio: tot els cou més que a la resta, tot els afecta més del compte, i és per això precissament que necessiten eixa capa impermeabilitzadora que els ajude a viure. És tracta doncs d’una mesura de supervivència: els cal una disfressa que intimide i que repelisca els possibles atacs, una màscara darrere la qual sentir-se segurs i que justifique les seues accions, un blindatge que els protegisca de les amenaces exteriors.
Tots juguem un poc a les màscares al llarg del dia: depenent de l’ambient en que ens movem o amb qui ens relacionem fem servir uns o altres recursos depenent de quins siguen els nostres interessos...Es tracta d’un mecanisme quotidià d’adaptació a les circumstàncies: variem la nostra personalitat de manera momentània amb algun objectiu concret. Però no és el mateix fer una carassa que ficar-se una màscara: en el cas dels enmascarats eixa adaptació deixa de ser una variació temporal per convertir-se en una ocultació total de la pròpia personalitat. Uns actuen a cara descoberta i els altres se la tapen, ens l’amaguen. Eixe és el major perill que amenaça a tot enmascarat: acabar engolit pel personatge que ells mateixos han creat i acabar no sabent qui són realment.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada