diumenge, 20 de juliol de 2008

LA LLIÇÓ D'ÈDIP

En una de les seues habituals visites a Delfos, l’Oracle li augurà a Laios, rei de Tebes, que seria assassinat pel seu propi fill i que aquest, a més, acabaria casant-se amb la seua dona. Així, quan Iocasta donà a llum al seu primogènit, el rei, tement que la predicció s’acomplira, ordenà a un dels seus súbdits que matara el xiquet. Però el servent, compadit, va ser incapaç i es limità a abandonar-lo al mont, deixant-lo penjat d’un arbre pels peus. Un pastor es trobà el xiquet i l’entregà a Polibi i Peribea, reis de Corint, els quals l’adoptaren i el criaren com si fóra seu, donant-li el nom d’Èdip, que significa “peus unflats”.


Arribada l’adolescència, Èdip comença a sospitar per comentaris dels seus companys de jocs que no és fill dels seus suposats pares, així que, aturmentat per la idea, visita l’Oracle de Delfos, el qual li vaticina que matarà son pare i que es casarà amb sa mare. Asustat, Èdip decideix no tornar mai més a Corint i mamprén un viatge errant, fugint del seu destí. En el camí cap a Tebes, Èdip es troba amb un home vell que li ordena de males maneres que s’aparte perquè passe el seu carro. Discuteixen, i finalment Èdip acaba matant-lo, sense saber que es tracta de Laios, rei de Tebes i el seu propi pare. La primera part de l’oracle s’havia acomplit. Més tard Èdip es troba amb l’esfinx, un monstre que aturmentava els habitants de la ciutat de Tebes, eixint-los al davant als camins i devorant a tot aquell que no endevinara l’enigma que li plantejava: “Quin és l’animal que al matí camina a quatre pates, al migdia amb dos i a la vesprada amb tres?” Èdip respon correctament que l’home. L’esfinx, enfurida, es suïcida llançant-se al buit i Èdip, el salvador de la ciutat, és nomenat rei de Tebes i com a premi, casat amb Iocasta, vídua de Laios i la seua vertadera mare, amb la qual tindrà quatre fills. La predicció de l’oracle s’havia acomplit.


Anys més tard, la ciutat de Tebes es veu assolada per una terrible plaga, i l’oracle proclama que es tracta del càstig que els déus envien per la mort de Laios, encara sense resoldre, i que no cessaria fins que l’assassí fóra descobert i ajusticiat. Èdip mamprén aleshores una investigació per descobrir el culpable, investigació que acabarà revelant la terrible veritat: ell mateix és l’assassí que està buscant. D’aquesta manera Èdip descobreix que el seu destí s’ha acomplert inexorablement, malgrat els intents del seu pare i d’ell mateix per evitar-ho: ha matat son pare i s’ha casat amb sa mare. En saber Iocasta que en realitat Èdip és el seu fill es suïcida penjant-se. Èdip, horroritzat, es trau els ulls amb els fermalls del vestit de Iocasta per tal de no veure els seus crims i abandona el tron de Tebes, escapant a l’exili.


"...¿es inocente el hombre cuando no sabe?, ¿un idiota que ocupa el trono está libre de toda culpa sólo por ser idiota?

Supongamos que un fiscal checo que a comienzos de los años cincuenta pidió la pena de muerte para un inocente fue engañado por la policía secreta rusa y por el gobierno de su país. Pero ¿cómo es posible que hoy, cuando sabemos ya que las acusaciones eran absurdas y los ejecutados inocentes, ese mismo fiscal defienda la limpieza de su alma y se dé golpes de pecho? ¡ Mi conciencia está limpia, no sabía, creía de buena fe! ¿No reside precisamente su irremediable culpa en ese «! no sabía!, ¡creía de buena fe!»?

(...) Edipo no sabía que dormía con su propia madre y, sin embargo, cuando comprendió de qué se trataba, no se sintió inocente. Fue incapaz de soportar la visión de lo que había causado con su desconocimiento, se perforó los ojos y se marchó de Tebas ciego.

Tomás oía los gritos de todos los comunistas que defendían su limpieza interior y se decía: Por culpa de vuestro desconocimiento este país ha perdido quizá por siglos su libertad, ¿y vosotros gritáis que os sentís inocentes? ¿Cómo sois capaces de seguir presenciándolo? ¿Cómo es que no estáis aterrados? ¿Es que conserváis la vista? ¡Si tuvieseis ojos, deberíais atravesároslos y marcharos de Tebas!”


(Milan Kundera, La insoportable levedad del ser)


Èdip matà son pare sense saber que ho era, i per la seua culpa el poble de Tebes va patir terribles plagues i malediccions. Ell no podia saber de cap manera que aquell era son pare, però així i tot, allò que havia fet era horrible, així que va decidir assumir la seua responsabilitat i pagar pel que havia fet, traguent-se els ulls i abandonant-se a l’exili.


Les coses ens anirien millor si alguns s’aplicaren la lliçó d’Èdip.

... des de La Ribera per al món...