dimecres, 8 d’agost de 2007

Miguel i les altures

Sabut és per tot el veïnat, que a Miguel li agraden les altures. Cert que prefereix la proximitat amb les persones per a recollir informació però, allà quan li sembla, s’enfila amunt i no n’hi ha qui el pare.

Un bon dia, mirava Miguel cap amunt i tremolàvem tots de pensar què li rondaria pel cap. El cas és que pensat i fet va desaparéixer. La gent no es preocupà massa perquè ja sabem que el seu àmbit d’actuació és extens i no pot estar en tots els llocs, encara que sé que algun dia es guanyarà el do de l’omnipresència.

Després d’unes hores, una dona va pujar a estendre la roba i quina va ser la seua sorpresa quan va descobrir a Miguel fent-ne una de les seues: La seua obsessió per la neteja, de que la què algun dia parlaré, el va dur allà dalt a netejar la parabòlica pirata de la finca perquè des de baix es veia la merda (perdó).

Uns mesos després va passar que la velleta que vivia paret en paret amb ell, va sentir passes dalt al terrat. Viu sola i no sabia que fer. Primer s’ho pensà, però al momentet ca tornar a sentir remor i va pujar decidida al terrat. Mirava ací i allà i no veia res. Serà algun ratolinet, va pensar, i quan va tornar a girar-se, allà estava Miguel, mogut per l’afany de l’ordre. “Xico, malparit!! què fas ahí damunt les teules?” Va cridar, “Ala ves-te’n d’ací, gorrino! La por que m’has fet passar! No te cregues tu, que no en tinc que aguantar!”. Podeu pensar que Miguel va cedir i se’n va anar però no, ell tenia una missió i volia acabar-la. “Si no tingueres les teules totes desastrades com les tens, no hauria de pujar a apanyar-ho, que açò és un desastre.” La dona ja no podia més de la ràbia que tenia i la va dir que era un subnormal a la qual cosa Miguel va respondre amb la parsimònia del qui tot ho sap: “Jo seré subnormal, però ací em té cobrant una paga i vivint sense treballar”.

Sí senyor, una vegada més, se n’eixia triomfant de les altures. Segur que la faena la va acabar i, el més important de tot: ben feta.

I és que Miguel és un declarat amant de l’ordre i la netedat i si cal pujar, ell puja al cel per a rentar-li la porta a Sant Pere.

L’última anècdota d’altura li toca de més prop a la que escriu estes línies:

Fa tres estius la meua família i jo vam decidir anar a passar el mes d’agost al xalet. Podíem anar-se’n tranquils perquè sabem que Miguel vetla pels nostres bens, però no comptàvem amb la seua faceta més venjativa i rancorosa.

Quan tornàrem un dia al poble a comprar, vam passar per casa a pels animalets (dos canaris i un peix) per a portar-los amb nosaltres al xalet. Però allí, cavallers, només quedava el peix que estava dins de casa i un dels dos canaris a la gabieta del balcó. La porta de la gàbia estava tancada a la perfecció, i allí dins no n’hi havia cap cadàver. Mentre pensàvem què podria haver passat veiérem a Miguel per baix i vam aclarir el misteri:
- Com va la cosa Miguel?
- Bé. Encara em deus la paella, que em vas dir que em convidaries. Que jo el xalet eixe no sé on el teniu, sinó allà que m’hauria presentat...
- Sí, eh.... Una cosa: saps que m’ha desaparegut un pardalet d’ací dins la gàbia i no sabem com ha eixit?
- No? Jo t’ho diré: el tinc jo. Vaig pujar amb una escala d’eixes de telefònica que tinc a casa i me’l vaig emportar. I ben bé que canta!
I se’n va anar orgullós i deixant-nos amb un pam de nassos.

El pitjor de tot és que diuen els rumors que té un cementeri de pardals amb creuetes i tot al seu terrat.
És una deixes persones de les que més val ser amic, que enemic. Costarà convidar-lo de veres a la paella...
... des de La Ribera per al món...