JOANET

El gordo-cabrón, al qui a partir d’ara anomenarem Joanet per fer justícia a la seua innocent persona, va ser concebut a l’hora de la sesta d’un calorós diumenge d’Agost. Les panxes plenes després de fotre’s entre els dos una paella per a 8, i la caguera que ja apretava a son pare el convertiren en el xiquet fet de més mala gana i més veloçment de tota la comarca de La Costera.

La seua no fou una infància fàcil…Joanet va tindre que patir durant anys i anys les burles i vexacions dels seus congèneres, i tot, perquè? Per ser diferent, per tindre un poquet més de bona gana que la majoria, això és tot…Aquest do que el nostre senyor li havia regalat – i que ell, pobret meu, no s’esforçava molt en amagar – li va portar molts problemes…Tot el món al poble recorda encara aquell dia: Joanet, castigat per sa mare sense berenar, recorria els carrers enfurit, dolgut per l’atreviment d’aquella dona i més encara pel buit a l’estòmac…era tanta la fam que tenia que en eixos moments es podria haver menjat una uela. Afortunadament – o no, depén de com es veja – el que es va creuar amb Joanet va ser el gos de la dona de l’alcalde, un pequinés molt simpàtic al que no li donà temps ni de dir mec quan li arrencà el cap d’un mos…O aquell dia que el tancaren – oh, ingenus – al rebost per no fer els deures i quan tornaren a per ell s’havia fet fins amb els paquets de fideus i de espaguetis…

Els anys passaven, els cursos també, i Joanet no treia trellat a l’escola. A ell mínims comuns múltiples i sintagmes preposicionals li la bufaven. Una vegada s’asseia a la cadira només podia que pensar en els 7 bollycaos que portava a la motxilla i desitjar que les dos hores que quedaven fins l’hora d’esmorçar passaren com més ràpid possible. El mateix fins l’hora de dinar…aquell caldero de paella per a ell solet que li feia sa uela tots els dies no el deixava pensar…Però el pitjor venia de vesprada. La modorra, per una banda, i aquella veu sonant-li al cap: “a berenaaaar, a berenaaaar…” Muntanyes de pandorinos i pans de quart plens de nocilla, caixes de sobaos i cholecks de litre i mig…les cinc i mitja eren el millor moment del dia, sense dubte…

Els pares de Joanet tenien un bar a la Plaça Major del poble. El negoci no donava per a molt, la veritat, i la mare estava més que farta de sobades de cul i animalades dels quatre bufats que mantenien el bar…i hagueren tancat eixe mateix mes si no haguera ocorregut el miracle: Camilo Sesto i Milli Vanilli vindrien al poble en Festes i organitzarien un concert multitudinari allí, a la mateixa plaça, en benefici de les víctimes de la Pantanà de Tous. Era perfecte, l’oportunitat que havien estat esperant durant tant de temps: obririen el bar la nit del concert, es forrarien i acompliriren així el somni de la seua vida: vendre la casa i comprar-se un xalet a Marbella, jugar al golf, acudir a les festes de la jet-set…

Ràpidament es ficaren tots a treballar: 500 hectolitres de cervessa per a tots els estrangers que vindrien al concert, 7 camions de cacau i tramussos, 3 banyeres de ketchup, 4 d’allioli, 100 encissams, 50 vaques per fer hamburgueses, tomates, pimentons, cebes…i 300 barres de quart per fer entrepans… Era una aposta arriscada, però si tot eixia bé es farien rics. Les setmanes anteriors a l’esdeveniment foren d’una activitat frenètica: pares, iaios, cosins, nebots, cunyats, gendres…tots preparant xivitos com si no estigueren bé, dia i nit, sense parar…La nit abans del concert, 300 entrepans jeien damunt les taules del bar disposats a ser devorats pels fans de l’atractiu alcoià.

Però…i Joanet? On havia estat tot aquest temps? Amb la seua habitual torpesa per a qualsevol treball manual i la seua bona gana, queda clar que aquella no haguera sigut una feina massa apropiada per a ell, així que sa mare no s’ho pensà molt i l’envià a casa la tieta. Aquella dona, que es va quedar vídua a l’any de casar-se, era una amargada que vivia rodejada de pols i fotos de la comunió dels seus 13 nebots, dels quals a vore quin de tots anava menys a vore-la…La tieta Maruja, que estava tan eixuta que semblava que d’un bufit s’envolaria, vivia amb 15 gats, a l’alimentació dels quals dedicava tot el sant dia…així, només tenia temps per fer-se un miseriós bollidet quan queia la nit, que deia que ella amb això tenia prou…Així que Joanet va passar allí els pitjors dies de la seua curta vida: ni sobaos, ni paella, ni nocilla, ni res…només llandes barates de menjar de gat i bollidets (i algun gat també), i damunt sense poder ixir al carrer, perque la tieta, que tenia por de que “entrara un lladre a violar-la”, tenia ficats 5 forrellats a la porta…així durant una setmana…Podeu imaginar-se l’estat d’inhanició en que es trobava Joanet la nit que van anar a recollir-lo, just després de deixar apunt els entrepans…I podeu imaginar-se la ràbia i l’odi que Joanet va sentir quan, de camí a casa, aquella que feia dir-se mare va dir “que no faria sopar eixe dia, que estava cansada”.

Allò era massa ja, home, això ni era una mare ni era res. Joanet va plorar, va bramar, va suplicar que li fera encara que fora un ouet fregit, però sa mare, que era malvada i cruel i que mai li havia perdonat que li arrencara un dia el mugró d’un mos mentres li mamava, es va negar en redó. Son pare va voler mediar, però ja era massa tard. Enfurit i famolenc com mai, Joanet pegà portà i se’n va anar. “No anirà molt lluny”, es va atrevir encara a pronunciar sa mare…I la veritat és que no, que molt lluny no va anar. Portava les claus a la butxaca, i li sonàven de tan ràpid com caminava…Va donar la volta al bloc i es va plantar a la porta del bar. “Que no em feu sopar…? Ara voreu…” Allò va ser impressionant…300 bocates, un rere l’altre, tots cap a dins, devorats. No els arribava a tastar, se’ls engolia sense a penes mastegar-los. La ràbia el cegava, no respectava ni tan sols el paper de plata amb que tan amorosament sa uela havia embolicat tots i cadascun dels entrepans…Amb 180 o 200 ho haguera tingut ja bé el xic, però no…Joanet es va veure enmig d’una espiral de gula i sangonerisme que el dominava i que el va portar a menjar-se fins i tot algun que altre plat…

Ningú es va adonar del que allí havia ocorregut fins l’hora del concert, quan feliçment i fregant-se ja les mans quan vegueren tanta gent que hi acudia al concert, els pares de Joanet obriren el bar. Totes les taules buides…només quedaven les molles i uns quants trocets d’encissam per terra. De la cervessa, també, ni rastre; clar, amb alguna cosa s’havia d’arremullar tant de pà…Res de res, 300 xivitos desapareguts, i amb ells, el xalet en Marbella, les festes amb la Pantoja i companyia, les partides a paddle amb el sultà de Brunei…res de res, tot a la merda, i allí; enmig la cuina, Joanet mig agonitzant, amb el melic del revés i bufant com un bou…

I aquesta és la història del nostre amic Joanet, aquest fou el seu únic pecat: tindre fam…La resta del que va passar en els minuts posteriors a la fallida del negoci són fets que no relatarem per respecte a les ànimes sensibles i infantils, però s’ho podeu imaginar. Aquesta fou la manera en que es va convertir en el que és hui en dia. Des d’aquell dia Joanet no va tornar a xafar l’escola. Son pare es va fer camioner per estar en casa el mínim temps possible, i sa mare…ai sa mare…Des d’aleshores Joanet reb per part de sa mare un entrenament especial: no ix de casa, i totes les vesprades el fa menjar-se 5 o 6 paquets de Fartons Polo, o 20 o 30 hamburgueses d’euro del McDonald’s, o gelats de 5 boles, o coses per l’estil…L’objectiu? Donat que no serveix per cap altra cosa, convertir-lo en un engolidor professional, del que siga, de fartons amb orxata, de sandwichs de formatge, de hot dogs…i anar de poble en poble presentant-se a concursos de menjadors de coses, fins que reunisca els diners suficients per comprar-se un xalet a Marbella…Només eixe dia Joanet serà lliure.