Em presente: sóc jo i visc a un lloc on poc a poc la gent ha deixat de conèixer-se tota, per a passar a conéixer només els que viuen a les finques del seu barri.
A l'inici dels anys 70, en un temps en que els castellans ens assetjaven i venien d’Albacete, Múrcia, Millars, Socuéllamos i Madrit per a quedar-se, va nàixer Miguel; no sé quan ni on exactament, però segur que no molt lluny. Hui, al 2007, en mig d’un altre assetjament de nouvinguts, Miguel vetla dia i nit pel nostre benestar i perquè, tant els vells com els nous, ens sentim sempre lliures de malifetes i malfactors.
Miguel és un home jove però molt gran. La seua única faena és fer del seu barri un lloc habitable, de bona gent i sobre tot amb una imatge impol•luta de pulcritud, seguretat i sentiment de pertinença. No sempre ho aconsegueix però, fins i tot en aquests casos, deixa el seu nom i el dels seus veïns inscrit en la crònica social de cada dia.
Ell: 1’70 m, uns 65 quilos, entrades dissimulades amb la pertinent rasurada diària. Guarda el glamour per als fets, dissimulant-lo amb camises de propaganda (de bars, voltes a peu o empreses constructores de l’àmbit local) combinades amb pantalons texans per damunt del genoll i sabatilles esportives o xancles, depenent de l’època i la temperatura corporal. Viu amb sa mare dalt del forn encara que ja fa temps que ningú la veu. La seua frase més autodescriptiva: QUI DORM NO VIU.
Eixe és Miguel, espere tindre temps i lectors per a que el conegueu millor i, sobretot, per a que algun dia m’ajudeu en la recollida de firmes per a posar-li el seu nom al meu carrer.
A l'inici dels anys 70, en un temps en que els castellans ens assetjaven i venien d’Albacete, Múrcia, Millars, Socuéllamos i Madrit per a quedar-se, va nàixer Miguel; no sé quan ni on exactament, però segur que no molt lluny. Hui, al 2007, en mig d’un altre assetjament de nouvinguts, Miguel vetla dia i nit pel nostre benestar i perquè, tant els vells com els nous, ens sentim sempre lliures de malifetes i malfactors.
Miguel és un home jove però molt gran. La seua única faena és fer del seu barri un lloc habitable, de bona gent i sobre tot amb una imatge impol•luta de pulcritud, seguretat i sentiment de pertinença. No sempre ho aconsegueix però, fins i tot en aquests casos, deixa el seu nom i el dels seus veïns inscrit en la crònica social de cada dia.
Ell: 1’70 m, uns 65 quilos, entrades dissimulades amb la pertinent rasurada diària. Guarda el glamour per als fets, dissimulant-lo amb camises de propaganda (de bars, voltes a peu o empreses constructores de l’àmbit local) combinades amb pantalons texans per damunt del genoll i sabatilles esportives o xancles, depenent de l’època i la temperatura corporal. Viu amb sa mare dalt del forn encara que ja fa temps que ningú la veu. La seua frase més autodescriptiva: QUI DORM NO VIU.
Eixe és Miguel, espere tindre temps i lectors per a que el conegueu millor i, sobretot, per a que algun dia m’ajudeu en la recollida de firmes per a posar-li el seu nom al meu carrer.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada