Sir Edwin Lutyens fou un arquitecte victorià a qui la posteritat no ha tractat massa bé, tanmateix, no la culparem. La seua obra es limita a un parell de monuments commemoratius de la Primera Guerra Mundial que semblen fets per amortitzar els excedents d’una pedrera de marbre i mitja dotzena de cases de camp on un dels assassins d’Agatha Christie s’haguera sentit d’allò més a gust. Conten que un dia Lutyens revisaba al seu estudi els plànols per a un edifici que un dels seus ajudants estava acabant de perfilar, quan tot disgustat va fer cridar a aquell xicot. Sembla que una de les finestres trencava la simetria del conjunt. L’ajudant, cohibit, es va defendre al·legant que això no suposava cap problema, perquè eixa finestra estava destinada a formar part d’una de les façanes recaients al pati interior. És a dir, que ningú s’adonaria d’aquella violació, precissament perquè ningú podria veure aquella desvergonyida finestra. Lutyens, indignat, replicà:
- Déu sí que ho veu. Rectifique això ara mateix.
A quin déu es referia Lutyens? I per què malbaratar esforços per una simetria que ningú podria contemplar?
Per dignitat.
L’ésser humà té un projecte que és la dignitat. L’autoestima no és només una bona idea d’un mateix; és la consciència de la pròpia capacitat d’acció més la consciència de la pròpia dignitat.
Eixe Déu que tot ho veu no és un altre que nosaltres mateixos.
Déu està dins nostre.
(així que fem-ho bé)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada