dimecres, 25 de juny de 2008

LA PANOLLA DEL RETOR

Fa molts anys hi hagué a Benimuix una dona que de la nit al matí es tornà la més beata, coincidint amb l’arribada al poble d’un capellà nou; un home massa jove i massa simpàtic per al seu ofici. De no saber el que era un parenostre, passà a anar a misa tots els dies i a confessar-se dues vegades per setmana. Tant de temps passava la dona amb el senyor retor, que al remat acabà per substituir la tia Neleta, la vídua que durant cinquanta anys havia assistit a tots i cadascun dels sacerdots que havien passat pel poble, i que, malauradament, un dia caigué morta mentre agranava la sacristia. Un diumenge, mentre ajudava don Luis a vestir-se per eixir a misa, el retoret li va dir:

−Mira Amparito, a mi estos revolcons de pressa i correguent no m’agraden... M’altere, i després a la misa se m’enredra la llengua. Com ens ho podriem apanyar per passar més temps junts?

−Com, més temps junts?

−Sí dona, més temps junts, un cap de setmana o una cosa aixina...

−Ai, no sé... és que clar, està Pasqual, i...

−Ja ho tinc! Saps què? Digues-li al teu home que vinga a confessar-se. Tu fes-lo vindre i jo ja m’ho apanyaré.

I així ho va fer. I només dinar, alhora que l’home s’encenia un puret, la dona va fer el paperot:

−Este matí després de misa he estat parlant amb don Luis...

−Xica! Tu a misa? I això com ha sigut?

−Pasqual, no comencem! Que al cap i a la fi no li faig mal a ningú... El cas és que hem parlat de tu.

−De mi? Eixa sí que és bona. A mi deixeu-me en pau...

−No et deixem! Mira Pasqual, amb la faena que tu fas, tu deuries d’anar a misa, i confessar-te. M’ho ha dit don Luis...

−Don Luis, don Luis... molt de cas li fas tu al retoret eixe...

−Mira, no tires per ahí que la tindrem. Deuries de confessar-te. No pots anar pel món així, sense la protecció del Nostre Senyor... i si et passara alguna cosa què, eh? Aniries a l’infern de cap! Si és que vius en el pecat!

−Xe, per favor, Amparo, per l’amor de Déu! Vinga, aniré a vore que vol el retor eixe. El que siga per tal de no sentir-te!

Així que eixa mateixa vesprada, encara que a disgust, l’home acudí a l’esglèsia després de molts anys:

−Ave María Purísima.

−Ehhh... sin-pe-ca-do-con-se-bi-da.

−Bé, vosté dirà...

−Jo? Vosté, vosté! Jo he vingut perque m’ho ha dit la meua dona...

−Ai, sí. Així, tu deus ser Pasqual.

El mismo que viste i calsa...

−Bé, i quin és l’ofici que te vosté?

−Jo? Sóc arriero. Vaig d’ací cap allà amb la burreta. Porte tabaco, garrofes... ja sap.

−Clar... doncs mire, vosté, amb eixa faena que fa, deuria d’anar a Roma a que el Papa el beneira, i així vosté quedaria fora de perill.

En condicions normals, aquella proposta haguera sigut mereixedora, com a mínim, d’una bona blasfèmia, però l’home s’olorava alguna cosa, així que decidí seguir-li la corrent per veure de què anava tot allò.

−Home, la veritat és que per la meua faena em veig obligat a sovintejar alguns llocs, que...

−Veu? Vosté se’n va a Roma, el Papa el beneeix, i així vosté ja pot anar per la vida tranquil...

−Sí, potser tinga raó... Mire, ja està decidit: demà mateix mamprenc el viatge.

L’endemà al matí, ben enjornet, Pasqual arreglà la burreta, prengué el saquet amb la berena per al dia i s’acomiadà de la seua dona:

−Amparo, me’n vaig a Roma.

Però no anà molt lluny. Se n’isqué per la portella de darrere, i sense tancar, baixà en un bot al riu, i esta vull, esta no vull, s’ompligué les butxaques de pedres. A continuació se n’entrà a casa, i ara sí, tancà la porta, com si fóra que se n’anara en eixe moment. Pujà les escales el més silenciosament que va poder i s’amagà darrere de les cortines del menjador.

La dona, més contenta que d’habitud, canturrejava mentre pelava una gallina. Es movia tota desficiosa d’ací cap allà, pegava botets, es mirava a l’espill de l’entrada... I en això que toquen a la porta. I sense preguntar qui és ni res, va la dona i obri, i qui entra? El retor. La dona se’n va cap a la cuïna i fa com si seguira amb la seua tasca. Mentres, el capellà es queda dempeus, mirant-se la de dalt a baix, sense saber com entrar-li, fins que al remat es decideix:

−Xica, Amparito –diu el retor, mentre es tira mà al pardal- vinc de vore un dacsar, i a cada espiga era com esta...

I la dona, tota picarona, s’alça les faldes i li contesta:

−Ah, pos... si la cabellera era com esta... no estaria malament...

I en això que de sobte eix l’home en un bot i tot enfurit diu:

−I si els grans eren com estos, no estaria cucà!!!

I bim bam! Vinga la pedrà en ells, i vinga cagar hòsties. La dona amagada al rebost, el veinat tot espantat pels crits, i el retor, amb els pantalons en la mà carrer Major avall, mentre l’home l’acaçava a pedrades... No sabem si Pasqual arribà a fer-se amb el retoret, ni tampoc com quedaren ell i la dona... el ben cert és que mai més es va tornar a vore a Don Luis per aquell poble.

... des de La Ribera per al món...