Formes de vida (5): LA CORRUPTIBILITAT

A colp de micròfon, simpàtics reporters de telenotícies obtenen mostres pures del sentir popular: “Els polítics són tots uns corruptes”. “Això de la política és tot una mafia”. Aquestes i altres espontànies opinions les emeten per igual treballadors de banc, mestresses de casa, funcionaris i taxistes panxuts. A mi en concret, manifestacions d’eixe estil m’inquieten profundament.

Prevaricació, frau fiscal, tràfic d’influències, malversació de fons públics... tot això està molt lleig, sí. Però, per què hauria de causar-nos més rebuig el desviament a un compte suís de fons destinats a la construcció d’un col·legi que perpetra un alcalde murcià que el cas del funcionari d’administració que filtra preguntes d’exàmen a un familiar que es presenta a unes oposicions? Acàs no estan els dos abusant de la seua posició per obtindre un benefici personal?

El regidor concedeix sense concurs el servei de recollida de residus del poble a una empresa desconeguda de la que resulta ser el propietari; Elisa, la dependenta, agafa prestat de la tenda un vestit car per a la boda del diumenge, que el dilluns vendrà tacat de vi. El president d’una institució utilitza el servei de cotxe oficial pagat amb diners públics per a assumptes personals; Miquel, un constructor de poble, empra a les seues obres materials de qualitat molt inferior als acordats amb els propietaris, embutxacant-se la diferència. L’alcalde requalifica uns terrenys protegits a canvi de suculentes comissions d’una gran empresa; el futbolista, per la seua banda, enganya l’àrbitre i marca un gol amb la mà, enviant l’etern rival a segona divisió.

Quin de tots aquests exemples és més greu? Jo crec que són igual de corruptes l’alcalde que la dependenta. El primer requalifica uns terrenys; la segona pren prestat un vestit de la tenda. Els “fraus” de l’un i de l’altre constitueixen, en essència, el mateix acte, suposen la mateixa actitud: el benefici propi per damunt del bé comú. L’única diferència és l’escala. El polític juga amb fons públics; el constructor amb els diners del seu client. Cadascú d’ells s’aprofita del que més a la mà te en eixe moment.

A la tele, mentres, segueix l’espectacle: un home de mitjana edat, que quan vol anar de pesca telefona a l’oficina diguent que està malalt, deixa de llegir el diari i sentència amb solemnitat que tots els polítics són uns fills de puta. I eixe és el problema: exigim als nostres polítics honradesa, però aplaudim la “picardia” del futbolista o ens somriguem amb l’ocurrència de la dependenta, convençuts de que en cas de ser polítics ens sobrevindria la integritat i seriem moralment incapaços d’enriquir-nos a costa dels béns públics.