dimarts, 2 de juny de 2009

De camins i carreteres


Camí: franja de terra per la que es va a peu.

La carretera es diferència del camí en que la recorrem amb cotxe; i en que només és una línia que uneix un punt amb un altre. La carretera no te sentit per ella mateixa; el sentit només el tenen els dos punts que uneix. El camí, en canvi, és un elogi de l’espai: cada tram te sentit per ell mateix i ens convida a detindre’ns. La carretera és la victoriosa desvalorització de l’espai. Gràcies a la carretera, hui l’espai no és més que un simple obstacle per al desplaçament humà i una pèrdua de temps.

Abans que els camins desaparegueren del paisatge, desaparegueren de l’ànima humana: l’home perdé el desig de passejar, de caminar amb les seues pròpies cames i gaudir-ne. Ja no veiem la vida com un camí, sinò com una carretera: com una línia que va d’un punt a un altre. El temps de la vida s’ha convertit en un simple obstacle que cal superar a velocitats cada vegada majors.

El camí i la carretera són també dos concepcions distintes de la bellesa. En el món de les carreteres un paisatge bonic significa una illa de bellesa unida per una llarga línia a altres illes de bellesa. En el món dels camins, en canvi, la bellesa és ininterrompuda i constantment canviant; a cada pas ens diu: “Detín-te!”.


Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Collins en les carreteretes?? què passa amb les carreteres xe????
:p

Coro ha dit...

Me agrada molt el teu blog.

La escriptura en catalá m´interessa molt, puc intenderla millor que parlara o escriurla, ja ho veus.

I el teu article es molt interessant. M'enrecordo els camins del mig (ho viscut al Maresme) bellisim paisatges i tens raó, per caminar es un plaer.

Petons.

... des de La Ribera per al món...