De camins i carreteres

Camí: franja de terra per la que es va a peu.

La carretera es diferència del camí en que la recorrem amb cotxe; i en que només és una línia que uneix un punt amb un altre. La carretera no te sentit per ella mateixa; el sentit només el tenen els dos punts que uneix. El camí, en canvi, és un elogi de l’espai: cada tram te sentit per ell mateix i ens convida a detindre’ns. La carretera és la victoriosa desvalorització de l’espai. Gràcies a la carretera, hui l’espai no és més que un simple obstacle per al desplaçament humà i una pèrdua de temps.

Abans que els camins desaparegueren del paisatge, desaparegueren de l’ànima humana: l’home perdé el desig de passejar, de caminar amb les seues pròpies cames i gaudir-ne. Ja no veiem la vida com un camí, sinò com una carretera: com una línia que va d’un punt a un altre. El temps de la vida s’ha convertit en un simple obstacle que cal superar a velocitats cada vegada majors.

El camí i la carretera són també dos concepcions distintes de la bellesa. En el món de les carreteres un paisatge bonic significa una illa de bellesa unida per una llarga línia a altres illes de bellesa. En el món dels camins, en canvi, la bellesa és ininterrompuda i constantment canviant; a cada pas ens diu: “Detín-te!”.

Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera