diumenge, 31 d’octubre del 2010

Cementeris (i 2)





ELS PEUS PENJANT

Amadeo el Moll era un home de Catadau que no estava bé del tot, que li faltava un regonet. Un dia va passar per davant del cementeri i, en veure-se’l obert, se n’entrà dins i es ficà a pegar voltes de per allí, a mirar làpides. I mirant mirant, va i es troba a l’enterrador, que estava per allí birbant entre dos pavellons de casetes, d’esquenes a ell. I va Amadeo, i com que no estava acabat de coure, no se li ocorre cap altra cosa que amagar-se de l’enterrador. I agafa, i molt a poc a poc i sense fer soroll, s’acosta a un nínxol que hi havia destapat, s’hi clava dins de cap i es queda allí, gitat, sense tindre en compte una cosa: que com era tan alt i no cabia a la caseta, els peus se li n’eixien per fora.


L’enterrador, per la seua banda, seguia llevant brossa, alié als destarifos d’Amadeo; rim-ram per ací i rim-ram per allà, reculant d’esquenes amb la corbella en la mà, aponat. I s’arrima a la paret per arrencar un rebrotí de figuera que havia eixit, i en això que s’incorpora per torcar-se la suor, va i topeta contra uns peus. I en vore’s allò, agarra i arrefila la corbella ben lluny i amolla a córrer cames ajudeu-me cara al poble. I Amadeo, mentre tractava d’eixir del nínxol: “Mariano! Què sóc jo, Amadeo! Mariano!”. Però Mariano ja no el sentia, de tan ràpid com anava.


I millor que fóra així.



EL REGADOR


Això era un llaurador d’Alcàsser que li treballava les terres a un home que tenia un camp apegat a la paret del cementeri. Els dies que li tocava regar de nit, i com que el camp era molt gran i sempre acabava fent-se-li tard, agafà el costum de portar-se el sopar de casa i menjar-se’l allí mateix, mentre el camp es regava, recolzat contra la paret del cementeri.


El silenci, a eixes hores i a un lloc com aquell, era total. I malgrat que era un home dret i fet i que portava molt de temps fent aquella feina, no acabava d’acostumar-s’hi. I raonava en veu alta, de la mateixa por que tenia. Marmolava, feia gestos... igual que si estiguera acompanyat. Cantussejava de quan en quan... i totes les nits, a l’hora de treure’s el sopar, repetia una espècie de ritual: alçava les mans a l’aire ‒en un gest com d’oferiment‒ i deia: “Cavallers, en volen d’este?”. I passats uns segons, acabava de desembolicar el sopar i li pegava mos.


Una nit d’aquelles la lluna lluïa especialment, i l’amo del camp, que estava desficiós per casa, isqué al carrer i s’allargà passejant al cementeri, per veure com anava la regà. I en això que va acostant-se, que comença a sentir una remor, com si algú parlara al cementeri... I se’l veu: recolzat contra la paret del cementeri, remugant mentre es treia el sopar del saquet. I va i en compte d’avisar-lo de la seua presència, comença a acostar-se ad ell, arrimat a la paret, molt lentament. I quan el llaurador alça les mans com de costum i diu allò de “Cavallers, en volen d’este?” va l’amo, i amb la veu més greu que podia posar assolta: “Booon profiiit!”


En sentir-se allò, el pobre llaurador reballà el sopar i amollà a córrer, horroritzat; que als que el veieren entrar al poble no els donà temps de reconéixer-lo. “Vicent! Xe torna, que sóc jo”, li deia l’amo. Però Vicent, quan més li deia, més corria...


I per a regar eixe camp no tingué més remei que buscar-se un altre home. I no et cregues que no li costà, no.



EXHUMACIÓ


A Benifaió hi havia una dona a qui se li havia mort una tia, i com que era d’origen més bé humil i la família no tenia cal altre nínxol, volia que l’enterraren al mateix on descansava la seua filla, que havia faltat feia ja uns anys. La dona pretenia que obriren la tomba, i com de la filla ‒creia‒ no en quedaria molt allí dins, que “feren puesto” per a clavar a sa tia.


Aquesta operació tan delicada ‒i tan comuna en un cementeri, en realitat‒ podia fer-la en aquells temps qualsevol ‒ella mateixa, o el seu marit, si hagueren volgut‒, però tractant-se de la filla, es van estimar més pagar i deixar-ho en mans d’un jornaler.


Aquell home va retirar la làpida, va obrir el nínxol i els féu un senyal perquè s’allunyaren. A continuació va traure el taüt i el deixà en terra. S’agenollà, va obrir la caixa, es quedà mirant al seu interior uns segons i després digué, tot seriós: “Senyora, això que vosté vol no pot ser”. I la dona: “Com que no pot ser? No pots traure-la i ficar-la ací dins d’esta caixeta?”. “Li dic a vosté que no”, va repetir el jornaler, esta vegada amb posat circumspecte i mirant el marit, tractant de fer-los entendre. “Ai, pos dis-me tu ara què faig jo, perquè a la tia l’hem d’enterrar, i nosaltres no tenim cap altre nínxol...” I el jornaler, tractant de ser subtil: “Pos ho sent, però se n’hauran de buscar un altre, perquè este està ple”. “Ple? Com que ple? Si ahí no ha de quedar res... toca amuntona-ho tot i fica-ho dins d’esta caixeta”. I el jornaler que no, i la dona que sí, tota cabuda. El marit que ho deixara estar, i ella vinga, i torna-li i que si es pensava que anava a pagar-li que anava aviat. I al remat, tant li va unflar els nassos, que va el jornaler, clava la mà dins la caixa, trau d’un estiró a la filla i diu: “Què vol, que en una aixatà la partisca pel mig?” i li la planta allí davant d’ella: sencereta encara, dos forats en compte d’ulls, més arrugada que una pansa i erta com un fus.


I la dona, de la impressió, va caure desvanida.


- - -


Resulta sorprenent comprovar com de comuns són testimonis com aquests en persones majors, persones amb un concepte de la mort bastant allunyat del nostre; potser igual de temerós, però molt més proper i familiar; menys asèptic i desnaturalitzat.


Sobre obertura de tombes per tal de “fer puesto” ‒això que ara les ordenances dels ajuntaments anomenen tan pulcrament “exhumació i reducció de restes”‒, ma uela conta almenys dos casos assenyalats més. El del fill d’una de les cases on va estar en amo:

“Cinc anys després d’haver faltat, en obrir la caseta per clavar una altra caixa, estava senceret: caixa, sabates, roba, tot. Estava perfecte, llevat de la punteta del nas, que li’n faltava un trosset, com si li l’hagueren rossegat. Però pel que fa a al resta, perfecte. Havia estat molt malalt i els últims mesos abans de morir l’havien medicat molt. Digueren que si era d’això”.


I el d’un fill i son pare:

“A penes feia un parell d’anys que havia faltat i quan obriren la caixa per enterrar al germà no quedava res: pols, uns poquets ossets i uns trossos de roba com si foren draps i la calavera i prou. Donava consciència vore’l, al fill, que el que quedava de son pare ho arreplegava a sarpades, i li va cabre tot en una caixeta...”.


I tot això t’ho conta a la mínima que té l’ocasió; mentre dinem... O la vespra de Tots Sants...



2 comentaris:

El Penjoll ha dit...

No feu faltes d'orografia y escribiu vons posts per que estéu participan en els 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià

2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals del PV 2010, El Penjoll

Sord y que Deú bos pille confeçats!

El Penjoll ha dit...

Com no disposem de la teua adreça de correu, servisca este comentari per informa-te que el teu bloc és un dels finalistes dels 2ns Premis blocs de les Comarques Centrals del PV i ens agradaria que assistires a la cerimònia de lliurament dels premis que se celebrarà el proper dissabte, 19 de febrer, a les 18h. a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia de Crespins. En este enllaç (http://elpenjoll.blogspot.com/2011/02/dia-del-judici-final-dels-2ns-premis.html) tens més informació sobre l’esdeveniment. També et preguem que ens envies un correu electrònic a elpenjoll@gmail.com confirmant-nos l’assistència o no a este acte. Si tens algun dubte, suggeriment o consulta, fes-nos-la saber.

Salutacions,

El Penjoll
http://elpenjoll.blogspot.com

... des de La Ribera per al món...