Les vacances d’estiu s’acaben, i això es nota en l’ambient: en la quantitat de gent reunida; en la urgència dels acostaments. Un jove s’apropa a la barra i es demana un altra copa. Des de la seua nova posició –cèntrica, dominant– escruta l’horitzont.
Hi ha una morena de cabells solts i arrissats, ferèstecs; i el cul de l’amiga. Hi ha arracades suspeses sobre muscles lluents, clavícules marcant el camí, omòplats. Hi ha també malucs que són anses, la rodonor desafiadora de grapats de pits; ungles dels peus pintades. I cuixes, genolls, pessons, boques... Moltes boques. I aleshores la veu. És alta, espigada, i el mira amb uns ulls enormes des de l’altra punta del local, immòbil. El vestidet –d’un verd exagerat pels llums– li penja dels muscles, s’arrapa al seu cos tibant i s’eixampla en mil volants en aplegar a unes cames llarguíssimes. Aquella xica li clava els ulls, obri la boca i es repassa el llavi inferior. No s’ho pensa: d’un glop s’empassa el gin-tonic i es llança a la pista, rumb al seu encontre.
Es capbussa de ple en l’atmosfera densa i policromada de la sala, on la xica d’ulls fixos destaca per contrast sobre un fons de cossos que es retorcen frenètics al ritme de la música. A un costat i a l’altre s’encaixen pelvis enfurides; centenars de caps es convulsionen en catarsi col·lectiva. Ella, però, roman estàtica; amb els ulls enganxats als seus. Avança sigil·lós, aguantant-li l’esguard (un moviment en fals i l’encanteri es trencaria). Amb molt de compte tracta d’acostar-se, de penetrar a la seua bombolla sense pertorbar-la, per a la qual cosa aprofita qualsevol interrupció de la visibilitat per apressar el pas i guanyar-li uns metres: l’inevitable inclinació del cap d’ella en beure, algú que s’interposa en la trajectòria de les seues mirades.. i finalment, després de tres cançons, hi aplega.
La xica de vestit verd i cames inacabables sembla tolerar la seua presència, així que amb un gest àgil es col·loca darrere seu, la pren pel ventre, s’hi arrima. Li agafa la mà, es separa, i delicadament la fa girar fins que les seues cares es troben, moment que aprofita per besar-la. Ella se’l mira i somriu (li trau un cap, millor); amaga la cara, simulant un pudor del tot fals, però que atrau encara més el seu pretendent, qui ara, confiat en les seues possibilitats i intensificant l’atac, li deixa caure la mà cuixes avall, la palpa... I aleshores ella, per fi, es mou.
Comença amb un lleu bellugueig de malucs, que prompte esdevé dansa que l’envolta, que l’enxampa. A cada gest seu, ell respon escurçant encara més la poca distància que els separa. Mossegant-li el coll. Acaronant-li els cabells. Regalant-li pretensioses paraules a cau d’orella... I ella se’n riu, irònica; perquè el que aquell xic no sap és que, en realitat, porta tota la nit observant-lo, estudiant els seus moviments. Perquè ignora que, faça el que faça, poc o res canviarà. Perquè ella ja fa estona que l’ha escollit. Llavors la xica de verd se li repenja als muscles i li mossega el pessó de l’orella, li’l llepa. Es gira d’esquenes i, mirant-lo de reüll, se li refrega. I quan ja el té a punt l’agafa pel braç, se l’emporta fora del local i el remata: li clava la mà dins dels pantalons i apreta; li diu si vol acompanyar-la a casa.
Els ve justet entrar al pis. Un poc més i se la folla allí mateix, al replà, per culpa d’una clau que no entra. I a ella això li encanta, perquè és precisament el que anava buscant. L’apreta, la llepa, la palpa, li mossega els llavis amb fúria... és perfecte. Però no tan de pressa, li diu. L’aparta amb la mà. Li treu la samarreta i se’l mira. I amb el dit índex li solca el tors (menut però vigorós, tal i com havia suposat), avall fins més enllà del melic. Molt lentament es despassa els botons del vestit. Mantenint-lo a distància, sense llevar-li els ulls de damunt, torturant-lo. Fins que arriba a l’últim i deixa caure aquell tros de tela, revelant-li vanitosa totes les seues virtuts. Aleshores li ordena que es traga els pantalons, s’agenolla, la mira uns segons... i li la besa. I a ell li agrada tant que, embogit, la plega de terra i l’empeny cap a l’habitació.
La llança damunt del llit, l’obri de cames. “Folla’m”, li diu ella, sol·lícita. I ell, obedient, la munta i comença a espentar sense parar. I es veu que ho fa bé, perquè la xica de verd, que ara li abraça el llom i l’emmanilla amb les seues cames inesgotables, no deixa de cridar.
“Què booo”, gemega. I dolçament el pren per les galtes, se l’acosta i el besa ‒ara els llavis, ara el front; ara a l’ull‒, enviscant-li mitja cara. “Més fooooort!”. I obri tant la boca que sembla que vaja a desencaixar-se-li. “Més depressaaaa!!!”. I aleshores, quan el mascle esclata ja en els primers espasmes, aquella bocassa enorme es tanca i d’un mos se li menja el cap. El cos decapitat del xic segueix espentant, i a cada nova convulsió, un raig de sang li esguita la cara, però a ella eixos últims sacsons són els que més li agraden, els que la fan bramar de goig i la deixen totalment extenuada, estesa al llit.
L’endemà de matí, en despertar, prendrà el cos al qual ha dormit abraçada, l’esquarterarà i el guardarà al congelador.
* El canibalisme sexual és molt freqüent en algunes espècies d’insectes, com és el cas de
Hui entrevistem Fes-t’ho mirar, un dels finalistes dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals que organitza El Penjoll, Art de paraula.
Periodista: Bondia i enhorabona. És vosté finalista d’un dels premis més prestigiosos de la blogsfera valenciana. Content, supose.
Fes-t’ho mirar: Confús, diria jo, perquè la meua participació en aquests premis ha sigut més bé involuntària. Fa mesos que no publique i, la veritat, estava pensant ja en retirar-me d’aquest negoci. I ara ve açò i ... no sé. Damunt, he de confessar una cosa ...
P: Vol dir que no li fa il·lusió?
FM: No, home, no és això. Reconeixements com aquest són sempre afalagadors. Veus augmentar les visites, algú que altre et deixa algun comentari... I això, encara que enguany els premis estiguen un poc descafeïnats, sempre t’unfla un poc més l’ego, no? Que al remat i, diguen el que diguen, és l’únic per al que serveix tindre un blog. De totes maneres, ja li ho he dit, voldria fer públic un fet que potser...
P: Això després, home, no maretge. Ara diga’m: què ha volgut dir vosté exactament amb això de que els premis estan “descafeïnats”?
FM: Disculpe’m, però és que és important...
P: Important? Però ací qui és el qui entrevista? No he estudiat cinc anys i he fet set màsters per a que vinga qualsevol i em diga com he de fer la meua feina...
FM: Està bé, està bé, com vullga. Però li assegure que ...
P: Mut! I responga’m: insinua, potser, que el nivell dels blogs participants a aquesta edició és inferior al de la primera i que només així s’entén que vosté haja resultat finalista?
FM: Vorà, jo és que sóc més de llançar la pedra i amagar la mà, així que no contestaré a la seua pregunta. Només li diré que la categoria eixa de “miscel·lània” és una parida.
P: No està d’acord amb la categoria en què ha sigut inclòs?
FM: Home, doncs clar que no. “Miscel·lània”, això què és? Però si fins i tot el Grupo Mixto té més personalitat... Un blog com jo, que ha escrit sobre Déu o els colombaires, es mereixia competir en “Pensament, ètica i política”, o com a mínim en “Humor”, home. Però és que “Miscel·lània”...
P: I ara que parla de colombaires. Potser no en siga conscient, però, en estos moments, en algun indret desconegut de les Comarques Centrals, un jurat format per destacats blogaires està decidint quins seran els guanyadors dels 2ns Premis Blocs. Si haguera de defensar la seua candidatura amb un únic post, quin triaria?
FM: Mmm... Complicat. Potser “JOANET”. És prou roïn, però fa risa. A més, crec que és l’únic on la temàtica té alguna cosa a veure amb les Comarques Centrals. Açò enganxa amb allò que li comentava que volia confessar...
P: Vinga, va, perquè sinó no callarà. Què collons és això tan important que vol sapiguem tots?
FM: Doncs... que no sóc de les Comarques Centrals.
P: Però, què m’està dient?
FM: Doncs això, que m’ho vaig inventar tot ara fa dos anys. No sé... Era jove, anhelava la fama...I els Premis Blocs d’El Penjoll em paregueren un bon trampolí. Damunt, això de ser de les Comarques Centrals semblava tan guai, tan autèntic...
P: No m’ho puc creure...
FM: Que sí, mire: Seche chuches d’un chuchat menchen feche d’un penchat. Si és que no puc ser més dací de Xúquer...
P: Hòstia, si és veritat!!! Però se n’adona vosté de la gravetat de l’assumpte? S’ha parat a pensar, ni que siga un moment, en la manca de respecte que això suposa per a la comunitat blogaire en general i per a la resta de participants dels 2ns Premis Blocs? És vosté un impresentable, un complet farsant! Sense parlar de la desqualificació automàtica que açò significa, en incomplir un dels punts principals de les bases dels Premis Blocs...
FM: Xe, xe, xe. Em pense que està fent vosté un grà massa de tot açò. Perquè com deia aquell “només eren falses les circumstàncies, l’hora i un o dos noms propis”. Si no ho arribe a dir jo no se n’adona ningú!
P: Veig que els seu cinisme no té límits...
FM: Al meu favor diré que, tot i l’engany, mai he renegat de les meues arrels, almenys en part. Perquè si vaig dir que era de La Pobla Llarga ‒i no de Carrícola, o de Guadassèquies, o de la Llosa de Ranes‒, va ser per la seua doble nacionalitat Comarques Centrals-Ribera. Perquè jo, per damunt de tot, sóc riberenc!
P: Tot això està molt bé, però perquè ha esperat just fins el dia d’abans de l’entrega de premis per confessar-ho? No ho podria haver dit abans?
FM: No sé. L’ego, un altra vegada, supose.
P: Bé, i tenint en compte el mal ocasionat, què creu que hauria de passar-li vosté ara?
FM: Res, no? Açò és com en eixos capítols dels Simpson, en els que algú comet una malesa (com aquell en què Marge saboteja els plats dels seus competidors en un concurs de cuïna). Sempre acaben confessant en l’últim moment, i això provoca que els seus congèneres l’aprecien per eixe motiu fins i tot més que abans. Supose que això és el que passarà, no?
P: Si vosté ho diu...
Amadeo el Moll era un home de Catadau que no estava bé del tot, que li faltava un regonet. Un dia va passar per davant del cementeri i, en veure-se’l obert, se n’entrà dins i es ficà a pegar voltes de per allí, a mirar làpides. I mirant mirant, va i es troba a l’enterrador, que estava per allí birbant entre dos pavellons de casetes, d’esquenes a ell. I va Amadeo, i com que no estava acabat de coure, no se li ocorre cap altra cosa que amagar-se de l’enterrador. I agafa, i molt a poc a poc i sense fer soroll, s’acosta a un nínxol que hi havia destapat, s’hi clava dins de cap i es queda allí, gitat, sense tindre en compte una cosa: que com era tan alt i no cabia a la caseta, els peus se li n’eixien per fora.
L’enterrador, per la seua banda, seguia llevant brossa, alié als destarifos d’Amadeo; rim-ram per ací i rim-ram per allà, reculant d’esquenes amb la corbella en la mà, aponat. I s’arrima a la paret per arrencar un rebrotí de figuera que havia eixit, i en això que s’incorpora per torcar-se la suor, va i topeta contra uns peus. I en vore’s allò, agarra i arrefila la corbella ben lluny i amolla a córrer cames ajudeu-me cara al poble. I Amadeo, mentre tractava d’eixir del nínxol: “Mariano! Què sóc jo, Amadeo! Mariano!”. Però Mariano ja no el sentia, de tan ràpid com anava.
I millor que fóra així.
EL REGADOR
Això era un llaurador d’Alcàsser que li treballava les terres a un home que tenia un camp apegat a la paret del cementeri. Els dies que li tocava regar de nit, i com que el camp era molt gran i sempre acabava fent-se-li tard, agafà el costum de portar-se el sopar de casa i menjar-se’l allí mateix, mentre el camp es regava, recolzat contra la paret del cementeri.
El silenci, a eixes hores i a un lloc com aquell, era total. I malgrat que era un home dret i fet i que portava molt de temps fent aquella feina, no acabava d’acostumar-s’hi. I raonava en veu alta, de la mateixa por que tenia. Marmolava, feia gestos... igual que si estiguera acompanyat. Cantussejava de quan en quan... i totes les nits, a l’hora de treure’s el sopar, repetia una espècie de ritual: alçava les mans a l’aire ‒en un gest com d’oferiment‒ i deia: “Cavallers, en volen d’este?”. I passats uns segons, acabava de desembolicar el sopar i li pegava mos.
Una nit d’aquelles la lluna lluïa especialment, i l’amo del camp, que estava desficiós per casa, isqué al carrer i s’allargà passejant al cementeri, per veure com anava la regà. I en això que va acostant-se, que comença a sentir una remor, com si algú parlara al cementeri... I se’l veu: recolzat contra la paret del cementeri, remugant mentre es treia el sopar del saquet. I va i en compte d’avisar-lo de la seua presència, comença a acostar-se ad ell, arrimat a la paret, molt lentament. I quan el llaurador alça les mans com de costum i diu allò de “Cavallers, en volen d’este?” va l’amo, i amb la veu més greu que podia posar assolta: “Booon profiiit!”
En sentir-se allò, el pobre llaurador reballà el sopar i amollà a córrer, horroritzat; que als que el veieren entrar al poble no els donà temps de reconéixer-lo. “Vicent! Xe torna, que sóc jo”, li deia l’amo. Però Vicent, quan més li deia, més corria...
I per a regar eixe camp no tingué més remei que buscar-se un altre home. I no et cregues que no li costà, no.
EXHUMACIÓ
A Benifaió hi havia una dona a qui se li havia mort una tia, i com que era d’origen més bé humil i la família no tenia cal altre nínxol, volia que l’enterraren al mateix on descansava la seua filla, que havia faltat feia ja uns anys. La dona pretenia que obriren la tomba, i com de la filla ‒creia‒ no en quedaria molt allí dins, que “feren puesto” per a clavar a sa tia.
Aquesta operació tan delicada ‒i tan comuna en un cementeri, en realitat‒ podia fer-la en aquells temps qualsevol ‒ella mateixa, o el seu marit, si hagueren volgut‒, però tractant-se de la filla, es van estimar més pagar i deixar-ho en mans d’un jornaler.
Aquell home va retirar la làpida, va obrir el nínxol i els féu un senyal perquè s’allunyaren. A continuació va traure el taüt i el deixà en terra. S’agenollà, va obrir la caixa, es quedà mirant al seu interior uns segons i després digué, tot seriós: “Senyora, això que vosté vol no pot ser”. I la dona: “Com que no pot ser? No pots traure-la i ficar-la ací dins d’esta caixeta?”. “Li dic a vosté que no”, va repetir el jornaler, esta vegada amb posat circumspecte i mirant el marit, tractant de fer-los entendre. “Ai, pos dis-me tu ara què faig jo, perquè a la tia l’hem d’enterrar, i nosaltres no tenim cap altre nínxol...” I el jornaler, tractant de ser subtil: “Pos ho sent, però se n’hauran de buscar un altre, perquè este està ple”. “Ple? Com que ple? Si ahí no ha de quedar res... toca amuntona-ho tot i fica-ho dins d’esta caixeta”. I el jornaler que no, i la dona que sí, tota cabuda. El marit que ho deixara estar, i ella vinga, i torna-li i que si es pensava que anava a pagar-li que anava aviat. I al remat, tant li va unflar els nassos, que va el jornaler, clava la mà dins la caixa, trau d’un estiró a la filla i diu: “Què vol, que en una aixatà la partisca pel mig?” i li la planta allí davant d’ella: sencereta encara, dos forats en compte d’ulls, més arrugada que una pansa i erta com un fus.
I la dona, de la impressió, va caure desvanida.
- - -
Resulta sorprenent comprovar com de comuns són testimonis com aquests en persones majors, persones amb un concepte de la mort bastant allunyat del nostre; potser igual de temerós, però molt més proper i familiar; menys asèptic i desnaturalitzat.
Sobre obertura de tombes per tal de “fer puesto” ‒això que ara les ordenances dels ajuntaments anomenen tan pulcrament “exhumació i reducció de restes”‒, ma uela conta almenys dos casos assenyalats més. El del fill d’una de les cases on va estar en amo:
“Cinc anys després d’haver faltat, en obrir la caseta per clavar una altra caixa, estava senceret: caixa, sabates, roba, tot. Estava perfecte, llevat de la punteta del nas, que li’n faltava un trosset, com si li l’hagueren rossegat. Però pel que fa a al resta, perfecte. Havia estat molt malalt i els últims mesos abans de morir l’havien medicat molt. Digueren que si era d’això”.
I el d’un fill i son pare:
“A penes feia un parell d’anys que havia faltat i quan obriren la caixa per enterrar al germà no quedava res: pols, uns poquets ossets i uns trossos de roba com si foren draps i la calavera i prou. Donava consciència vore’l, al fill, que el que quedava de son pare ho arreplegava a sarpades, i li va cabre tot en una caixeta...”.
I tot això t’ho conta a la mínima que té l’ocasió; mentre dinem... O la vespra de Tots Sants...
LA PORFIA
Abans, quan no hi havia tele, els xicons dels pobles s’entretenien fent porfies, que eren com proves amb les quals es reptaven els uns als altres i que servien per demostrar la seua homenia. Així, es passaven els dies desafiant-se: a veure qui pixava més lluny, qui es creuava la sèquia mare d’un bot, qui arribava a l’altra banda del riu d’una pedrà, o a veure qui era el valent que es menjava un grapat de cireretes. De porfies n’hi havia de molts tipus, però algunes ‒com aquella de creuar nuet el Carrer Major del poble‒, pel risc que implicaven, acabaren sent tan populars que traspassaren els límits del temps, i durant generacions serviren per mesurar el valor dels xics fadrins. A Benifaió una d’aquelles porfies perpètues tenia com a escenari el cementeri, que per aquells temps estava gairebé apegat al poble.
La nit que als xicons els pegava per ahí, se n’anaven tota la colla a l’entrada de Benifaió, i des d’allí, un a un i a soles, havien de recórrer el caminet que unia el poble amb el cementeri, fins la porta mateixa. I una vegada allí, pegar dos culades a la porta ‒que era de ferro i grinyolava com un dimoni‒ i dir, ben fort: ”cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!”. La porfia acabava ací i no deia res de com tornar, però generalment tots ho feien igual: amollàven a córrer tant ràpid com les cames els permetien i no paraven fins aplegar al poble, on esperava la resta de la colla. I així fins que ho feien tots.
El que passà una nit de tantes fou que un dels xicons ‒l’últim que quedava per pegar les culades‒ es va fer el caminet, va arribar fins la porta de ferro, es va girar d’esquenes, i quan donà els colps i va dir allò de “cames curtes, cames llargues, un duro si m’alcances!” i va tirar a fugir va veure que no podia, que algo l’agafava pel cul i no el deixava anar. I és clar, el xic es va espantar moltíssim, i començà a forcejar i a cridar: “Assolta’m, per favor! Assolta’m, que no ho tornaré a fer! Assolta’m...!”. Fins que els amics, que el vigilaven des de l’altra punta ‒perquè això feien sempre, per tal d’assegurar-se que tothom acomplia la porfia‒, en vore-se’l que no tornava, que udolava i sacsejava els braços d’aquella manera però sense moure’s del lloc, i pensant-se que li havia agafat algun mal, decidiren anar a buscar-lo.
I encara com. Perquè ni ànimes, ni morts ni res d’això. El que havia passat és que se li havia enganxat el cul del pantaló a un rebló de la porta. Però ell no ho sabia, clar, i allí el tenies: mig desvanit, més blanc que una paret i gemegant encara: “Assolta’m per favor... assolta’m... Que no ho tornaré a fer... Assolta’m...”. Que arriben a tardar un poc més en anar a per ell i es queda allí sec, el pobre...
EL CACAUERO D'ALCÀSSER
Això diu que era un home d’Alcàsser que es dedicava a vendre cacau i tramussos pels pobles de la comarca. Els dies de mercat ‒per estar a bona hora al pobles, i com que es desplaçava a peu‒, l’home havia de viatjar de nit, fet que normalment no li suposava cap problema ‒malgrat els perills‒, llevat de quan havia d’anar al mercat d’Albal. Perquè per anar a Albal havia de passar inevitablement per davant del cementeri, i això no li feia gens de gràcia.
Tanta por li infonia aquell cementeri ‒les altes parets, els xiprers brandant-se‒ que quan passava per davant, i per no sentir-se tan sol, parlava en veu alta. I solia estar tan inquiet en aquells moments que pronunciava el primer que li passava pel cap: “Cacau torraeeet!”, deia. I tornava: “Cacau torraeeet!”. I així fins que el deixava enrere.
Una nit de tantes hi havia al cementeri un parell de germans que estaven vetlant a son pare, que havia faltat. El cacauero, en distingir els primers xiprers, començà la cançoneta: “Cacau torraeeet!”, cada vegada més fort, a mesura que anava acostant-se a la porta. “Cacau torraeeet!”. I en això que un dels germans, en sentir-lo passar, li diu a l’altre: “Has sentit? Toca, ix i compra una mesureta; així almenys tindrem algo amb què entretindre’ns”.“Cacau torraeeet!”, seguia sentitnt-se. I ix aquell i en vore’l passar crida: “Cacauero! Posa’m dos quinzets!”.
I el cacauero: “Dos quinzets? Ahí tens cabàs i tot!”. I del bot que va pegar arrefilà cabàs, bastó i tot el que portava a les mans i amollà a córrer. Tant, que aplegà al mercat el primer, però de buit.
xvi
ah dissortada pàtria! ¿quin encés al·lucinat averany
[hauria
pogut endevinar que viuries aquestes hores de ver-
[gonya i merda?
¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que
[em done vergonya
d’haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple
[fet d’escriure’l?
¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu,
[pàtria meua,
en els teus homes i les teues dones que han perdut
[el costum
de fer l’amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes
[de fer
fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé que tornaràs
[a ser
lluminosa i feliç com el ventre d’una novençana pre-
[nyada. jo no ho
veuré, no ho veuran els meus ulls. però sentiré, a la
[meua fossa,
els passos lleugers d’una altra vida, d’una altra pàtria,
[d’una dignitat
amargament conquistada amb sang i amb derrotes i
[espant. allò
més trist és que moriré sense haver experimentat la
[glòria de ser
fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el po-
[der.
des d’avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels
[mus de la pàtria!
la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest
[idioma amb
què us parle, amb què us narre la immensa vergonya
[que em pertoca
patir.
xvii
un jorn vindrà que hom dirà que roma ja no és a
[roma. jo puc
dir-ho ja: roma és en mi. roma és exiliada com jo i
[on jo.
roma blasma i se’n plany en mi, que sóc abandonat de
[tothom però
puc enlairar, amb sol mot del meu llatí, una
[bandera, una
vela. ah, aquest llatí que tant m’estime, aquest llatí
[que m’és
un gos amable i un teuladí i em fan companyia de
[vegades,
aquest llatí que diàriament, paraula per paraula, glo-
[plet a glopet,
em repetesc, parlant sol, reiterant unes paraules
[humils i
pregones. no tinc llibres, difícilment puc escriure. però
[àdhuc
a les tenebres de la nit em sorprenc recitant-me,
[amb molt
d’amor, lletanies de paraules que vull preservar. potser
[un dia,
quan ho determinen els déus, em moriré dient càn-
[ter, dona,
balcó, finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,
[lluita.
llibertat...
Versos per a Jackeley (Obra completa 7): Llibre seté: Pòntiques
he deixat de comptar les síl·labes
la feina que m’agrada més.
he deixat de banda els meus llibres
el meu ausiàs el meu roís de corella àdhuc el meu
quevedo.
he deixat que diguen de mi el que vulguen.
si volen realista o surrealista.
perquè ens cal fer moltes coses encara
i les hem de fer entre tots
o ens mataran com unes rates. ens cal esperar sota la
pluja
sota les bales si és necessari
tota la nit i tot el dia
fer violentament acte de presència
¿què passa?
que ens maten.
pero no ens matem nosaltres no ens morim nosaltres
del gust mirant el que escrivim.
que ens maten
Manual de conformitats (Obra completa 3)
57
La xemeneia no tirava; el pare
evocaria aquelles nits de l’horta,
amuntegant, penosament, la llenya
per a la nit famosa de Nadal.
La xemeneia no tirava. El fum
s’amuntegava per tota la casa.
havia fracassat el pare, com
quan anava a caçar, i no caçava.
La xemeneia no tirava. El pare
havia fracassat, altra vegada,
el 24 de desembre de
l’any 35. Sopàrem qualque cosa,
embolcallats amb mantes. Jo tenia
un prunyó en una orella. Tots callàvem.
Recomane tenebres (Obra completa 1)
V
pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.
analfabet, es diu això d’una manera expeditiva,
un mot que em fa un gran dany cada vegada que
[l’escolte
i l’entenc desdenyosament injust.
caldria matisar.
hom no pot dir analfabet impunement.
intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma,
i fins i tot em vas permetre anar a grècia.
com t’ho podria agrair, pare.
em recorde.
i tu, dempeus darrere meu.
jo escrivia, assegut a la taula,
miraves els signes que traçava jo
com si anasses llegint-los
o patint-los,
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo
[havia escrit.
LVIII
pare, us recorde molt.
em dúieu de la mà, m’amostràveu el món,
la vivacitat dels carrers.
tot tenia el seu nom,
no hi havia cap cosa que no tingués un nom
i vós sabíeu tots els noms.
açò que és, pare
això es diu destral i serveix per a fer llenya.
i com dieu fer llenya. és que fa, la llenya.
vull dir que la destral serveix per a tallar les rames
ocioses dels arbres.
ah.
açò es diu un riu, és el tíber.
ben agafat a la barana,
contemplàveu el riu, però no el véieu.
véieu venir probablement l’eneida.
això es diu un rajol
i allò una cadernera.
ho déieu pel seu nom, com si ho diguésseu tot.
jo no entenia res, però m’agradava escoltar-vos,
aquella seguretat amb què déieu: açò és.
no em vaig recordar de vós a grècia.
jo era un jove insolent que s’ho veia tot fet.
Les pedres de l’àmfora (Obra completa 2), Horacianes
Entrades
Comentaris
