L’altre dia sentia una entrevista a Arcadi Volodos, un pianista rus relativament jove – va nàixer en 1972 –, que ja pot demanar quants concerts fa a l’any i a quins països no vol anar, sense que per això perda ni un pèl de la seua capacitat interpretativa ni el públic deixe d’anar a escoltar-lo, pagant el que faça falta.
En un moment de l’entrevista, el presentador li pregunta una cosa així com: “com veu vosté la situació de la música clàssica?”, fent referència al tema de les discogràfiques i de l’arribada o no d’aquest tipus de música al públic general.
En la resposta a aquesta pregunta, i que em rectifiquen si no ho he entés bé, Volodos diu que com està, està bé. I que no tindria sentit intentar acostar-ho a més gent, perquè a qui li agrada, i ho sap apreciar, sap on trobar-ho. "No es pot pretendre tractar la música clàssica, com si fóra música pop"
Açò em fa reflexionar de nou sobre un d’eixos temes que sempre estan al meu “calaixet dels maldecaps de reserva”.
Moltes vegades entristeix anar al teatre o a un concert i veure sempre les mateixes cares i et planteges si no podria fer-se’n més difusió. No obstant això, els concerts, per exemple, als quals assisteixen alumnes d’institut, duts de la maneta d’un mestre que tracta d’acostar la “cultureta” als seus adolescents, solen acabar en fracàs. Ni l’interès augmenta en els que ja el tenien, ni apareix de sobte en els que anaven de mala gana.
A les conferències de la meua facultat no anaven de mitjana més d’unes quinze persones per ponència. Aquesta xifra va augmentar vertiginosament, fins al punt de trobar cues o haver de sentar-te en terra, quan començaren a donar crèdits per l’assistència. El problema és que a partir d’aquell moment, anava més gent però n’hi havia menys que estiguera amb el cabet a la faena. Perquè n’hi havia gent llegint, gent estudiant, gent xarrant pel mòbil, etc. davant la indignació dels deu que es cagaven en els crèdits, dels organitzadors, i el més trist: davant dels conferenciants.
Amb açò em pregunte si realment val la pena intentar acostar els teatres, museus, auditoris, etc. Hem de tragar amb fer càterings per a que hi acudisca més gent, o regalar entrades per al concert de los Manolos quan compres un llibre o vas a un recital de poesia? Encara que, així, el resultat siga que els vertaders interessats no poden gaudir-ho en tota la seua gràcia?
No sé si l’opinió d’Arcadi Volodos es pot considerar interessada, pretensiosa o classista, jo la compartisc: qui busca acaba trobant. I, si no troba, lluitarà per a que li ho posen a l’abast. Però també és cert que, hui per hui, si no hi ha assistència no hi ha diners i si no hi han diners no és que les coses no vagen avant, sinó que poden anar arrere.
En un moment de l’entrevista, el presentador li pregunta una cosa així com: “com veu vosté la situació de la música clàssica?”, fent referència al tema de les discogràfiques i de l’arribada o no d’aquest tipus de música al públic general.
En la resposta a aquesta pregunta, i que em rectifiquen si no ho he entés bé, Volodos diu que com està, està bé. I que no tindria sentit intentar acostar-ho a més gent, perquè a qui li agrada, i ho sap apreciar, sap on trobar-ho. "No es pot pretendre tractar la música clàssica, com si fóra música pop"
Açò em fa reflexionar de nou sobre un d’eixos temes que sempre estan al meu “calaixet dels maldecaps de reserva”.
Moltes vegades entristeix anar al teatre o a un concert i veure sempre les mateixes cares i et planteges si no podria fer-se’n més difusió. No obstant això, els concerts, per exemple, als quals assisteixen alumnes d’institut, duts de la maneta d’un mestre que tracta d’acostar la “cultureta” als seus adolescents, solen acabar en fracàs. Ni l’interès augmenta en els que ja el tenien, ni apareix de sobte en els que anaven de mala gana.
A les conferències de la meua facultat no anaven de mitjana més d’unes quinze persones per ponència. Aquesta xifra va augmentar vertiginosament, fins al punt de trobar cues o haver de sentar-te en terra, quan començaren a donar crèdits per l’assistència. El problema és que a partir d’aquell moment, anava més gent però n’hi havia menys que estiguera amb el cabet a la faena. Perquè n’hi havia gent llegint, gent estudiant, gent xarrant pel mòbil, etc. davant la indignació dels deu que es cagaven en els crèdits, dels organitzadors, i el més trist: davant dels conferenciants.
Amb açò em pregunte si realment val la pena intentar acostar els teatres, museus, auditoris, etc. Hem de tragar amb fer càterings per a que hi acudisca més gent, o regalar entrades per al concert de los Manolos quan compres un llibre o vas a un recital de poesia? Encara que, així, el resultat siga que els vertaders interessats no poden gaudir-ho en tota la seua gràcia?
No sé si l’opinió d’Arcadi Volodos es pot considerar interessada, pretensiosa o classista, jo la compartisc: qui busca acaba trobant. I, si no troba, lluitarà per a que li ho posen a l’abast. Però també és cert que, hui per hui, si no hi ha assistència no hi ha diners i si no hi han diners no és que les coses no vagen avant, sinó que poden anar arrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada