LA IGUALTAT MAL ENTESA

Imagineu el següent anunci:

Quatre tios “joves” de 30 anys s’ajunten en casa d’un d’ells per vore el partidet del dissabte. Soroll de llandes de cervessa encetades, bufandes a l’aire, peus damunt la tauleta...ja sabeu. Tot a punt, i en això que mentres uns beuen i els altres bramen, apareix per darrere ella, l’assistenta, una moreneta que deu tindre’n vint i pico, amb el seu uniforme negre cenyidet, tota mona ella, fregant en la cuina. I els tios, que en guipar-la, s’alcen del sofà disparats i se’n van cara ella a vore que fa. I ella, a la seua, torcant els bancs amb el cul ben en pompa, que es note que porta tanga...”És l’assistenta...” diu l’amo de la casa, acostant-se-li per darrere sense treure-li els ulls a eixe culot i alternant-ho amb pecaminoses miradetes dedicades als seus “amigotes”. L’escena la remata un “...sí, tot ho deixa igual de net...”

Quina barbaritat, quina vergonya! Una vegada més la dona utilitzada a la publicitat com un objecte, com un trofeu de caça; un cop més la publicitat perpetuant eixa idea de que les dones només serveixen per a fregar i per a follar-se-les (i també per a cuinar). Ja m’ho imagine: les feministes als carrers clamant al cel per eixa deshonra, la ministra de torn fent unes políticament correctes declaracions a algún d’eixos moderns “magazines” de per la vesprada, per no parlar dels contertulis, eixa nova raça televisiva que no dubtaria en cridar a la movilització ciutadana i al boicot a través de les ones hertzianes. Un anunci de bastant mal gust, la veritat siga dita, de tan mal gust com el que a continuació descriuré, que no és inventat com el dels tios que veuen el futbol, sinò que podem veure’l últimament a les nostres televisions:

L’anunci és de Tenn, sí, el del “mayordomo” que deia allò de “el algodón no engaña”, tot trajat ell i amb eixa cara de tio eixut que no deixava lloc al dubte, mentres eixes respectables ames de casa menopàusiques i fàcilment impressionables flipaven en colors perque no havien vist mai res igual. Doncs bé, la nova versió d’eixe anunci ha perdut tot el glamour i tota la ceremoniositat que acompanyava a l’home del cotó-en-pèl. Ara les protagonistes són quatre ames de casa ocioses, que viuen a mansions amb jardí i piscina, que van vestides per casa com si vingueren d’un after-hours i que es passen el matí comentant l’últim reportatge del Cosmopolitan sobre la vida sexual més enllà dels 35; mentres els seus respectius marits es passen el dia fora de casa. Una d’elles, l’afortunada senyora de la casa, no es trau la feina de damunt (tú saps?, anar a la perruqueria, a fer-se les ungles, al spa, a recollir els xiquets al cole...ufff), i per això te a casa un “mayordomo”. Però aquest és molt més jove que aquell dels anuncis dels 90, on va a parar, i molt més uapo (amb eixa necessària dosi de metrosexualitat), més ben plantat; i damunt eficient. Amb totes aquestes qualitats el pobre (o no tan pobre?) xic es veu assetjat per la senyora de la casa i les seues amigues les descocades, que es passen el dia vegent com el xic passetja les seues gràcies amunt i avall, mentres deixa la casa més neta que una patena i a elles la figa els fa palmes. Per completar el quadre, la senyora de la casa se li acosta i diu “Ten el mayordomo de Tenn”, amb una cara de satisfacció que fa pensar que el xic no és només eficient amb el drap, precissament...I ja per rematar, la tia va i assolta “Y no engaña!”. Impressionant, tot un exemple de publicitat responsable.

Voliem la igualtat i ho hem aconseguit. Enhorabona! Ja no només es tracta a la dona com un objecte, ara a l’home també. Ja som iguals, sí, però de desgraciats. Perque no només heu acabat fent el mateix que criticaveu (utilització de la publicitat de manera sexista), sinò que, a més, heu aconseguit pegar-li la volta a la situació i pagar-nos amb la mateixa moneda, perque hui en dia, el que tractant-se d’una dona suposaria una ofensa, un atac a la vostra dignitat, un intent més del gran mascle per reforçar el seu domini, en el cas d’un home resulta “graciós”, i jo diria que fins i tot “modern”.

Hem aconseguit la igualtat, però és que jo em pensava que al que realment aspiràvem era a la paritat, eixa equilibrada relació entre les parts que te en compte les diferències; i no eixa estúpida simetria especular, que iguala per imitació i no per compensació. La veritat, em pensava que tenieu més trellat.