TRÀNSIT I INSINUACIÓ

El vehicle queda prompte enrrere. S’obliga el visitant a desfer-se d’ell i aproximar-se a la capella a peu, única forma en què la vivència pot ser completa. Una escala s’obri pas lloma amunt fent continus canvis d’orientació, oferint així diferents perspectives del paisatge que ens envolta a mesura que pugem. Al final de l’escala, un arbre i un paviment actuen com a ròtula i ens preparen per endinsar-nos a una espècie de túnel que ens conduirà directament a la capella. Aquest túnel és una galeria de parets tranlúcides que deixen passar una lleugera brisa. De sobte eixe paisatge que contemplavem mentres pujavem se’ns ha sigut negat i només percebem que ombres, taques de diferents tonalitats...la brisa. Durant quaranta metres no vegem altra cosa que l’obertura del final del corredor, que ens empeny a continuar endavant. No sabem el que hi ha a fora, però ho intuim; aquest joc d’insinuacions aconsegueix annul·lar el sentit de la vista, però en canvi ens estimula la resta, inclosa la imaginació: què hi ha ahí fora? El camí que porta a la capella és viscut així com un ritus iniciàtic, un trànsit que concentra la nostra atenció i suprimeix allò irelevant, que retrasa l’arribada al lloc i que ens trasllada gradualment des d’allò profà a allò sagrat, des de la naturalesa espontània a la naturalesa artificial, des del soroll al silenci, de la llum a la penombra. Aquest trànsit preparatori, a més, mai és igual al realitzat en qualsevol altre moment del dia o en qualsevol altra estació de l’any: varien les formes, les tonalitats, els colors, la llum, l’aroma, la humitat...Tot és canviant i està viu. La relació entre espai i temps es manifesta en tota la seua magnitud.

Al final de la galeria, un doble gir ens allunya del paisatge desitjat i ens introdueix sobtadament a l’espai sagrat de la capella. En ella, una perforació en un dels murs ens amplia l’espai visualment cap a un pati tancat per un mur en forma de “L”. El pati està buit, només gespa i un dur mur de formigó delimitant-lo, però està carregat de simbolisme: representa la dualitat entre allò latent i allò manifestat, entre allò construit i el buit. És tracta del concepte oriental del ying i el yang: sense el buit allò construit no existeix, i a l’inrevés; tots dos formen part de la mateixa cosa. A la capella del Mont Rokko, eixe espai buit del pati és a l’arquitectura el mateix que els silencis són a la música.

Amerats ja d’espiritualitat, unes escletxes en la coberta banyen els murs de llum rasant i els desmaterialitzen, mentres al front una creu de llum presideix la capella, completant una atmosfera sublim que convida a l’oració i al retrobament interior, transportant el creient més enllà del món quotidià.

A la Capella del Mont Rokko el recorregut cobra tota la importància. Per a Tadao Ando l’aproximament a l’edifici suposa tot un ritual preparatori que ens allunya de la banalitat, que estimula els sentits annul·lant qualsevol altra distracció i que ens transporta així gradualment fins allò sagrat. La vivència de l’obra es fa, a més, mitjançant una percepció fragmentada i vetlada, de manera que cal remuntar-se a les parts percebudes ens instants diferents per recompondre el Tot. Aquesta manera d’entendre l’aproximació a l’edifici, on tot s’insinua i res es mostra, on es retrasa el plaer per tal de fer-lo desitjar, resulta d’un erotisme refinadíssim.