diumenge, 11 de novembre de 2007

Formes de vida (4): MONÒLEGS ALTERNATS

“No és precís aclarir res cada vegada que es parla d’un tema”, em van dir l’altre dia. Ah, no? Com que no? Aleshores per a què encetes el debat? No veus que no te cap sentit? Dis-me extravagant, si vols, però no entenc la conversa sense conclusió, sense un final. Si vols parlem del que vullgues, intercanviem opinions, debatim idees, però caldrà arribar a algun lloc... Partirem des de posicions més o menys allunyades, però al remat haurem de trobar-nos en algun punt intermedi, o almenys la intenció deuria ser eixa, no? No és acàs aquest l’objectiu de tota conversa?

Doncs sembla que no, sembla que hui en dia l’objectiu de les converses siga un altre: passar el rato, matar el temps, entretindre’s... Molt de bla, bla, bla, però res al darrere. Soroll, només. Com els nostres “informatius”, que ens atabalen amb notícies i més notícies, moltes d’elles per a omplir minuts, altres sense cap trascendència, i la majoria d’elles sense cap altra finalitat que la de fer rebombori i evitar que pensem massa. Sembla que la superficialitat d’aquest món va amerant-t’ho tot poc a poc, i que parlem moltes vegades per por al silenci, per no sentir-nos a nosaltres mateixa.

Els bons conversadors han mort. Ja ningú acudeix a una conversa per fer cap intercanvi. No arriba allí amb la intenció de cedir o d’emportar-se algo. Aplegar a un punt en comú ja no és precís. Assistim ara a un ridícul combat entre egos armats amb espasses d’esponja, cegats per un amor propi que els impedeix valorar les bondats de la miscibilitat. Gràcies a açò podem assistir al fascinant espectacle de dos persones que canvien coneixements, dades i experiències potser durant hores, sense haver-se parat ni tan sols a escoltar l’altre. Fan com si dialogaren, però en realitat alternen monòlegs*: se’n van d’allí havent soltat tot el que volien soltar, sense atendre a si allò que deien tenia o no alguna cosa a vore amb el que havia dit l’altre o si responia a algun dels temes que plantejava; això sí, ho fan alternant-se en les intervencions (primer un, després l’altre), i així sembla que conversen. Es tracta de l’individualisme elevat a la seua màxima expressió.

És al·lucinant comprovar com de poc predisposats estan alguns a rebre crítiques quan acudeixen a una conversa. Et miren amb eixa cara de “com oses contradir-me?”. Els molesta el teu “atreviment”, i alguns fins i tot es tornen agressius. Les opinions diferents són sentides com ofenses, com un atac a les pròpies, i eixos suposats atacs són repel·lits sovint mitjançant estratègies defensives que en res ajuden a la fluidesa del diàleg. Hem oblidat el significat de la conversa. Allí no acudim per a que ens llepen el cul o ens reconeguen com de sabuts som, i que una altra persona tinga una opinió diferent a la teua, o fins i tot que intente refutar-te-la, és la cosa més probable que et pot ocórrer quan converses. I si això t’irrita, és que eres idiota i que has oblidat per complet les regles del joc: és com eixir de casa sense paraigües quan plou i no voler mullar-se. És també, en el fons, una forma més de menyspreu de cara als demés. Ho és també eixe nou – i aparentment definitiu – argument: “totes les opinions són respectables”. No han sigut ni una ni dos les ocasions en que algú ha intentat donar per acabada una elegant discussió (elegant fins eixe moment) amb eixe argument. Este intent hipòcrita per impossar la igualtat també a les converses i que tot el món quede content només respon al desig de deixar-ho tot com està, de no fer cap intent per entendre l’altre, de no fer cap intercanvi...en definitiva, de perpetuar la immunitat d’un ego incapaç d’assumir les seues limitacions.

Per acabar d’arrodonir la meua postura respecte el tema, vaig decidir acudir amb urgència a l’etimologia - origen de tot - , per eixir de dubtes; i ja que estàvem, vore qui tenia raó, si aquell que em volia fer callar o jo. La satisfacció no va poder ser major: La paraula “conversar” ve del latí “conversus”, que significa “convertir-se”. Quan conversem, doncs, ens convertim a través de la paraula. A mesura que ho fem, ens transformem: considerem opcions no escrutades, les comparem amb les pròpies, i a partir d’eixe moment res és igual ja: eixes noves idees complementen les nostres, o les reforcen, o les matisen, o pot ser fins i tot les tomben...siga com siga, una cosa està clara: mai tornarem a ser els mateixos després d’haver conversat de veritat amb algú.

Aplegats a aquest punt, em declare just vencedor d’aquesta discussió. Val, potser arribar a una conclusió no siga precís sempre a una conversa; potser que alguna vegada no siga possible, o que siga complicat. Ara bé, la intenció, la predisposició a “convertir-se”, hi deu estar sempre present. Ja n’hi ha prou de converses buides, de monòlegs alternats. És tan fàcil com reconéixer les pròpies limitacions i estar pagat d’elles; superar pors i orgulls, acceptar que l’altre pot saber més i que sempre es pot aprendre alguna cosa. És una qüestió, al capdavall, d’humiltat, res més.








*(Aquest fals diàleg respondria al següent esquema: A-B-A-B-A-B-A-B-...Mentres
que una conversa ideal podria ser aquesta:
A-A-A-A-B-B-B-B-C-C-C-C-C-C-D-D-D-D-E-E-....)
... des de La Ribera per al món...