divendres, 19 d’octubre de 2007

HISTÒRIES DE SERPS (homenatge)


LES SERPS FURTEN LA LLET A LES MARES MENTRES DORMEN:

Les serps furten la llet a les mares, mamant-los mentres aquestes dormen, i si fa falta, els fiquen la punteta de la cua als xiquets en la boca com si fora un xupò per enganyar-los i que no ploren mentres.

Açò és cert i passà al Motoret de Llombai. La germana de ma uela tenia un xiquet de volquerets al que estava donant-li de mamar, i notava que el xiquet no medrava, que anava perdent-se dia a dia, i que només que feia que plorar per les nits. Sa mare de ma uela li va dir a la filla: “ a vore si és que alguna serp se t’està xuplant la llet per la nit, que ahí en eixes calçades d’ahí se’n veu una ben bonica...” I la germana de ma uela: “ai, i això com ho hem de saber?” I sa mare: “Doncs molt fàcil, esta nit enrames cendra rodant al llit, i així vorem si és de veres que és una serp”. I així ho feren. I a l’endemà de matí, en efecte, estava tot el senyal de la serp; per on havia passat, i per on havia pujat al llit, que estava tot brut de cendra.
Confirmat que es tractava d’una serp, es dedicaren a revisar la casa de dalt a baix per tractar d’esbrinar per on entrava la serp, fins que detectaren que a la ventalla d’una finestra li faltava un cantonet, deixant un foradet per on podia entrar la serp. Aixina que sa mare de ma uela agafà una llandeta i amb unes taxes la va clavar i va tapar el foradet. Eixa mateixa nit, després de gitar-se, sentiren: “bam!, bam!...”, i era la serp que pegava verdancades amb la cua contra la llandeta perque volia entrar, però així i tot no va poder. Des d’eixe dia no s’ha tornat a saber res més de la serp.



SANXA:

“Esta història que ara et contaré va passar fa molts, molts anys: Vivia a Almussafes un xic que tenia un ramat d’ovelles, i que tots els dies les portava a la Marjal a pasturar.
Un dia, als aiguamolls que per allí hi havien, es va trobar una serpeta xicoteta. El xic agafà i li va munyir llet a una de les ovelles i li la va donar a la serpeta, que se la va beure molt alegrement. Tant li va agradar, que a partir d’eixe dia, cada vegada que el xic eixia per allí a pasturar, la serpeta eixia i ell li donava llet. I tanta estima li va prendre el xic a la serpeta que acabà per ficar-li nom i tot: li deien “Sanxa”.
Passaven els dies; el xic treia les ovelles a pasturar per la Marjal, i cada vesprada la serpeta acudia al seu encontre. I la serpeta anava fent-se boniqueta, anava fent-se cada vegada més gran. Però arribà un dia en que el xic tingué que anar-se’n a fer la mili, i no per a un dia ni dos: per aquells temps, els que se n’anaven a fer el servei militar igual estaven tres o quatre anys, fent la mili, no era com ara...Així que el xic i Sanxa van estar un grapat de temps sense vore’s. Però una vegada es va llicenciar, la primera faena que el xicon va fer en tornar a Almussafes fou agafar l’haqueta que tenia son pare i anar a buscar a Sanxa. Va anar on solia i començà a cridar: “Sanxa...!, Sanxa...!” I la serp, que encara estava per allí i era ja ben grossa, el conegué per la veu, i va eixir i se’n va anar cara a ell, tota contenta. Se li va alçar amunt, se li va rotllar pel cos al xic del goig que tenia l’animalet de retrobar-lo, però tant el va apretar que el va rebentar, i el xic va morir.


"Una història semblant que es conta a un altre racó del nostre país: “A Olocau (Camp del Túria) un carboner va aconseguir domesticar una serp a la que va anomenar Tereseta. Un dia el carboner tingué brega amb un pastor i, en la discussió, va acabar matant-lo. El carboner va anar a la presó. Després de molts anys, gràcies a un indult, el carboner, ja vell, va sortir de la presó i el primer que va fer va ser anar al bosc i cridar la Tereseta. Mai ho hagués fet! Una enorme serp "tan gran com el botaló d'un navili" amb una llarga cabellera se li va enroscar al pit, matant-lo.”




LA SERP I EL FARDATXO. L’HOME BAIX DEL GARROFER:

“Això va passar a Benifaió. Diu que hi havia una quadrilla de xicones collint pimentons al plé migdia, quan van vore que un home que estava gitat baix d’un garrofer a l’altra part d’on estaven elles pegava bots. Les xicones, creguent-se que era un mal de cor que li havia agafat, cridaren als homes per a que anaren a vore que passava, i quina fou la seua sorpresa quan vegueren el que ocorria: resulta que era una serp, que se li havia enrotllat a l’home i que mossegant-li pel sobaco se li n’havia entrat ja un tros dins. Ràpidament, un dels homes que hi havia acudit va tallar pel mig la serp amb una corbella, li la tragué i se l’emportaren al metge. Afortunadament, l’home no va morir.
El millor de tot era que aquell incident s’hauria pogut evitar si l’home li haguera fet cas al fardatxo, sí, perque resulta que dalt la soca del garrofer hi havia un fardatxo que li furgava amb una palleta. L’home, pensant-se que era una mosca, no va fer cas de les advertències del rèptil, que intentava avisar-lo del perill. I és que senyors, diuen que els fardatxos van en favor dels homes, que ens protegeixen, i que són justament el contrari de les serps, que només que volen que el mal per a les persones.”


“El panical o card girgoler (Eryngium campestre) és una herga rígida i punxosa de la família de les umbel·líferes associada sovint als cards.(...)També s’usa com a remei contra el verí de les picades d’alacrans o de serps i es conta que en les baralles entre fardatxos i serps, quan el fardatxo rep una picada de la serp, busca un panical per refregar-se la zona picada.”

Fardatxos contra serps. El bé contra el mal. Que aquesta preciosa mostra de mitologia rural, tan vella com les mateixes serps, haja arribat als meus oits suposa un d’eixos miracles silenciosos que es donen a diari i que sovint passen desapercebuts.
... des de La Ribera per al món...