Que els mosquits foten és una evidència. Per molt amant dels animals que ú siga, segur que n’ha matat algun, ni que siga anant en el cotxe o amb les ulleres, fins i tot n’hem menjat. Però no va de mosquits la cosa sinó de la nit que fa hui. Els mosquits només la fan una miqueta més interessant.
Després d’hores d’estudi en companyia i unes altres poques en soledat, no sé amb que em quede. Potser amb el tram entre la soledat i la companyia que suposa l’hora d’autobús fins a casa.
Després d’hores d’estudi en companyia i unes altres poques en soledat, no sé amb que em quede. Potser amb el tram entre la soledat i la companyia que suposa l’hora d’autobús fins a casa.
I ara ve la nit, per a rematar-ho tot, i per a matar mosquits, i em convida a eixir d’una casa en la que no està ben vist eixir a estes hores i què, per tant, no em permet eixir a estes hores. Perquè moltes vegades, sota una recomanació apareix una obligació, i sota un consell una prohibició. No sé si dir que açò em sembla trist del tot, perquè sóc del pensament que la nostàlgia ha provocat bons textos i que la impossibilitat de fer tal o tal cosa, de vegades provoca més sensacions que si la férem sense complicacions. El problema ve en distingir si el que més apreciem és la quantitat de sensacions o la bondat d’aquestes.
Si jo vull eixir de casa però no isc, em venen ganes d’escriure que voldria eixir, em pare a mirar els mosquits que busquen el llum que acabe d’apagar i els mate amb el dit (uuuhhhh), també note més la frescoreta que sentiria si eixira i sent l’augment de les ganes. Poc després vindran la frustració, potser la desesperació (no serà hui) i més tard la son.
Si haguera eixit al carrer ara he de pensar que només hauria notat més de prop la fresca i m’hauria sentit bé per fer-ho. La son vindria també, sí, no ho negaré. Però el fet de fer l’acció encara no guanya, en nombre de sensacions provocades, al fet de pensar en fer-ho. Per això el fet de matar els mosquits no m’ha provocat massa remordiments ni plaer, perquè ja ho he fet.
PS: Aquesta reflexió ha estat feta, evidentment, des de la perspectiva d’aquell que s’ha quedat a casa perquè considera que la recomanació de no eixir a estes hores implica, necessàriament, una prohibició a realitzar el fet. O perquè realment prefereix matar mosquits.
Si jo vull eixir de casa però no isc, em venen ganes d’escriure que voldria eixir, em pare a mirar els mosquits que busquen el llum que acabe d’apagar i els mate amb el dit (uuuhhhh), també note més la frescoreta que sentiria si eixira i sent l’augment de les ganes. Poc després vindran la frustració, potser la desesperació (no serà hui) i més tard la son.
Si haguera eixit al carrer ara he de pensar que només hauria notat més de prop la fresca i m’hauria sentit bé per fer-ho. La son vindria també, sí, no ho negaré. Però el fet de fer l’acció encara no guanya, en nombre de sensacions provocades, al fet de pensar en fer-ho. Per això el fet de matar els mosquits no m’ha provocat massa remordiments ni plaer, perquè ja ho he fet.
PS: Aquesta reflexió ha estat feta, evidentment, des de la perspectiva d’aquell que s’ha quedat a casa perquè considera que la recomanació de no eixir a estes hores implica, necessàriament, una prohibició a realitzar el fet. O perquè realment prefereix matar mosquits.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada