EL TIO BELGA: EPÍLEG

El tio Belga, heroi de minories, ha mort, i la meitat del poble encara ni ho sap.

No hi hagut soterrar, ni misa, ni condolències; de l’hospital al nínxol de cap i sense escales... Però el pitjor de tot no és la desaparició d’un home o d’una manera bàsica i peculiaríssima d’entendre el món; allò tràgic de veres són les circumstàncies del seu final. Un adéu anònim, massa convencional i, perquè no dir-ho també, un poc ridícul. Aquesta lliure reconstrucció de les seues últimes hores és el nostre sentit homenatge a la seua figura.

Aquella vesprada fatal, el tio Belga venia Favorita amunt, amb la bici pel morro i de cantó a cantó. “Iaia, ahí al carrer hi ha un home que va tot borratxo”, deia una xiqueta que el va vore. Però no era un pet el que portava damunt, precissament. Alguns deien haver-lo vist eixir de casa amb la bici eixe mateix matí, “a l’hora que més fort queia el sol”. Altres digueren després, amb indignació no fingida, que se l’havien trobat a Montroi, demanant a la porta de l’esglèsia. El cas és que ningú no s’explica encara què collons se li havia perdut allí, ni perquè va decidir eixe dia transgredir la seua rutina d’anys i aventurar-se a través d’aquell infern d’asfalt i revoltes. Les dones que se’l trobaven pel carrer li preguntaven: “Xico, et passa algo?”. Era evident que sí, no obstant, ell s’encabotava: “no, no, no em passa res! Deixeu-me estar!”. Això feren les dones, i en eixe mateix moment el Belga va caure estés al mig del carrer, ell i la bici rovellà.

Semblava que el Belga havia rebentat definitivament. Jeia amb la boca oberta, regirat dramàticament sobre ell mateix com si fóra un drap. Ningú, no obstant, s’atrevia a tocar-lo. Per a molts, aquella grotesca escena esdevenia poc menys que balsàmica: “ja ho deia jo, que este no anava a acabar be, en la vida que portava...”. Venia a demostrar-los que no s’havien equivocat amb la seua grisa però amable existència, i això els recomfortava. Però el Belga no anava a donar-los eixe gust. De camí a l’hospital, quan tots al carrer pensaven ja que l’havia palmat, el Belga reviscolà, maleïnt els seus captors i jurant que els denunciaria si no li tornaven immediatament la seua bicicleta.

Les hores que seguirien a aquest moment serien, sens dubte, les més horribles de la seua vida. Preguntes i més preguntes per part de gent a la que no havia vist en la vida; a ell, que feia anys que havia perdut la fe en l’espècie humana, després de perdre tota fe en ell mateix. Volien saber el seu nom (com si això canviara algo), si sabia en quin dia estava, d’on venia quan li havia passat allò (i a tu que t’importa?), si havia begut... Però el pitjor estava per vindre. De les paraules passaren a les mans, i li obrien la boca, el punxaven, li alçaven el tròs eixe de tela al que ell anomenava camisa i el tocaven amb objectes metàl·lics que el feien estremir de fred... Al remat, el que va acabar per esgotar la seua curta paciència va ser aquella ordre: “despulle’s que anem a llavar-lo, que falta li fa”.

I una merda! Tots uns exagerats! Llavar-se tant no és bo, i si no mireu-me a mi, huitanta anys i com un bou... Be, està això de pixar roig, la tos amb gust metàl·lic o el bulto del pit, però llevat d’això, què? Un parell en queden de la meua quinta, i tots fotuts... Jo en canvi... a vore qui va a Montroi amb bici i torna! Ningú! Intentà resistir-se. Es creuà de braços i cames i feu força, llançà patades i mossos a tort i a dret, cridà fills-de-putes-mal-pa-rits, però de res va servir... un tranquilitzant via intravenosa i a la banyera de cap.

Quan vingué a despertar-se, el baixaven d’un vehicle gran i fred, amb una olor a blanc tan intensa que el feia arrugar el nas. Estava de nou a casa, al cantó de Sant Roc amb la Favorita, però es sentia perdut, nu, i no només perquè anara vestit amb una d’eixes ridícules batetes que et deixen el cul a l’aire, no. Eixos cabrons li havien arrancat la costra. Un desconegut l’ajudà a baixar, l’espentà dins de casa i va dir no se què de cuidar-se i descansar. Quan va voler girar-se per maleïr-lo, el seu carceller havia desaparegut, i en el seu lloc aparegueren un parell de gates desmaiades color teula-vella, que llastimoses, se’l miraven.

Li havien arrancat la costra de ronya que tans anys li havia costat de criar i que tant l’abrigava als hiverns, i ara que la sentor humida de sa casa tornava a embolicar-lo, començà a sentir-se malament. La pols i la foscor ja no l’emparaven. Tenia molta calor i es va arrancar la bata; es marejava, i va haver de deixar-se caure a terra... No li donà temps ni de tancar la porta; somniava. Veia camps de blat, i camins infinits per on corria descalç amb els seus germans; veia masos, sèquies, marges i fardatxos, garrofers i coves, un riu... Veia una escola i més xiquets, i un sol que encegava. Després el cel es tancava, i ja no era un xiquet; volia ploure. Veia un home mort a la vora d’un camí, la fam, i aquella dona que el va rebutjar... Aleshores es feia de nit, i ja sempre era de nit.

Va permanéixer així fins l’endemà. Tothom qui passava el podia veure: estés a l’entrada de sa casa, nuet i envoltat de merda; custodiat en tot moment per un parell de gates famolenques. Tot un dia va tardar el veïnat en comprendre que, tot i la calor d’eixos dies i les extravagàncies d’eixe senyor, allò no era massa normal. Vingué l’ambulància. Hores després moria com un qualsevol, a causa d’una pulmonia que havia contragut al mateix hospital uns dies abans.

Hui, les dos mateixes gates que el llepaven quan el metge arribà, rasquen a la porta, miren amunt i miolen. El tio Belga s’ha mort, però elles tampoc ho saben...