diumenge, 17 d’agost de 2008

JA L'HAS CAGAT, JA L'HAN PLEGAT!


El tio Voro “Sansón” vivia a Almussafes. Era un home senzill, natural, tant, que mai portava calçotets. Açò disgustava, i molt, la seua dona, que constantment li ho recriminava:


- Xico, Voro. Tu creus que això és manera d’anar per ahí, amb tot penjant? Això és una indecència, home. I si et passara algo, què? Quina vergonya, per favor...


- Vergonya de què? Si són tot avantatges... Mira, que em venen ganes de fer de ventre, vaig, m’abaixe els pantalons i l’amolle, sense complicacions. A més, ben fresquet que vaig!


Un dia, al tio Voro li vingueren ganes de menjar-se un plat d’arròs amb fesols i naps, i així li ho va comunicar a la seua dona:


- Antonieta! Me’n vaig a València, que m’han entrat ganes de menjar-me un bon plat d’arròs amb fesols i naps i el que fas tu no m’agrada...


- Que no t’agrada? Ale ves, tio serril! Ara diu que no li agrada, serà... Almenys et ficaràs calçotets, no, per anar a València?


- Calçotets? Ni pensar-ho, amb la calor que fa.


- Salvador! Per l’amor de Déu! Mira que si t’ocorreguera qualsevol cosa... quina vergonya qui t’arreplegara! O et fiques roba interior ara mateix o em pose a cridar com una botja i no et deixe eixir de casa!


I tan mal s’ho va veure – o tant de desig de fesols i naps tenia – que al remat se’ls ficà. A València, Voro “Sansón” trià per dinar el restaurant d’un bon amic seu, que coneguent-lo, li va servir una bona platerà, gest al que Voro – home agraït – va respondre demanant un altre plat, que va devorar igualment. Quan acabà, no es podia alçar de la cadira, però perdria el tren si s’encantava, així que pagà i va eixir al carrer.


De camí a l’estació, va començar a notar moviment a la panxa. Pensava que li donaria temps, però un parell de retorçons d’eixos que et fan suar li revelaren la gravetat de la situació: es cagava. Tot era mirar ací i allà per vore on s’ajocava, però enmig d’un carrer no era tan fàcil trobar un bon lloc, així que li va tocar córrer cap als horts. Finalment el trobà, i com de costum i sense pensar-s’ho, es baixà els pantalons i ala!... l’amollà. Es va quedar més a gust que mai, i en això que es puja els pantalons i es gira a veure-se-la, diu:


- Arredell! Ara resulta que això que diuen és cert! “A València, ja l’has cagat, ja l’han plegat”! Me cague en la puta!


Ja al tren, després de que tots els viatgers pegaren a fugir del vagó i el deixaren a soles, s’enrecordà de la seua dona, i començà a pensar que igual això dels calçotets no era tan mala idea, de tan mollet i calentet que notava el seient...


... des de La Ribera per al món...