La decadència

Les dones que prenen la fresca al carrer, alertades per la sotragada, acudeixen el més ràpid que poden.

–Ximo! Ximo! Victòria, vine, corre! Ajuda’m, que el meu home ha caigut un bac.

Ximo no entén res i li fa molt de mal el colze. No sap com ha anat a parar a terra. Victòria està tan grossa que a penes pot doblar l’esquena, i tractant d’agafar-lo pels peus, perd l’equilibri i està a punt de caure-li damunt. Pepa, operada de la cadera fa dos mesos, solta la crossa, agafa el seu marit pel braç i estira, però l’únic que aconsegueix és fer-se mal ella. Ximo les mira, confòs. Ell només volia... però, la cadira...

–Ximo! Estàs be? On t’has pegat? –Pepa, visiblement alterada, el pren pels muscles, el sacsa. –Ximo! On t’has pegat? Em sents?

I és clar que la sent. Voldria poder dir-li-ho; això i que li fa molt de mal el colze, però no troba les paraules. En eixos moments entra Encarna, la veïna:

–Què és el que passa?

–El meu home, que ha caigut un bac i no es pot alçar... Ai, Encarna, sort que has vingut, a vore si entre les tres podem...

–Vosté estiga quieta que jo ho intentaré. Ara el que ha de fer és dur un poc d’alcohol i un cotó-en-pèl, que mire quin repeló s’ha fet al colze.

–Alcohol, val...Ai, la veritat és que no se on el tinc, l’alcohol... no se si al bany, o a la cuina, o ...

Encarna intenta alçar-lo, però res. En caure s’ha quedat encaixat entre la còmoda i el sofà, i te el braç tot regirat.

–És açò? –A Pepa li tremolen les mans.

–No, Pepa, no. Això es colònia...

–Ai sí, dona, tens raó... jo és que no m’aclarisc... No serà millor cridar a Joaquim? El cas és que tampoc se on tinc el seu número... Deu d’estar ací, el tinc apuntat a una llibreteta que tinc a...

–No, a Joaquim deixe’l de moment. I vosté estiga tranquila, que jo m’encarregaré de tot. El que farem serà cridar a Fina, la que viu al cantó. Amb un poc de sort te al fill major a casa i ens pot ajudar.

Ximo, mentrestant, segueix sense entendre com s’ho ha fet per caure. Deu haver sigut en tornar a la cadira... la distància... Però ha caigut altres vegades, s’ha fet fins i tot més mal, i sempre s’ha alçat ell sol; no entén perquè ara no pot. Fa un nou intent: tracta de reunir les poques forces que li queden i concentrar-les a les cames; falca els peus –un d’ells, descalç–, s’impulsa, però les cames li tremolen, s’esvara... No pot alçar-se. És incapaç de posar-se dret... Es sent del tot impotent, però aleshores comença a envair-lo una sensació molt pitjor: la por a que el món esdevinga un camp infinit d’arenes movedisses, i el sofà l’últim reducte de terra ferma; la certesa de que res tornarà a ser el mateix.

Aleshores arriben la veïna del cantó i el seu fill:

–A vore... què és el que ha passat? –Fina s’ajoca al costat de Ximo i amb una tendresa incomprensible per a ell li fica el braç recte, el mira.

–Res, el tio Ximo, que en voler assentar-se se veu que no ha calculat be i ha caigut de tòs.

Fina intenta calmar-lo:

–Vinga va, que això no és res. –Però Ximo tremola de cap a peus. – Ara entre el meu fill i jo l’alcem, i ací com si no haguera passat res... –I mentre li ho diu, li acarona la galta, i suaument li pren la mà.

El fill de Fina, que juga de pívot a l’equip de bàsquet del poble, passa els seus braços per baix dels de Ximo, l’apreta contra el seu pit, i gairebé sense que ningú l’ajude l’alça i el diposita al sofà.

–Veu home? Ja està.

I aleshores Ximo, fora de perill per fi, trenca a plorar. De vergonya, de por, d’agraiment; tot al mateix temps.

–Vinga, no plore, home, que això li pot passar a qualsevol... Ma mare mateixa: la setmana passada redolà i caigué del llit, i ahí la te... No plore més, d’acord? Que això no passa res... –I li aparta les llàgrimes del rostre amb els dits, eixa dona gairebé desconeguda a la que a penes saluda quan se la creua pel carrer, i que ara, en acabar de netejar-li la ferida del colze, s’alça, somriu i el besa en el front. –Va, no plore més...

Però Ximo no para de plorar i tremolar, busca una mà familiar, mentre es pregunta on estarà el seu Joaquim, perquè ha de viure tan lluny, perquè no és ell qui el besa ara.