diumenge, 1 de febrer de 2009

EL MECANOSCRIT BRUFOLÍ


Any 2367. Mentres el primer president ciborg de la història dels Estats Ibèrics Confederats, MFragairibarNe-CR2X, agonitza al seu jaç d’electrodes protoneuronals, un grup d’aqueòlegs japonesos fa una trascendental troballa a BeniPanasonic (antiga Benimodo). Es tracta del Mecanoscrit Brufolí, transcripció del sermó que Eliseu Brúfol i Sospedrà - mestre de l’ordre dels Emprenyadors - va pronunciar allà per l’any 2014 (després de la Gran Crisi), i que suposà l’espurna que encendria la coneguda com Revolta Brufolina, que esborrà de la faç de la Ribera especuladors, borts i lladres per implosió. A continuació el reproduim íntegre:


Venen quatre senyors amb ganes d’omplir-se les butxaques i ens diuen: “Això serà bo per a tots, això portarà diners per a la ciutat...” i ens ho creguem. Els arguments són els de sempre: “Vindrà gent de fora que es deixarà els diners a les vostres tendes, que menjarà als vostres restaurants, que repararà el cotxe als vostres tallers... Crearem llocs de treball, guanyareu en qualitat de vida i prestigi per a la vostra ciutat; tot el món voldrà vindre a viure ací!” I ens enganyen com als caragols... I per què dic açò? Doncs perquè jo no se si serà tan bo com diuen o què - potser sí, potser servisca deu menús més al bar, o venga vint peces de roba més a la tenda -, ara, una cosa hem de tindre clara: sempre serà cent, mil vegades més bo per a ells que per a nosaltres.


Però sabeu què és el pitjor? El pitjor és que són alguns dels nostres els qui primer eixen a defendre a aquests quatre senyors; pobres desgraciats que, o be no guanyaran res amb les seues operacions, o que si ho fan serà ben poc... comparat amb el que els senyors guanyaran, és clar. D’acord, d’acord, ja se el que estareu pensant. Clar que traurem beneficis amb eixa requalificació de terrenys que plantegen, clar... Clar que es crearan llocs de treball amb el nou centre comercial, és clar que sí... Però i ells? Quants en guanyen ells? Vos ho dic jo: mentres que nosaltres en guanyem cinc, eixos quatre senyors en guanyen cinc mil!


On ha quedat la nostra dignitat? Digueu-me, on? Fins a quan anem a permetre que seguisquen aprofitant-se de nosaltres? Fins a quan continuarem arreplegant els seus solls?


El veí, que no te garatge, ens aparca a la porta de casa. Nosaltres no hem d’entrar cap cotxe per eixa porta, perquè per no tindre no tenim ni permís de conduir, però som capaços de pagar tots els mesos un gual només per fotre el veí... Al teu fill eixos llibres de text ja no li fan falta, però t’inventes qualsevol excusa per tal de no deixar-li’ls a la veïna: “Que es gaste els diners igual que vaig fer jo!”... No suportem que “s’aprofiten” de nosaltres. És així...! Saber que estas permetent que algú obtinga beneficis a costa teua et violenta, justament perquè saps que, si tu volgueres, eixe algú no hi trauria cap profit...


Som així... No ho neguem! Aleshores, perquè no gastem aquesta mala llet també contra eixos quatre senyors amb ganes de fer negoci? Per què hauriem de deixar que s’aprofitaren de nosaltres? Per què? Hauria de ser aleshores quan traguerem l’orgull i la mala follà... És ahí quan hem de dir-los a eixos quatre senyors: no aneu a guanyar ni un sol cèntim a costa meua! Ni un!!!


Fem-ho per orgull, per pura envetja insana... On s’ha vist això de conformar-se amb cinc, on? Jo vull, com a mínim, els mateixos que ells, i si no, res! Tu quants en vols? I tu? I tu? I vosté? Jo en vull cinc mil! O per a tots, o per a ningú! I s’ha acabat... Qui està amb mi? I per això, açò és el que faré: començaré per no votar aquells qui ajuden a enriquir-se a eixos quatres senyors. Se que està complicat, perquè si no els ajuden uns, ho faran els altres... Doncs millor: no votaré! Sabeu que més faré? Presentaré al·legacions a tots i cadascun dels seus plans generals, estudis d’impacte i programes d’actuació, denunciaré qualsevol abús, elevaré queixes fins a les instàncies més altes que puga, em manifestaré o secundaré totes les vagues que es convoquen... faré tot el possible contra aquells que vulguen enriquir-se més que jo! Seré el més crític i conscienciat dels ciutadans, i el més envetjós i desconfiat també! Tot això faré, fins que aquests foscos senyors de corbata no tinguen altre remei que saltar-se la Llei, o demanar-los als seus amics els polítics que promulguen noves lleis per poder saltar-se la Llei. O pitjor... fins que no els en quede una altra que matar-nos... sí, heu sentit be, matar-nos!


Que pete tot! Que ens maten! Però no ens morim nosaltres, no ens morim de gust nosaltres rebolcant-nos als seus solls... El nostre honor està en joc!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Está, sin senor

... des de La Ribera per al món...