MECANOGRAFIA (Traumes infantils, 1)

Corria l’any 1996, i ma mare, fent ús de la seua clarividència, em va apuntar a un curset de mecanografia, que per a qui no ho sàpia, i segons el diccionari, és “l’art d’escriure a màquina”. Aquesta destrellatada operació formava part, en realitat, d’un pla molt ben traçat. Eixe mateix any, ella i mon pare havien fet la inversió de les seues vides: havien adquirit a plaços la prestigiosa Enciclopèdia Larousse en 15 volums (incloguent  un Atles universal i un altre d’Espanya), i entre això i el curset anaven a proporcionar-me les armes necessàries per poder afrontar amb garanties un futur que es preveia (i ahí sí que acertaren) difícil i ple de competència.

“Però jo no vull anar a cap curset...”. “Ah, no? I què vols fer, aleshores?”. “Vull  anar a jugar a futbol amb els amics”. “Jugar? Ja eres majoret; ja has jugat prou. Ara és hora de que comences a pensar en l’avenir”. I fou d’aquesta manera –amb el recurs deslleial de les paraules altisonants– com un xiquet de dotze anys fou convençut de sacrificar durant tres mesos els seus tan preciats matins de dissabte.

El primer dia fou horrible. La classe la formaven tres joves aspirants a secretària (era això o perruquera), una menopàusica en l’atur, una jubilada que s’havia quedat vídua no fa molt i que ara es dedicava a fer qualsevol curset que caiguera pel poble, i jo. L’escena la completava el professor:  un home d’uns cinquanta-i-pico anys que algun dia degué de tindre un cert atractiu, però al qual es veu que la vida havia maltractat un poc. Tot ho pal·liava, no obstant, amb les seues maneres de venedor d’El Corte Inglés: amb una diligència sobrenatural, amb la determinació de qui és capaç de vendre-li un tanga a una monja. Tenia veu de locutor, i emprava un castellà tan castís que quasi aconseguia ofegar un fort accent de la Valldigna. Les seduia amb la paraula, s’interesava, i feia comentaris que devien ser bromes, perquè elles –les dones– tot li ho reien. Jo, en canvi, no entenia ni papa; així com tampoc entenia com eren capaces de suportar la pudor a Brummel que exhalava sense arrufar el nas. Sí, devia de ser això: aquella sentor devia de posseir una espècie de poder hipnòtic que apardalava les dones... En aquest tipus de pensaments em trobava jo embarcat, quan aleshores, aquell home, per si encara no havia quedat prou palés l’abisme que em separava de la resta de la classe, em prengué pel bescoll, em preguntà el nom (amb simulacre de somriure al rostre i un fastigós machote tancant la frase) i a continuació, mostrant-me un grapat de caramels de colors, em va enviar al bar de davant a comprar-li tabac. 

“A mi no m’agrada això d’escriure a màquina, mama. Jo no vull anar més al curset”. “Que què? Tu no saps el que dius, xiquet. Tu vols ser algun dia un home de profit o no? Aleshores cal que faces eixe curset, perquè el dia de demà si no saps escriure a màquina no seràs ningú. Què vols acabar,  com ton pare, anant a l’obra?”. “Però mira el Carles, o el Ricard; a ells no els obliguen a  fer cap curset, i es passen el matí jugant a la plaça...”. “A la plaça... clar, aixina els anirà després... tu t’enrecordes del conte de la cigala i la formiga? Doncs tu has de fer com la formigueta, has de sacrificar-te ara un poc, per a així, el dia de demà, tindre una bona feina. A ells, en canvi, els passarà com a la cigala; deixa’ls que s’ho passen be ara, deixa’ls, que ja voràs: després es torcaran els mocs amb la mànega...” 

I aquella imatge tan potent acabà per convéncer-me... Jo odiava el Ricard, i imaginar-me’l amb la mànega bruta de mocs m’hi motivà especialment. Be, també estava l’altra imatge: la de l’esquena de mon pare bullint fins gairebé l’hora d’anar al llit, després de tot el dia al sol. Però eixa em feia menys efecte... Fóra com fóra, m’hi vaig resignar. Faria el curset. Pel meu futur, per ma mare.

El segon dia, l’home amb pudor a Brummel –gran coneixedor de les últimes tecnologies en aprenentatge multimèdia– ens la presentà: es tractava del mètode MecaMax 2000. Engegà el televisor amb video integrat, i aleshores, nascuda d’entre la neu de la pantalla aparegué ella: Afrodita vestida de roig, amb muscleres i pentinat com el de ma mare a les fotos de quan jo encara no havia nascut. I ens parlava: o millor dit, em parlava; perque em mirava a mi, es dirigia només a mi, tendra i maternal. Jo resseguia embadalit els seus llavis, també rojos, intentant copsar en cadascun dels moviments de la seua boca el vertader significat d’allò que intentava explicar-me. La seua veu melosa em convidava a oblidar-me de tot, a enlairar-me per damunt d’aquelles quatre parets i viatjar lluny d’allí; a soltar els dits, obrir l’ànima i crear frases tan suculentes com Tratábase de otro feliz vagabundo o El problema se acaba si la serpiente me muerde mientras yo lo estoy intentando.

Bocina, repique, arrullo, zaguán. Bocina, repique, arrullo, zaguán. Afrodita sorpresa pel pause entre dos exercicis, els llavis glaçats entre l’articulació de dos sons, i tanmateix, tanta bellesa... Axioma, tronado, pinzón. Axioma, tronado, pinzón. I enmig de tanta coherència, les patetes de les lletres elevant-se àgils, colpejant suaument el paper: tec-tec, teque-tec, tec, teque-tec-tec-tec... en una dansa catàrtica que m’abduia per complet i em feia oblidar-me de cigales i formigues... M’abstreia, tant, que no me n’adonava quan les patetes de la F i de la J s’enganxaven; catàstrofe mecanogràfica que provocava que totes les patetes que venien a continuació s’enganxaren formant un gran bolic metàl·lic, fet que em costava un calbot de l’ex-venedor d’aspiradores, i les risetes de la menopàusica.

Mecanografia... “l’art d’escriure a màquina”.  Carro, rodillo, cinta correctora, timbre marginal... “Si no mejoras tus pulsaciones no te daremos el título...”. Sona tot tan ridícul, ara que amb només dos ditets i sense mirar la pantalla creme el teclat del portàtil xarrant pel messenger; ara que al currículum importen altres coses...

Forem tots unes víctimes.

De res em van servir tots aquells enganxons de dit intentant prémer la “ñ”.

(Malgrat tot, moltes gràcies, mare)