L'EXPERIMENT

Si al remat ha acceptat la feina és perquè li agradaria ser recordat sempre. És conscient dels riscos −li han explicat allò de l'àtom radioactiu, el comptador Geiger, el martellet i l'ampolla amb el verí− i sap que té les mateixes possibilitats de morir que de sobreviure, però també sap que, inclús en el pitjor dels casos, això li valdrà la glòria. Plenament convençut entra, tanquen la caixa i comença l’experiment.

Es queda quiet i espera; serà només una hora. Un. Dos. Tres. Quatre... Dos-cents vint-i-huit. Dos-cents vint-i-nou. Dos-cents trenta... El que siga per no pensar. Però pensa, i just abans d'aplegar al cinc-cents setanta-set es descompta. S'imagina aquell àtom fosforejant en algun punt de la negror, que a cada segon pot ser que emeta radiació o que no. Pensa en l'ampolla plena del verí mortal i les tres mil sis-centes ocasions que tindrà el martell de trencar-la o no. Pensa: com seria això, si passara? Sentiria el gas envair-lo a poc a poc, obstruir-li els pulmons lenta i dolorosament fins matar-lo? O moriria de sobte, sense previ avís? Com sap u que s'ha mort en eixe cas? Com diferenciarà aquell estat del d'ara? Perquè allà dins no es veu res, no sent ni fred ni calor i el silenci li esclafa el cap. I juraria que les sarpes que ara tracta d’allargar són les seues, però no n'està del tot segur. Potser siga veritat això que diuen i estiga mort i viu al mateix temps. O potser no. Igual ja és mort i això que retrona és només la seua consciència, que sura en un univers paral·lel on encara creu que viu.

Siga com siga, no s’hi quedarà per esbrinar-ho. I se li eriça el llom i salta i amolla a córrer per dins la caixa; tant li fa ja la glòria. Però aleshores colpeja alguna cosa amb la cua, i una blafada càustica l’embolcalla. Schrödinger mira impacient el rellotge. Obri la caixa i treu al gat, mort. Un més −i en van cent vint-i-set−. Enfurit, reballa uns papers i es tanca a l'estudi. “Benvolgut Albert −escriu− açò, ni el pixavins d’en Werner ho explica”.