dimarts, 21 d’agost de 2007

EL MONO DE BENIFAIÓ

Qui no ha volgut mai tindre un mono? Ensenyar-lo a escurar, a que et prenga els apunts, a jugar a pòquer... Segur que molts ho han imaginat; doncs bé, fa no tants anys hi hagué a Benifaió un home que en tenia un. Aquell home es deia Miquel, “Sinagües” de malnom, i vivia al final del carrer Trullàs, just anant cap a les eres, diuen que la penúltima casa a l’esquerra. A Miquel l’animalet li’l va dur el seu fill, que se’l va trobar mentres feia el servei militar a l’Àfrica, i des del mateix moment que es conegueren, els dos – home i mono – es feren inseparables. El mono no és que li fera massa paper, la veritat, però va protagonitzar històries d’un surrealisme rural tan acusat que són mereixedores de ser recollides a qualsevol tractat del destrellat riberenc. Així, comencem:

LA MALA FOLLÀ:

Al costat de ca Miquel de Sinagües hi havia una espècie de corral on tancaven el ramat. Estava el Mono prenent el sol com de costum dalt la teulada de sa casa, com si fora un fardatxo, quan va divisar al xicon que pasturava les vaques, que en eixe moment estava esmorzant. Tan meravellat es mostrava el Mono per allò que el xicon aguantava entre les mans, que aquest començà a mostrar-li’l i a fer-li burla...”mira lo que tinc...” i el Mono tot escarotat, mirant-lo fixament, i el xicon vinga fer-li burla i emprenyant-lo...I va passar el que tenia que passar: En això que el xicon es gira a poar aigua del pou, que va el Mono i d’un bot se’n baixa i li furta l’esmorzar. I ja et veies al pobre xic, vinga la pedrà amb l’animalet...i el Mono riguent-se i fent-li burla amb l’entrepà des de dalt de la teulada...

EL SURREALISME:

Un dia de tants, Miquel es va emportar el Mono al camp. Glopet d’aigua de la botitja i a la faena...una mata, una altra, una altra més... Feia uns dies ja havia vingut i havia aclarit el melonar: l’havia deixat a dos mates, aixina que eixe dia tocava fer l’última aclarida i deixar només una mata. Torcó de suor i un altre glop... i una mata, i una altra, i una altra més...Miquel arrencava la mata que sobrava i en deixava només una, de la que eixiria el meló. El sol pujava en el cel i Miquel avançava sense girar la vista enrere, tot ignorant la naturalesa imitativa dels primats...Era ja vora migdia quan aplegà a l’última mata, però abans d’arrencar-la i donar per finalitzat un altre dur dia de camp, va voler autocomplaure’s amb la satisfacció del treball ben fet, i per això es va girar enrere, per contemplar la seua gran obra...Però allò que es va trobar no podia ser més horrible: tot el camp arrassat, ni una sola mata, totes arrencades! A punt de desmaiar-se ja, va girar el cap un poc més, i se’l va vore: el Mono, amb les cames obertes i la mata enmig, just darrere d’ell i mirant-lo ansiós, esperant a que arrencara una de les dos mates per a poder anar ell i arrencar la que quedara... I Miquel: Fill de putaaaaaaa!!! Vine ací, que et mateeeee!!! Tota la collita a la merda! Vine ací, m’ho pagaràs, fill de putaaaa...!!! I el Mono correguent, i Miquel acaçant-lo a pedraes fins al poble...


Però la història que de veritat va coronar al Mono de Benifaió i el va fer entrar de cap a l’Olimp dels déus comarcals va ser aquella que ocorregué un dia de Pasqua i que suposaria, al capdavall, la seua fi:

EL SANGONERISME:

Com hem dit, era el dia de Pasqua de l’any catapum, i com era costum, les xicones i els xicons (pasqüeres i pasqüeros) eixien del poble rumb als camps i les eres a menjar-se la mona. Eixe dia, com tants altres, l’ama del Mono, és a dir, la dona de Miquel, l’havia deixat al carrer nugat a la reixa de casa; era una bona manera de que li passara el desfici i també d’evitar que es menjara el sopar. Com que tot el que anava cara les eres passava per allí, i com que el Mono era tan simpàtic i a tots cridava l’atenció, doncs tothom li donava algo. L’una que si un tros de mona, l’altra que si llonganissa seca, l’altre que si xocolate...i el Mono que anava empassant-s’ho tot sense rexistar. I vinga passar pasqüeros i pasqüeres, i vinga trossos de mona per al Mono...total, que quan Miquel va tornar a casa es va trobar amb una escena dantesca: el Mono gitat en terra panxa per amunt, tot unflat que semblava que anava a rebentar i vinga el bufit...L’ama plorant, i Miquel cagant òsties, que veges tu perquè te l’has deixat ahí tota la vesprà, l’animalet; que qui li havia donat tant de menjar; que pobret, que ara que farien...i el Mono, vinga bufar i gemegar...El final se’l podeu imaginar. El Mono no ho va poder resistir i la va palmar eixa mateixa nit. El Mono s’havia mort d’una fartà, el molt condemnat...El Mono s’havia mort d’una fartà de mona!!! Increible, surrealista, i verídic. Eixe va ser el Mono de Benifaió, i aquest és el seu llegat.
... des de La Ribera per al món...