COSES DE MARES

Açò diu que era un home al que de la nit al matí començà a fer-li-se la panxa grossa. En un principi no li va donar massa importància al fenòmen, però quan en qüestió de setmanes allò va assolir la grandària d’un meló d’Alger, s’asustà de veritat, així que va decidir visitar el metge.

A la consulta, el doctor Mitjavila se’l mirava de dalt a baix mentre es tocava la barba, pensarós.

− Aleshores, què dimonis és açò? Què és el que em passa, doctor? Perque molt normal no és...

− Doncs no, la veritat. I perdone si torne a insistir-li: no serà que li agrada massa el dolcet?

− Que no, home, que no, si ja li ho he dit. Si jo sóc molt poc menjador... a més, visc assoles, no tinc ningú que em malcrie en eixe sentit... El cas és que en un parell de setmanes he rebentat tres camises, i açò no para, no. Jo crec que de continuar així se’m girarà el melic del revés, doctor... Per això he vingut...

− És un cas estrany... molt estrany, diria jo...

− I tant, que és estrany, però jo confie en vosté, doctor Mitjavila. Així, quin és el remei que em donarà?

− Remei? Ací l’única solució que veig és obrir-lo i treure-li el que te a la panxa.

− Obrir-me? Be... i això quan podria ser?

− Això? Ara mateix, si vosté vol.

− Doncs vinga.

El metge se l’emporta a quiròfan, l’anestèsia i es posa a operar-lo. I en això que entra un altre metge a la sala, tot escarotat:

− Vicent, m’has dajudar, per l’amor de Déu!

− Home, però no veus que tinc ací a l’home este obert en canal? Si t’esperes deu minutets t’ajude amb el que siga.

− No Vicent, no, ha de ser ara, és urgent. Acabe d’assistir un part. Un xiquet. Vora quatre quilos. Preciós. I va la mare i em diu que no el vol. I jo que com que no, i que això que pretenia fer era una bestiesa... Doncs va la dona, i a la mínima que m’he descuidat, ha pegat a fugir i s’ha deixat el xiquet...

− Mala pécora! Doncs això sí que és un problema...

− I tant, que és un problema. I ara què collons faig jo amb la criatura, dis-me, dis-me!

− Calma’t home, deixa’m pensar... −el doctor roman uns instants mirant per la finestra, mentre es toca la barba− Sí. Ja està. Tu porta’m al xiquet i ves-te’n tranquil, que em pense que ja tinc la solució.

− De veritat?

− Sí, sí. Ves-te’n si vols que ja m’encarregue jo de tot...

El doctor acaba l’operació, i al cap d’una estona l’home es desperta.

− Què? Com es troba?

− De categoria... Molt bé. I què és el que m’han tret d’ahí de la panxa?

− Que què és el que li hem tret? Ara ho veurà, ara. −el doctor li fa un gest a l’infermera, que s’acosta amb un xiquet acabat de nàixer al braç.

− Açò és el que li hem tret.

− Això? Com pot ser? −crida l’home tot espantat− Com és possible? I ara jo què faig?

− Ah, no se. Això no és problema meu. Vosté sabrà el que fa, seu és...

− És clar, sí, meu és, però...−intenta comprendre l’incomprensible, es resigna− Ale, bé... doncs no tindre més remei que buscar-me una dida i donar-lo a criar...

I fou d’aquesta manera com, entre els uns i els altres, donaren solució a un altre dissortat cas de maternitat no desitjada.

Passaren els anys, i durant tot eixe temps aquell bon home va criar el xiquet com si fóra seu. Se l’emportava amb ell al camp, al casino a fer la partideta a les cartes, als bous, al cine... sempre junts. I el xiquet va anar fent-se fadrinet, i pare amunt i pare avall; fins que un dia, quan ja era prou majoret, l’home va i li assolta:

− Mira! A mi no me digues més pare! −i el xiquet, clar, tot parat− Perquè jo no sóc ton pare... jo sóc ta mare!

− Com, ma mare? Què ha perdut la xaveta, vosté ara, o què?

− Que sí, home, que sí... Tu vas eixir d’ací, de la meua panxa! Aixina que jo sóc ta mare!

− Ale, vaja-se’n a pondre... de la seua panxa, diu. I si vosté és ma mare, aleshores mon pare qui és?

− Ton pare? L’ aguasil d’Alzira!