Hi han edats, publicitats, persones, esdeveniments, marques, temps, escrits, en definitiva circumstàncies vitals diverses, que ens fan pensar que tot és possible... si ho desitges amb força, si t'ho curres, si et compres unes sabatilles, si t'ho imagines, si et transportes a un món imaginari, si la ciència avança, si mors i vas al paradís o a l'infern... Però jo pense que no.
Permeteu-me escriure una d'eixes coses que, potser, amb els anys la gent es prenga a risa i acompanye amb frases de l'estil de "saps que abans deien que mai arribaríem a la lluna.. i mira ara! una sonda a mart, i doritos fent-se publicitat a no sé quants anys llum de la terra".
De vegades desitge amb ànsia coses impossibles però res em fa pensar que la potència brutal del meu desig ho farà real. El top two dels meus desitjos frustrats per sempre és el següent, (pendent d'ampliació):
1. Que ploga cap amunt... I no em val allò de que l'evaporació podria considerar-se equivalent a ploure cap amunt. Ploure, és ploure. Tampoc que quan a Austràlia plou, ací es podria considerar cap amunt, ni que quan la pluja rebota a un bassal les gotes pugen cap amunt de nou (no arriben ni a l'u per cent del camí que han fet baixant)... no em val, i hauré de viure am la tristesa de no haver vist ploure cap amunt mai.
2. Que una persona puga fer algunes coses per mi mateix, mentre jo en faig altres: Que una companya de pis es dutxe per mi mentre jo dine. Que la meua germana s'eixugue el meu monyo mentre jo em pose la roba. Que algú em mastegue i trague el meu dinar mentre jo faig abdominals. I no em val que m'ho pose a la boca, ni que m'eixugue el monyo a mi, jo el que voldria és poder passar coses a altres per a que ho feren per mi, mentre jo faig altres coses completament incompatibles en temps...
Permeteu-me escriure una d'eixes coses que, potser, amb els anys la gent es prenga a risa i acompanye amb frases de l'estil de "saps que abans deien que mai arribaríem a la lluna.. i mira ara! una sonda a mart, i doritos fent-se publicitat a no sé quants anys llum de la terra".
De vegades desitge amb ànsia coses impossibles però res em fa pensar que la potència brutal del meu desig ho farà real. El top two dels meus desitjos frustrats per sempre és el següent, (pendent d'ampliació):
1. Que ploga cap amunt... I no em val allò de que l'evaporació podria considerar-se equivalent a ploure cap amunt. Ploure, és ploure. Tampoc que quan a Austràlia plou, ací es podria considerar cap amunt, ni que quan la pluja rebota a un bassal les gotes pugen cap amunt de nou (no arriben ni a l'u per cent del camí que han fet baixant)... no em val, i hauré de viure am la tristesa de no haver vist ploure cap amunt mai.
2. Que una persona puga fer algunes coses per mi mateix, mentre jo en faig altres: Que una companya de pis es dutxe per mi mentre jo dine. Que la meua germana s'eixugue el meu monyo mentre jo em pose la roba. Que algú em mastegue i trague el meu dinar mentre jo faig abdominals. I no em val que m'ho pose a la boca, ni que m'eixugue el monyo a mi, jo el que voldria és poder passar coses a altres per a que ho feren per mi, mentre jo faig altres coses completament incompatibles en temps...
Quina desgràcia senyors!! hauré de viure més poquet a poquet, i anar fent les coses una darrere de l'altra, o alçar-me més matí per a que em done temps a fer-ho tot... És impossible estar físicament a dos llocs distints.. què anem a fer-li...?
quina injustícia el món.. eh?.... i quant de conformisme amb aquestes coses tan tràgiques!!!
;)
quina injustícia el món.. eh?.... i quant de conformisme amb aquestes coses tan tràgiques!!!
;)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada