divendres, 17 de juliol del 2009

Entrevistes impossibles (III): La guitarra de Pau Alabajos




La notícia saltava fa a penes uns dies: la guitarra de Pau Alabajos convocava una roda de premsa en la que anunciava que abandonava el projecte, i alhora s’oferia per a que l’adoptara algún altre cantant. Fes-t’ho mirar ha tingut l’oportunitat de conversar amb ella.





La ja ex-guitarra de Pau Alabajos, a l'eixida de la multitudinària roda de premsa.


Fes-t’ho mirar: La seua decisió ha sorprés tothom. Pau Alabajos: el cantautor valencià amb més projecció del moment, recentment guardonat amb els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor que concedeix la revista Enderrock, amb un tercer disc coguent-se l’estudi... I va vosté i fa aquella roda de premsa... Encara ens estem preguntant, per què?


Guitarra: La resposta és ben senzilla: m’avorria sobiranament. Tot el dia protestant, gemegant, lluitant contra la censura imposada pel govern valencià... Mira la guitarra de Joan Miquel Oliver, per exemple, o la de Quimi Portet... això sí que és passar-s’ho be: marcianets, surfistes, hàmsters que se’n van a Cuba, emersons... mare meua.


FM: Dona, però és que es tracta de propostes musicals molt diferents. Les pretensions de Joan Miquel Oliver poc tenen a veure amb les vostres, no creus?


G: Val, sí, potser m’he deixat portar per l’entusiasme... Tens raó. Els meus motius són en realitat uns altres.


FM: No tindrà res a veure la presència cada vegada major d’instruments de corda a les composicions del grup, veritat?


G: No, no és això, però ara que ho dius... Començava a estar fins més amunt del claviller, amb tant de violinet. Realment no calen si les coses es fan be... Mira Ismael Serrano, eixe sí que és un cantautor de veritat. Ni violins ni hòsties: ell i la guitarra, no li cal res més. En canvi este... vinga violinets, vinga! Es pensa que aixina...


FM: Aleshores, què són, zels?


G: Que no, que ja t’he dit que no van els tirs per ahí. Estava intentant explicar-ho...


FM: Quin és el problema, llavors?


G: El problema és que no es pot ser tan explícit. No pots autodenominar-te cantautor –o pitjor, poeta– i fer eixes cançons... Guitarres com jo, en segons quines mans, et fan plorar d’emoció. Amb Pau sent que transmet el mateix que un politono de mòbil... per això me’l deixe. Per no parlar de les lletres...


FM: Què passa, amb les lletres?


G: Passa que si eres un cantautor no pots dir “...em pugen calfreds per la columna vertebral...”, això passa; i menys encara allò de “...no es pot negociar amb el dolor, ofendre les víctimes de l’accident...”. Però si sembla un tertulià, encara que amb acompanyament de violins! Pau Alabajos m’emociona el mateix que una definició del Termcat. Quant sent versos com eixos no puc evitar pensar en Raimon, o en Ovidi, tan admirat i més per Pau. Ai, si Ovidi alçara el cap... Ells cantaren fets molt més horribles, en cançons que hui en dia encara valen, i que seguiran fen-t’ho d’ací cinquanta anys. En canvi, qui s’enrecordarà de “Línia 1” d’ací quatre anys, eh?


FM: Per tant, podriem dir que els motius pels quals abandones Pau Alabajos són exclusivament artístics, no?


G: Exacte, ho has pillat. En la música de Pau Alabajos preval el missatge sobre l’Estètica. És una opció com una altra, amb la qual pots complir certa funció, però per a ser cantautor –i no et dic ja poeta– cal alguna cosa més... I jo perseguisc eixe algo més. El missatge és passatger, caduc. L’art perdura.


FM: Entenc. Aleshores, consideres immerescuts els premis al millor disc i al millor artista de cançó d’autor?


G: Totalment immerescuts. De fet, el pròxim que em parle de Pau Alabajos com a cantautor la tindrà amb mi. Mira, els cantautors de veritat no diuen, no expliquen; els cantautors de veritat proposen, suggereixen, fan náixer en les ánimes de la gent idees i sentiments. Fan náixer! Entens? Planten llavors, no com fa Pau Alabajos, que et dona la planta feta, amb flor i tot... I eixes llavors, després, creixen elles soles al teu interior, nodrint-se del teu jo i de les seues particularitats. Floreixen dins teu! Per això, les cançons dels bons cantautors contenen tants significats com possibles oients. Les cançons de Pau Alabajos, en canvi, són pobríssimes: només admeten un únic significat, que damunt et donen fet.


FM: Colló, tu ... en compte de la guitarra d’un jove aspirant a cantautor, sembla que hages sigut la guitarra d’Eric Clapton.


G: Tot és qüestió de sensibilitat...


FM: Be, i després de renegar així de Pau, però, sobretot, després de tota aquesta disertació filosòfico-musical, a qui penses oferir les teues cordes?


G: Mmmm... Be, hi ha per ahí un fet merda... Mi Sostingut, crec que li diuen. Diu que fa psico-rumba o algo aixina... La veritat és que m’engisaria deixar-me fregar pels seus dits humits...


FM: Mi Sostingut? No crec que arribe molt lluny amb eixe nom...


G: Tranquil, ja li’l canviarem...



4 comentaris:

TdlH ha dit...

Això és mentira; lo que passa és qu'el Pau Abãejos s'ha firat una Alhambra de Muro i a la Fender esta ianqui li han agarrat zels!

Anònim ha dit...

Doncs sí, el Mi sostenutto este es molt més suggeridor. A mí m'evoca més un "papallones em pugen dels testicles" que no "escalfreds em pugen per la columna vertebral", on va a parar!! XD

Això sí, que es canvie ja el nom ixe que pareix que haja eixit del "High School Musical III"

Xirivia Bàrbar ha dit...

Mi sustenido?? Això d'on ho heu tret¿? Eixe "grup" (d'una persona) no té ni idea de música!!!

Guitarra traïdora!! Has abandonat al jove torrentí! Aquell que guia les noves i estúpides generacions per nous i estúpids camins linials!!

Que tire la primera pedra aquell que no haja jugat mai a les birles amb les canaletes tapades!!

Mi sostingut... psé
(nótese el to per lo bajini i d'indignació)

Carmen ha dit...

Jo li recomane a la guitarra que vaja amb un flamenc. Eixos saben aporrejar bé i no s'alcen fins les dos del migdia.

... des de La Ribera per al món...