La irrepetible unicitat del jo (1/3)

EL ROSTRE

(...)

−Si col·loques juntes dos fotografies de dos rostres distints, és evident tot el que diferència l’un de l’altre. Però quan en juntes dos-centes vint-i-tres, de sobte comprens que totes eixes cares no són altra cosa que variacions d’un mateix rostre, i que mai no ha existit cap individu.

−Agnes −digué Paul, i la seua veu s’havia tornat de sobte seriosa−. El teu rostre no s'assembla a cap altre.

Agnes no va percebre el to de veu de Paul i somrigué.

−No et rigues. T’ho dic de veres. Quan estàs enamorat d’algú, estàs enamorat del seu rostre, i esdevé un rostre que no s'assembla a cap altre.

−És clar, tu em coneixes pel meu rostre, tu em coneixes com a rostre i mai no m’has conegut d’altra manera. Per això ni tan sols se’t podia ocórrer que el meu rostre no sóc jo.

Paul respongué amb la pacient preocupació d’un metge vell:

−Com que el teu rostre no eres tu? Qui està darrere del teu rostre, doncs?

−Imagina’t que visqueres en un món en què no hi hagueren espills: somiaries el teu rostre i te l’imaginaries com un reflex exterior del que hi ha dins teu. I que després, quan tingueres quaranta anys, algú et posara per primera vegada a la vida un espill davant. Imagina’t l’ensurt! Veuries un rostre completament estrany. I sabries amb claredat allò que tu no eres capaç d’entendre: el teu rostre no eres tu.

−Agnes −digué Paul, i s’alçà de la butaca. Ara estava plantat just al seu costat. Agnes veia als seus ulls amor i als seus trets a sa mare. S'assemblava a ella, tal i com sa mare s'assemblaria probablement a son pare, que també s'assemblaria a algú.(...) Però fa ja molt de temps que Paul ha oblidat que porta en el rostre els trets de sa mare i està convençut que el seu rostre és només ell.

−El nom també ens l’han posat per casualitat −continuà−. No sabem quan va sorgir ni com el va adquirir algun avantpassat llunyà. No entenem en absolut el nostre nom, no sabem la seua història, i malgrat això el portem amb una fidelitat exaltada. Ens confonem en ell, ens agrada i n’estem ridículament orgullosos, com si l’haguérem inventat en un moment de genial inspiració. El rostre és com el nom.

(...)

Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera