dijous, 28 de gener de 2010

La irrepetible unicitat del jo (2/3)

LA SUMA I LA RESTA

(...)

Al nostre món, en què cada vegada hi ha més rostres cada vegada més pareguts, és difícil per a una persona confirmar l’originalitat del seu jo i convèncer-se a si mateixa de la seua irrepetible unicitat. Hi ha dos mètodes per a conrear la unicitat del jo: el mètode de la suma i el mètode de la resta. Agnes li resta al seu jo tot el que és extern i prestat, per tal d’aproximar-se així a la seua essència més pura (el risc està en que darrere de cada resta s'amaga el zero). El mètode de Laura és precisament el contrari: per a que el seu jo siga més visible, més aprehensible, més voluminós, li afegeix cada vegada més i més atributs i procura identificar-se amb ells (corrent el risc de que sota els atributs sumats es perda l’essència del jo).


Posem d’exemple la seua gata. Quan Laura es va divorciar, es quedà sola en un pis gran i es va sentir trista. Desitjava compartir la seua soledat amb algú, encara que fóra amb un animalet. Primer pensà en un gos, però prompte es va adonar de què un gos requeria unes atencions que ella no anava a poder donar-li. Així que aconseguí una gata. Era una gata siamesa molt gran, bufona i roïna. A mesura que convivia amb ella i que en parlava als amics, l’animal que havia triat més be per casualitat, sense massa convicció (en un principi havia volgut tindre un gos) va anar adquirint cada vegada major importància: començà a elogiar a la gata i a obligar a tothom a admirar-la. Veia en ella una autonomia, una independència, un orgull, una llibertat de moviments i un encís permanents (a diferència de l’encís humà, sempre interromput per moments de manca d’habilitat i lletjor); veia en ella el seu model; s’hi veia reflectida.


No importa si per caràcter Laura s'assembla a una gata o no, allò important és que la va dibuixar al seu escut i que la gata (l’amor per la gata, l’apologia de la gata) esdevingué un dels atributs del seu jo. Com que molts dels seus amants es sentiren des d’un principi irritats per aquell animal pèrfid i egocèntric, que sense avisar bufava i arrapava, la gata es va convertir en la pedra de toc de la força de Laura; era com si volguera dir-los a cadascun d’ells: em tindràs, però tal i com sóc de veritat, és a dir, amb la meua gata. La gata es va convertir en la imatge de la seua ànima i l’amant havia de acceptar en primer lloc la seua ànima si volia tindre el seu cos.


El mètode de la suma pot resultar bastant simpàtic si la persona afegeix al seu jo un gat, un gos, el pollastre a l'ast, l’amor pel mar o per les dutxes d'aigua freda. Les coses, no obstant, es tornen menys idíl·liques si la persona decideix sumar-li al jo l’amor al comunisme, a la pàtria, a Mussolini, a l’església catòlica, al feixisme o a l’antifeixisme. El mètode continua sent en tots dos casos idèntic: aquell qui defén fermament els avantatges del gat respecte a la resta d’animals fa, en essència, el mateix que aquell qui afirma que Mussolini és l’únic salvador d’Itàlia: es vanaglòria d’un atribut del seu jo i procura que eixe atribut (el gat o Mussolini) siga acceptat i estimat per tots els qui l’envolten.


Aquesta és la curiosa paradoxa que afecta a tots aquells que conreen el jo pel mètode de la suma: procuren sumar per a constituir un jo únic i inimitable, però com que esdevenen immediatament propagadors dels atributs afegits, fan tot el possible per què se’ls parega la major quantitat possible de gent; d’aquesta manera ocorre que la seua unicitat (assolida amb tants esforços) comença ràpidament a desaparéixer.


Per això podem preguntar-nos per què la persona que estima un gat (o a Mussolini) no es conforma amb el seu amor i vol obligar a la resta a fer el mateix. Intentem respondre recordant a la jove de la sauna que afirmava bel·licosa que estimava les dutxes d'aigua freda. Amb això va aconseguir diferenciar-se immediatament de la meitat del gènere humà, d’aquella meitat que s’estima més una dutxa d'aigua calenta. Llàstima que d’aquesta manera s'assemblara encara més a l’altra meitat. Ai, què trist! Hi ha molta gent, poques idees i, com ens ho farem per a diferenciar-nos els uns dels altres? La jove només coneixia una manera de superar l’inconvenient de la seua similitud amb l’enorme massa dels partidaris de les dutxes d'aigua freda: havia de pronunciar la seua frase “m’encisen les dutxes d'aigua freda!” en la porta mateixa de la sauna i amb tant energia que els milions de dones a qui les dutxes d'aigua freda els produeixen el mateix plaer que a ella paregueren immediatament unes pobres imitadores seues. Ho diré d’una altra manera: el simple (senzill i innocent) amor per les dutxes només pot esdevindre atribut del jo quan comuniquem al món que estem disposats a lluitar per ell.

(…)


*Lliure traducció apalpúdica a partir d'un fragment de La inmortalidad, de Milan Kundera


... des de La Ribera per al món...